Author Archives: BetlemCBel

El dia a dia

45. Moneymoneymoneymoney

91.029.575,61€ 🎜 Money makes the world go around, the world go around 🎝

Però no. Per a res diria que els diners són el que fan girar el món, malgrat que la cerca perpètua de beneficis faci girar l’economia capitalista. Hi ha d’altres ingredients de la vida i les societats que ens farien desaparèixer, si faltessin, i no és el cas dels diners (som capaces ni tan sols d’imaginar-ho?).

Això si, està clar que a Rubí, sense un bon pressupost a l’Ajuntament, malament. Si tens diners, una cosa o altra podràs fer. Ara bé, diríem millor que a Rubí (i arreu), sense una bona priorització i una bona gestió dels diners disponibles, malament.

90 milions d’€ és el pressupost general de l’Ajuntament per aquest 2023. Un pressupost que puja un 1,5% respecte l’any passat, fet que el nostre govern, com altres de l’entorn, està venent com a positiu en ple context de crisi. Però en un context en el què els preus s’han disparat i què tot allò que l’Ajuntament compri o contracti pot ser de mitjana un 9% més car, aquest 1,5% d’increment és contenció i més contenció o, fins i tot, retallada.

Podrem fer front a l’obra pública? Podrem tenir els serveis públics que la situació requereix? O caldrà incrementar ingressos: de quan haurà de ser la pujada d’impostos del 2024 que el govern no s’atreveix a fer enguany, abans d’eleccions? La pròpia interventora municipal parla d’una previsió d’increment dels ingressos per l’IBI del 4,94% (i no creiem que sigui per què creixi un 5% la construcció…), i d’un 9% per les taxes, sobretot per la recollida d’escombraries.

Un post sobre pressupostos pot fer mandra, malgrat que és un tema clau que marca molt del què passarà al nostre municipi aquest any. Per això, aquí està, el post, i un nou número de l’Alternativa, la publicació municipalista de l’AUP, amb doble pàgina al Diari de Rubí. Perquè, pesat o no, és #essencial.

El que dèiem. Un pressupost que en aquest context s’incrementa un 1,5% és de contenció. Per això, per exemple, s’han reduït inversions ordinàries. La incertesa global és gran i a l’AUP som conscients de les dificultats que suposa elaborar i gestionar aquest any un pressupost que era indispensable reorientar: centrar-lo més i més en les persones i caminar cap a la transformació energètica, del consum o de la mobilitat. En aquest context, veiem algunes millores respecte anys anteriors: s’incrementen les despeses socials (un 1,5%, precisament, per tant, creix en paral·lel a l’increment del pressupost, i no més com caldria), millora el contracte de bus urbà o baixa alguna de les despeses de lluïment polític.

Malgrat això, què ens trobem?

1. En aquest context de crisi social, caldria incrementar significativament més la inversió en acció social, ciutadania, igualtat. Sense bones xarxes de suport entre les persones i de recursos per aquestes xarxes des de les institucions, serà molt difícil sostenir cap crisi.

🎜 When you go to get a word of advice
From the fat little pastor
He will tell you to love evermore.
But when hunger comes a rap,
Rat-a-tat, rat-a-tat at the window…

[GIRLS]
At the window…

[EMCEE (spoken)]
Who’s there?

[GIRLS (spoken)]
Hunger!

[EMCEE (Spoken)]
Ooh, hunger!

See how love flies out the door… 🎝

Cabaret. Money.

2. Com a les nostres cases, si necessites pujar una despesa, n’has de baixar una altra. Els diners, per a la majoria, no es reprodueixen infinitament. A l’AUP insistim en què hi ha una bona bossa de despeses que o bé són prescindibles, o bé només són importants per a alimentar el propi govern i la seva estructura.

Com els 416.000€ destinats a contractar les 4 assessores a dit que té el govern i les 4 de l’oposició (dels grups que en tenen, que són PSC, ERC, En Comú Podem i Ciutadans). El Rubí Brilla sencer, o totes les accions de Ciutadania i Civisme, costen exactament el mateix.

O el 1.100.000€ que costen els nostres salaris, els dels 23 càrrecs electes que estem a l’Ajuntament, jo inclosa. Sabem que ser regidora es mereix un salari (sinó, només la gent rica estaria als governs), però no cal que sigui tan elevat (de fet, a l’AUP establim un límit i fem retorn social de la resta del salari que rebem).

O per exemple, destinarem 618000€, 70.000 més que l’any anterior, al capítol 1 (és a dir, el personal) de la unitat d’acció institucional i comunicació. Que ja sabem que no és només fer les notícies de la web, la revista de La Ciutat, organitzar actes del govern o la seva propaganda, però també sabem que en bona part, si que ho és. Sabeu quan destinem als salaris d’Igualtat? 126.672€. A Gent Gran 581.166€. A Joventut, 100.000€. A parcs i jardins, 425.012€. I podríem seguir.

3. A més, aquesta repriorització, podria ser un miratge, o potser el fruit d’un govern que controla bé els tempos del poder: les grans i petites inversions i els esdeveniments com la Festa Major que donaran rèdit per a les eleccions del maig ja tenen les seves partides assignades i reservades en els pressupostos dels anys anteriors.

4. i darrer d’aquest post. Podríem continuar parlant de com millorar la gestió (internalitzant, potser?), aprofitar millor els diners, fer una anàlisi acurada del pressupost, però no hi ha espai, en un post. Per això, deixo aquí el vídeo del Ple (si teniu temps, paciència i estómac, vegeu minut 52 a 1h09 per la defensa del govern, 1h42 a 2h29 per les exposicions de l’oposició i fins les 2h52 pel -sic- debat) i, per si voleu comparar com estan les coses, el post dels pressupostos del 2021. Per algun motiu misteriós, no vaig fer el post del 2022. Que aprofiti i, sobretot, bona entrada d’any, o almenys tan bona com sigui possible!

Estàndard
El dia a dia

44. La lista de la compra y una canción

como un cupón, de los ciegos.

(per si a algú no li sona: lletra de la Cabra Mecánica, tot i que al nostre acte, res a veure, hi van tocar Malparits versionant Sopa de Cabra -això que ara anomenen cover)

#Lallista. Però no, no era la de la compra. És la que vam presentar el 26 de novembre per a concórrer a les eleccions municipals del maig del 2023. Si, en poc més de 5 mesos toquen eleccions locals, i potser en sentiu el tuf perquè ja s’ha intensificat la visibilitat dels partits. Si fos catòlica diria allò de que “Déu ens agafi confessats”, però no és el cas. I si, ja sé que formo part d’una candidatura, però això no treu que no puguem reconèixer tot plegat.

En tot cas, a la nostra candidatura, l’Alternativa d’Unitat Popular, hem escollit el novembre per donar a conèixer la llista (electoral). Les 25 titulars, i les suplents (com al futbol): Marina Dolset Manchó serà la futura portaveu de l’AUP a l’Ajuntament de Rubí. Una companya amb llarga trajectòria associativa, activista, que sap com van les institucions, que ha estat fent feina invisible tot aquest mandat, i que té moltíssima expertesa en el camp social. La veritat, saber que hi serà, el maig, és un alleugeriment: sap el que es fa.

Però no hi serà sola. Hi serem moltes altres, acompanyant-la entre bastidors o no, com totes les que han escollit encapçalar la llista: Ester Gómez, Martin Pretel, Pablo López o Jordi Simó Boladeres. Saben on són, i perquè.

Molta més gent, però: Nel·la Anguita, Alba Aguilà, Jordi López, Joan Mirot, Gisela Agüera, Pau Puig, Antonia Ocaña, Mercè Hernández, Joan Benet, Juana Torres, Marta Morata Mateo, Arcadi Bassegoda, Josep Lluís Amador Teruel, Josep Navarro Tomàs, Helena Fajula o Zaira Torán. Persones actives, que formen part del teixit associatiu de Rubí, que coneixen bé la ciutat.

I també Meritxell Concha, Joaquim Navarro, Pau Miguel, Júlia Olle, Mireia Cobas, Ricardo Pitarch, Maria Teresa Sobirà, Dani Esteban Alamarcha, Merche, Marc Gascón, Ana Mercedes Farre Díaz, Mohammed Barrouhou, Carmen Cotero, José Fuentes, o Ana Ciscar. Gent jove, gent gran, de sectors diferents, que ens trobem en aquesta candidatura assembleària perquè sabem que l’AUP fa feina per Rubí, té gent i té projecte (buf, ara si que faig tuf electoral, però que consti que són paraules sinceres).

La llista la tanquem, com sempre, les regidores que ja hem complert el nostre mandat: Albert Giménez, Ivan Hernáez, Aitor Sánchez Cerezuela o jo mateixa.

Com deia un precisament un dels nostres ex-regidors al seu twitter, l’acte de presentació de la llista va ser un tret de sortida a aquest nou equip absolutament motivador: molta gent, un acte bonic i emotiu, una estona agradable amb bon ambient. Un acte que va incloure, fins i tot, alguna llàgrima d’agraïment (❤).

Evidentment, no només de bon ambient, emocions i bona gent s’alimenta ni la política ni la gestió municipal, però està clar que són ingredients importants. A partir d’aquí, la feina es facilita.

En tot cas, per part nostra, continuem treballant el que queda d’aquest mandat, i ens arromanguem també per arribar a la gent que encara no ens coneix.

Treballem per arribar cada cop més lluny, col·lectivament. Com vam repetir a l’acte: la política o la fas o te la fan (Joan Fuster).

Estàndard
El dia a dia

43. Embaràs

Ahir a la reunió de famílies de batxillerat la tutora ens va dir que el segon de batxillerat era com un embaràs: “són 9 mesos, a vegades bons, a vegades dolents, però saps que un dia, s’acaba”. No vaig tenir clar si era una comparació del tot encertada però avui diria que els mesos que ens queden als càrrecs electes de l’Ajuntament fins el maig del 2023… potser són també com un embaràs, però dels que saps que seran complicats. Almenys per a mi, perquè pot ser que d’altres (inexplicablement) els gaudeixin.

Si algú va tenir l’honor de veure el darrer Ple, sabrà perquè ho dic: núvols de tempesta, rayos, truenos y centellas com diria el capità Haddock (en francès segurament), que no sé perquè ara em ve al cap.

La qüestió és que el 28 de maig toquen les eleccions municipals, i els diferents partits van desplegant l’artilleria per aconseguir més quota de poder. Esperem que no es desplegui només artilleria, per això, però sembla que per a bona part de la classe política, o de la gent que fa política, o fins i tot de part de la gent que vota unes o altres opcions, o hi ha sang i fetge, o no hi ha bona política. Cuanto peor, mejor, que va dir aquell. Perquè tenim clar que part de l’artilleria es mostra només de cara a la galeria, oi? Certament hi ha odis dins el Saló de Plens, però no hauria de ser això el que mou el que fem unes i altres per construir Rubí.

Quan em poso així em sento com una mala professora donant lliçons que ningú ni vol ni necessita, i per això el darrer Ple vaig acabar mossegant-,me la llengua amb la conseqüència, el dia següent, d’una pansa als llavis i molta mala llet acumulada.

Han passat uns dies, una setmana exactament, i continuo sentint i pensant i patint que la gent que confiem que des de la política de les institucions es pot fer quelcom (per poc que sigui) per a millorar les vides de la majoria, hem de dir ben fort que no volem fer-la així. Que, com a l’Aup de Rubí, no la fem així, o que almenys ho intentem.

“Així”.

Cal que expliciti a què em refereixo? demagògia (discursos buits de contingut real però punyents, propostes descontextualitzades, paraules que cerquen agradar apel·lant a l’odi, la ràbia, la por), simplisme polític (o amb mi o contra mi, discursos sense matisos, bons i dolents, veritats i mentides) que du a construir “enemics” i “salvadors” (i si, en masculí, tot i que no sempre és així). A vegades perdem els estreps, i diem coses que no volem dir. M’ha passat més d’un cop als plens o en reunions. Però el problema no és aquest, perquè quan et perds, pots reencaminar-te i demanar disculpes. És humà.

El problema ve quan la base del que fem és aquesta; quan la nostra mirada al món està travessada d’aquesta forma de fer; quan la base del que construïm i del com ens relacionem, és aquesta; quan cerquem electorat, a través d’aquesta base, quan apel·lem a la gent només des de l’odi, la por, la ràbia, la falsa escolta sense solucions reals. Que és evident que tothom podem tenir ràbies i odis. Però hem de saber què en fem, d’aquestes, per tal de reconèixer-les i permetre que continuem construint allò comú i allò que és públic.

Per la part que li toca a l’AUP, i per la part que em toca a mi com a regidora, continuarem procurant centrar-nos en les propostes, en fer feina, en fiscalitzar el que es fa des dels poders, en recollir allò que sentim que se’ns demana fer, sense entrar en la sang, el fetge, i la demagògia. Amb encerts i amb errors, però almenys ho intentarem. Mentrestant, segurament ens farà mal el cos, en molts moments.

Perquè si aquests mesos fins el maig fossin com un embaràs, seran intensos i complicats, en la política institucional. Sort que vaig poder gaudir el meu.

Estàndard
El dia a dia

42. Ciutats vivibles per a sostenir les trames de la vida

A finals d’abril vaig tenir el gust de participar als II “Diálogos feminista y ecologistas: Ciudades vivibles para sostener las tramas de la vida” organitzats per Entrepobles. No faré aquí un resum, que podeu llegir a la revista 77 d’Entrepobles, però si que tinc pendent fa setmanes (mesos) fer l’article recollint la intervenció aquí, ja que té a veure amb la tasca feta com a regidora de l’AUP Rubí.

Us deixo aquí i en el vídeo incrustat a sota la llista de reproducció completa amb els debats dels I i dels II Diàlegs, per si voleu escoltar les dones interessantíssimes que hi han anat participant, i em poso tot seguit amb la intervenció.

La taula en la que participava se centrava en articular veus de feministes que estem en la gestió concreta del treball a les ciutats, des de les institucions: l’alcaldessa del Municipi B de Montevideo (Uruguai) Silvana Pissano, Valeria Melipillán, alcaldessa de Quilpué a Xile (que no va poder participar per una emergència climàtica al seu municipi); Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6 i Lilián Celiberti de Cotidiano Mujer d’Uruguai i l’Articulació Feminista Marcosur. La intervenció és oral (i això es nota en l’escrit que ve ara) i en castellà.

“Me parece que es importante empezar situando el posicionamiento vital (que al final es político) que tenemos cada una de nosotras cuando hablamos o hacemos, puesto que lo colectivo, esas ciudades cuidadoras que queremos construir, se nutren de las experiencias vitales de cada una.

En mi caso, el lugar en el que estoy y desde el que trabajo en la política institucional tiene mucho que ver con Ca la Dona como espacio feminista de maduración, crecimiento y aprendizaje. La experiencia allí me ha permitido estar en la institución desde un lugar que quizás no es el habitual, y que tiene poco que ver (esperamos) con el hacer clásico de las organizaciones políticas representativas.

Es muy importante porque al final las formas de hacer, el cómo hacer, también generan ciudad. ¿Des de que lugar queremos construir todo este común que estamos buscando crear en nuestras ciudades? Es importante clarificarlo, aunque siempre teniendo en cuenta que nuestro papel ahora mismo como grupo municipal de la AUP no es de gestión de lo público, pero sí de construcción de lo común (más aún porque en la candidatura intentamos construir dentro y fuera de la institución).

Los aprendizajes en el feminismo a los que me refiero tienen mucho que ver con construcción comunitaria desde lo que en Ca la dona llamábamos política de la relación: transformar de forma permanente y consciente el mundo en la cotidianeidad, el día a día, desde los espacios en los que interactuamos y a partir de la relación de igual a igual entre las personas y colectivos. 

Y por lo tanto estar en la institución no sería estar en un espacio “de poder”, un espacio para ejercer poder sobre, o un espacio en el que se valore el poder en sí mismo, sinó que debería ser, entendemos, un espacio para contribuir a esas ciudades cuidadoras donde las personas podamos ser de manera autodeterminada y autónoma, y desde donde poder hacer. Estar en la institución debería servir no para “tener poder” sinó para facilitar este poder hacer y ser ciudadano, desde una misma y en relación, en el reconocimiento de la interdependencia y de la ecodependencia. 

La intervenció.

A partir de ahí hay un elemento que me parece importante resaltar: el trabajar en la política institucional desde un reconocimiento mútuo con el resto de personas con las que interactuamos, sean colectivos, partidos, técnicos y técnicas, etc., pero sobretodo también desde las alteridades, desde los márgenes y periferias (un igual a igual que en realidad debe traer la periferia al centro y por lo tanto cuestionar siempre privilegios).

Respecto a las alteridades, en el documental Ciutats Vivibles de Entrepobles una compañera de Punt 6, Sara Ortiz Escalante, decía que si las ciudades consiguen garantizar el derecho a la ciudad para todas las personas que estan/estamos en los márgenes, lo garantizaran para todo el mundo, porque el resto (más o menos) los tenemos satisfechos. 

Partiendo de aquí es más facil huir permanentemente de sectarismos, partidismos, luchas de intereses o redes clientelares de las que a menudo se fomentan en la política institucional. Así, intentar tejer redes desde abajo hacia arriba, generando confianza con las personas de diferentes organizaciones, des del reconocimiento, la honestidad y saliendo de los corsés en los que se te sitúa cuando estás en estos espacios de representación. 

En los procesos para generar consensos creo que es indispensable partir de las subjetividades diversas, llegar a esa ciudad que tiene que ser diversa y permitirnos ser diferentes, reconocer el conflicto que se genera, crearlo si hace falta, y buscar los consensos y lo común des del disenso, desde toda esa distinción que nos hace al final más libres. Que la igualdad no sea una normatividad o una homogeneización, un gris que se impone desde la gran estructura y desde el poder sinó que sea el afloramiento de todas las diversidades que hay en las ciudades para poder generar desde ahí la comunidad. 

Todo esto no son palabras abstractas sinó que forman parte de una política que es feminista, ecologista y absolutamente transformadora desde la vida. Una política que puede permitir también que las propuestas tengan permanencia más allá de cambios de gobierno o siglas, que es uno de los problemas de las instituciones: cada vez que hay cambio de gobierno se abandonan propuestas. Es indispensable generar cierto reconocimiento mútuo y consenso político para que las propuestas puedan ser asumidas y se sientan compartidas, para que puedan ser más permanentes y tirar adelante seas gobierno o oposición. Es nuestra responsabilidad intentar hacer comunidad más allá de las siglas propias y romper ese distanciamiento que hay entre lo que se entiende como la política legítima (la de las instituciones y partidos) y la comunidad que también es política”. 

A partir d’aquí la intervenció aterra explicant propostes concretes desenvolupades des de l’Alternativa d’Unitat Popular aquest mandat: per a treballar la seguretat en i des de la comunitat; per a fer dels carrers i places un lloc per a la vida i la relació (i no només un lloc de pas, per als cotxes o per al consum); per una energia pública, distribuïa i de proximitat; per renaturalitzar la ciutat; per un oci nocturn juvenil dinàmic i segur; i moltes d’altres que de fet podeu veure a la web de l’AUP. “Propuestas diferentes que intentan concretar toda esta perspectiva feminista de hacer una ciudad cuidadora más allá de “la piedra” y poniendo el centro en la relación, en la comunidad, en el apoyo múto, en la equidad, en esa desinstitucionalización para que la política sea desde abajo, siempre conscientes del lugar en el que estamos”.

Estàndard
El dia a dia

41. Seguretat, por, percepció i comunitat.

Podríem definir de forma senzilla la seguretat com la possibilitat de desenvolupar les nostres vides lliures de violències, coercions i agressions. La viquipèdia parla de “forma de llibertat o resiliència contra danys potencials o canvis coercitius no desitjats”, i incorpora un apartat anomenat “percepcions de seguretat” on diu que “com no és possible conèixer amb precisió fins a quin punt alguna cosa és ‘segura’ les percepcions de seguretat varien”, i continua “Per exemple, als Estats Units (EUA) és freqüent la por a la mort per un terratrèmol, però el fet de relliscar al terra del bany mata més gent; i a França, Regne Unit i Estats Units hi ha moltes menys morts causades pel terrorisme que dones que han estat assassinades per les seves parelles a la llar“.

Perquè començar aquest post així? Per a fer possible entrar en diàleg i escolta mútua aquelles persones que se centren en els delictes comesos i en la inseguretat que generen amb aquelles persones que parlem també de percepció. És a dir, no són coses excloents. Moltes ho sabeu, però jo mateixa he rebut en propi cos el delicte i sé perfectament el que és la violència, la por encastada dins teu i la posterior sensació de vulnerabilitat.

L’altre dia fèiem un debat sobre aquesta qüestió (us deixo el vídeo a sota) i en Xavier Pellicer que com a jurista i membre d’Alerta Solidària porta anys treballant la seguretat, parlava de la importància de construir comunitats segures sense deixar d’atendre la urgència: hem de ser capaces d’actuar ràpid per a contenir l’hemorràgia de la comunitat quan un fet violent s’esdevé i genera un impacte individual i social altíssim. Contenir l’hemorràgia pot tenir a veure amb incrementar la presència policial en un lloc concret. Però construir comunitats segures, amb què té a veure?

Debat “Seguretat: la ruptura de la comunitat”

En aquesta línia, deixo aquí com a recordatori l’article escrit sota l’impacte de l’assassinat d’un comerciant al centre de Rubí l’octubre del 2021. Des d’aleshores, i gràcies al debat i les converses sobre el tema generades a la ciutat, cada cop es fan més propostes que van més enllà de les xifres, les ràtios policials, el codi penal o la videovigilància. Veurem què passa a un any de les eleccions municipals i què es posa en la balança. En aquesta conversa del 20 de maig d’enguany amb el periodista David Garcia al programa Els Grups Municipals Opinen de Ràdio Rubí també en parlem (a partir del minut 10 aproximadament), però és molt més recomanable i complert si podeu veure el vídeo de més amunt, amb Xavier Pellicer i Emiliano Tapia.

Algunes persones us pregunteu perquè sempre que surt aquesta qüestió la gent de l’AUP acabem insistint en esmentar la ultradreta Si seguretat vol dir poder desenvolupar les nostres vides des del benestar i l’autonomia, no té absolutament res a veure amb ser de dretes, això és evident. Però aleshores, perquè són sobretot les dretes, i amb molta força les ultradretes, les que posen en el centre del seu discurs i propostes la seguretat?

Sentiu que el que posen en el centre és aquesta idea de llibertat i benestar comú? O potser més aviat una perspectiva associada a què, per a què les normes de funcionament d’una societat (on algunes puguem ser lliures) es duguin a terme, cal (molt?) ordre i (molt?) control, així com (una?) autoritat més o menys forta (i imposada)?

Sota aquesta perspectiva l’autoritat no és quelcom que la gent reconeixem i atorguem a algú, i que també li podem retirar si no respon a les necessitats o desitjos del grup, sinó que es té i s’imposa; l’ordre i les normes no és quelcom que es construeix amb el consens i amb la nostra participació i que inclou el canvi, la diversitat o el conflicte, sinó que ve de lluny, de la tradició i el costum i pactes majoritaris (hegemònics, en realitat); l’autonomia, el benestar o la llibertat no tenen a veure amb desenvolupar vides capaces i autodeterminades, des de les nostres diversitats i diferències i amb les nostres vulnerabilitats i dependències, sinó que té més a veure amb les nostres capacitats individuals per a progressar i competir en la vida (si vols pots, ja siguis pobre, ric, dona, home, vella, jove, negre, blanca, etc.) i, en tot cas, si algú té moltes dificultats, l’Estat pot fer petites empentes (o no). Sota aquesta perspectiva, és evident que davant el delicte el que cal és presó i policia: la societat t’ha donat oportunitats, no les has aprofitades, et correspon una sanció. Fin de la historia.

Ara bé: és així davant de tots els delictes? Dels de totes les persones? Contra totes les persones? En realitat els discursos ultres són altament tolerants amb delictes i actituds que no modifiquen l’odre establert (perquè o el reforcen o són part d’aquest ordre): l’evasió d’impostos del Rei, els insults homòfobs, els delictes de grans banquers o empresaris, etc. Perquè al final, potser no es tracta de viure (i de sentir-nos) segures… potser més aviat es tracta de conservar una societat en la què unes persones viuen molt més segures que d’altres, i on uns models i formes de vida (consolidats i dominants) tenen més llibertat i molta més seguretat que d’altres?

Dit això, les persones que demanen presència policial o videovigilància, són de dretes? Algunes si, altres no, faltaria més. Però el que està clar és que responen davant l’hemorràgia que senten. El que a nosaltres ens sembla rellevant no és ni molt menys discernir si la gent és o no de dretes. El que ens sembla rellevant és alertar de l’aprofitament de la por i el malestar que es fa des de certs sectors (de dretes, o electoralistes) per a fer quallar soterradament el seu discurs. Però també de la manca d’escolta real d’aquest clam que a vegades fem des de les esquerres. És per això que a l’AUP volem parlar del tema, arriscar-nos a la crítica, fer propostes i actuar per a crear aquesta comunitat en la que puguem viure cada cop més lliures de violències i discriminacions.

Malauradament vivim temps de precarietat, crisi, manca d’expectatives de futur, aïllament, crispació, angoixa, solitud. Vivim temps en què res ens ajuda massa a desenvolupar de forma segura les nostres vides. I per això creiem que és encara més important continuar generant debat i formes de vida que ens permetin mirar l’entorn amb empatia, sentir-nos acompanyades, relacionar-nos amb el veïnat, protegir-nos i sentir-nos segures.

Estàndard
El dia a dia

40. De conflictes i diàlegs

D’entre els diversos conflictes que vivim a la nostra ciutat, el mes de març n’hi ha hagut almenys dos que han ocupat força espai en converses, xarxes socials o notícies: el desallotjament dels horts del Castell i la mobilització de veïnat, famílies i entitats per aturar el trànsit de camions pel camí d’Ullastrell.

Foto: Diari de Rubí

Què tenen en comú? s’arrosseguen fa dècades, hi ha grups de persones clarament afectades (i que lideren la protesta), i són mostra de la dificultat de fer política des del diàleg, la mediació i l’assumpció del conflicte.

No us enganyaré: com treballar allò comú assumint i acceptant el conflicte, les diferències i fins i tot l’enfrontament, és un dels temes que més em preocupen (i més m’estimulen políticament). Qualsevol que hagi participat mínimament d’entitats, hagi estat presidenta d’escala, estigui en un partit, o en un club esportiu, sap què vol dir, això.

Quan mirem allò que ens és comú i actuem per a construir-ho des del col·lectiu, ens trobem tota una diversitat de formes de fer, de ser, de pensar, que no sempre és fàcil posar en diàleg. De fet, fins i tot diria que sempre és difícil posar en diàleg, més que res, perquè la nostra cultura democràtica és pobra, recent i (volgudament) poc treballada.

Sembla molt més fàcil imposar força, poder o majories. I així passa quotidianament a cases, aules, carrers, empreses, partits o… governs. Teixir consensos a partir de les diferències, a partir d’allò que ens fa “distintives”, és extremadament lent i complex. I té un requisit essencial: reconèixer a l’altri com a subjecte capaç i igual.

Però no: millor fer triomfar el sectarisme, o la veritat (absoluta?), o el lloc de poder, o imposar la veu (per suposat, la pròpia sempre és és la veritable), o el privilegi de l’edat, o dels diners, o el de la força.

El conflicte dels horts: pregunta i demanda

Al darrer Ple vam demanar explícitament que no s’utilitzés la força per al desallotjament dels horts i que s’iniciés un procés de mediació, d’oferiment d’alternatives i de resolució del conflicte. Ens van respondre amb un explícit no gestual, però esperarem la resposta formal el proper Ple.

Per qui no conegui el conflicte, molt resumidament: hi ha dues parcel·les (segons cadastre) en els camins entorn el Castell de Rubí plenes d’horts. Horts dels de sempre, amb tanques sovint de material reutilitzat, algunes amb animals, altres no, algunes amb petites barraques (i infrahabitatges), d’altres no. Horts que en una ciutat avui urbana i industrial han quedat en els marges, infravalorats, molestos per la seva irregular “estètica”, però que són refugi d’activitat del sector primari, d’oci, de trobades “de les d’abans”, a l’aire lliure, entre hortalisses, terra i la cabanyeta. També, malauradament, per a una minoria s’han convertit en un espai on viure amb una mínima (molt mínima) protecció.

Què ens trobem? que tots els grups municipals hem demanat en algun moment restaurar l’entorn natural d’aquella zona. Que alguns (l’AUP, de fet) hem demanat a més que es cerquin alternatives: per als horts, per a l’oci, per a l’habitatge. Que aquest hivern una parella va morir a Montcada en una zona similar a la que tenim a Rubí. Ens trobem amb un conflicte que afecta entre 30 i 40 persones que perden l’ús de l’espai i que, per acabar-ho d’arrodonir, moltes d’elles tenien contractes legals i vigents amb Cerámicas Egara, una empresa en concurs de creditors que té encara força propietats al nostre municipi. L’Ajuntament he demanat reiteradament a l’empresa que intervingui per a netejar la zona, Cerámicas evidentment ni ho ha fet ni ho farà, i com l’Ajuntament n’és responsable subsidiari va iniciar tot el procediment legal i burocràtic per a actuar en aquestes parcel·les.

I aquí és on reprenem el fil argumental de l’inici. Com actua? Notifica per escrit, amb un paper enganxat a la porta de cada hort, que tenen un mes per a desallotjar o, sinó, entraran les excavadores. Meravellós. Per si algú no entenia bé què estava passant, van obrir durant uns dies una oficina d’informació a Can Serra on et podien dir: “si, el paper vol dir que marxis, pitant“. Se suposa que prèviament s’havia intervingut amb les persones sense sostre però, intervingut com? Si no tenim pisos socials disponibles, en aquest municipi. A viure a una pensió, possiblement. Entremig hi ha una trobada de la Taula de Benestar Animal i esclata un altre conflicte: allà hi ha una colònia de gats, què pensen fer, entrar amb les excavadores i arrasar amb els animals?

Conseqüència: una part de la gent abandona els horts, una altra decideix resistir, es planten a defensar els horts, exigeixen diàleg i es neguen a deixar entrar les màquines. Alguns fins i tot tenen la força d’iniciar procés judicial i, bingo! Fiscalia els dóna la raó i exigeix que l’ajuntament escolti les parts interessades i procuri evitar l’ús de la força.

Dècades de desídia amb la gestió de l’entorn natural i les activitats que s’hi desenvolupen. Conflicte servit. Per si algú vol referències, aquí ve una proposta que vam fer el setembre del 2020.

Què més? el camí d’Ullastrell. Quant fa que es reclama que no passin camions de més de 12 tones? Una eternitat. Bé, des de què van començar a passar, segurament, arrel de les activitats de l’abocador de Can Carreres. Els camions passen a tota hora i cada dia, duen pudors variades, gairebé no caben per la via, i generen un intens conflicte a les hores d’entrada i sortida de l’institut JV Foix i l’escola Joan Maragall. No és el primer cop que hi ha un accident, però aquest hivern (també) van atropellar una alumna. Per sort, sense lesions greus. Conflicte servit. En positiu? la gent s’ha organitzat, s’ha creat la Plataforma per la Pacificació del camí d’Ullastrell, i s’ha dut una proposta al Ple per a iniciar mesures urgents per a assolir-la. La moció va prosperar amb l’abstenció del govern, que diuen que algun dels acords no és aplicable. Llàstima. Esperàvem que fos de consens. Que pot ser, eh? Que algun acord que demana “immediatament” fer alguna cosa no sigui del tot regular per al to d’un Ple, però ei, que dubtes també en tenim, de què sigui legal el pas de camions de més de 12 tones pel camí. Bé, més aviat tenim certeses.

I tornem a l’inici de l’article, perquè la manca d’unanimitat en la moció, per a nosaltres, torna a ser una mostra de la manca de possibilitat de diàleg: per manca de pràctica, de voluntat, de temps. O per “cultura democràtica”.

I com sembla que ja ha començat la precampanya (si, falta un any i un mes per a les eleccions, però ja s’olora en l’ambient) ara em toca demanar que voteu l’AUP. Però no ho faré, tot i que ja ho he fet, més que res per evidenciar l’absurditat de la situació. El que si que toca, i molt, és promoure una veritable cultura democràtica al nostre municipi i més enllà, que possibiliti construir de debò allò comú des del què ens apropa, i des del què ens distingeix. Perquè sense una cosa, no existeix l’altra. Això, ens toca a totes.

Estàndard
El dia a dia, General

39. Parlem les dones

Article publicat a Ràdio Rubí amb motiu del Dia Internacional de les Dones

Parlem les dones,
des del dolor, el plany, la pèrdua,
des de la ràbia i la fúria
des de la cura, l’amor, l’esperança.

Mires el món, i et colpeix:
guerres, La Guerra, senyors de la guerra, el negoci de l’armament, la lluita pels recursos
però tornes a mirar-lo, i hi ha més guerres, guerres soterrades, continuades i invisibles que condicionen cada segon de la vida de milions de persones,
guerres que assetgen, exploten, violen, guerres sistèmiques que assassinen dones pel fet de ser dones.

però el tornes a mirar,
i et trobes que és 8 de març i que els feminismes estan cada dia més estesos, que s’estan assumint a les cases, als carrers, a les institucions, que dir-se feminista ja no et suposa un linxament, que la revolució silenciosa és una gran marea imparable que creix, creix i creix i tot ho inunda

però ens maten
ens insulten
tergiversen les nostre paraules
acallen la nostra veu.

I mires en la proximitat i veus que dues dones es besen, que a ta filla li neix una llibertat desconeguda per a tu, que un home abraça el fill pel carrer, que nois i noies perregen sense por a què amenacin la seva sexualitat i rebutgen sense contemplacions els assetjadors, que la coeducació s’estén com mai, que estan fent autodefensa, que diuen prou, que diem prou

però ens maten, encara més
ens agredeixen, més fort
ens cosifiquen, una mica més.

I veus que la reacció és violenta i agressiva
però que ho és perquè alguna cosa es mou
perquè el moviment és profund i espanta a unes minories
que se senten amenaçades,
per què perden poder, perden privilegis, perden espai
i això no ho poden permetre
i surt VOX, i surten xifres de més violacions, i surten dades de més violència a les cases

però també més denúncies, més resistència, més construcció, més sororitat, més homes revisant la seva masculinitat (si, portem segles així, les dones), més col·lectius, més corresponsabilitat, molta feina feta però també molta pendent,

I si, la reacció és violenta

És 8 de març i hi haurà homes que buscaran ser al centre,
però és que avui és 8 de març,
és 8 de març,
és 8 de març,
parlem les dones,
avui la nostra veu és la que s’alça immensa per a ser escoltada
i queden dies per a què tothom parli, que cal parlar i alçar la veu sempre, cada minut, posar límits i reparar cada injustícia, cada insult, cada retallada de drets, cada gest discriminador, cedir espais, renunciar a privilegis, segon a segon, racó a racó, perquè a qui no se li atorga veu sigui escoltada, perquè qui alci més la veu siguin aquelles que tenen el cos en carn viva.

Segon a segon, dia a dia, siguem el cos, les mans, els peus, la veu de la revolució silenciosa que ens fa més lliures de fer, més fortes per a ser, més enxarxades en una comunitat que ens acull, cuida i recolza.

Estàndard
El dia a dia

38. Eleccions? Encara no, gràcies

Les eleccions locals no poden canviar de data i són sempre cada 4 anys. Les properes toquen la primavera del 2023, d’aquí a un any i quart, però ja se n’ensuma cert flaire a les xarxes socials de partits (més vídeos, simplificació de missatges, repetició de lemes, i ja gairebé peticions de vot). Aviat començarem a veure obres als carrers i previsions d’inauguracions. Tot plegat anirà en augment, i el Ple recuperarà mes rere mes un to teatral.

Cal dir que el govern no cal que faci campanya: té tot l’aparell de comunicació institucional al seu servei. De fet la confusió entre xarxes i missatges institucionals, personals i de partit és una de les crítiques recurrents que es fan a aquest govern. Amb la Covid vam veure fins i tot com els colors i imatge gràfica de la campanya de l’Ajuntament eren idèntics als de la campanya electoral del PSC del maig del 2019 -el color vermell, i un cor). Però l’oposició també tenim un sou públic i una responsabilitat davant la ciutadania.

Foto i perfil d’Instagram del fotògraf Sergi Rodergas

Aquest dimarts hem vist com la ultradreta va venir a fer (un altre) acte de campanya a Rubí: venen sovint, tinguem en compte que tenen Rubí al punt de mira. El missatge? El que ells anomenen “seguretat”. I és que aquest és un dels temes que més sonarà aquest any i quart. No la pobresa, la sanitat, el possible nou abocador, les noves línies d’alta tensió, la contaminació, la manca d’habitatge, la manca d’expectatives per la joventut, l’augment de la violència masclista. No. La seva forma d’entendre la seguretat, que de fet estan reproduint d’altres partits (i això és el que més ens preocupa). Aquest és un dels temes més perillosos pels discursos populistes i d’odi que genera i, insistim, comencem a estar en campanya. El missatge? Més policia i enduriment de les lleis (malgrat se sàpiga i es torni a saber que els estats amb més control policial i lleis més dures no són els més segurs, més aviat al contrari).

Per part nostra, hem decidit fer balanç per a projectar la tasca feta i la que ens queda per fer, i continuar fent camí a través de la pràctica i la generació de discurs. És la nostra estratègia, com Alternativa d’Unitat Popular, per a transformar, per a ser útils (#essencials), però també (si s’escau) per a convèncer. Perquè si hem escollit ser a la institució, si estem a l’Ajuntament, és per a això: per a fer i transformar, tinguem les regidores que tinguem, tant dins com fora de la institució. En això estem. Així que el dia 7, roda de premsa de balanç, a les 18h, al CRAC.

Estàndard
El dia a dia

37. Un monstre empresarial, emprenyat amb el Ple

Cartes (també enviades per correu-e) de la Mútua, dirigides a tots els grups municipals del Ple

Quan el mes de maig d’enguany els col·lectius Rubí Sanitat i el Moviment per unes Pensions Públiques Dignes (MPPD) van reunir-se amb els grups polítics del Ple de l’Ajuntament per a demanar-nos presentar i aprovar una moció, ningú imaginava que arribaria a emprenyar un monstre empresarial com és Mútua de Terrassa.

El 27 de maig vam fer el Ple. Vam aprovar la moció titulada “en defensa del sistema públic de salut i per una gestió pública dels serveis sanitaris a la nostra ciutat” amb els vots a favor de tots els partits (ERC, CS, ECP, VR i AUP) llevat l’abstenció del PSC.

Sembla que a la direcció de la Fundació Assistencial Mútua de Terrassa van veure el debat, potser el van seguir amb atenció i tot, i es van sentir (dedueixo per les cartes) marginades i ofeses. La veritat, no sé si riure o plorar. Poc costum que s’aprovin acords que la qüestionin? A Terrassa una moció similar presentada el juny no va rebre el suport de cap partit amb representació al Ple.

El Ple del 27 de maig. La moció, a partir del moment 1:43:36

Un mes després tots els grups polítics rebíem una primera carta de queixa i setmanes després, davant el nostre silenci, una segona. Diuen que cal “modificar el protocol de participació ciutadana i el funcionament de les mocions al Ple”. Que senten “descontentament i malestar“, que no van poder “dir absolutament res” en el debat. I davant aquest malestar, fan una queixa formal a la Sindicatura de Greuges de Catalunya. Expliquen al Síndic que hem gosat dir que MútuaTerrassa “s’enriqueix il·lícitament, que té mala qualitat de contractació dels professionals, que es fan derivacions de la “pública” cap a la “privada”, que és una desgràcia el fet de tenir Mútua Terrassa a la ciutat de Rubí”. Diuen que en cap moment donem suport amb proves o dades a aquestes afirmacions, que “com pot ser que es pugui presentar una Proposta d’Acords al Ple basant-se amb unes premisses que falsegen i distorsionen la realitat?”. Que volen tenir dret de defensa i rèplica, vaja, i que (literalment) el que vam fer al Ple era un judici “sumaríssim”. Sembla que no entenen que podem fer (que és el nostre deure fer, de fet) propostes polítiques per a millorar la vida pública i comuna, fins i tot podem qüestionar les pràctiques de Mútua, si, en exercici de la nostra llibertat política. I que la participació ciutadana no és exactament el que pretenen: està més aviat pensada perquè qui no té ja tots els canals directes per a participar del poder, ho faci. Mútua, no ens enganyem, participa del poder. Té influència. Molta.

A part, també sembla que no tenen massa idea de com funciona un Ple: totes les mocions passen per Secretaria, que revisa que siguin ajustades a llei. I punto. La Mútua, no hi té més a dir.

Però no us sembla una reacció totalment desproporcionada i exagerada? Sobretot tenint en compte que el CatSalut no té que sapiguem cap intenció de treure concerts ni de tocar un pèl els beneficis de Mútua. Que serveixi aquest text almenys per a treure a la llum aquest sensesentit, ara que han sortit notícies de les reivindicacions de Rubí Sanitat i el MPPD. Per què, sabeu què demanava la moció? Què estem demanant amb aquests col·lectius?

  • Una gestió 100% pública del CAP Mútua i del futur CUAP i, per tant no prorrogar, o prorrogar per un temps limitat, el contracte del CatSalut amb Mútua.
  • Assegurar la màxima transparència en la gestió de MútuaTerrassa.
  • Constituir una comissió amb els grups municipals, Rubí Sanitat i el MPPD per fer seguiment de la moció.
  • Demanar a la Generalitat que el futur CUAP tingui els recursos que Rubí es mereix, i que se situï fora de les instal·lacions del CAP Mútua (per a evitar que s’allargui el contracte amb aquesta entitat).

Perquè creieu que aquestes demandes fan emprenyar Mútua? Com és que MútuaTerrassa, que ha viscut durant més de 70 anys dels diners públics ja des dels temps del dictador, es pren la molèstia de mirar el debat d’un Ple i escriure les regidores i regidors (dues vegades) i la Sindicatura de Greuges? Encara avui em sobta. No hauríem de ser nosaltres qui estiguéssim enormement preocupades i molestes per la carta que ens dirigeix personalment aquest gegant català?

Perquè no ens enganyem: les queixes tant de les persones usuàries com de Marea Blanca, Rubí Sanitat o el MPPD són conegudes i reiterades des de fa temps: deixo aquí només alguns articles prou aclaridors. Un dels articles explica com l’any 2016, arrel d’una llei estatal sobre asseguradores, Mútua va dividir en tres la seva activitat: branca asseguradora, branca sociosanitària (residències), i branca assistencial pública i privada (hospitals, cap, cuap…). Més de 3000 persones passen a ser treballadores de l’acabada de crear Fundació Assistencial Privada, que és la que gestiona el CAP de Rubí i durà el futur CUAP. 14.000.000 d’€ de patrimoni inicial. Amb els diners rebuts durant dècades, Mútua ha pogut crear empreses diverses que li donen “servei” (immobiliàries, informàtiques, logístiques…). Així que pot rebre diners dels nostres impostos (amb el Servei Català de Salut, el concert és d’uns 250.000.000 d’€ anuals, una part majoritària del total dels seus ingressos) i gastar-los en les seves pròpies empreses, per exemple. Transparència? Control del que passa amb els nostres diners? Amb aquesta trama empresarial, difícil.

Moltes de nosaltres coneixem persones que han estat ateses a la pública i derivades a la privada. T’atenen sense cobrar per la pública i et deriven per evitar la llista d’espera (que la pròpia Mútua i les retallades sanitàries generen) a la part privada, on potser els mateixos metges t’atenen, amb els mateixos estris i maquinària que utilitzarien per a l’atenció pública. No és opacitat, això? No és com a mínim èticament reprobable? Moltes coneixem també auxiliars, infermers o metgesses que es queixen de les condicions laborals en aquesta “fundació sense ànim de lucre”. Proves? Moltes. Ganes d’investigar i controlar per part del CatSalut? mmm Què creieu?

Estàndard
El dia a dia

36. Dies terribles: por, seguretat. Solucions?

Mentre tenia gairebé enllestit un article d’anàlisis sobre seguretat, delinqüència i com vivim aquests fets va arribar la notícia del terrible fet succeït divendres a la nostra ciutat.

No cal que us l’expliqui, suposo: un comerciant fou apunyalat després de perseguir dos nois que li havien robat una ampolla de rom, i va morir. Va passar al centre de Rubí, mentre la gent sopava als bars i les càmeres de vigilància ho gravaven. Jo mateixa estava al carrer, ben a prop. Una companya va venir pàl·lida per haver trobat la sang. Un altre en pena i ràbia: havia estat atenent un amic del jove assassinat, sense ser assistit pels Mossos, que al seu torn estaven en tensió vigilant l’escena.

El dolor i la consternació són enormes. També la ràbia. Mort gratuïta, sense sentit, immerescuda, absurda. Qualsevol mort violenta ens pot fer conscients d’aquesta absurditat, però en aquest cas es multiplica. El dolor, la ràbia, la consternació ens cauen al damunt com una llosa. La por, creix.

El veïnat va reaccionar ràpid: flors, missatges de condol, demanda d’acció a les institucions, solidaritat entre comunitats. Una concentració diumenge al matí i una dilluns promoguda entre d’altres per la comunitat paquistanesa.

L’Ajuntament, en canvi, ha estat lent. El govern ha trigat dos dies a decretar dol oficial i abaixar les banderes a mitja asta, i això després que a la concentració de dilluns es demanés a crits. En lloc de sumar-se i dialogar amb la concentració de protesta, convoquen un minut de silenci el dia següent.

Entretant es reuneixen amb entitats, comerços, policia. És la feina que els toca, per alguna cosa governen. Però no aprofundiré aquí en la crítica. A l’AUP n’hem parlat molt, d’aquesta qüestió, i per responsabilitat creiem que, davant d’un fet tan greu, treure’n rèdit polític no toca.

Ara toca escoltar-nos, acompanyar la ràbia i el dolor, cercar solucions. Solucions que seran complexes perquè l’arrel del problema és sistèmica.

Allò més senzill i immediat: demanar que la ràtio de Policia Local i de Mossos a Rubí sigui la que toca. Tenim menys agents dels que caldria per població.

Demanar que es desplegui una policia local més comunitària, més de proximitat, en relació amb els barris i els comerços de cada zona. Una policia local preparada i formada per actuar en situacions diverses, també de forma preventiva, com vam proposar al darrer ple municipal. Sense aconseguir efectius suficients, però, es fa difícil.

Recordar que les videocàmeres no són una solució: serveixen sobretot per actuar un cop el delicte s’ha produït, però en general no l’eviten.

Ara bé: els cossos de policia, com el sistema judicial, actuen sobretot quan el conflicte o el delicte ja és present. Si volem que es redueixi el delicte, cal anar més enllà.

Creiem que cal diferenciar convivència i incivisme (soroll, brutícia, gent jove fumant i bevent a un portal, crits, etc.), pobresa i exclusió (pidolar, dormir al carrer, okupar una casa buida per a viure, no tenir papers legals) i delinqüència (okupar per a traficar o instal·lar-se en una casa aliena, robar, agredir, assassinar, violar, atropellar). Així podrem cercar les solucions adequades a cada situació, malgrat que les fronteres en molts casos són difuses: pots passar tant de temps en la pobresa que robis menjar al super; pots tenir tanta ansietat i tant poca atenció psicològica i suport comunitari que un dia perdis els nervis i agredeixis algú; pots ser un jove sense futur que ha normalitzat la violència.

Les solucions a mig i llarg termini passen per invertir en la dignitat de la vida de la gent de Rubí: equipaments als barris, suport a les famílies amb dificultats, centres cívics que apleguin la comunitat de cada zona, oci per a joves més enllà de botellons, campanyes de sensibilització sobre drogues i alcohol, o sobre violència masclista, trencar amb l’aïllament a què ens ha dut el COVID i la societat actual, mediació en conflictes, educadores de carrer, atenció a la salut mental, habitatge per a tothom, etc.

És una solució sistèmica, estructural, però efectiva. Els estudis sobre delinqüència són clars: l’exclusió, la desigualtat, la pobresa, l’autoritarisme, etc. produeixen violència, desgasten la societat, trenquen la comunitat.

A més d’aconseguir la quantitat d’agents de policia que ens toca i d’actuar davant el delicte, cal canviar les prioritats de la política local, fugir de la foto i les despeses d’aparador, i invertir diners en polítiques socials: rehabilitar per a Les Torres els antics cinemes, desplegar la xarxa de centres cívics, incrementar les mediadores i les educadores de carrer, fer habitatge públic, etc. Són molts diners, si.
També són absolutament necessaris. Ara bé, el govern acaba de fer un pla d’inversions de 18 milions d’€ i, en ell, no veiem enlloc aquestes prioritats.

Dies terribles: por, seguretat. Solucions? #Rubicity

Estàndard
El dia a dia

35. Tots els polítics són iguals

Deixar anar la cadira de regidor és difícil (sembla): recol·locar-se a una altra administració o càrrec és d’allò més habitual entre la gent que “es dedica” a la política.

“Cal fer les coses d’una altra manera”

“El govern […] repeteix un model que per a nosaltres ja està esgotat, que és el model d’elecció a dit de persones que assessoren als propis polítics”.

Aquestes paraules les va dir Ramon Capolat, regidor d’Iniciativa per Catalunya – Verds, actual En Comú Podem, el juliol del 2015, en un Ple on es decidien els càrrecs de confiança del govern. Deia que al seu partit havien canviat d’opinió, que ja no estaven d’acord amb què cada govern pogués escollir a dit gent que “ajudés” a desenvolupar les polítiques locals. També ERC van afirmar haver canviat d’opinió, en aquell ple.

Doncs aquest estiu En Comú Podem han tornat a canviar d’opinió: han col·locat a dit un dels seus regidors, Pau Navarro.Exactament el dia 22 de juliol el responsable de cooperació i memòria històrica plegava com a regidor. En el pacte de la coalició amb Podemos, li tocava marxar perquè entrés una membre del Cercle Podemos de Rubí com a regidora a l’Ajuntament.

I, efectivament, va plegar, però no massa lluny: el dia següent l’Alcaldessa Anna Maria Martínez, del PSC, tenia signat el seu Decret de nomenament com a assessor. 50.000€ bruts anuals de sou, més de 63.000€ de costos per a la butxaca ciutadana.

ECP anuncia el relleu de Pau Navarro per Elena Montesinos. Foto: Marta Casas, RubiTV

Tan dur és desenganxar-se de la cadira institucional? A l’AUP ho fem cada 4 anys, i el cert és que sobrevivim.

Sabeu quin era el pressupost 2021 per a totes les accions socials destinades a infància i adolescència? 30.000€ (descomptant el conveni per l’Equip d’Atenció a Ia Infància i l’Adolescència).

Sabeu quant costa dinamitzar durant tot un any sencer la Torre Bassas? Exactament el mateix que contractar el nou assessor.

No seria més profitós per a la ciutat invertir directament els diners d’aquest sou en els projectes, en l’equip tècnic, en les coordinacions d’àrees? Un govern en majoria amb 13 regidors i regidores a jornada complerta, i amb tot un equip de professionals al seu servei, necessita un nou assessor?

En Pau Navarro, que és conegut i reconegut pel seu activisme en drets i cooperació, no pot continuar aportant a Rubí i a la societat fora del càrrec i el sou públic?

Segons els documents del Ple municipal, per a col·locar el nou assessor de govern, es fan diferents moviments de cartes, com a mínim dos: el 23 de juliol se’l posa en la vacant deixada per Eva Candela, que era assessora per al Pla d’Ordenació Urbana Municipal i el 9 de setembre se’ns fa votar al Ple un punt per a transformar tots els llocs d’assessoria política. Les 3 assessores i assessors d’alcaldia passaran de tenir definicions de tasques i encàrrecs concrets (com el POUM, les relacions laborals o la projecció de la ciutat) a ser genèrics. Perquè es contracta al Pau Navarro? Per al POUM, el que hauria de ser el projecte estrella d’aquest mandat, sembla que no.

Tot plegat però a l’AUP no ens sorprèn. Anar-se col·locant d’un lloc a l’altre és una pràctica habitual de partits institucionalitzats. De fet la vacant deixada per Eva Candela n’és un clar exemple. Venia del govern del PSC de Terrassa, se la va contractar a Rubí per a desplegar el POUM (aquest cop si, amb una tasca concreta i preparació per a desenvolupar-la) però…  prioritza el partit i en any i mig salta per anar de diputada a la Generalitat pel PSC.

No ens sorprèn però si que ens repel profundament, per la deshonestedat política que mostra aquesta situació: estem segures que dins d’En Comú Podem més d’una i de dues i de tres s’estaran estirant dels pèls davant aquesta decisió.

Després ens estranyarem de l’índex d’abstencionisme, de la desafecció política, d’aquell “todos los políticos son iguales”… però és que la realitat ens mostra tossuda que molts, si que són bastant iguals.

A l’Alternativa no neguem que calguin suports concrets per a tasques concretes, com en el cas del POUM. Però sempre hem qüestionat que existeixin càrrecs on els governs puguin posar a dit a qui vulguin: sense transparència, sense processos de selecció, sense cap finalitat concreta. A això se li diu endollisme.

A l’AUP creiem que la gent que estan (estem) en la política representativa no ens hem de quedar simplement en aspirar a governar o controlar el govern. Cal transformar. Cal demostrar cada dia quina és la nostra proposta, què faríem diferent: perquè no “tots els polítics són iguals”. La corrupció i el clientelisme són mals arrelats en la nostra democràcia, i només aprofundint en ella i canviant les pràctiques polítiques, però també les personals, podrem eradicar-les. Canviar persones o partits, per a què tot continuï igual, a nosaltres, no ens serveix.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

34. Agafar aire

I aquí ve un altre article d’opinió aparegut a la premsa local.

Sembla una eternitat, des de l’anterior Festa Major. 

O des del darrer Sant Joan de debò: amb fogueres, gent, somriures visibles, sopars als carrers, revetlles sense por a emmalaltir. 

Les festes populars són quelcom identificatiu de la nostra cultura. Sant Joan i la Festa Major, dos moments importants en el calendari anual de la ciutat, i en la vida de moltes persones. També de les entitats, que aprofiten per a donar-se a conèixer, organitzar actes, enfortir la xarxa, recaptar fons per a futures activitats.

Portem dos anys sense poder viure les festes amb plenitud. Enguany, la festa major té un gust agredolç: certa recuperació de l’activitat sota mesures (necessàries) de control i contenció, i amb molt poca participació de les entitats. 

Hi havia altres opcions per a una festa més dinàmica i plena? amb menys límit a activitats per possibles contagis que a l’aire lliure són difícils, amb més participació d’entitats, amb més vida al carrer, tot i defugint les multituds que ara són arriscades? 

Si ffem una ullada al que es fa als municipis del voltant trobarem altres opcions. 

A nosaltres se’ns acudeixen unes quantes: jams per a grups locals en alguna plaça o pati d’escola, habilitar espais per al lleure alternatius als botellons que proliferen pels boscos de Rubí, obrir espais per tallers infantils als barris, etc. 

Un exemple proper d’aquesta tendència del govern de la ciutat a retallar, limitar o potser voler controlar o tutelar tota l’activitat (o simplement no potenciar-la, que ve a ser el mateix): per Sant Joan l’Ajuntament va denegar al CRAC (Centre Rubinenc d’Alternatives Culturals) fer un sopar al carrer, malgrat que s’acomplien les mesures sanitàries marcades pel Procicat. De fet són més segures les trobades controlades al carrer que dins les cases en espais tancats, i en altres municipis sí s’han realitzat. 

Van dir que no, per “raons sanitàries”. I és que sembla que la pandèmia serveix d’excusa per a tot. 

Però és indispensable agafar aire. Creiem que hi havia més opcions per a una Festa Major en la què tornar a respirar una mica de la vida que ens ha estat sostreta aquest darrer any per la pandèmia. Perquè amb malaltia o sense, i malgrat les pèrdues que tantes hem sofert de gent ben propera, la vida (ens) continua, i cal tornar a construir els espais de cures col·lectives, de relacions, de suport mutu que tant s’han perdut aquests darrers temps.

La salut de la població està en joc: necessitem cuidar la vida personal i col.lectiva, destensar l’ambient, reduir la crispació a cases i carrers. Agafar aire. 

Estàndard
El dia a dia

33. Poc pa i pèssim circ

(article d’opinió, resum de l’anàlisi dels dos anys de mandat fet per nosaltres al Ple de Ciutat. Si el voleu sentir sencer, el teniu al final, en el vídeo).

Portem dos anys del nou (vell) govern local, la meitat del mandat. Per això el govern ens ha il·lustrat amb un acte al Celler en el què (suposadament) feia una anàlisi dels dos anys de feina feta. El dissabte a la Biblioteca vam viure el Ple de Ciutat, on (suposadament) calia debatre sobre l’estat de la ciutat. 

Res més lluny de la realitat. El govern va convertir l’acte del Celler en propaganda electoral (que buenas somos y que bien lo hacemos) que es va repetir a la Biblioteca, en un ple on es va prohibir el debat: només es va permetre a l’oposició una intervenció de 15 minuts per candidatura, sense dret de rèplica. Ni tan sols hi havia entitats i ciutadania que poguessin interpel·lar govern i oposició. 

El passat mandat En Comú Podem, va encunyar allò de “política de fum i titulars”: aquesta és també la política actual, però aquest cop amb la col·laboració del mateix ECP.  En el context de l’actual crisi, amb l’aturada de l’activitat que acabem de viure, el resum dels dos anys de mandat ja no és “fum i titulars”, sinó “poc pa, i pèssim circ”. 

El cop de la pandèmia ha posat de manifest les dificultats del govern per a articular respostes ràpides, no contradictòries i ben coordinades a una situació d’emergència social i econòmica, però sobretot, ha posat de manifest que les seves prioritats no són, ni molt menys, les que proclamen. Afirmen que treballen posant les persones al centre, però veiem com les prioritats continuen centrades en la foto i la propaganda a tot color. Malgrat anomenar-se d’esquerres i progressistes, la seva priorització no ho és.

No ho és perquè no compten amb les entitats, no compten amb les persones implicades o afectades per les seves polítiques: ho hem vist aquests dies a Sant Jordi Park. 

No ho és perquè els pressupostos i les inversions d’aquests dos anys així ho mostren. Diners i diners per a política d’aparador però: què passa amb el sosteniment de la vida de les persones? Volem pa, sostre, treball i una vida lliure de violències. Una vida digna i de qualitat per a tothom.

Sabeu quant han crescut les partides d’acció social o promoció econòmica? Res.

Quin ha estat l’increment en ajudes a la infància? Cap: s’han rebaixat.

Quina ha estat la reducció dels costos dels òrgans de govern (els sous de les regidores i regidors, entre d’altres): han crescut. Actualment són un 2,5% del pressupost municipal: 1,9M d’€ de les butxaques de tothom.

Es deu haver reduït la partida d’identitat i projecció exterior, que no és per a res essencial? No, ha crescut un 37% enguany. 

A canvi hem incrementat als pressupostos la partida pel petit comerç, imaginem? No, l’hem reduïda un 14%.

Hem estalviat per a poder rehabilitar i posar en marxa els equipaments en desús, oi? els Antics Cinema que vam comprar per 2M d’€, o les Torres Massana que estan sent un niu de conflictes. No, ens hem gastat 2M d’€ en comprar la Superson i l’antiga Caixa del centre.

Reduirem despeses supèrflues com el túnel de llum que ens converteix en una de les ciutats que més inverteix per persona en llums de Nadal? No, de fet dediquem diners sobrants del 2020 a contractar-lo. Això si, del sobrant, ni una partida a ajudes socials. De fet, mentre la demanda d’ajudes socials creix un 40%, el pressupost associat només puja un 2,5%. 

Això si, los 40 principales, el Rrrrandom, un nou perfum i una mica de colors als carrers, que no ens els tregui ningú. Segur que les artistes locals estan molt agraïdes per la seva gran participació en aquests festivals… ah no, que no hi participen.

La crisi la és palpable: l’increment de la pobresa i el deteriorament de les condicions de vida es veu fa mesos als carrers amb la gent sense sostre, amb la proliferació del barraquisme, amb els desnonaments de cada setmana; amb la sensació de por i de conflictivitat; amb l’increment de la violència masclista; etc.

Mentrestant el govern menteix quan ens contesta que cobreixen les necessitats de tota la ciutadania o quan repeteix que serveis socials no necessita més recursos. Només cal mirar al nostre voltant: cues per aliments o roba, gent reallotjada en pisos compartits o pensions, un elevat índex d’infància en risc, manca de recursos per a l’atenció a les famílies.

Per sort, tenim tècnics i tècniques que han estat sostenint la feina durant aquests dos anys, amb les dificultats generades per la pandèmia, tirant endavant projectes i batallant perquè el dia a dia, mínimament, funcioni i, si és possible, fent que funcioni amb qualitat i amb calidesa.

Evidentment, en aquests dos anys també s’han tirat endavant propostes interessants. En algunes d’elles hem fet aportacions en ocasions diverses: l’educació 360, les polítiques feministes, l’inici de les accions del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, etc. I també s’iniciaran projectes que poden ser claus, com la moneda social, que va ser proposada per nosaltres.

I finalment, no puc deixar d’esmentar l’emergència climàtica. És un problema global, però que a Rubí es concreta en conflictes ambientals que trinxen la ciutat, i pels que demanem una acció més decidida del govern: abocadors, extractives, línies d’alta tensió, el camp de golf, els torrents contaminats, la manca de verd urbà. 

L’Alternativa d’Unitat Popular vam néixer fa 6 anys, amb objectius clars: dur propostes essencials a la institució que l’estirin cap a la sostenibilitat humana i ambiental; fer seguiment i informar sobre les polítiques dels governs; dur a l’Ajuntament la veu de les entitats i fer suport als col·lectius (de fet, aportem recursos econòmics a canvi de res, ni tan sols de propaganda). Hem fet moltes propostes: per aturar els abocadors i el camp de golf, la futura moneda social que esperem que aviat sigui realitat, les propostes per a reorganitzar la mobilitat i reduir la contaminació, per augmentar el verd urbà, per l’educació 360, per les polítiques des dels feminismes, per reduir els salaris dels càrrecs electes, per l’energia verda i de proximitat, pel fons d’infància, etc.

Així és com procurarem continuar aquests dos anys: generant contingut, qüestionant el que considerem, difonent informació, fent suport a entitats i ciutadania, sense professionalitzar la política, des de l’aportació de les activistes que formem part de l’AUP, fem retorn social amb els nostres salaris, debatent, conflictuant, incidint. El maig del 2023, quan arribin les noves eleccions, la ciutadania decidirà quin ha de ser el nostre paper. Fins aleshores, continuarem treballant per la ciutat on totes i tots vivim.

Estàndard
El dia a dia

32. (c)Olors de Rubí: qüestió de prioritats

Un perfum per a la ciutat. Aquest és un dels fruits del projecte Colors de l’Ajuntament de Rubí, un dels projectes que el govern va gosar posar en el seu pla de xoc davant la Covid i que inclou pintar, literalment, la ciutat amb colors per contribuir a projectar-la internacionalment.

El perfum l’ha fabricat una de les empreses dels nostres polígons: Eurofragance. A Rubí hi té la fàbrica, amb més de 200 persones treballant. A Sant Cugat la seu social, com no. Pertany a una família que, a més d’aquesta empresa, té diversos negocis vinculats a construcció, immobiliàries o intermediació financera. Diu l’alcaldessa que han creat un perfum que “condensa l’essència de la identitat de la ciutat”.

Ens agradaria moltíssim conèixer quin ha estat l’acord amb l’empresa, qui financia el nou perfum, quant costa, i si serà el que utilitzen l’alcaldessa i el tinent d’alcalde quan viatgen a llocs com Villanueva de Córdoba per a oficialitzar agermanaments mentre ens diuen que 2 són companyia i 6 multitud.

A Villanueva de Córdoba hi han anat aquesta mateixa setmana un mínim de 3 persones (potser més): l’alcaldessa, el primer tinent d’alcalde, i el regidor de… manteniment urbà, obra pública, serveis urbans i esports. Dos d’ells, són les màximes autoritats de la ciutat, les que han de dur el timó de la gestió de Rubí. El tercer, no té absolutament cap relació amb l’objecte de l’agermanament, que és per motius culturals i per la memòria històrica.

Imatge de la campanya de l’Ajuntament de Rubí

Per ara, desconeixem quants dies hi han anat o quants diners ha suposat el viatge. I ens preguntem per què tenim tantes restriccions socials però aquest acte que és purament protocolari es converteix en prioritari per a l’equip de govern.

L’octubre del 2020 vam presentar al Ple una moció (que va ser tombada) per facilitar la fiscalització dels viatges. Aquí teniu dades de les despeses en viatges institucionals del 2016 al març del 2020: entorn els 50.000€. Sense comptar que, per a nosaltres, la feina principal de l’alcaldessa i les persones que governen és gestionar el dia a dia del municipi, i més en aquests moments difícils i crítics.

Ens preguntem si és indispensable que l’alcaldessa sigui present a pràcticament tots els viatges. Si cal que hi vagin sempre en grup. Si cal anar-hi més d’un dia o potser dos. O perquè hi ha destins que es repeteixen tan sovint.

Però més encara: en plena crisi, quines són les prioritats d’aquest govern? Què és allò #essencial que fa que la vida de tothom més digna, més plena, més vivible? Un perfum o un viatge del govern, mentre hi ha àrees de l’Ajuntament que necessiten més pressupost (acollida, serveis socials, medi ambient, educació, la pròpia cultura local) mentre els regidors socialistes afirmen repetidament al Ple que a la seva ciutat ningú no passa necessitat?

I per a acabar-ho d’adobar, mentrestant, dues notícies devastadores pel territori: una sol·licitud de nova extractiva i una nova possible línia d’alta tensió per a dur energia de la zona de Lleida cap aquí, tan sols 15 dies després que proposem a l’Ajuntament accions per a evitar aquestes falses polítiques verdes. Malament anem.

Estàndard
El dia a dia

31. Igualtats

El Ple de l’Ajuntament votarà (i aprovarà) dijous vinent el Pla d’Igualtat 2021-2024. El govern té majoria, així que aproven tot allò que duen a votació, amb major o menor debat i aportacions segons el tema i la sensibilitat de la regidoria responsable. 

En aquest cas, parlem del document que marca les línies a seguir en les anomenades polítiques d’igualtat (home -dona, es pressuposa), i d’una regidoria amb interès per debatre i generar participació.  Ara bé, la nostra participació (i la de les entitats) s’ha reduït a una sessió d’1h i 30 minuts en la que se’ns van ensenyar tot de pàgines del Pla (dinamisme = 0), i a les esmenes posteriors que tots els grups hem fet. Sembla que passat el 8 de març es vol fer coincidir l’aprovació amb aquesta data? 

Aquests dies també s’ha treballat el Pla Local d’Inclusió Social, de la mateixa regidoria. El Pla d’Igualtat no resisteix la comparació: en qualitat, en solidesa. Què ens trobem? Que a Rubí, malgrat a la diagnosi del Pla es digui el contrari, les polítiques d’igualtat no han tingut una trajectòria troncal, arrelada, convençuda. El Pla que s’aprova és, sobretot, una nova i modesta passa, que arriba amb anys de retard. De fet, dècades després de polítiques de gènere o d’igualtat arreu, quan els feminismes són ja visibles i normalitzats per a moltes persones i institucions, ni tan sols es gosa utlitzar aquest terme. 

Sense anar més lluny: aquest és el II Pla d’Igualtat… i l’anterior va ser el 2004-2008. 17 anys. Entremig: no hi ha el buit, perquè tenim una regidoria, un pressupost (petit), tècniques convençudes (quan hi ha hagut personal suficient), un SIAD, o les accions més o menys valentes dels 8 de març i els 25 de novembre, en funció de qui les lideri.

Què més? Tenim un Pla d’igualtat del personal de l’Ajuntament caducat des del 2018, en revisió ara mateix, però que sembla encallat (i que esperem que es desencalli, és una reivindicació i una necessitat per a les dones que treballen a l’Ajuntament… a més d’una obligació legal). 

Després de dècades de trajectòria de les polítiques d’igualtat, a Rubí encara no es recullen sistemàticament les dades desagregades per sexe. Encara no s’utilitza un llenguatge inclusiu i genèric. La transversalitat és inicial. Les àrees de territori, urbanisme, hisenda, manteniment, i moltes d’altres, ni tan sols apareixen al Pla d’Igualtat, ni a la seva diagnosi. No s’incorpora  el terme feminismes. Les polítiques LGTBI queden fora, pendents d’un altre Pla. Manca la mirada global. Els col·lectius feministes no apareixen (bé, se’n recullen dos que ja no existeixen i només un dels almenys 6 existents). La formació al personal en aquesta qüestió ha estat pràcticament inexistent. Els indicadors per avaluar el Pla són purament simbòlics.

Ara bé, és una passa endavant, és clar. Sobretot, per la voluntat real d’implicar les tècniques, fer xarxa amb les entitats i crear un consell de participació. Inicia un camí que havia quedat en l’oblit, i obre una escletxa que esperem que poc a poc, amb la pressió de moltes (moltis, molts), dins i fora l’Ajuntament, sigui cada cop més gran. 

Estàndard
El dia a dia

30. Això és un no parar

El 2 de febrer vaig fer el darrer post, decidida a no parar. Continuo pensant que, malgrat que costi, cal seguir resituant el lloc des d’on ens acostem o participem de la política a les institucions, i aquest bloc és una passa més, entre moltes d’altres, en aquest sentit. Però ha passat un mes ja i és que tot sovint, el temps xucla la vida…

Fem assemblea de l’AUP (encara no saps qui som? l’Alternativa d’Unitat Popular, la candidatura #essencial de #Rubicity)
Reunió amb el CF Can Mir       Setmana de recerca
Tribunal dels treballs de recerca de batxillerat   Curs de moodle a l’Institut      
Roda de Premsa Sessió participativa del Pla d’Igualtat de l’Ajuntament
Grup d’Acció Municipal els dilluns (vols participar?)
Reunions del Departament de Socials          preparem la Junta de Portaveus     
Feina de comunicació de l’AUP        Twitter Twitter i Twitter
Converses sobre conflictes i necessitats a Rubí amb gent diversa, amb regidores, amb govern (el whatsapp i el correu-e, que tan ajuden i tan saturen)
Comissions Informatives       Revisar el Pla d’Igualtat       Crida Constituent         Mesa del Pla Local d’Habitatge
Llegir expedients      Comissió de redacció de l’ordenança de residus
Claustre       Comissió de Nomenclàtor      reunió amb Sostre Cívic
Abocadors       Reconvertim el golf      Entrevistes a Ràdio Rubí
Preparar les classes de socials de 3r de l’ESO (gaudir)
Muntar les sessions sobre salut mental i suïcidi de Cultura i Valors de 4t
Redactar les mocions del Ple      Corregir exercicis      Taula d’inclusió social
Pancartes a l’hora del pati pel #8m2021 (#imparables!) a l’Institut
Manifestacions per la llibertat d’expressió Detencions
Detenen a un company d’Arran
Suport i solidaritat, més concentracions, més declaracions, ràbia, pena, tristesa, dolor
#8m2021 i activitats de la Xarxa Feminista
El Ple i tota la seva feixuga preparació, és clar, i més reunions
I és més clar encara, les cures de la vida personal: filla, amistats, amor, neteja, compres, cuidar-nos, cuidar, i tot el que cal dia a dia per a estar viva i per a procurar ser feliç

A l’AUP tenim una sola regidora al Ple de l’Ajuntament. Sostenim el CRAC, l’espai social i cultural amb més activitat de la ciutat, malgrat ser dut per gent voluntària. Fem propostes locals, ben valorades i útils mes rere mes. Fiscalitzem, qüestionem, negociem. Ens trobem però que encara hi ha partits que ens quatripliquen en vot i pretenen créixer a costa nostra, amb l’argument del vot útil: llegiu l’article on ho expliciten, no té pèrdua! Bé, nosaltres apostem pel vot essencial: el que permet que durant 4 anys, i sempre, hi hagi una feina continuada i sostinguda per a la millora de les condicions de vida a Rubí, per a tothom, malgrat no governem. “El moviment es demostra caminant“, que va dir Diógenes.

Estàndard
El dia a dia

29. Encesa, si

Sabeu quant van guanyar les grans elèctriques durant l’anterior crisi?

més de 56.000 milions d’€

Quant pot haver guanyat Endesa, en els 6 primers mesos de 2020, en plena pandèmia?

1128 milions d’€,

un 45,5% més que el mateix període del 2019.

I encara es lamenten que, per l’impacte de la crisi del coronavirus, han guanyat 75 milions menys del previst

Però, encara més greu. Recordeu l’anterior crisi, la del totxo? Arrel de l’esclat de la bombolla immobiliària, moltes de les grans empreses especuladores, cercant mantenir beneficis, van canviar del sector de la construcció… al de l’energia.

I recordeu quan van començar a produir-se els grans augments en les factures de la llum? Quan va començar a parlar-se de pobresa energètica? Va ser arrel de la crisi del 2008. Sabeu quant es va incrementar el preu de l’energia, entre el 2008 i el 2015?

Un 60%

“resulta alarmante el crecimiento de la pobreza energética, entendida como la dificultad para afrontar las facturas de los suministros básicos de electricidad, gas y agua. Los precios de acceso a estos suministros se han vuelto inasequibles para la población. Desde 2008, la luz ha subido un 60% y el agua un promedio del 66%. El Síndic de Greuges, en el Informe sobre la pobreza energética en Cataluña, de octubre de 2013, documenta los impactos sociales, sanitarios y medioambientales de la pobreza energética, y denuncia el sobreesfuerzo que implica la acumulación de deudas vinculadas al pago de facturas del hogar. El mismo informe recuerda que, según la Encuesta de condiciones de vida correspondiente a 2011, en Cataluña hay 193.000 hogares –un 6,9% del total– que no pueden asumir el gasto de mantener la vivienda a una temperatura adecuada”

Butlletí Oficial de l’Estat. Preàmbul de la Llei 24/2015 de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’ emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.

L’Organització Mundial de la Salut ens diu que el 30% de l’increment de les morts els mesos d’hivern és deguda a la pobresa energètica.

Aquesta intervenció d’un membre de l’Aliança contra la pobresa energètica és molt clara. Dura 30 minuts, però si teniu temps i ganes, és realment interessant.

Mentrestant, Endesa Eléctrica S.A.U té el contracte per a subministrar més de 900 municipis de Catalunya, a través de l’Acord Marc del subministrament d’energia elèctrica amb destinació a les entitats locals de Catalunya. Un contracte amb un valor de 812 milions d’€. I encara cobra als Ajuntaments (és a dir, a totes nosaltres) sobrepotències i lloguers de comptadors més cars del compte.

La llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica prohibeix les companyies subministradores tallar la llum, l’aigua o el gas a les famílies vulnerables, i les obliga a signar acords amb la Generalitat per a què siguin elles, amb els seus beneficis multimilionaris, les que assumeixin el deute de les famílies vulnerables amb les companyies. Doncs es neguen a signar l’acord i, a més, paguen empreses perquè persegueixin i amenacin les famílies.

És una llei que, davant la inoperància dels partits de govern, es va aconseguir a través d’una Iniciativa Legislativa Popular que va aconseguir ràpidament més de 150.000 signatures. El Partit Popular la va recórrer al Tribunal Constitucional, però els articles sobre pobresa energètica es mantenen (per ara) vigents. Partits com Ciutadans però proposen mocions, a Rubí i a molts altres municipis que, sota aparents bones paraules, van en contra d’aquesta llei i a favor de les grans elèctriques. No és d’estranyar, és clar.

Què demanen? Rebaixa de l’IVA de les factures -aquí estaríem d’acord, però podríem acompanyar la proposta d’un increment impositiu als oligopolis?; que els pressupostos de l’Estat assumeixin el deute de les famílies -i no les elèctriques amb els seus beneficis; i que les administracions públiques paguin el que els costa a les elèctriques tallar-nos la llum. Un chollazo, vamos.

En contrapartida al Ple hi havia la nostra moció sobre Endesa per a optimitzar els costos del subministrament elèctric a Rubí. Per sorpresa nostra, va ser tombada pel govern amb arguments com a mínim estrambòtics: l’havíem estat esmenant, adaptant i corregint per adequar-la a la tasca feta des de Rubí Brilla. Ells mateixos van dir que era interessant i que anaven en la seva línia de treball. Si us animeu, mireu el debat a partir de les 2h20 sobre la nostra moció, i 2h50 per la de Ciutadans. Amb crispetes, millor.

Estàndard
El cuarteto de Ibai - Toxicidad fuera
El dia a dia

28. Carrera política?

Fer política des de les institucions en temps de Covid és un repte que pot ser en molts moments avorrit. Si la participació a les institucions ja és de per si feixuga i sovint desagraïda, en dies d’aïllament encara ho és més.

Tot i que segurament tot depèn de com es miri.

És una opinió generalitzada i no del tot desencertada que hi ha persones que busquen ser regidores, o diputades, o parlamentàries per ego, poder o narcisisme o per a fer carrera. S’impliquen en un partit, es posen en la política local segurament amb alguna convicció, o directament a la nacional, potser després a l’estatal. Amb sort quan caduquin en aquesta carrera aniran al Senat o creuaran les portes giratòries cap a juntes de grans empreses com Endesa, o altres de l’Ibex 35 o més probablement, de petites com Sorea o públiques com l’Incasol. O sinó, camí de tornada i endoll amb un càrrec tranquil a la Diputació o al propi Ajuntament.

Per a la política professional, segurament res és tan feixuc ni desagraït i la Covid pot ajudar a eliminar les “molèsties” d’haver de debatre i interactuar amb “l’altra”.

Ara bé, no tot a la política institucional es redueix a l’estereotip que acabo de retratar. Quan la política és una voluntat de transformar la comunitat, de posar-hi energia de la pròpia vida per construir allò comú (i no al revés), quan es té consciència de què hi ets de pas, quan la institució és quelcom que et supera, i de la qual només ets una petita part en un moment determinat, juntament amb moltes d’altres parts amb les que negociar i parlar, les toxicitats que es generen en les dinàmiques de poder i els laberints burocràtics es fan més feixugues, segurament.

És complex i molt difícil situar-se al marge de les lluites de poder o l’enfrontament d’egos o aconseguir no ser vista com una enemiga a anular. O assolir que les propostes s’entenguin per si mateixes i no com a expressió de ves a saber quin interès electoralista o partidista o sectari. Penso que des de l’AUP estem aconseguint alguns d’aquests objectius, tot i que segurament no sempre. Molt possiblement, en gran part gràcies a la nostra estada transitòria en els llocs de (suposat) poder: per què arriba un punt en el què, per molt convençuda que entris a fer de regidora, per molt que arribis fresca i descarregada de greuges i rancúnies, les dinàmiques dels debats, de les lluites de poder o les dificultats d’entesa personals acaben erosionant la relació política. Només cal veure els plens més calents per a entendre-ho.

I aquí la Covid 19 no ajuda. La manca de contacte personal, d’interacció amb l’altra cara a cara, cos a cos, despersonalitza i facilita la pèrdua d’escolta a qui no pensa com tu. Discutir, negociar, acordar o qüestionar des d’una pantalla és fred i genera distàncies. El cert és que des de l’AUP hem demanat en diverses ocasions que els plens puguin ser presencials, però no aconseguim suport de la resta de grups municipals.

P.D. Parlant d’Endesa, el proper Ple en serà protagonista. ERC presenten una moció per a demanar que l’Ajuntament reclami a Endesa pels talls de llum al centre (tot i que aquesta reclamació ja s’ha fet) i nosaltres (l’Alternativa d’Unitat Popular) una perquè se li imposi una falta greu per incompliment de contracte (entre d’altres coses). Aquí teniu la informació, i un petit vídeo que sintetitza la proposta.

(Actualització a 25/01: Ciutadans n’acaba d’entrar una altra, aquest cop contra l’alçada dels preus de la llum. Però Cs no era el partit del lliure mercat i l’Ibex35?)

Estàndard
El dia a dia, General

27. (Bon) any

Felicitar el 2021 ha estat enguany especialment difícil. Vam acabar el 2020 enmig d’una crisi profunda, i així iniciem el 2021. La sensació d’estar dins un sot enorme es manté per a moltes de nosaltres enmig d’unes festes que han estat com a mínim estranyes. Per a unes més que per a d’altres, és evident. No cal repetir els motius dits mil vegades: trobades entre videoconferències, o amb mascaretes, o sense abraçades. Regals minvats per la crisi en unes famílies, ampliats en d’altres que han mantingut sous i reduït despeses pel confinament d’aquests mesos.

A la vegada, la consciència que en d’altres llocs porten anys de crisis successives o acumulades: empobriment, guerres, malalties. Nosaltres, aquí, estem encara ara en una situació privilegiada, malgrat les dificultats econòmiques, socials, emocionals, de salut, de tantes i tantes persones. El 2020 ens servirà a qui vivim en països enriquits per a situar-nos en la realitat de la pobresa i la desigualtat el món i dins les nostres societats? Pot ser un raig de llum.

També s’han fet terriblement evidents les mancances en les què vivim immerses: la resposta irregular i erràtica dels governs, la seva reticència (si, a Rubí també) a promoure canvis que permetin mirar endavant de forma renovada, l’enriquiment com sempre d’algunes grans empreses enmig d’aquesta crisi, l’aprofundiment de les desigualtats i violències, etc.

Iniciem l’any i, malgrat els titulars i les promeses, la “llum al final del túnel” possiblement no arribarà amb les vacunes. La crisi econòmica s’agreuja (amb i sense covid, perquè ja apuntava abans de març de 2020), les necessitats socials creixen, la desesperança també. Els memes de cap d’any que corrien per les xarxes parlaven per si sols. En aquest article titulat “La vacuna” del company de l’Aup Aitor Sánchez Cerezuela se’n parla, d’això.

Sense anar més lluny a Rubí s’acaben d’aprovar uns pressupostos municipals que molt possiblement es quedaran curts per a poder sostenir les necessitats de la població a la ciutat. Els diners de la Generalitat i del Estado, el mateix. Mentrestant, els més rics són encara més rics amb la pandèmia: Florentino Pérez, que gestiona a través de FCC els residus i la neteja a Rubí, és un 41,6% més ric, l’amo d’Amazon (si, el substitut de les nostres botigues locals) un 30,6%.

El 2020 ens ha ajudat també a repensar com vivim, on vivim, què fem amb les nostres vides i quin impacte tenen les nostres accions. Això, si que pot ser un raig de llum enorme i esperançador. La pandèmia i la resposta col·lectiva (la teva, la meva, la de tanta gent) ha contribuït a posar en valor el comerç de proximitat, la importància dels espais verds i l’entorn natural, el model de consum, el sistema públic de salut i tothom que hi treballa, l’educació, la necessitat de les xarxes de suport, de cuidar-nos en col·lectiu.

En definitiva, ha crescut la consciència,

la urgència,

la importància,

la necessitat

d’aprofitar

el temps de vida,

per a la vida.

Estàndard
El dia a dia

26. Fucking money man

18.400.000€

en inversions

80.000.000€

de pressupost ordinari

3.600.000€

en inversions previstes d’anys anteriors

i algun que altre milió

en romanents de tresoreria.

Aquest és el pressupost que ens presenta el govern de la ciutat per l’any 2021. Molts diners, si. Evidentment, impossible fer totes aquestes inversions en un any, perquè són moltes, perquè la burocràcia és lenta… i perquè la capacitat de gestió del nostre Ajuntament no és l’òptima. Algunes, poden trigar un bon temps. De fet els 3,6M d’€ són tots d’inversions que venen del 2018 i altres anys, i que no s’han executat encara. Dels 18,4M d’€ no ens han passat calendari (#unbelievable, si no fos perquè ni tan sols tenim detall de què són totes les inversions), però sabem que una part s’executarà aquest mandat, segur.

És evident que calia aprofitar la suspensió de les regles fiscals de la Llei Montoro i demanar un crèdit ara que l’Estat ens deixa. Molts ajuntaments aprofitaran, esperem: és ara o ara. Fins aquí, els 18,4M d’€ són una bona notícia. Inclouen inversions esperades com la millora en les vies de les urbanitzacions (500.000€) o del verd urbà (250.000€). Un 20% és per iniciar el soterrament de les línies d’alta tensió que atravessen Can Fatjó i altres zones de Rubí (3,8M d’€), i un 22% per la construcció d’habitatge públic (per fi!!). També és important l’aposta pel Pla Educatiu d’Entorn i la Xarxa 360, per exemple, o el replantejament d’algunes polítiques socials.

També és evident que aquests pressupostos… són una bona eina per revalidar el govern en les eleccions del 2023. Sobretot, si ens fixem en com s’ha prioritzat la despesa. I aquí és on, tot plegat, ja no és tan bona notícia.

Ningú ha oblidat que estem en una crisi profunda, oi? Sanitària, social, econòmica. Més profunda que la de la bombolla immobiliària. Per lògica, els pressupostos haurien de prioritzar intervencions per pal·liar la crisi, no? O potser per resoldre problemes enquistats en el municipi.

Doncs… No del tot. 0 increment en les partides d’acció social o promoció econòmica, rebaixa en les ajudes a infància, increment en òrgans de govern (serà l’IPC dels salaris? 1,9M d’€ en total), increment en identitat i projecció exterior (un 37%!), rebaixa en participació ciutadana… Al Ple de dijous vinent ho analitzarem millor. I de les inversions, el 17% es destinen al nou estadi del 25 de setembre que, sembla, tindrà annex un centre cívic (3M d’€), o 1,9M d’€ a la primera fase de la Superson que, recordem, va costar 1,2M comprar. També acaben de comprar l’edifici de l’antiga La Caixa davant del Bendranas, i hi invertiran 600.000€. Mentrestant, però, els antics cinemes continuen tancats, i les Torres Massana s’esfondren tot generant un punt negre de conflictivitat en el barri, la xarxa de centres cívics és inexistent, i el Centre d’Empoderament Feminista és queda sense fer (cal recordar que la violència masclista creix amb aquesta crisi?).

Han comptat amb l’oposició per a fer els pressupostos? No, per suposat. Almenys no, en el sentit en què nosaltres entenem “comptar amb”. Que ni molt menys és, a 15 dies de la seva aprovació, un “ei, aquí teniu, aquests són els pressupostos, estan ja tancats, però si voleu proposar res, ens dieu”. Fa mandra fer oposició constructiva, així. Però bé, seguim.

Estàndard
El dia a dia

25. Segones parts, mai foren millors

Reprenem el curs escolar, reprenem el curs polític. Cosa doblement certa en el meu cas, que faig de profe i (temporalment) de regidora. Bé, honestament, ja fa un mes i mig, que l’hem représ. Però (honestament també) fins ara no m’hi he pogut tornar a posar, amb això del #Diaridunaregidora. Està clar que tenir un bloc al dia és una feina(da) per a gent sistemàtica. I allò de “qui fa el que pot no està obligat a més” sempre m’ha sonat a excusa de mala pagadora. En tot cas, represa.

Represa confusa, incerta, potser exasperada.

Als instituts (i suposo a les escoles) es fa difícil dur un dia a dia sa, motivador, empoderador per a l’alumnat, entre mascaretes i distàncies socials. Però ho intentem, està clar, mentre creuem els dits perquè no confinin els grups, perquè no empitjori la situació.

Comparteixo aula amb 4 grups de 25 alumnes, però mentrestant, a l’Ajuntament, continuem sense fer plens presencials. Còmodes debats des del sofà de casa, podríem dir. Des de l’AUP hem demanat que s’habiliti algun espai que permeti fer plens amb distància, sense que suposi un cost extra, però ens diuen que no troben una solució econòmica per a fer-los. La pantalla despersonalitza encara més la relació política (o la rivalitat, que és el que per a moltes i molts és la política d’institució i partit).

Pel que fa al curs polític… Segones parts no acostumen a ser millors, i la tercera i la quarta temporada, aquesta darrera justament abans de les eleccions, s’esperen pitjors. Portar un any i mig de regidora per l’Alternativa d’Unitat Popular em referma en les conviccions de l’AUP: cal renovar, cal mirades noves, cal no professionalitzar-se. El cansament i els prejudicis que s’arrosseguen quan es duen anys vivint de la política és més que evident. La darrera part del debat sobre les ordenances fiscals del 2021 del Ple extraordinari d’octubre en són una mostra clara.

En qualsevol cas, què puc recollir aquí del mes i mig de represa del curs polític? De valuós, que aviat tindrem un nou Reglament Orgànic Municipal. El vigent és del 1986, està caducadíssim i, fins ara, no hi havia manera de què el govern es posés les piles per a enllestir la negociació política que dugés a un nou ROM. Aquest cop si, esperonat en gran part per la necessitat de recollir en el document l’ordenació del personal directiu municipal. Dels càrrecs de confiança, vaja. Quan el tanquem, informarem. Per ara, sembla que tenim 3 punts de desacord importants. Només tres, de grans, però són importants. Tenen a veure amb les prerrogatives d’alcaldia, i amb la participació ciutadana.

També és una bona notícia que per fi tindrem un Pla Local d’Habitatge, tot i que el coronavirus està fent difícil que el ja de per si reduït procés participatiu es dugui endavant.

Però vaja, la propaganda del què fa el govern, la podeu seguir a les notícies de la web municipal. Aquí, en la nostra feina de seguiment i control com a oposició, cal intentar reflectir els matisos. I els clarobscurs… o els obscurs.

Per exemple: l’escàndol per la tala dels arbres del Casino que es va produir amb “nocturnitat i alevosia” el mes d’agost, com va dir el regidor de Veïns per Rubí Toni Garcia, i que explica molt bé en aquest article el nostre company Jordi Simó.

I el successiu escàndol per la retirada de fibrociment a la mateixa obra, sense les mesures de seguretat obligatòries. L’AUP hem denunciat, gràcies a les queixes del veïnat a les xarxes socials. El fibrociment és un material que, quan es trenca, és altament tòxic, i no només per al treballador que el pugui manipular. Quan tinguem conclusions, n’informarem també.

O per exemple, l’escàndol per la campanya tèrbola i malintencionada que estan fent el PP, Ciutadans i molts mitjans de comunicació, amb silencis o suports d’altres partits i sectors, barrejant de forma deliberada i confusa okupació, màfies i delinqüència, en benefici dels de sempre (si, els de sempre, fons d’inversió i grans especuladors, no pas aquelles persones amb una segona residència, ni res per l’estil). En aquest Ple en vam parlar, però la videoacta no està llesta, i al canal de youtube del Ple en Directe manca el fragment principal del debat (perquè? ho hem reclamat, per ara és un misteri). El PSC, casualment, no va posicionar-se en aquest debat.

A partir del minut 105, fragment del debat sobre okupació. Edificant… I al principi, sobre la sindicatura

O el que hauria de ser escandalós, però per respecte a la figura insitucional de la Síndica de Greuges de Rubí no ho ha estat, i és la seva dimissió per manca de suport i recursos en el desenvolupament de la seva tasca. Fa mesos que des de l’oposició vam manifestar que calia parlar del projecte de sindicatura a Rubí. Que calien recursos per a fer amb qualitat la seva tasca. Resposta? Cap. Ara, ens hem quedat sense Síndica.

O l’escàndol de què no s’hagi aprofitat la crisi de la #Covid19 per a fer un replantejament de debò valent de la mobilitat a la ciutat. Mesos després del confinament total i de la desaparició del trànsit rodat, pràcticament estem igual que el mes de febrer. L’ #emergènciaclimàtica, sembla que no és tan urgent.

I no parlem de noves contractacions… ens temem que a Proursa i la Finca Font del Ferro, les gerències seran per a amigues i amics. Serà que les amistats del govern són les millors en mèrits i preparació. Curiós. Ètica, estètica i legalitat, no sempre (gairebé mai) van de la ma.

Estàndard
El dia a dia

24. Entre la xafogor i el Ple… vacances?

29 de juliol. Escric aquesta entrada del Diari d’una regidora a punt del col·lapse i de les vacances. Desconnexió, si et plau, encara que sigui des del balcó de casa. Des del darrer Ple, dijous passat, liada amb debats de l’AUP, la justificació dels diners que rebem de l’Ajuntament, notes de premsa i altres qüestions de comunicació, i tràmits diversos com la reclamació d’instàncies sense resposta de l’Ajuntament (uau, sorpresa!).

23 de juliol. Al Ple, les vacances semblen presents, però la sessió va ser incomprensiblement tensa. Malgrat que hi havia poques mocions i pocs temes de discussió, els ànims es van caldejar. No els de tothom, és clar. Quan es tiren ganivets als plens, sempre hi ha algú que té la sort o la desgràcia de ser només espectadora. Difícil presenciar debats agris i no intervenir, mediar o prendre partit, però aquest cop no calia esforçar-se: el sac de les (in)directes érem l’AUP 🎉🎉.

La qüestió és que en el ple de juliol s’ha aprovat la continuïtat de dos contractes caducats que s’allargaran un any més perquè la seva licitació no està preparada a temps: el de les escoles bressol, i el del transport públic. No són els únics, és una constant en aquest ajuntament. Aquí ve un resum d’un minut de la nostra intervenció sobre les escoles bressol, les licitacions i les municipalitzacions.

Enmig d’aquest debat, el portaveu d’ERC va afirmar (fins la setmana passada només ho havia insinuat) que l’AUP estem còmodes i amb confiança en el govern del PSC i En Comú Podem. Insinuació que em meravella per absurda, però que imagino que té a veure en part amb les meves formes de fer i amb com ens situem en la política institucional 🤷.

Aquest cop vaig respondre amb acritud, amb la conseqüent alegria del PSC (o això sembla pels somriures a la pantalla del tele-Ple). Després, el regidor de contractació i planejament urbà del PSC afegeix carn a l’olla amb un somriure i informacions errònies. Més 🎉🎉. El cert és que fins al moment com a AUP hem intentat mostrar en el discurs i la pràctica un front (més o menys) comú amb l’oposició davant del govern, amb posicions pròpies però sense criticar-nos especialment entre nosaltres.

Coses de la política representativa. Desconfiances, imatge pública, treball ocult, teatralitat, pulles i pactes. També amistats polítiques honestes, gent que respectes i estimes, dins o fora del propi col·lectiu. L’estereotip del que és la política dels partits és buit i irreal però sovint, també es queda curt.

(algú que em coneix bé em demana que escrigui sobre el tema: política de la relació, des dels feminismes, el dia a dia i la quotidianitat, en les institucions i partits. Sobre la seva possibilitat -o no- de teixir realitat i xarxa crítica i transformadora. Potser ho faré, aquest agost semiconfinat).

Me n’adono que fa uns quants posts que he perdut el toc d’humor del Diari d’una regidora. La crisi del coronavirus se l’ha endut volant. Espero que torni, però mentrestant us recomano intensament la lectura d’aquest post que tenim a la web de l’Alternativa d’Unitat Popular. Així estan les coses: fatal. I amb aquesta calor, encara es viuen pitjor.

En tot cas, com sempre, podeu veure el Ple en els vídeos de Ràdio Rubí. Aquest cop no arribem a les tres horetes. Ja sabeu: unes crispetes, i una mica de política local patillera, què millor per a passar un vespre d’estiu?

El Ple. Retransmissió de Ràdio Rubí.

Al ple de juliol s’ha aprovat també per fi, amb més d’un any de retard, el Pla local de Residus. Neix caduc pel que fa als objectius de reducció dels residus que generem i a la seva separació, i això que les dades de Rubí no són positives. El propi pla incorpora una revisió en un any. Com s’arregla això? Adoptant sistemes de recollida porta a porta però… és un sistema impopular.

Uish, doncs millor no.

Va dir ella

També van avançant les expropiacions de les Torres Massana i Salduba per a poder ser municipals i formar part dels equipaments de la Rubí. Les coneixeu? Són les cases dels anys 20 que hi ha camí de la Torre de la Llebre. En aquest article de RubiTv n’expliquen la situació actual.

La família Massana dóna nom a les cinc magnífiques cases que conformen aquest conjunt, quatre que varen fer construir, més la masia de la Torre de la Llebre, molt més antiga. Els Massana eren uns acabalats constructors i homes de negocis barcelonins, que als anys 20 compraren la masia i aquells terrenys, edificant-hi unes cases d’estil racionalista alemany, per als diferents membres de la família, per tal de fer-les servir com a segona residència. Entremig, hi construïren una piscina, jardins, pistes de tennis… envoltades d’un bonic espai natural, malgrat la proximitat amb el Vapor Vell i la fàbrica de can Sedó.

Durant la guerra les cases passaren a ser una colònia infantil de refugiats i, acabada aquesta, residència efímera d’alguns membres de la temuda Legió Còndor, l’aviació alemanya. La família Massana recuperà les propietats, però arran d’un escàndol familiar de faldilles que ara no ve al cas, i l’assassinat del patriarca de la mateixa, a mitjan anys 50 hagueren de vendre-s’ho tot, passant llavors a diferents mans.

Eduard Puigventós, historiador local. Fragment de l’article “Les Torres Massana” (2013, premsa local).

Les expropiacions avancen tan desesperadament lentes que els edificis estan caient a trossos. Literalment. I això que una ja és 100% municipal, i la van rehabilitar fa uns anys. El govern ens diu que no hi ha diners, però estem comprant la Superson per 1’2 milions i a punt de tancar la compra per uns 600.000€ de l’antiga oficina de La Caixa (Mordor, si?) del carrer Fondo. Qüestió de prioritats.

Quines van ser les mocions del Ple? L’AUP en vam presentar una per al sosteniment econòmic de les entitats de Rubí, amb mesures diverses ara que la seva activitat es veu reduïda o aturada arrel del coronavirus. Va ser aprovada per unanimitat.

ERC dues, que vam votar a favor: una dirigida a l’Estat per a no allargar (90 dies) les concessions de l’AP7 i l’AP2 en compensació de les pèrdues de la covid. Cs, ECP i PSC contesten que perquè no es demana el retorn i la gratuïtat de la resta d’autopistes que depenen de la Generalitat. ERC responen que es podrà demanar quan la Generalitat tingui prou finançament. Aquest cop si que faig d’espectadora. És cansada la permanent referència partidista a la política nacional i estatal en els debats. L’altra moció és una proposta per a sumar-nos a la commemoració del centenari de Mercè Pàniker. Per cert: el 2020 la Generalitat commemora el centenari del naixement o mort de 8 persones. Aquesta empresària i defensora dels drets de les dones n’és la única dona.

Cap més moció. Ni del govern, ni de la resta de partits de l’oposició. Serà la xafogor.

En tot cas, vacances i ens retrobem al setembre, si no hi ha cap urgència. La covid19 marcarà el ritme del què puguem fer. Un ritme que per a moltes que cada cop són més, és feixuc, pesat, desesperant. D’aquí, només ens traurà la solidaritat, les mobilitzacions i el suport mutu. Ànims i fem-nos suport.

(Bon) agost a totes i tots!

Estàndard
El dia a dia

23. Creuem els dits

Creuem els dits. A l’àrea metropolitana recomanacions de no sortir de casa. Al Vallès per ara les xifres de contagis no semblen del tot negatives, però segurament moltes tenim al cap un prec a l’univers, l’atzar, déu, la responsabilitat ciutadana o als governs (cadascuna sabrà on) per a no fer marxa enrere. No sé com podríem sostenir, personalment i col·lectiva, un retorn al tancament domiciliari. Complicat.

Ni pregar ni creuar dits serveix de massa amb la Covid19 però en tot cas, mentrestant, continua l’activitat a l’Ajuntament. Aquest dijous tenim Ple telemàtic i en directe per streaming. La setmana vinent el resumiré al Diari d’una regidora. Hi ha força temes, com l’allargament de contractes perquè no es liciten els serveis (per a no variar), però segurament de poc debat. Mocions, només dues d’ERC sobre qüestions generals (la commemoració de l’any Mercè Pàniker i el retorn de les concessions dels peatges), i una nostra per a fer suport a les entitats de Rubí en aquests temps d’aturada de l’activitat.

Aquestes setmanes de juliol hem estat fent un sondeig entre entitats per a veure el seu grau d’afectació degut a la pandèmia, i proposar mesures que puguem emprendre (si vols omplir el formulari, continuem recollint dades) I entre el qüestionari i algunes converses amb associacions, hem preparat la moció. Aquí, tornem a creuar els dits (o en el seu defecte, a negociar, pressionar, insistir).

I així com qui no vol la cosa, el govern ha anunciat l’obertura d’un servei per a fer suport a la tramitació dels ajuts socials (renda d’inserció i altres) que no només era proposta de l’AUP, sinó que fins i tot el vam obrir nosaltres i la PAH de Rubí al CRAC per tal de demostrar que era necessari i que hi havia demanda. I tant que n’hi havia, de demanda: 80 persones en dues setmanes, sense pràcticament fer-ne difusió, moltes derivades des dels propis serveis socials. Però qui s’ho hauria imaginat, que la notícia oficial de l’Ajuntament no ens esmentaria, oi?

Per cert, la setmana passada, mentre s’omplia el carrer Fondo de l’ombra de paraigües, part de l’equip de govern era de viatge a Sevilla. Qui, i a fer què, roman en el misteri. Preguntarem. També demanarem pel cost de l’acció dels paraigües perquè, més enllà que a cadascú li agradi o no l’efecte que fan, tenim dubtes de què vol dir això de formar part d’una xarxa de ciutat de colors: invertir en cultura i artistes locals, pagar no sabem quant a una empresa externa? La projecció exterior de la nostra ciutat és un dels objectius centrals del govern del PSC i ECP per aquests propers anys, això és evident. Per a què, com, amb quin cost i amb quins beneficis per al conjunt de la ciutadania, això ja no està tan clar.

Estàndard
El dia a dia, General

22. De sorolls, lies and videotapes

Se’ns acumula la feina. Les xarxes continuen bullint amb el soroll nocturn, la brutícia acumulada, la tala d’arbres, els sots als carrers, les herbes que envaeixen voreres.

Mentrestant, alguns polítics confonen incivisme, oci i autogestió. No és el mateix organitzar festes populars, convocar la gent, recuperar l’espai comú, que l’acumulació de persones a tantes places xerrant i bevent. I això també pot ser diferent (o no) de l’incivisme, tot i que les molèsties pel veïnat són recurrents en uns i altres casos.

Però potser que ens plantegem perquè la gent jove no té espais d’oci i lleure suficients, en aquesta ciutat. I potser també que pensem perquè cada cop més l’espai comú és patrimoni de terrasses o cotxes. On són la gent gran que xerraven amb la cadira a la porta? Els sopars de veïnat al carrer? Les nenes i nens jugant a pilota davant de les cases?

“Prendre la fresca”. A Cullera, ho van regular: https://elpais.com/ccaa/2016/10/28/valencia/1477658556_041311.html

Promoure la vida comunitària hauria de ser objectiu de qualsevol govern. Permet que ens sentim part de la ciutat, que la cuidem (que escombrem o posem plantes a la porta de casa, per exemple), que caminem més segures perquè trobarem algú, que coneguem qui tenim al costat, que ens fem suport, o que parlem fluixet perquè sabem a qui molestem.

Quines solucions podem plantejar, més enllà de les més conegudes (les sancions o la limitació horària i d’activitats)? Cal trobar el camí per a fer compatible el descans i la vida comunitària; la dinamització cultural i la cura de l’entorn; les necessitats de la gent jove i les de la gent gran (i tothom, amb sort, hem estat infants i joves i serem grans). Cal promoure la corresponsabilitat de les institucions, de les entitats, de la població. Però si ens preguntem en qui confiem més per a ser corresponsable amb la vida de la ciutat… què diríeu?

Parlem de civisme: sabeu que fa un any ja que l’aparcament del Duet Sports està tancat i sense ús? I que cívicament el veïnat ha respectat el tancament i no hi ha cotxes d’allà? Mentrestant, el BBVA s’assegurarà cobrar la seva hipoteca sobre l’espai. Parmer, la concessionària del pàrquing, ha fet fallida i demana a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Coses de la gestió privada dels serveis públics. Quant ens costarà? Més de dos milions d’euros, segur.

Intervenció al Ple sobre el pàrquing de Parmer (Duet Sports)

Que consti que aquest servei es va externalitzar ja en temps d’Iniciativa per Catalunya (actual En Comú Podem). Aquí teniu un quadre amb dades d’alguns dels serveis externalitzats, per a major glòria del servei públic:

http://www.auprubi.cat/wp-content/uploads/2019/07/aup-pla-de-treball.pdf

El darrer Ple, el de juny, va ser intens. A part de l’aparcament del Duet Sports, vam estar 5 hores debatent temes com les polítiques d’acollida de persones refugiades a Rubí; la sentència del Tribunal Suprem que ha fet que alguns ajuntaments retirin les banderes LGTBI+ el Dia de l’Orgull; les activitats de l’estiu enriquit per a infants i joves (per cert, sembla que l’agost serà un desert d’activitats, si no les organitzem des de les entitats); o l’ús de pirotècnica i el soroll a la ciutat -debat calent!. I notícia remarcable: per primer cop Ciutadans va parlar i fer les mocions en català (i ens en vam alegrar). Quan estigui el resum a la web de l’AUP, us recomano llegir-lo. Si alguna persona valenta i ociosa té ganes, aquí ve el vídeo sencer:

Un dels debats va ser sobre habitatge, motivat per una moció d’En Comú Podem i el PSC demanant un Pacte d’Estat pel Dret a l’Habitatge (a partir de les 2h51minuts del vídeo anterior). Potser no sabeu que el govern local està elaborant el Pla Local d’Habitatge. És un document obligatori si vols fer accions concertades amb la Generalitat que ha de tenir una vigència de 6 anys i incloure una anàlisi de la situació a Rubí. I la situació a Rubí és més aviat desesperada (o desesperant). Aviat estarà la diagnosi a l’abast públic, així que ens esperem a donar dades, però aquí ve una part de la nostra intervenció, sobre el que caldria fer i no s’ha fet,

Evidentment, després del Ple ningú del govern ni de l’oposició vam arribar a temps a la reunió que el propi govern havia convocat a les 20h de la Taula d’Abocadors. De fet, vam arribar a les 22h passades, quan ja s’havia acabat la reunió. Notícies molt importants i dolentes, ja us n’heu assabentat? Caldrà molt suport per aconseguir aturar els abocadors!

No he parlat al Diari d’una regidora de les lies que anuncia el títol. Però de videos, us n’he posat uns quants. Potser que la història de la implantació dels abocadors a Rubí n’acumuli un grapat, de mentides (o de veritats a mitges, que ve a ser el mateix).

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

21. Aaaalegria, és Fes-ta Ma-jor!

La Trinca!

No sé si a La Trinca se’ls pot anomenar clàssics o música vella, com diu la meva filla. Tot i que a molta gent, el títol d’avui del Diari d’una regidora no els deu ressonar a res, i això si que et fa sentir més aviat antiga. 

"Alegria. que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor. 
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes 
I havent dinat, migdiada, processó,
Concert, castell de focs i ball a l'envelat"
me too

Aquesta estrofa que fa mal a les orelles perquè no rima gens, és una descripció que, per obra i gràcia del coronavirus i el govern municipal, s’ajusta força a les festes d’enguany. No heu vist el programa? Tot i que s’han descuidat la processó -maleït laïcisme.

Enguany el castell de focs serà silenciós? el govern presenta una moció al proper Ple per unes celebracions sense pirotècnia sorollosa. Ens demanen que en les festes particulars i populars utilitzem petards de baix o nul impacte sonor.

Com diu un Diable, un petard sense soroll és com un cubata sense alcohol. Però com no volem fomentar l’alcoholisme, ni ensordir animals i ciutadania, proposem també que Los 40 principales, el Random Festival i els concerts de la futura Festa Major rebaixin decibels. Que si els vull escoltar, no cal que l’Escardívol vingui a mi, que ja m’hi acosto jo.

L’Ajuntament també demana vídeos a les entitats explicant com viuen la Festa major i com voldríem el retrobament. Molta gent la trobarem a faltar, la Festa Major, i tant. Perquè, cert, és un moment de cohesió, de fer cultura, de trobar-te amb tanta gent que només et creues aquells dies. Sortir, xerrar, ballar, passejar, abraçar, escoltar, gaudir. Tot de verbs que ara són difícils de practicar, entre mascaretes i distanciaments.

Però trobem a faltar, també, una festa major més participativa en el seu disseny, amb una coordinadora d’entitats per a organitzar actes, amb menys fastuositat i més activitats per a tota la ciutat. A l’AUP el fa temps que fem propostes per millorar aspectes de la Festa Major, però amb motiu de la crisi detonada per la COVID19, dèiem que:

“El servei de cultura té un pressupost rellevant destinat a totes aquestes accions i, especialment, a grans esdeveniments que suposadament aporten “projecció” a la ciutat (40 principales, Rrandom -cal veure quin tipus de projecció, però). Només la Festa Major i el Rrandom del 2019 van costar més de 600.000€.

  • Proposem suspendre la Festa Major i iniciar una previsió d’activitats culturals repartides durant l’any, d’un format que pugui ser compatible amb les recomanacions sanitàries que s’emetran mentre no hi hagi vacuna.
  • Cal redirigir la part de la despesa en grans esdeveniments a mesures socials.
  • Els equipaments municipals haurien de restar oberts tot l’estiu per tal de facilitar l’accés al lleure i la cultura i el manteniment d’espais segurs de trobada i activitat.
  • A la vegada, és important promoure l’activitat cultural local (virtual en aquests moments, presencial en un futur) i fer ajuts a artistes locals que veuen interrompuda la seva activitat, com se’n fa a comerços i persones autònomes. La cultura i els espais de trobada i relació que aquesta genera són un eix important de la vida de les persones, i també un dinamitzador econòmic.”

Penseu que el pressupost per Sant Roc és de 25000€ i per Carnestoltes de 47.500€. No és comparable, però ajuda a fer-se una idea.

Me n’acabo d’adonar que fa un any d’això. I sembla una altra vida, un altre temps. Serà un any estany, si. 

Tiruliruliruli, tiruliruliruló
Avui matem el capó
Tiruliruliruli, tiruliruliruló, 
Avui és Festa Mayó.

I bona revetlla postconfinada!

Estàndard
El dia a dia

20. Normalitat?

Poc a poc retorna la vida normal. Qui manté la feina s’hi va reincorporant presencialment, el curs acaba, el carrer s’omple de gent i… les xarxes socials de les queixes habituals.

Fotos: twitter madeinrubi, veinscastellnou i rubitv

Manca de manteniment a les urbanitzacions, arbres als carrers de la ciutat que s’han de talar perquè no s’han cuidat abans, contenidors rodejats de brossa que no s’ha dut a la deixalleria, faroles que no funcionen, sots als carrers, soroll nocturn, etc. Tres mesos d’aturada, però com si fos ahir.

Un veí es queixa de què l’han atès malament a l’Ajuntament. Poca disponibilitat a ajudar, diu. Però després, aquest mateix, o un altre qualsevol, llença el matalàs al costat d’un contenidor.

Denunciem (i cal fer-ho, és clar!) la poca eficiència de l’administració municipal, la manca de capacitat del govern per a liderar i organitzar els recursos de l’ajuntament. Però després sovint ens posem a la seva alçada. Al final, formem part de la mateixa societat: individualisme, manca de solidaritat, curterminisme, cerca del benefici propi i de la gent propera -clientelisme, nepotisme.

(buf, semblo una profe donant lliçons)

(bé, és que ho ets)

Per sort, ni tothom a Rubí, ni a l’administració, ni als partits, ni on sigui, funciona igual. Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes.

Què podem fer? Denunciar i queixar-nos, si. Però fins i tot, si podem, no esperar a què altres ens ho arreglin: fem-ho. Tenir una ciutadania activa i organitzada obliga als ajuntaments i als governs a posar-se les piles, i serveix també de referent per al veïnat que no és corresponsable.

Aquesta setmana un veí denunciava el mal estat del carrer Puigmal amb imatges d’ell mateix arreglant-lo. Al CRAC es denuncia la precarietat creant serveis per a ajudar-nos entre nosaltres (cessió d’espais per a entitats, suport per a tramitar al·legacions dels abocadors o ajuts d’habitatge, tallers de pancartes, etc.). A l’AVV de Les Torres acompanyen a persones nouvingudes i treballen la cohesió al barri. El CEF Can Mir tenen un equip de nois amb diversitat funcional i un altre amb persones refugiades. La Nocturna ha donat 1.200€ a cadascuna d’aquestes dues entitats. Podríem multiplicar els exemples, individuals i col·lectius (i al Diari d’una Regidora ho seguirem fent). Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes. Escletxes poderoses, si.

P.D. Ull amb el retorn a la quotidianeitat. Perquè reprenem vells vicis, però també i sobretot perquè podem no recordar ni tan sols com era la normalitat abans d’aquesta aturada. I això, és una oportunitat enorme per a què ens retallin drets amb l’excusa del nostre propi benefici.

(no ho veus així? Recorda que pots comentar els articles)

Estàndard
POUM Diari d'una regidora
El dia a dia

19. Pim, pam, POUM, fuera!

Exactament. Fora. Ja està. Amb un pèl (un pèl enorme) de retard, però si. Endavant

Anem a pams. Avui, al Diari d’una regidora, parlem del POUM, que és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Si, potser us sona avorrit. Però és el document que projecta com ha de ser Rubí, a llarg termini: quants habitants pot arribar a tenir, on fem habitatge, quins equipaments calen i on, la protecció de l’entorn natural, etc. Vaja, que és l’òstia d’important.

Doncs a Rubí, tenim un document del 86, antiquadíssim, i mai, mai, s’ha aconseguit un acord per un nou POUM. S’ha intentat en diverses ocasions des de l’any 1996, quan governava encara Iniciativa per Catalunya -Verds.

Bé, el 2010 PSC, ERC, CIU i PP es van posar d’acord en un POUM, però tenia deficiències greus i va ser tombat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona (el PSC havia estat governant amb ERC i CIU del 2003 al 2007, i amb ERC del 2007 al 2014). El 2015, van presentar un nou text que suposadament arreglava els defectes de l’anterior, però només van aconseguir el suport del PP, C’s, 3 regidors no adscrits i el PDeCat.

Des d’aleshores, els tràmits s’han eternitzat, les deficiències no s’han resolt, i el projecte de POUM va quedar caduc (un altre cop). A l’AUP es va fer moltíssim treball de propostes, esmenes, d’informar a la ciutadania. Ara, el pacte d’En Comú Podem per entrar al govern sembla que ha forçat el PSC ha renunciar-hi, per fi.

Si mireu el Ple passat, en el què vam votar l’inici del nou pla, són significatives les intervencions de cada partit. Mostren en quin model de ciutat estem pensant (si és que hi estem pensant).

Intervencions sobre el POUM – minut 8:43 a 47:00

No us avorriré amb processos administratius, però una cosa està clara: tenim l’oportunitat de dibuixar com volem que sigui el Rubí dels propers 15 o 20 anys. I de fer-ho entre totes i tots (si és que fan un procés veritablement participatiu). Ens hi va la salut, la qualitat de vida, l’entorn natural. Així que, si us sembla, ens hi posem? (ja sabeu que si voleu participar en les nostres propostes, ho podeu fer! escriviu-nos a auprubi@gmail.com o a 602899987).

Estàndard
El dia a dia, General

18. Riots, dolor i esperança

Nissan. Destrucció de 3.000 llocs de treball i de 20.000 d’empreses auxiliars a Montcada i altres municipis. En vaga des del 4 de maig. L’empresa ha rebut milions d’euros en forma d’ajuts pagats amb els nostres impostos. S’exigeix nacionalitzar l’empresa i reconvertir la seva producció. I no oblidem: Continental, a Rubí. També del sector de l’automòbil. 700 llocs de treball directes. En perill greu de tancament.

Pandèmia. Distanciament.

Mentrestant, un mòbil grava l’assassinat de George F. Lloyd en mans de la policia de Minnesota. No d’un policia: de tots els que no van aturar al seu company. #Riots. I Trump, amagat al seu búnker, amenaça amb treure els militars.

Sembla que serveixen per un roto y un descosio, els militars: maten virus, i persones. L’absurd.

I encara, pandèmia.

S’acosta una crisi profunda, que ja està fent arrels. Els acomiadaments seran molts més. Petits negocis de Rubí es veuran abocats al tancament. Les ajudes al lloguer dels governs, s’exhaureixen en pocs dies. Les violències i exclusions, també seran més. Aquesta setmana, tres dones més han estat assassinades. Els temporers de Lleida dormen als carrers mentre la majoria d’hotels rebutgen el seu allotjament, pagat pel futbolista d’Arbúcies Keita Balde. A Rubí, encara ens ressonen en la part més dolorosa del cor les manifestacions “Stop centre de menors“.

Futur distòpic? No, és el nostre present.

Tots els dimarts, als ajuntaments de les viles, a les 20h

Però desesperança, mai. La realitat la fem nosaltres, també. L’estem fent ja, cada cop que estenem la mà a una veïna, que fem una mascareta per a algú, que ens manifestem a la plaça de l’Ajuntament per a exigir que la vida sigui abans que el capital.

Cada cop que iniciem una cooperativa, o que tanquem l’app d’amazon, agafem les claus, i anem a la botiga. Cada cop que ens associem, que escollim no votar Vox, o Trump, o… qualsevol candidatura que per activa o per passiva fomenti el racisme.

Aquests dies he sentit, de ben a prop, la ràbia i el dolor davant la injustícia. Milers d’adolescents a les llars d’arreu postejant que #Blacklivesmatter. Uns mesos abans, #FridaysforClimate. Esperança.

Però seria terriblement injust fer recaure el pes en les seves espatlles.

Per això, siguem conscients que fem món cada cop que comprem directament a la pagesia; que algú lloga un cotxe enlloc de comprar-lo o que decidim agafar un tren; cada cop que aturem els peus a un racista, o que diem no a una agressió masclista.

Cada cop que la PAH atura un desnonament, o que una nova llar entra en la vaga d’inquilines. Cada cop que agafem la bossa i sortim a caçar trastets, que compartim el wifi amb la veïna, o que canviem la llum d’Endesa a Som Energia. O el mòbil de Movistar a Som Connexió.

Cada cop que aconseguim traspassar els murs de les institucions. Que aconseguim que una proposta tiri endavant, que una estructura, per petita que sigui, es mogui. Cada cop que un gest, una paraula, modifica les relacions normativitzades de la política. Cada cop que critiquem, però també cada un que fugim del sectarisme.

Fem món cada cop que sortim al carrer, si. Cada cop que ens manifestem i, si, aturem els peus a la monstruosa realitat que hem (han) anat construint.

Estàndard
El dia a dia

17. #Essencials

Atenció, que entrem en Fase 1. Deu setmanes després d’un estat d’alarma que podria ser (hipòtesi) que hagi confós la necessitat de distanciament social amb el confinament.

A Alemanya, Suècia o Països Baixos et fan distanciar-te, no tancar-te. Serà que el govern no se’n refia, de la població (o era al revés?). I malgrat tot, hem estat un dels països amb més morts, proporcionalment. Alguna cosa no quadra.

Però ja he escrit en posts anteriors (com aquest) sobre la crisi. Avui toca parlar de la política institucional de Rubí.

Potser haureu llegit que estem treballant un pacte de ciutat. Govern i oposició juntes (omg) per plantejar mesures davant la crisi. Aparentment, és una bona iniciativa per a cercar força i consens davant del què tenim al damunt.

Però es fa estrany cercar consens real enmig de la desconfiança política i de relacions personals enrarides. Conflictes, vides i política s’entretexeixen. No estem a l’Ajuntament per a ser amigues, això està clar. Però la política (tota, la de dins i la de fora les institucions) la fem les persones. Tu què llegeixes, jo que ara estic de regidora. I té el to que li donem cadascuna. El to actual és més aviat crispat i un punt enverinat, o almenys a mi m’ho sembla. Com som gent possiblement madura, aconseguirem un pacte de ciutat més o menys digne. Però allò de regenerar la política, va també per aquí: tons, formes de fer, escolta, respecte, límits.

Després d’un conflicte, en una reunió de portaveus expresso que cal rebaixar el nivell de violència en la relació política. Glups. Empasso saliva. Crec que unes quantes estem d’acord. Y en eso estamos, espero. Perquè no oblidem que la política és, sobretot, relació. Llegiu això del llibre Terra de Ningú de l’editorial Pol·len si voleu, sobre el tema (prometo que he cercat per la xarxa algun d’una altra autora amb les paraules “política de la relació”).

Al que anàvem. A part d’un parell de juntes de portaveus durilles, i alguna altra més tranquil.la, aquest mes vam tenir un Ple que va ser mortal. Per avorrit, i per dur. La gent que el mira es mereix crispetes a compte nostre. Tot virtual per suposat.

El Ple en Directe de Ràdio Rubí

És estrany veure’ns a cadascú a casa nostra, en l’espai quotidià, fent cara d’escoltar (o no). Què vam fer? Molts punts dels de “donar compte” (vaja, que llegeixen el títol d’un decret i punto) sobre les mesures que ha emprés el govern durant el confinament. Algunes intervencions per a fer preguntes, comentaris, crítiques, atacs més o menys subtils o per vendre la pròpia moto.

Unes quantes enganxades i desacreditacions personals arrel de la moció de l’oposició (que vam proposar consensuar des d’AUP i per cert, recollim signatures) en la que demanàvem reduir els nostres salaris. Un debat que podria haver estat interessant i que va ser fluix i fins i tot un pèl surrealista. Ja ho valoreu vosaltres: mireu a partir de les 2h 29minuts del vídeo anterior (el més interessant, en la segona ronda d’intervencions). No durem ni 30 minuts. Les companyes de l’Aup van fer aquesta síntesi d’1 minut, però no recull les perles del dia (perquè consti: PSC i En Comú Podem voten en contra).

Tenim alguns debats i intervencions més en temes diversos. No us avorriré ara, llegiu si us ve de gust el resum de la web de l’AUP quan estigui. Un d’ells per l’abstenció també estranya d’En Comú Podem a la nostra moció per derogar les lleis que limiten el finançament de l’administració pública. Sembla que estan d’acord amb la mesura, però no hem inclòs les seves esmenes per a demanar a la Generalitat finançament. Exigir al Gobierno obliga a exigir al Govern? Coses de l’equidistància? (PSC, ECP i Ciutadans s’abstenen).

Un altre, arrel de la moción de Ciudadanos de agradecimiento y protección a los profesionales que han estado en primera línia durante la crisis. Hi votem en contra. No perquè no estiguem més que agraïdes. Ni perquè no calguin EPIS i proteccions. Sinó perquè el que cal és defensar i aconseguir el reconeixement i millora de les seves condicions laborals: més personal, pagament de les hores extres, millores salarials, EPIS. La resta no deixa de ser un copet a l’esquena: que bien lo hacéis! Aguinaldo i endavant. També votem que no perquè fan un èmfasi estrany en els cossos militars i policials. Només aconsegueixen el suport de Veïns x Rubí.

I ja per a rematar la cosa, un debat sobre si investiguem o no a la monarquia per defraudar diners (moció d’ERC). Evidentment, el Ple decideix que no pels vots en contra de PSC i Cs i l’abstenció de Veïns per Rubí. (Investigar la monarquia? Estem boges o què?)

Al torn de precs, només en fem nosaltres, que demanem que publiquin les preguntes fetes durant la crisi del COVID19 per escrit (i que en certa manera substitueixen aquestes dels plens), i que ens contestin una del novembre sobre les relacions amb el Grupo PRISA pel concert d’Amaral de La Sala del novembre passat. Diria que és el tercer cop que ho pregunto, això.

Reconfortant? La campanya #Essencials que estem fent. Essencials, vosaltres? ens poden dir (els mateixos trolls que ens diuen que votem amb la dreta). 1621 vots i una regidora. Doncs si. És el què hi ha. Però a veure, que el partit majoritari en té 10.480, de vots. A Rubí som 76000 persones. El vot no és exactament una mesura d’opinió majoritària. I la feina tampoc és un reflex del nombre de regidores, pel què estic veient. Però vaja, que la campanya és reconfortant. I és que en un any que portem de mandat, hem fet propostes de molts (per no dir tots) dels temes que ara s’han demostrat clau en la gestió de la crisi: reforç dels serveis socials, equitat en la infància, residències, mobilitat, medi ambient. Posar la vida al centre de les polítiques. Amb la crisi en continuem fent, i algunes es duen a terme. Com ha de ser, si vols ser una oposició propositiva. Incidir és això, també.

Estàndard
Diari d'una regidora
El dia a dia

16. Reiniciar el sistema?

Fer un reset a la política. Aquest va ser el lema d’Alternativa Ciutadana de Rubí a les eleccions municipals de Rubí l’any 2011. Ahir, la nostra alcaldessa, Ana Maria Martínez, ens regalava amb l’article “reiniciar el sistema“.

Perquè certament, no superarem aquesta crisi ni les properes si no ho fem. És urgent i necessari.

Però per la tarda, el mateix 7 de maig, debatíem agrament al Ple Municipal la moció promoguda per l’Alternativa d’Unitat Popular i presentada amb ERC, Veïns per Rubí i Ciutadans, per a reduir les despeses de retribucions de càrrecs electes, assessores i despeses de representació institucional.

Quatre candidatures diferents i fins i tot oposades ens vam poder posar d’acord en una proposta de mínims. El govern, no la va secundar.

Proposar rebaixar salaris de representants polítics és de dretes, ens vam sentir a dir. I no és el primer cop. Ens diuen, des del PSC, que cal dignificar la tasca que fem, valorar l’esforç i el treball dels càrrecs polítics.

I tant que cal. Però fa ja segles de les reivindicacions obreres per a remunerar els càrrecs electes perquè no els exercissin només els rics. Avui, el que és absolutament necessari és que la gent que fem política a les institucions, donem sentit i dignitat al que fem.

Cobrar sous excessius, no ho dignifica. Fer demagògia, tampoc, ni argumentar atacant al contrari. Ni eternitzar-se en el càrrec, o confondre la institució i el servei públic amb el partit i el seu benefici. Ni pensar que la pròpia veritat és la única, i que governar és imposar-se. Vicis, certament, molt estesos.

1.700.000€. Aquest és el cost total actual dels càrrecs electes i de confiança en un any. Cal remunerar la política a les institucions? Si. Cal fer-ho a 4.286€ bruts al mes, pagues extres i dietes d’altres institucions a part? És el què cobra una regidora del govern a Rubí. O a 2.500€ bruts per mitja jornada, que és el què cobrem les portaveus de l’oposició? No.

Cal treball, voluntat de servei, de diàleg, de transformació. Cal creure que estem a la institució per a millorar la vida de les persones (i no necessàriament la pròpia). Per a fer comunitat, per a escoltar el què l’altra vol, i veure com encaixa en les necessitats diverses de la ciutadania.

Cal ser conscients que estem de pas, que ha de venir algú al darrere, que ser regidora no és la nostra professió. Perquè cal renovar-se, continuar aprenent i aportant a la societat des d’altres llocs, i no viure eternament d’un càrrec que acaba confonent allò col·lectiu amb allò personal.

321.000€ anuals. Aquest és l’estalvi que es podria fer, simplement, tornant als ja alts salaris del 2015, mantenint fins i tot els càrrecs de confiaçaá (que, recordem, s’assignen a dit). 836.000€ anuals, l’estalvi de la proposta de màxims que fem des de l’AUP.

Només per situar, algunes dades: el programa de comerç del 2020 està pressupostat amb 382.000€, el de dona amb 229.000€, foment a l’empresa amb 779.000€, o els ajuts a persones en risc d’exclusió social en 982.000€.

Dignifiquem la política, si. I resetegem el sistema, però fem-ho de debò.

Estàndard
El dia a dia

15. 7 setmanes. Y seguimos para bingo.

Si, estem a la setmana 7 de confinament. Mirant la vida per la finestra. O pel mòbil. En alguns casos, parèntesi per sortir a la feina, i tornar. Hem passat aniversaris, dols, festes. La Diada, 1r de Maig. A casa. Tancades. Algunes, mantenint el sou i tenint un sostre digne i xarxes que ens cuiden i sostenen. Moltes altres, en condicions molt complicades (pels diners, per la salut, per les relacions, per mil motius).

Mentrestant, s’anuncia la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Ajuntaments i Governs anuncien ajudes per aquí, préstecs per allà (avals públics, beneficis pels bancs). Es creen alguns recursos socials per a frenar les situacions més greus. Res que capgiri la situació (què tal una renda bàsica incondicional i universal?).

L’oposició, almenys a Rubí, ens mantenim amb un baix perfil de crítica al govern. Perquè entenem que en aquesta situació, totes les regidores i regidors del PSC i En Comú Podem deuen estar enfonsades en un allau de feina: reorganitzar les tasques de la plantilla municipal, adaptar els recursos existents a la nova realitat, revisar pressupostos, repensar les prioritats del mandat, buscar diners sota les pedres per a poder fer el #PladeXocSocial que necessitem, crear recursos, parlar amb entitats i persones, etc.

Però… sembla que no és del tot cert: tenen temps, almenys els càrrecs del PSC, d’anar a embustiar mascaretes infantils a les cases de la ciutat. Hi ha personal municipal, hi ha xarxes de voluntariat, hi ha gent a l’atur que ho pot fer… però no. És prioritat passar part del dissabte amb el carro de bústia en bústia (bé, he de dir que vaig treballat repartint publicitat, en els anys joves i precaris -tot i que la precarietat mai està fora de l’horitzó- i que per les imatges que he vist, molt efectiu no era el seu repartiment, eh?).

També he de dir, per a ser honesta, que em van oferir anar a repartir. A mi i a tota l’oposició. Preguntes absurdes:

Pregunta absurda 1: Voleu que 25 persones repartim 11.000 mascaretes en un dia?

Evidentment, no. Compten amb agents cívics i altres persones. I serà més d’un dia.

Pregunta absurda 2. Però no seria millor que el govern aprofiteu les hores per a la gestió de la crisi?

Bé, els quedava una mica de temps lliure, sembla.

Pregunta absurda 3. L’objectiu és fer propaganda del govern?

No, diuen. L’objectiu és arremangar-se per la ciutadania. Ya, claro.

En tot cas. Que si, que ens hem d’arremangar, els càrrecs electes. Que estem cobrant un molt bon sou per fer la nostra feina. Ni ERTE, ni res, en el nostre cas (en descàrrega meva, he de dir que com a regidora de l’AUP, no he parat l’activitat -i que el 40% del sou no me’l quedo).

I no només els càrrecs electes, ens hem d’arremangar, sinó tothom qui pugui. El què tenim al damunt és greu, molt greu. Cal horitzontalitat, xarxa, participació, corresponsabilitat, suport mutu. Sinó, no ens en sortirem. A Rubí hi ha xarxes de suport, i moltes ens hi hem apuntat, però ho hem fet com a persones, sense publicitat, ni passejos.

Res. És el que hi ha. Si voleu llegir el comunicat sobre el tema que vam fer com a AUP, aquí el teniu. També en vam fer un conjunt com a oposició que podreu trobar als mitjans. Els vam enviar la tarda abans que anessin a embustiar. I mai ho podrem saber del cert… però crec que vam aconseguir l’objectiu: fins el moment, no hi ha hagut vídeos ni fotos oficials.

Estàndard
El dia a dia

14. 5 setmanes

Anem cap a les 5 setmanes de confinament. Una eternitat que s’allarga. I que s’allargarà, de formes diverses, fins que baixi la corba de contagi o tinguem vacuna. Som el país d’Europa amb major nombre de contagis i morts, en proporció a la població. Confinaments parcials o totals, distanciament social, anul·lació d’esdeveniments massius. Veurem què passa amb el famós aplanament de la corba. Sobretot si continua sense prioritzar-se la salut i la vida per damunt del ritme de l’economia. L’etapa post-confinament serà dura.

Patim de sobredosi informativa. Les xarxes ens tenen hiperconnectades a tota mena d’informació, fiable o no. Saturació. Però, mentre puguem, cal respirar, pensar. Cuidar-nos. Fer el dol per la gent que perdem. Aturar-nos. Mirar al voltant. Replantejar-nos les prioritats, les d’avui, i les del futur.

A l’AUP hem estat elaborant propostes i anàlisis, traspassant-les a la ciutadania i al govern. Hem fet un mapa de recursos i anem elaborant articles, infografies i comunicacions diverses.

També hem fet un primer videoblog de confinament. Bé, dos: un de presentació, d’1 minut, i un directe a instagram. Ara estem preparant nous directes temàtics.

Videobloc de confinament #1. 1 minut
Videobloc de confinament #1. El directe a instagram (i facebook).

A l’Ajuntament l’activitat política deliberativa es va aturar la segona setmana. Van constituir un comitè d’emergència on no hi ha representació sindical ni de l’oposició. Vam demanar que es fessin reunions virtuals perquè l’equip de govern informés de la situació i poguéssim interactuar, i es van començar a fer juntes de portaveus setmanals. Tota l’oposició hem demanat també que es reprenguin els plens, i sembla que es farà, tot i que no sabem quan. En alguns ajuntaments de fet fan fins i tot reunions de treball de tota l’oposició i el govern per a encarar les mesures a prendre i consensuar-les entre tothom.

El cert és que l’activitat per mi no ha parat. Entre contestar correus-e de l’alumnat, preparar tasques del tercer trimestre, corregir, elaborar propostes com a regidora, participar en reunions virtuals, llegir decrets, fer seguiment de l’acció de govern, atendre demandes de la ciutadania, comprar per les veïnes i la família, estar per la meva filla, (cuidar-me, cuidar, cuidar-nos), etc. El temps no dóna massa de si, però cada dia intento reservar una estona també per aturar-me: pensar, observar, sentir, desconnectar, moure’m -i si, esport per youtube.

Cal reconèixer que els governs locals estan desbordats per la gestió de l’emergència sanitària. Les retallades dels darrers anys es noten, tant en la precarietat de bona part de la població, com en els recursos públics disponibles. I la molt millorable gestió de la crisi per part de la Generalitat i el Gobierno, també. A Rubí, a més, s’hi sumen les deficiències en la gestió dels recursos humans que s’arrosseguen fa anys.

Avui, però, el que em ve de gust compartir amb vosaltres és aquesta reflexió, que no està feta des de la meva tasca com a regidora. És una aportació més general, escrita pel blog de confinament que duen les companyes del Centre de Documentació Feminista de Ca la Dona.

Per continuar llegint, cliqueu la imatge
Estàndard
El dia a dia, General

13. La vida en temps de Coronavirus

Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

La plaça del Doctor Pearson, buida
Foto: RubiTV (Marta Casas Cortada)

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Model per imprimir, tallar i deixar a les bústies o sota les portes del teu bloc de pisos

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Rumba catalana contra la bombolla immobiliària. Esto no es crisis, se llama capitalismo.

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.

Ara que molta gent té temps extra, absolutament recomanable aquest vídeo, curt i didàctic, per entendre com funciona el nostre sistema econòmic!

Estàndard
El dia a dia

12. Implosionem 🤯

Aquest cop, si. Però em diuen que això era força habitual el mandat anterior. Tensió. De nivell alt.

Dijous 28 de febrer. Ple municipal. 400 persones a la plaça. La sala de gom a gom (fet gens meritós tenint en compte que hi caben una trentena de persones si arriba, i la meitat són càrrecs de confiança, directores d’àrea i periodistes). Soroll, molt soroll. Xiulets, crits. La policia local fins i tot ha fet una barrera amb valles perquè la gent no s’acosti a la finestra del carrer (això té un punt ridícul, la veritat). No ens sentim bé. A més, fa una calor terrible. La sala sembla una olla a pressió. I explotarà.

La plaça de l’Ajuntament, plena

Famílies de l’Escola El Bosc reivindiquen que facin ja l’edifici de l’escola. Nenes i nens gaudeixen de cridar sense que ningú els aturi. Gent de La Continental, també. Rubí per La Pau denunciant la situació a l’Iraq. I la convocatòria de la Plataforma Rubí sense abocadors.

Aquesta és la qüestió: avui toca debatre una moció de la Plataforma per obtenir un posicionament polític del Ple (i el govern per tant) contra els abocadors.

Tot apuntava a un Ple ràpid fins arribar a aquesta moció. Però no. Ens enganxem ja molt abans. Per sorpresa meva, amb una moció nostra per promoure la participació equitativa en extraescolars dels infants de Rubí. ERC està a favor, però diu que el què cal és un Pla Educatiu de Ciutat. Peres i naps. Després presenten una pel control i la participació en les licitacions i obres de la ciutat. Diria que el què cal és un bon Pla de Participació ciutadana 🤔. Però al final acaben discutint Victor Garcia, regidor d’educació, i Xavier Corbera, portaveu d’ERC, sobre les obres de l’escola d’El Bosc. Que si l’Ajuntament s’ha compromés a x però que si la Generalitat és la responsable de y. Amb mares de testimoni a la sala del Ple. No em queda més que esperar entre pacient, divertida i sorpresa per poder reprendre el tema. L’aprovem per unanimitat.

Però vaja, el Ple ja és això. Poder debatre, no? Doncs sembla que no. Al debat sobre abocadors, l’alcaldessa talla el micro al Toni Garcia quan parla de portes giratòries entre ICV i TMA.

S’emprenya. Naturalment. Estic en xoc. La majoria ja ho van viure el mandat anterior, repetidament, em diuen. Censura?

Vull queixar-me, però veig que el Xavi Corbera aixeca la mà. Fa una intervenció encertada i pacificadora, així que m’abstinc de dir més sobre el tema, que ja he intervingut prou, avui.

Amb un debat agri, i l’abstenció del govern, la moció queda aprovada. El govern diu que no es pot posicionar, que han de ser àrbitres en un procés urbanístic, i han de mostrar-se neutrals. La veritat, no sabia que els governs no podien fer política. De fet, pensava que era la seva obligació. Què té a veure seguir un procediment jurídic i tècnic coherent i correcte, amb manifestar quin model de ciutat i de gestió dels residus vols?

Molt recomanable escoltar el vídeo del debat… no té pèrdua.

Debat sencer sobre els abocadors. 30 minuts.

Després arriba la moció del govern sobre els drets de les dones, pel 8 de març. Aquesta no és de junta de portaveus perquè des de l’AUP vam dir que no. I estem d’acord amb la lletra, eh? Però hi ha un triple salt mortal entre el paper, que tot ho aguanta, i la realitat de l’Ajuntament. Així que intervinc. Per cortesia, ja havia avisat a la regidora d’igualtat. Ella aguanta el chaparrón amb molta dignitat. I aprovem la moció.

Intervenció entorn el 8 de març i les polítiques públiques

Podria continuar parlant de mil coses: detalls del Ple que esfarrifen, altres que reconforten. De coronavirus, manifestacions, reunions pels abocadors, comissions informatives. Del 8 de març. Però el post no dóna per més.

Ens trobem a la propera, aviat.

Estàndard
El dia a dia

11. Els comptes clars, i la pizza sense barbacoa.

Tot i que l’Aup diu que sense pinya. Però com no tenim disciplina fèrria de vot, no crec que sigui un problema.

Divendres 31 de gener. Vinc de Ràdio Rubí. És el dia de l’AUP a “Els grups municipals opinen“. Mitja hora de conversa per comentar política local. Buidar el pap (amb respecte) senta bé, la veritat.

Hem estat comentant el Ple d’aquesta setmana. Es va avançar a dimecres perquè l’alcaldessa tornava a sortir de viatge, aquest cop a París. Hem comptat 8 o 10 viatges aquests darrers 7 mesos (els podeu consultar parcialment aquí). Ja ho deia Camarón: Volando voy, volando vengo, y en el camino, yo me entretengo. Y de paso, no deixo que l’oposició accedeixi a la informació que demanem sobre aquests viatges fa prop d’un any. Tot i que sembla que per fi l’aconseguirem.

No sóc de propòsits de nou any però enguany, donat que ja tenia complerts alguns prou satisfactoris que circulaven per les xarxes socials, vaig decidir acomplir-ne dos que són el top del tòpic: fer esport, i bloguejar a #diaridunaregidora amb més regularitat. Fa un mes. I res de res. La vida se’m rebel·la. Visita a l’osteòpata per compensar. Però aquí estic, escrivint això en l’esforç de baixar la institució a allò quotidià.

Aquest mes m’he avorrit terriblement a la trobada municipalista de la CUP, que m’ha servit però per a fer xarxa amb electes de la comarca (visca!).

Pagafantisme polític no, gràcies.

Hem fet una reunió de la comissió de mobilitat amb Rafael Güeto, regidor de territori i de mobilitat (com ja vam fer amb Andrés Medrano, de Medi Ambient o amb Yolanda Ferrer Polo, de serveis socials i igualtat). Feina invisible, tot sovint. Poc productiva en termes electorals, o això sembla, almenys per a nosaltres. És una de les maneres de fer propostes i aconseguir incidir. Però algunes diuen que fem el pagafanta.

Convocatòria de la Plataforma Aturem els Abocadors

Assemblea de l’AUP, roda de premsa, participació a l’assemblea de la Plataforma Rubí sense abocadors. Per cert, gran trobada, de les que omplen d’esperança: la sala del CRAC plena de gent de #Rubicity, diversa, de moltes entitats. Amb una mica de sort, demandes judicials, i molta força, potser s’aconsegueix alguna cosa! (rodolí i tot, ves per on. La queta estaria contenta).

Resultado de imagen de dóna corda al català

Estem preparant una sorpresa… La presentem avui dilluns davant el Bòdum en roda de premsa. Mentrestant, mapeig feminista i comptes clars.

I La Continental en risc de tancar i demanant a les treballadores que no és mobilitzin com a condició per a retirar un ERO no pactat i “poder” seure a negociar. Recordeu el tancament de la Delphy? Doncs semblant. Jugant amb la vida de la gent.

3 de febrer. Encara no he acabat el post. Cap de setmana intens. Només he treballat un parell d’hores, aquest cap de setmana. Iuhuuu!

El Ple del mes de gener es preveia tranquil, i no ho ha estat gens. Tensió rere tensió. Primer, perquè l’oposició duem cartells ‘no volem abocadors’ per posar a les taules. El govern diuen que han de mantenir la neutralitat.

Després, per diverses mocions i intervencions. Per part meva, aquest cop contraargumento amb ERC (i se’m fa estrany). Pels pressupostos, per la seva moció i per la defensa que fan del pacte amb PSOE-Podemos.

I en dos ocasions el govern agraeix els meus arguments. Qui m’ho hauria de dir. No sé si riure o plorar. Però ja està bé. Posem en evidència que funcionem més enllà de rivalitats de partits i polítiques de blocs.

Què passa? Que ERC va fer al·legacions al pressupost que ja sabíem d’entrada que serien rebutjades. Eren una proclama política i no una eina d’incidència. Aquí podeu veure aquest fragment del debat:

Què més? Que van defensar el pacte amb PSOE-Podemos al·legant que ha servit per a posar el conflicte de Catalunya en el terreny del reconeixement públic. És a dir, que es confon partits i institucions amb allò públic. I el conflicte ja ho era, de reconegut. Almenys per a la població. O és que el referèndum no pactat de l’1O no tenia legitimitat social, pública, popular? Aquí aquest altre fragment:

Respecte el govern: no massa a dir. Més que res, perquè no diuen massa, en els debats. Bé, aquest Ple he descobert una regidora, la Marta Olivan, que sí que ha participat i debatut, cosa que no és habitual en el PSC.

I més tensions: agre torn de precs i preguntes del públic (i interminable de l’oposició). A l’alcaldessa li desagraden dues de les tres intervencions. La primera, d’un veí de Can Fatjó que acaba demanant la seva dimissió. La segona, i més intensa, d’adjudicatàries del Mercat que han vingut a preguntar i fer peticions per les dificultats de manteniment que arrossega l’edifici fa mesos.

Sembla que costa assumir les crítiques en un espai públic com és el Ple. No som (o hauríem de ser) per a això també càrrecs electes? Per a rebre i entomar crítiques, reconèixer errors, agrair participacions. O no?

Però necessito publicar això ja. I a veure si acompleixo l’autocompromís de postejar més sovint. El Ple, sencer, el teniu a Ràdio Rubí. Podeu llegir una crònica detallada dels continguts a la web de l’AUP. I per a qualsevol cosa (crítiques incloses), ja sabeu on sóc, on som.

Estàndard
El dia a dia

10. Pressupostos, cap d’any i altres

Arribem al final d’any, amb el tema estrella: l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament pel 2020. Una de les qüestions més importants pel funcionament d’un ajuntament, ja què situa els recursos dels que disposarà cada àrea i projecte i suposa una priorització de les polítiques a desemvolupar.

El dia del Ple sento la pressió del tema a tractar. Estic més neguitosa del compte.

És el mateix que fem a les cases quan pensem com repartir els diners del sou. Quines són les despeses bàsiques? Quines són accessòries? Quant ens hi podem gastar? Podrem estalviar? Habitatge, roba, menjar, educació, salut, sortir, decoració de Nadal?

Doncs és tant estrella que… gairebé no hi ha debat . Si ens fixem en les intervencions del Ple, posaria la mà al foc que no tothom s’ha mirat els pressupostos amb detall.

Mari Carmen Cebrian, regidora d’hisenda i serveis econòmics, ventila l’explicació en 6 minuts dels 10 que tenia. Llegeix el què ja hem vist a la premsa. Xavier Corbera d’ERC se centra sobretot en PROURSA* i l’habitatge, Roberto Martin de Ciutadans fa una intervenció breu i força general. En Toni Garcia de Veïns i jo mateixa per l’AUP crec que analitzem una mica més l’enfocament dels pressuposos i les partides.

Debat? Rèpliques? Poques i de nivell baix. Decepcionant. El Ple (se suposa que) és l’espai de debat i transparència sobre les polítiques municipals més importants.

En qualsevol cas, s’aproven uns pressupostos sense més debat, amb la majoria del govern, el no de Ciutadans, Veïns per Rubí i l’AUP i l’abstenció d’ERC.

Sobre aquesta abstenció, una dada curiosa. Bé, dues. Abans del Ple fem la Junta de PROURSA per aprovar també el seu pressupost, que pateix una retallada del 40%. Al Consell d’Administració fet uns dies abans tota l’oposició hi vam votar en contra. Doncs a la Junta ERC s’hi absté. Error, sembla. La hipòtesi més plausible? que el vot el marca el portaveu, i aquest estava distret.

La segona: doncs que ERC s’absté en els pressupostos malgrat fer només crítiques en la seva intervenció. L’argument és que “donen l’oportunitat” al govern perquè incorpori les seves propostes. El gran dubte és: quan pensen que es pot produir aquesta incorporació? Faran al·legacions? No ho haurien d’haver negociat abans del Ple, això? El cert és que ens va sorprendre a tota l’oposició.

En qualsevol cas, i que cadascú es faci la seva pròpia opinió (que per això volem democràcia), aquí teniu la intervenció de l’AUP, un resum del Ple i el vídeo del debat sobre els pressupostos a la web de Ràdio Rubí (mireu des del minut 5). I aquesta infografia que ara mateix acabem de fer.

Què més, aquest final d’any?

Estrés. El govern (En Comú Podem) fa esmenes a la nostra moció sobre les noves tarifes de transport públic mentres sóc al dinar de Nadal de l’Institut. Les edito al mòbil. Les acabo de tancar amb els partits entre descansos i passadissos del Ple. Aquí teniu una notícia sobre aquesta moció.

Cansament. Les respostes als precs i preguntes del Ple anterior arriben poc abans del Ple. Impossible mirar-les. Un altre cop…

Debats. Al Grup d’Acció Municipal de l’AUP tenim un debat més que intens sobre feminismes i llenguatge. Dur. Però una oportunitat, segurament. I aconseguim posar damunt la taula el debat sobre el túnel de llum de Rubí. Hem fet una feina intensa a xarxes socials, i acaba venint TV3 a fer notícia. Després ens assabentem que TVE s’hi ha afegit, també.

Feina. Molta feina, no només meva. El que recullo aquí és una mínima part. Reunions, suport a col·lectius, bricolatge al CRAC. Continuem treballant amb Serveis Socials la moció per un servei d’urgències socials. Hi ha possibilitats què alguna proposta tiri endavant. Anem a la reunió al Parlament per la continuïtat de La Continental (ens hi conviden des de la CUP per poder fer seguiment des d’allò local). I més.

Camí. Cada dia. Per què només des del dia a dia podrem transformar la ciutat. En les nostres relacions, des de la confiança, aprenent entre totes i tots, des del desacord també, cada minut de les nostres vides. Desfent privilegis, construint equitats. Un desig pel 2021: fer camí entre totes, des de totes.

*PROURSA és l’empresa municipal encarregada de l’habitage. El seu objecte és (segons la web municipal): ” és la realització de qualsevol operació relacionada amb la promoció pública i social d’habitatges, tant de protecció oficial com de renda lliure, locals comercials, aparcaments i naus industrials; llur construcció, gestió, adjudicació, venda, arrendament i administració; així com l’adquisició, gestió, urbanització i parcel·lació de terrenys o de sòl. A finals de 2005 es signa conveni entre el Departament de Medi Ambient i Habitage i l’Ajuntament de Rubí per a l’establiment d’una Oficina Local d’habitatge. Mitjançant aquesta, la Societat Municipal PROURSA, presta un servei integral amb l’objectiu de ser finestreta única en matèria d’habitatge. ”

Estàndard
El dia a dia

9. Rubí en estat crític.

Ja hi tornem a ser. Un altre Ple municipal. Una altra entrada al Diari d’una regidora.

La sala de plens està avui especialment abarrotada. Fet gens difícil tenint en compte que és diminuta. Ve gent de la Plataforma Rubí sense abocadors, unes estudiants (crec), un sindicalista per la Continental, homes grans i, com sempre, molt personal de l’Ajuntament. Progresso com a contorsionista. O, en el seu defecte, xoco amb la cap de comunicació de l’Ajuntament.

Intensito, aquest mes.

L’empresa Continental anuncia probable tancament. Guanyen menys del que volien, diuen. I ja sabem: ante todo, el beneficio empresarial. A la gent, que la bombin. El divendres passat vam fer una Junta de Portaveus amb el Comitè d’Empresa: expressem la nostra solidaritat, però caldrà molt més que això.

Entra a tràmit el nou pla de TMA per iniciar activitat a l’abocador de Can Balasc. El negoci de la brossa. En parlarem al Ple, amb certa acritud.

Foto: RubiTV. 22/11/2019

Mentrestant, a la meva altra mitja feina, a l’institut, tancament de trimestre (adolescents i profes de tot Catalunya sota pressió).

Motius de certa alegria: el nou regidor d’educació, en Víctor Garcia, domina el tema. Se celebra un Consell Escolar Municipal: presenta bones idees, prioritza, dóna aire. Yolanda Ferrer, que du igualtat, també. Voluntat d’arribar a acords (estem treballant sobre una proposta per millorar l’atenció a les urgències socials, també pel protocol per l’abordatge de la violència masclista o pel Centre d’Empoderament Feminista), bon programa pel 25N. No dic que siguin les úniques que en saben i confien en el que fan, eh? Però aquest mes, a mi m’han alegrat aquestes dues. Motius de recança: bones intencions però dubtem que els donin els recursos que necessiten. Els acompanyaran les cúspides del govern?

També té nassos que m’alegri que un càrrec electe domini un tema. Diu molt poc de com veiem els càrrecs electes.

Aprofito les Comissions Informatives que es fan cada mes per efectivament, ser informada. Anar, escoltar, i marxar, no ho veig. A més, ara que m’he empollat el Reglament Orgànic Municipal, tinc recolzament legal. Així que pregunto el que necessito. M’arribaran a odiar?

Moltes reunions aquest mes. En Comú Podem tenen la participació com una màxima, així que fan junta de portaveus extraordinària i meses per explicar tota mena de coses: pla de residus, pla d’habitatge, eines de cooperació… Llengua fora. Això si, pels pressupostos, no tenim massa marge de participar.

I arriba el Ple. Els temes calents estan en les mocions. La part de propostes del govern, passa ràpid. Coses rellevants? Que sembla que les obres del Casino tiraran de debò endavant (projecte estrella del regidor de cultura?), i que per fi s’han posat d’acord amb sindicats per aprovar el Pla d’Ordenació dels Recursos Humans. Intervencions tèbies, en general. Almenys la meva.

Ara si, les mocions. N’hi ha tres que generen debat: una de benestar animal, una per les pensions de viudetat, i una sobre els abocadors. Qui ho diria, oi? No tenim consens en això? Doncs no.

Les dues primeres són de Ciudadanos. Hi voto en contra, i prometo que no és per ser de Cs. Aquí teniu la presentació de la moció de viudetat del regidor de Ciudadanos, i l’argumentari nostre (i que no hi ha manera que s’apagui el micro, al final!). Ens vam quedar soles votant no.

Per cert, he aconseguit editar vídeos així com si en sapigués i tot. La imatge corporativa a la 💩 (amb una mica de sort, el Nico, que és el company de l’assemblea que ens fa els vídeos, no veurà aquest post). I disculpes a Ràdio Rubí per editar precàriament el seu Ple en Directe. Per respecte, cito la font, però tot descens de qualitat és responsabilitat meva. Espero que siguin amb llicència creative commons. Compartim i extenguem el coneixement!

I sobre la de la xarxa intermunicipal per millorar els serveis de recollida i adopció d’animals abandonats, doncs sembla que no es correspon a la realitat i l’actualitat del municipi. M’hi jugo l’ovari dret (que acostuma a molestar més que l’esquerre) a què Cs l’han presentada idèntica pràcticament a tot l’Estat.

Abocadors? Resulta que l’AUP hem fet una moció partidista i on demanem coses sense fonament. Segons el govern almenys. L’En Comú Podem de l’oposició no pensava el mateix. Aquí teniu el debat sencer. No té pèrdua. Ara mateix, el twitter bull. Tenim forats per omplir a Rubí, no? Doncs omplim-los de residus. La Generalitat encantada, i l’Ajuntament, navegant. Per pressions complicades de resoldre, per dificultats legals, per problemes heretats, per manca de voluntat política, per tot una mica?

Sembla que no els va agradar la roda de premsa que vam fer sobre el tema. El company d’assemblea i anterior regidor, Jordi Muntan, va ser dur. Però és que n’estem fartes, dels abocadors. Com era allò de què qui no vulgui pols, que no vagi a l’era? Doncs en part, això.

Foto: Nela. La Síndica en primer pla, la premsa en segon, al fons, Toni Garcia de Veïns per Rubí i una servidora

S’aprova per unanimitat, per Junta de Portaveus, la resta de mocions. Ja sabeu que a www.auprubi.cat trobareu el resum sencer del Ple. També a la premsa local, és clar. Que es traguen les dues hores de Ple amb tota la dignitat possible (entre discretes chuches i galetes de xocolata). Aquí us deixo només el minut del Ple on exposem la moció sobre el 25N, per millorar l’abordatge de la violència masclista i promoure les polítiques feministes (ja veureu que no sé en quin any visc):

A part, m’ha tocat anar a la Ràdio, al programa “Els grups municipals opinen”. Mitja horeta de conversa sobre l’actualitat de la política institucional. Gaudeixo amb la ràdio, la veritat. Us deixo aquí l’entrevista, i també una de Ràdio Pimienta relacionada amb repressió, independència i demés (inclou recomanacions de sèries, bona música, entrevistes diverses… val la pena més enllà d’aquesta entrevista!).

Què ens espera pel desembre? Debat sobre els pressupostos 2020, al·legacions ciutadanes a l’abocador de Can Balasc, suport a La Continental, i molta llum de Nadal. Ho trobareu a la propera entrada del Diari d’una regidora.

Estàndard
El dia a dia

8. Tardor calenta

Octubre ha estat un mes intens, en molts sentits. De fet, escric això el novembre. I avui que ho publico, estem votant. Un altre cop.

Una tardor calenta, si parlem del temps: Tots Sants en mànigues de camisa, i la Senyora Maria, la castanyera, sense jaqueta. Alguna cosa no quadra. Temporal de vent i pluja sense desastres als carrers de la ciutat. Tampoc quadra (per sort). Això si, goteres a casa. Emergència climàtica.

Calenta també per la temperatura política: sentències, carrusels policials, detencions a tort i a dret i declaracions ministerials escalfen Catalunya.

Quan les paraules no són possibles, els carrers bramen per ser escoltats.

(Aquí, una entrada publicada enmig de l’escalf)

Octubre intens també com a regidora: trobada i assemblea d’electes, dos plens, comissions informatives, juntes de portaveus, multiplicació de reunions.

I sembla que l’hivern ja apunta maneres. Compraré vitamines per sobreviure. Per ara, he passat el pont de Tots Sants en curta hivernació: domir (molt) i arrecerar-me al sofà. Recuperar forces per al que ve.

El 7 d’octubre vam fer ple extraordinari per aprovar (i se suposa que debatre) les ordenances fiscals de Rubí el 2020. I el 31, el Ple ordinari, carregadet de material controvertit. En els dos casos, el govern i la seva majoria fan i desfan tenint poc en compte el que podem aportar l’oposició.

Bé, he de reconèixer que han escoltat i volen treballar les mocions de l’AUP.

Però per la resta: ens manca informació, material previ i amb antelació per preparar plens, espais de debat real. De fet, gosaria dir (oh, sorpresa i estupefacció!) que l’oposició no confia en els espais de trobada amb el govern (juntes de portaveus, comissions informatives), per què les úniques que sempre preguntem i manifestem postures som les debutants.

Fem apostes de si continuarem així o també deixarem de preguntar i dir? No tinc clara l’aposta sobre mi mateixa. De moment sento que construir democràcia passa per intentar que els espais d’intercanvi i negociació ho siguin.

O com a mínim per actuar com si ho fossin, perquè ho puguin ser.

Per cert, què creieu, que les representants electes de l’oposició ens hem de relacionar només entre nosaltres, o què també hem de poder-ho fer amb els i les treballadores de l’Ajuntament? Som una interferència que pot generar ‘spam’ en la seva feina? Només el govern hi ha d’interactuar? Com podem fer per conèixer necessitats i així ajustar mocions i propostes?

Vam tenir un debat agre a una junta de portaveus. Agosarada de mi, se’m va acudir que podria enviar un correu-e per presentar-me i posar-me a disposició dels treballadors i treballadores municipals. Com hem fet també amb les entitats i com va fer el meu predecessor Jordi Muntan per acomiadar-se. No l’he enviat. Sóc spam. Interferència. El govern em bloqueja el mail (els correus massius necessiten ser autoritzats).

Però hem fet un acord intermig: que ens donin a l’oposició un directori útil d’àrees i responsables, i què s’enviï des d’alcaldia un correu-e de presentació de tot el nou Ple. Fa més de 15 dies, d’aquest acord.

Anem als plens. A la premsa teniu el resum del Ple d’Ordenances i la nostra opinió. I aquí el Ple de la Castanyada. No insistiré en la descripció de la sessió i els més de 30 punts de l’ordre del dia. Aniré al què m’interessa.

Primer: abans de començar, ja estava esgotada. Cansament acumulat. Tensió de les darreres setmanes. És Castanyada. Voldria anar al poble. I sóc aquí, en una sala diminuta i plena a vessar. I discutirem.

Al carrer, s’ha convocat Ple Ciutadà per debatre la moció de la sentència que presentem ERC i l’AUP. Ja s’ha aprovat al Consell Comarcal i a molts municipis. Aquí… no previsible.

Iniciem el Ple. Minut de silenci (ràbia interior) per les tres dones assassinades les darreres tres setmanes. Seiem. Primer punt de l’ordre del dia. Ens aixequem: Xavi, Montse, Xavi, Robert, Sandra, Marta, Oscar, Betlem. ERC i AUP amb cartells d’autodeterminació, llibertat i amnistia. També gent al públic. En silenci. Crec que se senten les dents serrades d’algun i alguna regidora allà en el fons de la sala. Confusió: cal votar i tenim les mans ocupades. Ens mirem amb el Xavi. No hem parlat què fer amb la votació. La secretària amb el cap clavat als papers. L’alcaldessa… patint? Endafada? Avorrida? Demana que votem explícitament. Segon cop, votem. Seiem. La secretària no s’ha assabentat. Que si, que hem votat! El micro obert de l’alcaldessa deixa sentir alguna cosa d’una performance.

Foto: Tot Rubí

Respirar. Inici tens. Continuem. Bla bla bla per aquí i bla bla bla per allà. Aproven tot el que volen aprovar. Començo a tenir mal de cap. Al carrer se senten xiulets i crits des de la plaça.

Hi ha molts punts a l’ordre del dia. Un d’ells, la compra de l’antiga SuperSon i un local al carrer Fondo per 2.135.000€. El primer per a un projecte de joventut, el segon per a innovació. Coneixeu els projectes? Jo tampoc. Sabeu quan s’arreglaran els antics cinemes que vam comprar per 2.000.000 d’€? L’oposició tampoc. El Casino, malgrat la lona publicitària? Misteri. Les Torres Salduba o Massana? Ídem. Doncs res, dos espais més pel patrimoni municipal. Que a l’AUP estem per què els ajuntaments tinguin patrimoni, eh? Si és de l’Ajuntament, és de totes (en teoria). Però que es rehabiliti i s’hi ubiqin projectes. I que, si comprem, coneguem perquè, a qui, com s’arriba a aquest preu, perquè un local i no un altre, etc. No per res, eh? No és que vulguem incordiar (que a vegades, també). És que són els nostres diners, els de totes.

Però res, sembla que el govern no ho comparteix. Que ja que governen, i són majoria, doncs yomeloguisoymelocomo. Perquè si la gent els vota, serà perquè confien en elles no? #evidentemente. Gran gestió, mundialment coneguda.

Un altre punt important: el veïnat que tenia plaça d’aparcament a Parmer… queda molt segurament perqué es reobri el pàrquing. Procés judicial i (esperem) recuperació de l’espai per part de l’Ajuntament, amb possible gestió pròpia. Mentrestant, el pàrquing queda buit.

En diversos moments del Ple hi ha crítiques del PSC a ERC centrades en si van o no a les comissions informatives, meses, taules i demés. Perqué són 7. No sembla un bon argument per defensar l’acció de govern. Per desgastar, si. Més tensió. Em mossego la llengua perquè tinc ganes de dir prou. Al sortir companyes d’AUP em diran que m’acostumi, que la cosa va així. Bé, encara no m’ha crescut la crosta. I espero que no ho faci.

Visualitza el Ple!

Gairebé les 18:30h. Arriba la moció de la sentència.

Començo defensant-la jo, així el Xavi Corbera té temps de recomposar-se de l’anterior debat. Però primer aturo uns segons per destensar i donar valor com a feminista al minut de silenci per les dones assassinades. Per recomposar-nos tothom una mica. Intento amb el discurs aterrar la sentència i les seves conseqüències al’àmbit local. Veig mans tapant cares. L’alcaldessa llença mirades al sostre. Nerviosisme. També per part meva.

El següent, Toni Garcia, que no agafa torn. Veïns entenen l’àmbit local de manera diferent a l’AUP. Per nosaltres, allò local existeix dins un context. Per Veïns, els temes que superen les competències del Ple, no els debaten. Encara que afectin a la gent de Rubí. Bé, cal reconèixer que han crescut en vots…

Ciutadans: Roberto Marin fa un discurs mesurat, constitucionalista i unionista, però respectuós. S’agraeix el to.

És el torn de’n Xavier Corbera. Mira al públic i al govern alternativament mentre va desenvolupant un discurs que sobrepassa amb escreix els 5 minuts que se’ns permeten. Però aquest cop, en el debat, els temps no es mesuren de forma estricta.

Després Ànnia Garcia, d’En Comú Podem, que es lamenta que no hàgim arribat a un consens amb la moció. És cert que ens van enviar una proposta esmenada, si. Proposta que eliminava de la moció ben bé el 50% del contingut. Proposta que en si mateixa em va bloquejar la possibilitat de consens, per qué ens situava en un lloc ben diferent. I a Ecp també.

I acaba Moisés Rodríguez del PSC. Aquí sóc jo la que em regiro al seient. Llocs comuns i afirmacions que sense matisos es converteixen en mentides. Diu que vivim en una faula (“nosaltres”, no “ells”). Que en aquesta democràcia hi ha justícia i separació de poders, ja ho sap bé el Pedro Sánchez. Si, que els ho diguin a les feministes andaluses sota govern de VOX, això. O a les dones violades que veuen com estar inconscient rebaixa les condemnes. Justícia. De debò?

Rèpliques. Les sufragistes. El moviment obrer. On seríem sense la desobodediència? Aquest Ple estic intervenint força. És difícil quedar-se callada, de fet.

Fem un descans. Moltes sortim a fora, a la plaça. En Xavier i jo intervenim breument. És Castanyada, hi ha unes 70 persones. Per algunes és poc, a mi em sembla força tenint en compte el tema (un Ple) i la data.

Foto: Diari de Rubí

Reprenem. Moció de Veïns per Rubí per un Pla Director d’Eficiència i Sostenibilitat Energètica: tombada, diuen que això o ja ho fan o ja ho estan treballant. I venen les mocions nadalenques d’ERC: contra el túnel de llum, i per millorar l’oferta d’activitats de Nadal. Sandra Casas d’ERC exposa la segona. Abans de començar a parlar reconeix com se sent i ho fa explícit: nervis per la tensió. Bravo! Fem que la vida i les emocions formin part de la política, reconeguem-nos com a persones i no com a autòmates de partit. Tombades. Bé, ja ho sabíem, però aquí el fet greu és que ECP hi voti en contra… quan fa 4 mesos hi hauria votat a favor. #Dondedijediegodigodigo

Intervinc: el somni psicodèlic del túnel de llum. Riures entre públic i regis. Una mica d’humor per favor que ens explotarà el cap. El Roberto en sap, d’improvisar, encara que em penso que a Ciutadans no li deixen molt de marge (és un partit estrictament jeràrquic). Em segueix la broma en el seu torn. Però res, que el túnel mola, que no és una despesa sinó una inversió, i quevivayoylamadrequemeparió. #PSCStyle

Venen les dues mocions nostres. La que demana millorar la difusió de la Sala s’accepta per Junta de Portaveus. I la que vol desenvolupar un servei d’atenció a les urgències socials 24h/7 la retirem amb condicions. La regidora em va trucar, va proposar parlar-ne amb les tècniques i valorar la proposta. A l’AUP alguns cabells de punta. No s’ho creuen. Però ho intentarem.

Ah! i sembla que ja tira endavant la reconversió del Camp de Golf en parc públic! Si voleu apretar pel parc públic, podeu signar aquí.

PD. Comença la campanya electoral i veig que… el cartell d’autodeterminació que jo aguantava és de la campanya electoral d’ERC.

PD. Hi ha un home que té la força de venir a tots els Plens, amb samarreta groga. I al final, sempre, intervenir. Amb ironia i mala llet. Constància, és això.

Estàndard
El dia a dia

7. OMG! Temps de revolta

Aquesta imatge la va enviar un tiet a un xat familiar. Se’m va caure l’ànima als peus. Més que res, perquè me l’estimo, al tiet.

Desinformació? Mala llet?

Zero empatia? De tot una mica?

Irak. Guerra oberta, conflictes econòmics, Estats bombardejant. Morts diàries.

Barcelona. Resposta popular a una sentència que considerem injusta, il·legítima, un càstig exemplar. Resposta massiva, desobedient, no violenta. I que si, inclou alguns focs i barricades. En defensa pròpia, dirà molta gent. En resposta a les provocacions policials, diran d’altres. Com a estratègia per desgastar l’Estat, també. Provocades per gent infiltrada, en alguns casos.

En tot cas, la població davant les estructures immobilistes d’un Estat que no vol reconèixer, no vol parlar, no vol escoltar.

Aturem l’aeroport, aturem l’economia, marxem per la llibertat, fem vaga, fem tsunami, aturem-ho tot, forcem el canvi. #Hotornaremafer, un cop i altre.

#Notenimpor, diu un dels lemes. Bé, la por és legítima. I tant que fa por pensar en què passarà si aconseguim la independència i ens boicotegen l’economia. O anar a l’aeroport i trobar-te que et disparen bales de foam. O veure créixer els discursos filofeixistes o hiperpatriòtics en certs ambients.

Si, podem tenir por, la por és defensiva i ens posa en alerta. Ara bé, #notenimpor de tirar endavant, de cercar allò que somiem, de tenir esperances, de manifestar-nos, de reincidir.

De fet, com a dona, he viscut la por mil vegades. En carrers foscos, sortint de nit, deixant el cotxe a un descampat, caminant pel bosc, havent-me d’enfrontar a matxirulos. Sé per això que no podem deixar que la por ens aturi la vida. Que cal afrontar-la, apropiar-se de la nit, del dia, del carrer i la casa, i continuar endavant. I si és en col·lectiu, molt millor. Sororitat. Suport mutu.

Moltes vivim la desobediència de forma quotidiana, en mil petits gestos. Desobeeix la gent que ocupa casa, la gent que busca feina sense papers. Desobeïm per sobreviure, desobeïm davant la injustícia. Desobeïm també, doncs, a l’Estat que ens confronta, que ens ignora.

Això serà llarg. I necessitem construir-ho entre molta gent, tan diversa com sigui possible. Pas a pas. Ara és un moment clau. Tornem-ho a fer.

Vaig fer aquest bloc per explicar el dia a dia polític des de la institució. Però el dia a dia, avui, per moltes, és aquest. Seguim!

Estàndard
El dia a dia

6. Ple, dolor, ràbia, i molta feina

Escriure avui aquest post se’m fa especialment difícil. 7 companys, activistes als CDR, són a Madrid, en presó sense fiança, i dos més foren retingudes durant hores aquest dilluns per la Guàrdia Civil.

Més persones repressaliades, cap de turc de tot un moviment. Però aquest cop, a mi i a d’altres, ens toca ben a prop. Gent del Vallès, companya d’aquests darrers temps d’activisme per la sobirania dels pobles i la radicalitat democràtica.

Respirar

…

…

Dilluns vam suspendre la reunió del Grup d’Acció Municipal de l’AUP (el grup que fa suport a la feina institucional és a dir, a la meva feina). Volíem ser a la concentració de suport a Sabadell. Va ser reconfortant veure-hi tanta gent. A Sabadell, però també a molts d’altres municipis.

La plaça de l’Ajuntament de Sabadell, plena

Dimarts, dia intens: emoció a flor de pell, treballo matí i tarda, cal preparar el Ple, tinc classes, després el GAM. A les 21h, comencen cacerolada a la porta del CRAC, però la difusió ha arribat molt tard. No se sent soroll més enllà del CRAC. Hi haurà cacerolada cada dia, a partir d’ara, per la #llibertatdetinguts23s.

La premsa cobrint l’acte de la Rierada, majoria dones. Mai surten a les fotos. Aquí: Diari de Rubí, Tot Rubí, Rubi TV i comunicació de l’Ajuntament. Al fons Lídia Juste de Ràdio Rubí.

Dimecres, regidors i regidores anem a fer presència a la commemoració de la Rierada de 1962. Hi anem unes quantes, de l’Aup. 600 morts. Flors, un parlament de l’alcaldessa, i sobretot, la vívida narració del president del Consell de la Gent Gran, que va viure aquells dies. Entre el públic, algunes llàgrimes. I ara estem en emergència climàtica. Rierades i sequera es reparteixen pel món. Si no fem res, anirà a pitjor. Aquí i arreu.

Així, el Consell Comarcal ha aprovat la declaració d’emergència climàtica, al ple de setembre, l’Ajuntament també, per unanimitat. El dubte (o certesa): suposarà aquest fet accions contundents i útils per aturar el canvi climàtic? S’hi dedicaran els recursos necessaris? Es canviarà l’economia, les fonts d’energia, els hàbits de consum, de forma prou ràpida? Podrem deixar un Planeta digne per als nostres fills i filles?

Estic pessimista, avui.

Però no defallim

…

Després de la commemoració, hi ha reunió de representants dels partits del Ple amb la Plataforma pel Dret a l’Empadronament. Gent sense casa, cases saturades, problemes perquè l’Ajuntament empadroni. Situació greu. Diuen que s’arremangaran, des del govern. Esperem que sigui així.

Per cert que si seguiu la premsa local veureu que vam anunciar que presentàvem al Ple la moció d’aquesta Plataforma, però la vam retirar, finalment. La Plataforma pel Dret a l’Empadronament prefereix esperar a què altres partits també l’assumeixin i, com de fet estem al servei de les entitats, retirem la moció. Es tornarà a presentar, quan ho acordem amb la Plataforma i altres grups polítics.

Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’Aup, i als mitjans de comunicació locals. Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’AUP, i als mitjans de comunicació locals.

Si el ple d’agost va durar 20 minuts, aquest arriba a les 3hores. El cap em pesa.

Aprofito el primer moment en què tinc dret a intervenir per fer presents al Ple els companys detinguts. En solidaritat, duc la samarreta del @CDRRubi. Estic neguitosa, sé que les paraules no seran benvingudes per tothom. Però al Ple no hi ha torn obert de paraules, així que si vols dir res, ho has de colar quan pots.

Retransmissió del Ple – Ràdio Rubí – Aneu al minut 6:30

ERC ha presentat “d’urgència”, aquest matí, una moció en contra de la repressió. Quan intervinc al principi del Ple, no sé encara si serà acceptada a debat. A moltes de l’AUP, però, ens xoca la moció: el paper del govern de la Generalitat en la seva relació amb els CDR és poc clar. Ara si, ara no. De fet, la moció és suau. Però evidentment, volem que s’accepti i es tramiti. No ho serà: PSC i Cs hi voten en contra. VR s’abstén. ECP, ERC i nosaltres a favor. Haurà d’esperar al mes vinent.

Un dels punts del Ple és l’aprovació del que s’anomena Pla Econòmic i Financer. La interventora municipal, el dimecres de la setmana passada, ens va fer una explicació pedagògica (i pacient) sobre aquest tema, en una comissió informativa. Així que faré ara un parèntesi didàctic.

Resulta que els Ajuntaments, per glòria i gràcia del govern rajoy (això no ho diu la interventora, és clar), quan fan els pressupostos necessiten:

  1. que els ingressos superin les despeses
  2. que la despesa no s’incrementi anualment més d’un topall que marca l’Estat: el 2018, un 2,4% respecte la despesa del 2017. És a dir, que si el 2017 tens un pressupost municipal de, posem-hi, 75.000.000€, el 2018 podrà ser d’un màxim de 76.800.000€ (ho he calculat bé, oi?).
  3. i que no es puguin endeutar més del 75% dels ingressos corrents.

Si incompleixes qualsevol d’aquests punts, et veus obligada per llei a fer un Pla Econòmic i Financer dient que seràs bona boníssima i no tornaràs a fer coses que papiEstat no vol. Perquè papiEstat el què vol és que,

  1. No tinguis dèficit (com si l’endeutament públic fos la peste)
  2. Si et sobren diners (és a dir, tens més ingressos que despeses), el què et sobri, ho regalis amb amor als bancs. Per eixugar el deute (deute que no tenim, per cert, a Rubí).

Evidentment, això ve de les crisis bancàries. Primer els bancs, després, la resta. Què faríem sense ells, oi?

Total, que hem d’aprovar el Pla aquest. I com els bancs són la peste, el que demano al Ple com a AUP, en aquest punt, és que si vos plau s’organitzin i gastin el màxim del que han de gastar. Que els diners vagin per Rubí. Als bancs, ni aigua. A no ser què siguin ètics i cooperatius, que no és el cas, encara (coneixeu la banca ètica Fiare?).

Serà difícil però: pressupost aprovat tard, problemes de recursos humans i de gestió, manca de lideratge polític en molts sectors.

En aquest Ple es parla també d’expropiacions. Bona notícia: sembla que en un any aproximadament les Torres Massana ja seran totes de propietat municipal.

I anem a les mocions. Aquí sí que la troca es lia una mica. Hi ha algun zasca que altre. I mocions per unanimitat que em semblen impossibles.

Per exemple, la declaració d’emergència climàtica. Per actuar, deia més amunt, cal canvis radicals en el sistema econòmic. La Alianza por el Clima ho diu clar. Cs és un partit que fa suport a les grans empreses de l’IBEX35 (o a la inversa), i vota a favor de la moció. El PSC o ERC no es caracteritzen per les seves propostes decreixentistes. Voten a favor de la moció. Misteris de la política. Però en tot cas, confiem en què la declaració d’emergència serveixi per replantejar quelcom.

Hi ha moltes mocions. Tinc el cap a un altre lloc. Però mireu els moments memorables del debat:

  • Després de pràcticament 2 hores i 20 minuts de Ple, en el debat de la moció de Ciutadans sobre la conversió dels 89 aparcaments de zona blava en taronja: ganivetades entre el regidor socialista Rafael Güeto i el regidor de Cs Roberto Martin. Per cert, al final d’aquest debat, riures: un regidor de Ciutadans s’ha despistat i abstingut en la seva pròpia moció.
  • En el debat de la Llei Aragonès, Xavier Corbera d’ERC vs Ànnia Garcia d’En Comú Podem i jo mateixa. Ens encenem. Bé, l’Ànnia manté força el tipus, però al Xavier i jo ens surt la vehemència (lliçons? maaaaaiiii). En la pausa ens pacifiquem. Per abreujar, deixo aquí el fragment un cop acabada l’exposició de motius de la regidora Garcia (ja em vaig acostumant a utilitzar els cognoms), però si la voleu escoltar, retrocediu 5 minuts. Al final, en la votació, com en l’anterior tall… ERC a punt d’equivocar el vot. Per uns segons vaig pensar que les havíem convençudes. Il·lusa de mi.
  • I una intervenció estelar: el regidor d’educació qüestionant l’escolarització en català. Va intervenir en castellà, la seva llengua materna (la meva també, de fet). Per comoditat i fluïdesa. Fins aquí, podríem dir que ok. Però arrel de la sorpresa que manifesta en Xavier Corbera per l’ús del castellà, el regidor socialista (Víctor Garcia, antic director de l’Institut Estatut) agafa embranzida i… es fica en un embolic (crec).

Per cert, que en aquest Ple el grup d’ERC ha començat a donar veu i visibilitat a la gent que el forma, perquè han intervingut totes les noves. En els anterior plens, només parlava -gairebé sempre- el seu portaveu.

I més per cert, en el torn de preguntes del públic, per primer cop des de què sóc regidora, parlen dones, i a més una d’elles jove. Són membres de Rubí Acull que pregunten entre d’altres pel treball de l’Ajuntament en prevenció del racisme i reclamen una anàlisi crítica del propi govern davant les declaracions de l’alcaldessa i la presència de regidors en les manifestacions contra el centre de menors del Terranova, on es produien actituds i proclames racistes.

A part d’això, aquests darrers deu dies hem tingut també Junta de Portaveus, Comissions informatives, i Comissió de Banca Ètica i de Tarificació Social. I una junta de portaveus sobre ordenances fiscals a la què no he pogut anar perquè estava treballant a l’institut.

Tot plegat, entre avorrit i interessant.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

5. La Diada. Crits, silencis, marmotes

La vivència de tantes: el dia de la marmota.
(circulava per xarxes. No en conec la font)

11 setembre. La Diada. Passada una mica per aigua, no massa. Però metafòricament, força. La Prediada, de fet, es va haver de suspendre. Després a Barcelona, per la tarda, sol espaterrant.

Per La Diada hi ha feina de representació institucional: l’ofrena floral que es fa com a institució (n’hi ha una altra de partits i entitats). L’ofrena és liderada per l’alcaldessa i el tinent d’alcalde, després portaveus dels grups municipals, després la resta de regidors i regidores. Hi som de tots els partits representats al Ple, llevat Ciutadans/Ciudadanos (em pregunto què faran pel Dia de la Constitució o el de la Hispanidad).

A l’ofrena, l’alcaldessa pot parlar com a representant màxima de la institució, amb un discurs que el govern entén que és de consens i l’oposició, ja no tant. En ocasions, algunes regidores o regidors, per mostrar el desacord, marxen a l’hora dels parlaments: l’any passat un d’ERC, i tres de l’AUP. Però enguany, ens ho estalviem.

I és que arribem a l’ofrena amb la situació viscuda al Ple municipal del dijous anterior, que vaig comentar ja en el post 4. El retorn. En resum: que el govern del PSC a Rubí havia decidit celebrar la Diada sense cap parlament, ni de l’alcaldessa, ni d’entitats. Ja estava publicat l’horari oficial i tot. Ofrena floral, sardanes, corals, castells. I silenci.

Ei, que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte? Shhht. Evitem-lo. No sigui que, per exemple, a algú se li acudeixi xiular-nos, al govern. Malànimes que no tenen res més a fer que criticar. On s’és vist, això? Xiular? Criticar el govern d’una ciutat? On anirem a parar.

Sembla que fa dos anys, de fet, gairebé arriben a les mans entre malànimes d’una banda i fans de l’altra. Es van barrejar xiulets amb insults, ofenses per aquí i ràbies per allà i, certament, que en aquest país i en aquest Estat, tenim mala i poca experiència en la gestió del conflicte i la diferència. La Veritat, com la família i l’Estat, eren Una, Grande i Libre, no fa tant. I al Poder, no se’l critica. Com a molt, s’intenta ser una la que estigui en el Poder. I qui em xiuli, que le coooooorten la cabeza!, com deia la Reina de Corazones en la versió Disney que corria per casa meva. Així ens va. Presó i exili.

El fet és que després del Ple del passat dijous si que vam parlar, vam negociar, i es va acordar amb el govern que es recuperaven els parlaments de les entitats, amb escenari, micro i altaveus.

Imatge

Però Oh Deeses! Per sort d’algunes i desgràcia d’altres, plou. L’acte es desllueix. Pel temps i, potser també (especulo), per la manca de ganes de cercar alternatives.

No es pot instal·lar la megafonia prevista i se suspenen les activitats. La Diada queda reduïda a ofrena floral de les entitats i lectures de textos davant la premsa que ningú pot escoltar; ofrena del Ple Municipal; i Els Segadors amb l’Obrador Coral i l’Agrupació Coral Unió Rubinenca.

Xiulets, poquets. Tot comença com al nord: puntual. Quan el PSC obre l’ofrena floral de les entitats i partits, sembla que molta gent encara dorm.

Em busquen de protocol. Ens toca desfilar aviat, a l’AUP, i no som a la cua. Ens repleguem en una estratègia tàctica lenta i ineficient, i ens situem al punt de sortida. Falta gent. Entre les que encara dormen, i les que són per la plaça. Bé, en tot cas, toca sortir. Deixem una flor groga i una branca d’olivera. L’Albert llegeix un fragment del parlament que volíem fer i la resta fem el que podem: somriure a una foto, o a l’altra càmera, escoltar l’Albert, aguantar el tipo.

Quan miro les fotos… semblo un canari, literalment. Però la roba, també és (o pot ser) un fet polític: hi ha moltes maneres d’expressar-se, també sense parlaments. I #onsonlesdones de l’AUP? Perquè n’hi ha, eh? No arribem a la meitat, però en som unes quantes, amb espai i veu. Ens costa més la visibilitat pública, per això, en general. Llàstima.

Això és com buscar a wallie: en som dues, de dones, a la foto. Veieu a la meva companya?

A les 12h desfilem regidores i regidors.

Seqüència 1: veig que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde van a agafar el ram. Serà que comencem ja. En Xavier Corbera (ERC) i l’Ànnia Garcia (En Comú Podem) el sostenen per un costat. En Toni Garcia de VxR crec que desisteix. I jo, ni ho intento. No ens barallarem per la foto. Però certament, en Toni i jo, a segona fila, semblem segundonas. Un avantatge del meu amarillo chillón és que, almenys, canto com una almeja.

Seqüència 2: caminem cap a l’escultura Dempeus (de Pepa de Haro, que fou professora meva de pretecnologia, al cole) on es dipositen les ofrenes. Amb dignitat, fortalesa, sentiment… Doncs sembla que no. Em diu després qui m’acompanya -en la vida- que com a esquadró imperial, no fem el pes. Estem més aviat esbarriades. Glups. El proper cop, potser que ho assagem.

Seqüència 3: el cul al públic, la cara a la premsa. Lleig? “Ei, que estem donant l’esquena a la gent”, dic. Sembla que així està pensat el protocol de l’acte. Ens posem en fila. Sonen Els Segadors. No els canto, omg, crec que sóc la única que no els canta (o que no fa playback, que desafinar allà, fa cosa). No puc amb els himnes nacionals. No em surt. I mira que Els Segadors, quan tothom el canta, tanta gent, tantes veus, en aquest context, amb gent a la presó i a l’exili, amb l'(ex)esperit de revolta, em posa la pell de gallina i, a vegades, les llàgrimes als ulls.

Seqüència 4: Arrenquen crits de Visca la terra, lliure! Aquí si, crido, aixeco el puny. I immediatament després, Lli-ber-tat, pre-sos polítics (ens deixem les preses, què hi farem). Entre l’un i l’altre crit, l’alcaldessa reacciona ràpid i desfila a tota pastilla de tornada. La gent del seu partit intenta seguir-la, però és que és molt ràpida, eh? Darrere tota l’escena, el CDR amb la seva pancarta. En Xavier Corbera, en Robert Masalias i jo ens quedem uns segons, amb els crits de llibertat. Veig que marxen també, i doncs no sé què fer. És el que té estar sola de regidora. Em quedo una mica més? Segueixo? El meu punt de vergonya em pot, i marxo també amb en Robert i en Xavier.

I that’s all folks. Fi de La Diada a Rubí. Què hi farem. Aquí us deixo un vídeo molt resumit de la part institucional, de RubiTV, on podreu anar seguint totes aquestes seqüències.

P.D. Si algú coneix l’equivalent en català a amarillo chillón, que me’l faci arribar si us plau.

Estàndard
El dia a dia

4. El retorn.

Després de reposar-ho durant l’agost, en tornar de vacances faig públic aquest Diari. A veure què passa i quina és la rebuda. I a veure si quan el curs m’engoleixi podré ser regular en les publicacions.

Doncs poc després de llençar el bloc a twitter, ja tenim resposta d’un troll (un troll sense consciència de ser-ho, sembla). Això és eficiència i la resta, tonteries. Alegria de vivir.

Deuen ser els efectes secundaris de la disciplina de partit. Bé, és igual. Don’t feed them. A lo que iba.

Tornada de vacances. Desconnexió.

No sé la resta de regidores, però aquesta setmana, les meves neurones encara naveguen. Llàstima que la navegació duri tan poc: inici de feina a institut nou, reinici del curs de la política institucional. Posar-se les piles, ja.

Els ajuntaments “són” inhabils el mes d’agost. No fem reunions ni plens, les regidores. Que no passi res important a Rubí, per favor, que l’Ajuntament està de guàrdia. Un amic que és regidor en una altra ciutat i per un altre partit, i del que em guardaré la identitat pel carinyo que li tinc (guiño), em diu que l’ajuntament tanca perquè els jutjats tanquen i per tant, ens quedem sense validació legal de documents pel poder judicial. Eficiència màxima, oi? (si algú té informació que contradigui aquesta explicació, digueu, si vos plau).

Així que el primer dijous de setembre fem el ple del mes d’agost. Un ple express, amb pocs temes, ràpid. En 23 minuts, ordre del dia tancat. I al final, per una petita descoordinació, el públic gairebé es queda sense preguntar. Tres mans s’aixequen ràpid i ben estirades per poder parlar. Tot homes, per cert, com en l’anterior Ple.

Foto: Tot Rubí. Redacció

Em penso que l’alcaldesa tenia mal de cap. Físic, vull dir. Dels altres suposo que també, formen part de la feina. No tinc dades que ho corroborin, però els dits a les temples ho fan sospitar.

Pocs temes: un altre cop càrrecs de confiança (ja tenim noms i cognoms i nomenament oficial, 4 del govern i 1 d’En Comú Podem -per ara, 50.000€ les jornades complertes, 25.000€ les mitges) i una petita modificació negociada amb sindicats de la Relació de Llocs de Treball en la policia local. No al primer punt, si al segon, però com es voten junts, ens abstenim tothom, llevat govern i els seus suports, En Comú Podem. Si voleu seguir el contingut, a www.auprubi.cat hi haurà (o hi ha ja) el resum. I aquí la retransmissió de Ràdio Rubí. Però aquest cop l’streaming no ha funcionat: multituds enfurismades deixen la pantalla, s’aixequen del sofà. Centenars de queixes a l’Ajuntament. Manifestació espontània. Crema de contenidors. Etcètera.

  • La manifestació creua el pont de la Riera
  • Disturbis al c. Fondo
  • Una detinguda al parc de Ca n’Oriol

Ple rere ple, oblido la cortesia formal. Abans d’intervenir, la resta de portaveus saluden: hola bona tarda com esteu i tal. Després agraeixen. Els plens, després de parlar (sóc la primera), sento la resta i… glups, un altre cop me n’he oblidat.

Per cert que als plens que hem fet, Ciutadans saluden i introdueixen en català, però intervenen castellà. Amb catalanismes entremig del discurs, coses del bilingüisme.

Hi ha dos punts calents al Ple, en la ronda de precs i preguntes.

El primer, quan demano per l’acte institucional de l’11 de setembre: ens ha arribat que enguany, serà una ofrena floral, sense discursos ni institucionals ni d’entitats. I efectivament, l’alcaldesa confirma que la decisió del govern és aquesta, per evitar conflictes i per temes de seguretat (recomanacions policials?). Entenc que estan en un lloc difícil, el govern, amb aquest tema. Però els conflictes cal mirar-los, assumir-los, posar-los en diàleg. La seguretat és més alta quan la societat és més equitativa i dialogant i no pas quan se silencien veus. Tenim una democràcia poc dialogant, de fet, en aquest país.

ERC també pregunta al Ple després pel mateix. Fem Junta de Portaveus extraordinària el dia següent i entre govern i ERC, ECP i AUP, posem en comú sensibilitats i s’assoleix una altra proposta. Buf. Millor. (C’s i VxR disculpen l’assistència a la Junta).

Aquí teniu el minut amb intervenció i resposta:

Ràdio Rubí. Retransmissió del Ple. Minut 14:19

El segon, quan un home assistent al Ple, del públic, demana pel compliment dels terminis en les obres del pont del carrer Sant Joan: l’alcaldesa responsabilitza, públicament, als tècnics i tècniques encarregats del projecte. Ella posa terminis, però no és qui els endarrereix, afirma.

Sant Roc. Festa Major Petita. Ho deixo aquí. Si has llegit, s’agraeixen comentaris.

Estàndard
El dia a dia

3. Doncs ja està. Comencem.

Nou curs polític iniciat. Retribucions i organització municipal aprovades al Ple Extraordinari del 15 de juliol. Pasta gansa.

L’acord de governabilitat PSC i En Comú Podem va endavant: ECP a partir d’ara ja voten si a les propostes de govern. Per això al ple del 25 de juliol s’aproven els pressupostos del 2019, que estaven bloquejats, però també altres qüestions “menors” (si us interessa un resum del què va passar, el trobareu aquí -que aquesta gent de l’AUP fa feina, eh?).

Però anem per parts. Quan es constitueix un nou consistori, hi ha força feina organitzativa a fer: a gerència necessiten els nous NIF de cada grup municipal, que canvien cada 4 anys; a comunicació fotos nostres i un currículum; recursos humans donen d’alta les nostres dades i el nostre dit -per entrar modernament a l’edifici antic de l’Ajuntament. La unitat d’informàtica ha de preparar-nos els correus-e corporatius, certificats digitals, o l’accés al lloc d’emmagatzematge en línia. També ens donen una SIM i… un telèfon “de la feina” (em sento privilegiada).

Tenen una mica d’embolic, perquè no m’arriba la convocatòria de la primera junta de portaveus. Sóc “la nova”, i no tinc les claus del correu-e corporatiu. Confusió, disculpes. Em diuen que m’acostumi, a això de l’embolic.

Per qui no n’estigui al corrent, abans de cada Ple es fa una Junta de portaveus per a treballar els temes i explicar les mocions. De fet, en la Junta del juliol, assumim les mocions dels diferents grups municipals, cosa que vol dir que al Ple s’explicaran però no es debatran ni votaran (com a curiositat, Ciutadans se suma a la moció de Veïns x Rubí per adherir-nos a la xarxa LGTBI i potenciar les polítiques de gènere i LGTBI, justament quan amb VOX a altres llocs estan limitant aquestes polítiques…).

També es fan comissions informatives de les diferents àrees de l’Ajuntament, on el govern presenta (molt però que molt ràpid) el que durà al Ple. Hem d’aprovar si volem que cada tema es dugui o no al debat del Ple, cosa que trobo molt estranya. Més perquè el govern igualment pot dur-los, encara que diguem que no.

I el darrer dijous de mes, es fan els plens. Allà se suposa que es debaten els assumptes més importants per la ciutat. Però bona part dels temes els resol el govern, solet, amb les seves juntes de govern, que té moltes competències. I a més els Plens semblen més una escenificació que un espai de debat real.

Les cadires del públic, al Ple del 25 de juliol, també estan plenes. La meitat de premsa, tècniques municipals o assessores i acompanyants de partits. Realment, cal un espai més gran.

Aquest Ple estic més tranquil·la. Ja sé com funciona el micro, què he de fer i quan puc parlar. La cosa té la seva tècnica. Anem en ordre de menys vots a més… així que sempre em toca parlar la primera.

La gent es dirigeix entre si de Sr o Sra. Se’m fa estrany. Sr. regidor, Sra. alcaldessa, Sra. Garcia. Si acabem de fer un cafè juntes, per favor. Si després ens podem tirar serps igualment (malgrat el cafè plegades). Bé, ja trobaré la forma.

Hi ha algun que altre zasca, però la sessió és menys violenta que l’anterior: s’acosten les vacances, fa calor al carrer.

Han canviat les ampolletes de plàstic per gerres de vidre -jo per si de cas duia una cantimplora. Però són una mica altes i ens tapen la cara davant les càmeres, així que les anem movent d’un lloc a l’altre quan ens toca parlar.

El Ple es retransmet en directe per la web de Ràdio Rubí. Però quan arriba el torn del públic, s’acaba l’streaming. Una pena.

La notícia i un resum de 6 minuts a RubiTV.
Estàndard
El dia a dia

2. Previs, primer ple, salaris i ganivets

Així doncs, ja tenim constituït l’Ajuntament. El PSC de Rubí ha duplicat els seus vots i té 10 regidores, però també un problemilla: la majoria són 13. Bé, aquest fet no hauria de ser problema si no estiguessim en una cultura democràtica d’imposició de majories, però per ara, esloquehay.

Foto: Marta Cabrera, Diari de Rubí.

Què tenim l’oposició? La possibilitat de fer actuacions conjuntes per tal d’apretar el govern cap a una o altra banda. De forma limitada, està clar: 7 d’ERC, 3 d’En Comú Podem, 3 de Ciutadans, 1 de VeïnsxRubí i 1 de l’AUP. És evident que en moltes coses no ens posarem d’acord. Alguns parlen de govern a l’ombra… però no el veig. Aparentment hi ha bon ambient i ganes de parlar. I ja és molt.

Què s’ha de fer ara? El govern ha d’organitzar-se: qui du cada regidoria, quin és l’organigrama, si canvien unitats tècniques, etc. Això va per decret d’alcaldia, així que no ho debatem al Ple, ni ens necessiten.

(mentrestant, em dedico a veure què tenim al despatx de l’AUP, llegir documentació, endreçar l’armari…)

Però també cal aprovar les retribucions de regidors i regidores, i les jornades laborals. I aquí, ja hi ha marro. S’ha d’aprovar a un Ple, això. Com a oposició, intentem veure si tenim marge de maniobra per a proposar quelcom. Si? No? Parlem? Ciutadans i sobretot En Comú Podem tenen propostes d’alcaldia. Nosaltres, la tindrem els darrers dies.

El Ple que anomenen “de cartipàs” s’endarrereix. S’anuncia pel 2 o el 3 de juliol. Després per més endavant. L’ambient s’escalfa. Declaracions d’ERC i nostres (voto perquè Ràdio Rubí elimini dels seus arxius la foto d’aquesta notícia de forma urgent i immediata). Silenci de la resta. El PSC diu que l’oposició bloqueja el cartipàs. Però finalment, tema resolt: salta a la palestra un acord de governabilitat entre PSC i ECP: ja tenim nous salaris i Ple convocat, pel 15 de juliol. Ha costat una mica.

I res. Tot segons l’esperat: s’aprova un increment important de salaris, al Ple s’aboquen crítiques múltiples, però m’agradaria saber si algú més a part de nosaltres es limitarà el sou, i quant. Aquí teniu els salaris, el resum i la retransmissió del Ple. Buf. I amb la que està caient.

Per cert: era el meu primer Ple, aquest. I deesa n’hi do quin nivell de virulència. Curiosament, enfocada sobretot cap a En Comú Podem -l’alcaldessa va tenir un Ple mooolt tranquil.

Certament, ECP donde-dijeron-digo-diuen-Diego. No havien de fer alcaldessa l’Anna Maria, deien. Però al cap i a la fi, són un partit tradicional, que tenen per objectiu prioritari assolir una cadira (o diverses) de govern. Així que argumenten que és la forma que tenen d’incidir més en la ciutat. No sé de què tanta estranyesa. De fet, s’estan reproduint els pactes PSC-ECP o PSOE-Podemos en altres ciutats. Coses de la vida.

Virulència, com deia, enfocada cap a ECP però sobretot… cap a una possible audiència. El Ple es retransmet en directe. El Sálvame de la política. Puro teatro, com diu La Lupe. Espero que el dia a dia no em faci normalitzar-ho. I si ho faig, que algú em dóni una colleja, si vos plau.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

1. L’inici

Ara fa un mes. El 15 de juny. A tot l’Estat es van constituir els consistoris municipals per als propers 4 anys.

A Rubí, en un acte de boato a l’auditori de la Biblioteca.

Amb la policia local vestida per l’ocasió. Encara no entenc com no es van desmaiar. Dues hores de peu, immòbils.

Primer dia i primer entrebanc: no deixen entrar a les dues persones designades per mi per acompanyar-me en la presa de possessió. En el seu lloc han posat al pare i la mare, que venien per una entitat. Cosa que em sembla estupenda. Que m’acompanyin, dic.

Però que no treu que no deixaven entrar a l’auditori la número dos i el fins aleshores número 1 de l’AUP. Algun dia sabrem perquè… o no (en la seva defensa, diré que els van reservar lloc al vestíbul, per veure l’acte en streaming).

Si voleu veure l’espectacle, aquí teniu el vídeo de l’esdeveniment, del canal de Ràdio Rubí. Com a curiositat: pràcticament totes les regidores vam prometre per imperatiu legal, amb argumentacions diverses, llevat PSC i no recordo qui més (la meva promesa, aquí). A partir del minut 46 i 45 segons, els discursos dels partits, començant per l’Alternativa d’Unitat Popular (nosaltres -veu d’encostipada).

Foto original: Tot Rubí, Núria Escudé.

Digues per on camines, i et diré d’on vens.

Proverbi tradicional rubinenc

Són dies de tràmits per totes les regidores i regidors. Per iniciar un mandat, cal fer moooolta paperassa: currículums, declaracions de béns, sol·licitar la compatibilitat amb la feina, fer el NIF del grup municipal, obrir el compte bancari del grup… Que per cert volem fer a Fiare però la cosa va un pèl lenta. Tot sigui per la banca ètica, però.

I com a Rubí tot plegat coincideix amb la Festa Major, són dies de postureo, també. Sembla que per a fer política (de la representativa) cal ser vista. Si no et veuen, no existeixes (serà també per això que hem perdut dos regidores?).

El fet és que havia pensat anar al seguici que obre la Festa Major, amb la “corporació municipal”. De debó. I pujar al balcó pel pregó. Aquest cop, si, com a AUP. En vam parlar a l’assemblea i tot. Però no. No vaig poder. Al seguici hi vaig anar, però com sempre, com a espectadora. És que només faltava el mossén i el guàrdia civil, presidint la desfilada de les entitats. I no cal, oi?

Aquestes d’aquí dalt són les nostres fotos postu.

I al balcó protocol de l’Ajuntament va decidir que l’oposició havíem d’estar a la tercera fila. El lloc que deuen entendre que ens pertoca. Al backstage. I jo medeixo metre i mig, poc més. Així que vaig gaudir el pregó des de la plaça, com sempre, i de fet on més a gust em sento. I on a l’AUP possiblement ens sentim més a gust totes. I ja està. Aquí va acabar la meva presència oficial com a regidora instituïda de l’ajuntament de Rubí. La resta de presència, tant meva com de la gent de l’AUP, va ser la de sempre: la de la vida quotidiana arreu on som. Des de la cura. Des de la participació.

Estàndard
Presentació

Diari de què?

Diari d’una regidora. Novella, podríem afegir. Però a l’Alternativa d’Unitat Popular, sempre som novelles (i és que renovem regidors i regidores cada quatre anys).

A mi em toca el mandat 2019-2023. I per què? Gran pregunta.

Aquí ho explico (fil sense fotos mal fetes aquí):

Que hace alguien como tu

en un sitio como este

Cançó tradicional càtara

Però per què?

Gran pregunta. O no.

La política que es fa des de les institucions genera desinterès, o rebuig, en la gent (així generalitzant, cosa sempre perillosa).

I més encara si, qui està a la institució per a representar-nos, cobra per ser-hi. Cosa que és el meu cas durant els propers 4 anys, per molt que a l’AUP limitem els salaris que podem cobrar, i evitem eternitzar-nos en els càrrecs.

El fet és que com a gent que també sóc, la política representativa sempre m’ha semblat limitadora, amb moltíssimes restriccions per a una democràcia més profunda, i plena de petites i grans corruptel·les. Com a mínim. Podria esplaiar-me més, però ho deixarem per a més endavant.

A la vegada, i com a activista que sóc, amb l’edat (sic) he anat acceptant alguna possibilitat de fer quelcom, també des de la institució. Intentant no morir en l’intent, ja sigui per xocar contra murs o de pur avorriment.

I en l’AUP hi ha una possibilitat de fer-ho, i de fer-ho col·lectivament, que és quan la cosa comença a tenir gràcia.

Ja posades, i com gaudeixo escrivint (qui llegeixi ja és una altra cosa), perquè no explicar el que fem a la institució, des de la quotidianeitat? Des del dia a dia del què fem allà dintre, i des de la mirada pròpia, que el partir de si en la construcció d’allò comú és un aprenentatge femení i feminista al que no es renuncia.

Si fer-ho serveix perquè la política representativa baixi de la immensitat i es faci palpable, encantada.

Si serveix per a què més gent s’engresqui a prendre’s l’ajuntament com una cosa pròpia, i no dels partits, més encara. Perquè si és pròpia, hi incidirem.

I si serveix perquè l’AUP es faci més coneguda, doncs també encantada, perquè no? Però que quedi clar que l’AUP no es fa responsable ni corresponsable ni res de res de les opinions aquí abocades. Els marrons, tots meus, en aquest cas. En altres casos, compartits, faltaria més.

Però encara que la responsabilitat del què aquí s’aboqui és d’una servidora, no podria fer ni això ni altres coses sense les experiències i els aprenentatges personals i col·lectius que alimenta l’assemblea de l’Alternativa d’Unitat Popular. Així que gràcies pel pa nostre de cada dia, a l’AUP, i als diversos col·lectius que ens ajuden a créixer (menció especial, aquí, a les compis feministes de Rubí i de fora de Rubí).

Estàndard