Octubre ha estat un mes intens, en molts sentits. De fet, escric això el novembre. I avui que ho publico, estem votant. Un altre cop.

Una tardor calenta, si parlem del temps: Tots Sants en mànigues de camisa, i la Senyora Maria, la castanyera, sense jaqueta. Alguna cosa no quadra. Temporal de vent i pluja sense desastres als carrers de la ciutat. Tampoc quadra (per sort). Això si, goteres a casa. Emergència climàtica.

Calenta també per la temperatura política: sentències, carrusels policials, detencions a tort i a dret i declaracions ministerials escalfen Catalunya.

Quan les paraules no són possibles, els carrers bramen per ser escoltats.

(Aquí, una entrada publicada enmig de l’escalf)

Octubre intens també com a regidora: trobada i assemblea d’electes, dos plens, comissions informatives, juntes de portaveus, multiplicació de reunions.

I sembla que l’hivern ja apunta maneres. Compraré vitamines per sobreviure. Per ara, he passat el pont de Tots Sants en curta hivernació: domir (molt) i arrecerar-me al sofà. Recuperar forces per al que ve.

El 7 d’octubre vam fer ple extraordinari per aprovar (i se suposa que debatre) les ordenances fiscals de Rubí el 2020. I el 31, el Ple ordinari, carregadet de material controvertit. En els dos casos, el govern i la seva majoria fan i desfan tenint poc en compte el que podem aportar l’oposició.

Bé, he de reconèixer que han escoltat i volen treballar les mocions de l’AUP.

Però per la resta: ens manca informació, material previ i amb antelació per preparar plens, espais de debat real. De fet, gosaria dir (oh, sorpresa i estupefacció!) que l’oposició no confia en els espais de trobada amb el govern (juntes de portaveus, comissions informatives), per què les úniques que sempre preguntem i manifestem postures som les debutants.

Fem apostes de si continuarem així o també deixarem de preguntar i dir? No tinc clara l’aposta sobre mi mateixa. De moment sento que construir democràcia passa per intentar que els espais d’intercanvi i negociació ho siguin.

O com a mínim per actuar com si ho fossin, perquè ho puguin ser.

Per cert, què creieu, que les representants electes de l’oposició ens hem de relacionar només entre nosaltres, o què també hem de poder-ho fer amb els i les treballadores de l’Ajuntament? Som una interferència que pot generar ‘spam’ en la seva feina? Només el govern hi ha d’interactuar? Com podem fer per conèixer necessitats i així ajustar mocions i propostes?

Vam tenir un debat agre a una junta de portaveus. Agosarada de mi, se’m va acudir que podria enviar un correu-e per presentar-me i posar-me a disposició dels treballadors i treballadores municipals. Com hem fet també amb les entitats i com va fer el meu predecessor Jordi Muntan per acomiadar-se. No l’he enviat. Sóc spam. Interferència. El govern em bloqueja el mail (els correus massius necessiten ser autoritzats).

Però hem fet un acord intermig: que ens donin a l’oposició un directori útil d’àrees i responsables, i què s’enviï des d’alcaldia un correu-e de presentació de tot el nou Ple. Fa més de 15 dies, d’aquest acord.

Anem als plens. A la premsa teniu el resum del Ple d’Ordenances i la nostra opinió. I aquí el Ple de la Castanyada. No insistiré en la descripció de la sessió i els més de 30 punts de l’ordre del dia. Aniré al què m’interessa.

Primer: abans de començar, ja estava esgotada. Cansament acumulat. Tensió de les darreres setmanes. És Castanyada. Voldria anar al poble. I sóc aquí, en una sala diminuta i plena a vessar. I discutirem.

Al carrer, s’ha convocat Ple Ciutadà per debatre la moció de la sentència que presentem ERC i l’AUP. Ja s’ha aprovat al Consell Comarcal i a molts municipis. Aquí… no previsible.

Iniciem el Ple. Minut de silenci (ràbia interior) per les tres dones assassinades les darreres tres setmanes. Seiem. Primer punt de l’ordre del dia. Ens aixequem: Xavi, Montse, Xavi, Robert, Sandra, Marta, Oscar, Betlem. ERC i AUP amb cartells d’autodeterminació, llibertat i amnistia. També gent al públic. En silenci. Crec que se senten les dents serrades d’algun i alguna regidora allà en el fons de la sala. Confusió: cal votar i tenim les mans ocupades. Ens mirem amb el Xavi. No hem parlat què fer amb la votació. La secretària amb el cap clavat als papers. L’alcaldessa… patint? Endafada? Avorrida? Demana que votem explícitament. Segon cop, votem. Seiem. La secretària no s’ha assabentat. Que si, que hem votat! El micro obert de l’alcaldessa deixa sentir alguna cosa d’una performance.

Respirar. Inici tens. Continuem. Bla bla bla per aquí i bla bla bla per allà. Aproven tot el que volen aprovar. Començo a tenir mal de cap. Al carrer se senten xiulets i crits des de la plaça.

Hi ha molts punts a l’ordre del dia. Un d’ells, la compra de l’antiga SuperSon i un local al carrer Fondo per 2.135.000€. El primer per a un projecte de joventut, el segon per a innovació. Coneixeu els projectes? Jo tampoc. Sabeu quan s’arreglaran els antics cinemes que vam comprar per 2.000.000 d’€? L’oposició tampoc. El Casino, malgrat la lona publicitària? Misteri. Les Torres Salduba o Massana? Ídem. Doncs res, dos espais més pel patrimoni municipal. Que a l’AUP estem per què els ajuntaments tinguin patrimoni, eh? Si és de l’Ajuntament, és de totes (en teoria). Però que es rehabiliti i s’hi ubiqin projectes. I que, si comprem, coneguem perquè, a qui, com s’arriba a aquest preu, perquè un local i no un altre, etc. No per res, eh? No és que vulguem incordiar (que a vegades, també). És que són els nostres diners, els de totes.

Però res, sembla que el govern no ho comparteix. Que ja que governen, i són majoria, doncs yomeloguisoymelocomo. Perquè si la gent els vota, serà perquè confien en elles no? #evidentemente. Gran gestió, mundialment coneguda.

Un altre punt important: el veïnat que tenia plaça d’aparcament a Parmer… queda molt segurament perqué es reobri el pàrquing. Procés judicial i (esperem) recuperació de l’espai per part de l’Ajuntament, amb possible gestió pròpia. Mentrestant, el pàrquing queda buit.

En diversos moments del Ple hi ha crítiques del PSC a ERC centrades en si van o no a les comissions informatives, meses, taules i demés. Perqué són 7. No sembla un bon argument per defensar l’acció de govern. Per desgastar, si. Més tensió. Em mossego la llengua perquè tinc ganes de dir prou. Al sortir companyes d’AUP em diran que m’acostumi, que la cosa va així. Bé, encara no m’ha crescut la crosta. I espero que no ho faci.

Gairebé les 18:30h. Arriba la moció de la sentència.

Començo defensant-la jo, així el Xavi Corbera té temps de recomposar-se de l’anterior debat. Però primer aturo uns segons per destensar i donar valor com a feminista al minut de silenci per les dones assassinades. Per recomposar-nos tothom una mica. Intento amb el discurs aterrar la sentència i les seves conseqüències al’àmbit local. Veig mans tapant cares. L’alcaldessa llença mirades al sostre. Nerviosisme. També per part meva.

El següent, Toni Garcia, que no agafa torn. Veïns entenen l’àmbit local de manera diferent a l’AUP. Per nosaltres, allò local existeix dins un context. Per Veïns, els temes que superen les competències del Ple, no els debaten. Encara que afectin a la gent de Rubí. Bé, cal reconèixer que han crescut en vots…

Ciutadans: Roberto Marin fa un discurs mesurat, constitucionalista i unionista, però respectuós. S’agraeix el to.

És el torn de’n Xavier Corbera. Mira al públic i al govern alternativament mentre va desenvolupant un discurs que sobrepassa amb escreix els 5 minuts que se’ns permeten. Però aquest cop, en el debat, els temps no es mesuren de forma estricta.

Després Ànnia Garcia, d’En Comú Podem, que es lamenta que no hàgim arribat a un consens amb la moció. És cert que ens van enviar una proposta esmenada, si. Proposta que eliminava de la moció ben bé el 50% del contingut. Proposta que en si mateixa em va bloquejar la possibilitat de consens, per qué ens situava en un lloc ben diferent. I a Ecp també.

I acaba Moisés Rodríguez del PSC. Aquí sóc jo la que em regiro al seient. Llocs comuns i afirmacions que sense matisos es converteixen en mentides. Diu que vivim en una faula (“nosaltres”, no “ells”). Que en aquesta democràcia hi ha justícia i separació de poders, ja ho sap bé el Pedro Sánchez. Si, que els ho diguin a les feministes andaluses sota govern de VOX, això. O a les dones violades que veuen com estar inconscient rebaixa les condemnes. Justícia. De debò?

Rèpliques. Les sufragistes. El moviment obrer. On seríem sense la desobodediència? Aquest Ple estic intervenint força. És difícil quedar-se callada, de fet.

Fem un descans. Moltes sortim a fora, a la plaça. En Xavier i jo intervenim breument. És Castanyada, hi ha unes 70 persones. Per algunes és poc, a mi em sembla força tenint en compte el tema (un Ple) i la data.

Reprenem. Moció de Veïns per Rubí per un Pla Director d’Eficiència i Sostenibilitat Energètica: tombada, diuen que això o ja ho fan o ja ho estan treballant. I venen les mocions nadalenques d’ERC: contra el túnel de llum, i per millorar l’oferta d’activitats de Nadal. Sandra Casas d’ERC exposa la segona. Abans de començar a parlar reconeix com se sent i ho fa explícit: nervis per la tensió. Bravo! Fem que la vida i les emocions formin part de la política, reconeguem-nos com a persones i no com a autòmates de partit. Tombades. Bé, ja ho sabíem, però aquí el fet greu és que ECP hi voti en contra… quan fa 4 mesos hi hauria votat a favor. #Dondedijediegodigodigo

Intervinc: el somni psicodèlic del túnel de llum. Riures entre públic i regis. Una mica d’humor per favor que ens explotarà el cap. El Roberto en sap, d’improvisar, encara que em penso que a Ciutadans no li deixen molt de marge (és un partit estrictament jeràrquic). Em segueix la broma en el seu torn. Però res, que el túnel mola, que no és una despesa sinó una inversió, i quevivayoylamadrequemeparió. #PSCStyle

Venen les dues mocions nostres. La que demana millorar la difusió de la Sala s’accepta per Junta de Portaveus. I la que vol desenvolupar un servei d’atenció a les urgències socials 24h/7 la retirem amb condicions. La regidora em va trucar, va proposar parlar-ne amb les tècniques i valorar la proposta. A l’AUP alguns cabells de punta. No s’ho creuen. Però ho intentarem.

Ah! i sembla que ja tira endavant la reconversió del Camp de Golf en parc públic! Si voleu apretar pel parc públic, podeu signar aquí.

PD. Comença la campanya electoral i veig que… el cartell d’autodeterminació que jo aguantava és de la campanya electoral d’ERC.

PD. Hi ha un home que té la força de venir a tots els Plens, amb samarreta groga. I al final, sempre, intervenir. Amb ironia i mala llet. Constància, és això.