Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.