I aquí ve un altre article d’opinió aparegut a la premsa local.
Sembla una eternitat, des de l’anterior Festa Major.
O des del darrer Sant Joan de debò: amb fogueres, gent, somriures visibles, sopars als carrers, revetlles sense por a emmalaltir.
Les festes populars són quelcom identificatiu de la nostra cultura. Sant Joan i la Festa Major, dos moments importants en el calendari anual de la ciutat, i en la vida de moltes persones. També de les entitats, que aprofiten per a donar-se a conèixer, organitzar actes, enfortir la xarxa, recaptar fons per a futures activitats.
Portem dos anys sense poder viure les festes amb plenitud. Enguany, la festa major té un gust agredolç: certa recuperació de l’activitat sota mesures (necessàries) de control i contenció, i amb molt poca participació de les entitats.
Hi havia altres opcions per a una festa més dinàmica i plena? amb menys límit a activitats per possibles contagis que a l’aire lliure són difícils, amb més participació d’entitats, amb més vida al carrer, tot i defugint les multituds que ara són arriscades?
Si ffem una ullada al que es fa als municipis del voltant trobarem altres opcions.
A nosaltres se’ns acudeixen unes quantes: jams per a grups locals en alguna plaça o pati d’escola, habilitar espais per al lleure alternatius als botellons que proliferen pels boscos de Rubí, obrir espais per tallers infantils als barris, etc.
Un exemple proper d’aquesta tendència del govern de la ciutat a retallar, limitar o potser voler controlar o tutelar tota l’activitat (o simplement no potenciar-la, que ve a ser el mateix): per Sant Joan l’Ajuntament va denegar al CRAC (Centre Rubinenc d’Alternatives Culturals) fer un sopar al carrer, malgrat que s’acomplien les mesures sanitàries marcades pel Procicat. De fet són més segures les trobades controlades al carrer que dins les cases en espais tancats, i en altres municipis sí s’han realitzat.
Van dir que no, per “raons sanitàries”. I és que sembla que la pandèmia serveix d’excusa per a tot.
Però és indispensable agafar aire. Creiem que hi havia més opcions per a una Festa Major en la què tornar a respirar una mica de la vida que ens ha estat sostreta aquest darrer any per la pandèmia. Perquè amb malaltia o sense, i malgrat les pèrdues que tantes hem sofert de gent ben propera, la vida (ens) continua, i cal tornar a construir els espais de cures col·lectives, de relacions, de suport mutu que tant s’han perdut aquests darrers temps.
La salut de la població està en joc: necessitem cuidar la vida personal i col.lectiva, destensar l’ambient, reduir la crispació a cases i carrers. Agafar aire.
No sé si a La Trinca se’ls pot anomenar clàssics o música vella, com diu la meva filla. Tot i que a molta gent, el títol d’avui del Diari d’una regidora no els deu ressonar a res, i això si que et fa sentir més aviat antiga.
"Alegria. que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor.
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes
I havent dinat, migdiada, processó,
Concert, castell de focs i ball a l'envelat"
me too
Aquesta estrofa que fa mal a les orelles perquè no rima gens, és una descripció que, per obra i gràcia del coronavirus i el govern municipal, s’ajusta força a les festes d’enguany. No heu vist el programa? Tot i que s’han descuidat la processó -maleït laïcisme.
Enguany el castell de focs serà silenciós? el govern presenta una moció al proper Ple per unes celebracions sense pirotècnia sorollosa. Ens demanen que en les festes particulars i populars utilitzem petards de baix o nul impacte sonor.
Com diu un Diable, un petard sense soroll és com un cubata sense alcohol. Però com no volem fomentar l’alcoholisme, ni ensordir animals i ciutadania, proposem també que Los 40 principales, el Random Festival i els concerts de la futura Festa Major rebaixin decibels. Que si els vull escoltar, no cal que l’Escardívol vingui a mi, que ja m’hi acosto jo.
L’Ajuntament també demana vídeos a les entitats explicant com viuen la Festa major i com voldríem el retrobament. Molta gent la trobarem a faltar, la Festa Major, i tant. Perquè, cert, és un moment de cohesió, de fer cultura, de trobar-te amb tanta gent que només et creues aquells dies. Sortir, xerrar, ballar, passejar, abraçar, escoltar, gaudir. Tot de verbs que ara són difícils de practicar, entre mascaretes i distanciaments.
Però trobem a faltar, també, una festa major més participativa en el seu disseny, amb una coordinadora d’entitats per a organitzar actes, amb menys fastuositat i més activitats per a tota la ciutat. A l’AUP el fa temps que fem propostes per millorar aspectes de la Festa Major, però amb motiu de la crisi detonada per la COVID19, dèiem que:
“El servei de cultura té un pressupost rellevant destinat a totes aquestes accions i, especialment, a grans esdeveniments que suposadament aporten “projecció” a la ciutat (40 principales, Rrandom -cal veure quin tipus de projecció, però). Només la Festa Major i el Rrandom del 2019 van costar més de 600.000€.
Proposem suspendre la Festa Major i iniciar una previsió d’activitats culturals repartides durant l’any, d’un format que pugui ser compatible amb les recomanacions sanitàries que s’emetran mentre no hi hagi vacuna.
Cal redirigir la part de la despesa en grans esdeveniments a mesures socials.
Els equipaments municipals haurien de restar oberts tot l’estiu per tal de facilitar l’accés al lleure i la cultura i el manteniment d’espais segurs de trobada i activitat.
A la vegada, és important promoure l’activitat cultural local (virtual en aquests moments, presencial en un futur) i fer ajuts a artistes locals que veuen interrompuda la seva activitat, com se’n fa a comerços i persones autònomes. La cultura i els espais de trobada i relació que aquesta genera són un eix important de la vida de les persones, i també un dinamitzador econòmic.”
Penseu que el pressupost per Sant Roc és de 25000€ i per Carnestoltes de 47.500€. No és comparable, però ajuda a fer-se una idea.
Me n’acabo d’adonar que fa un any d’això. I sembla una altra vida, un altre temps. Serà un any estany, si.
La vivència de tantes: el dia de la marmota. (circulava per xarxes. No en conec la font)
11 setembre. La Diada. Passada una mica per aigua, no massa. Però metafòricament, força. La Prediada, de fet, es va haver de suspendre. Després a Barcelona, per la tarda, sol espaterrant.
Per La Diada hi ha feina de representació institucional: l’ofrena floral que es fa com a institució (n’hi ha una altra de partits i entitats). L’ofrena és liderada per l’alcaldessa i el tinent d’alcalde, després portaveus dels grups municipals, després la resta de regidors i regidores. Hi som de tots els partits representats al Ple, llevat Ciutadans/Ciudadanos (em pregunto què faran pel Dia de la Constitució o el de la Hispanidad).
A l’ofrena, l’alcaldessa pot parlar com a representant màxima de la institució, amb un discurs que el govern entén que és de consens i l’oposició, ja no tant. En ocasions, algunes regidores o regidors, per mostrar el desacord, marxen a l’hora dels parlaments: l’any passat un d’ERC, i tres de l’AUP. Però enguany, ens ho estalviem.
I és que arribem a l’ofrena amb la situació viscuda al Ple municipal del dijous anterior, que vaig comentar ja en el post 4. El retorn. En resum: que el govern del PSC a Rubí havia decidit celebrar la Diada sense cap parlament, ni de l’alcaldessa, ni d’entitats. Ja estava publicat l’horari oficial i tot. Ofrena floral, sardanes, corals, castells. I silenci.
Ei, que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte? Shhht. Evitem-lo. No sigui que, per exemple, a algú se li acudeixi xiular-nos, al govern. Malànimes que no tenen res més a fer que criticar. On s’és vist, això? Xiular? Criticar el govern d’una ciutat? On anirem a parar.
Sembla que fa dos anys, de fet, gairebé arriben a les mans entre malànimes d’una banda i fans de l’altra. Es van barrejar xiulets amb insults, ofenses per aquí i ràbies per allà i, certament, que en aquest país i en aquest Estat, tenim mala i poca experiència en la gestió del conflicte i la diferència. La Veritat, com la família i l’Estat, eren Una, Grande i Libre, no fa tant. I al Poder, no se’l critica. Com a molt, s’intenta ser una la que estigui en el Poder. I qui em xiuli, que le coooooorten la cabeza!, com deia la Reina de Corazones en la versió Disney que corria per casa meva. Així ens va. Presó i exili.
El fet és que després del Ple del passat dijous si que vam parlar, vam negociar, i es va acordar amb el govern que es recuperaven els parlaments de les entitats, amb escenari, micro i altaveus.
Però Oh Deeses! Per sort d’algunes i desgràcia d’altres, plou. L’acte es desllueix. Pel temps i, potser també (especulo), per la manca de ganes de cercar alternatives.
No es pot instal·lar la megafonia prevista i se suspenen les activitats. La Diada queda reduïda a ofrena floral de les entitats i lectures de textos davant la premsa que ningú pot escoltar; ofrena del Ple Municipal; i Els Segadors amb l’Obrador Coral i l’Agrupació Coral Unió Rubinenca.
Xiulets, poquets. Tot comença com al nord: puntual. Quan el PSC obre l’ofrena floral de les entitats i partits, sembla que molta gent encara dorm.
Em busquen de protocol. Ens toca desfilar aviat, a l’AUP, i no som a la cua. Ens repleguem en una estratègia tàctica lenta i ineficient, i ens situem al punt de sortida. Falta gent. Entre les que encara dormen, i les que són per la plaça. Bé, en tot cas, toca sortir. Deixem una flor groga i una branca d’olivera. L’Albert llegeix un fragment del parlament que volíem fer i la resta fem el que podem: somriure a una foto, o a l’altra càmera, escoltar l’Albert, aguantar el tipo.
Quan miro les fotos… semblo un canari, literalment. Però la roba, també és (o pot ser) un fet polític: hi ha moltes maneres d’expressar-se, també sense parlaments. I #onsonlesdones de l’AUP? Perquè n’hi ha, eh? No arribem a la meitat, però en som unes quantes, amb espai i veu. Ens costa més la visibilitat pública, per això, en general. Llàstima.
Això és com buscar a wallie: en som dues, de dones, a la foto. Veieu a la meva companya?
A les 12h desfilem regidores i regidors.
Seqüència 1: veig que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde van a agafar el ram. Serà que comencem ja. En Xavier Corbera (ERC) i l’Ànnia Garcia (En Comú Podem) el sostenen per un costat. En Toni Garcia de VxR crec que desisteix. I jo, ni ho intento. No ens barallarem per la foto. Però certament, en Toni i jo, a segona fila, semblem segundonas. Un avantatge del meu amarillo chillón és que, almenys, canto com una almeja.
Seqüència 2: caminem cap a l’escultura Dempeus (de Pepa de Haro, que fou professora meva de pretecnologia, al cole) on es dipositen les ofrenes. Amb dignitat, fortalesa, sentiment… Doncs sembla que no. Em diu després qui m’acompanya -en la vida- que com a esquadró imperial, no fem el pes. Estem més aviat esbarriades. Glups. El proper cop, potser que ho assagem.
Seqüència 3: el cul al públic, la cara a la premsa. Lleig? “Ei, que estem donant l’esquena a la gent”, dic. Sembla que així està pensat el protocol de l’acte. Ens posem en fila. Sonen Els Segadors. No els canto, omg, crec que sóc la única que no els canta (o que no fa playback, que desafinar allà, fa cosa). No puc amb els himnes nacionals. No em surt. I mira que Els Segadors, quan tothom el canta, tanta gent, tantes veus, en aquest context, amb gent a la presó i a l’exili, amb l'(ex)esperit de revolta, em posa la pell de gallina i, a vegades, les llàgrimes als ulls.
Seqüència 4: Arrenquen crits de Visca la terra, lliure! Aquí si, crido, aixeco el puny. I immediatament després, Lli-ber-tat, pre-sos polítics (ens deixem les preses, què hi farem). Entre l’un i l’altre crit, l’alcaldessa reacciona ràpid i desfila a tota pastilla de tornada. La gent del seu partit intenta seguir-la, però és que és molt ràpida, eh? Darrere tota l’escena, el CDR amb la seva pancarta. En Xavier Corbera, en Robert Masalias i jo ens quedem uns segons, amb els crits de llibertat. Veig que marxen també, i doncs no sé què fer. És el que té estar sola de regidora. Em quedo una mica més? Segueixo? El meu punt de vergonya em pot, i marxo també amb en Robert i en Xavier.
I that’s all folks. Fi de La Diada a Rubí. Què hi farem. Aquí us deixo un vídeo molt resumit de la part institucional, de RubiTV, on podreu anar seguint totes aquestes seqüències.
Ara fa un mes. El 15 de juny. A tot l’Estat es van constituir els consistoris municipals per als propers 4 anys.
A Rubí, en un acte de boato a l’auditori de la Biblioteca.
Amb la policia local vestida per l’ocasió. Encara no entenc com no es van desmaiar. Dues hores de peu, immòbils.
Primer dia i primer entrebanc: no deixen entrar a les dues persones designades per mi per acompanyar-me en la presa de possessió. En el seu lloc han posat al pare i la mare, que venien per una entitat. Cosa que em sembla estupenda. Que m’acompanyin, dic.
Però que no treu que no deixaven entrar a l’auditori la número dos i el fins aleshores número 1 de l’AUP. Algun dia sabrem perquè… o no (en la seva defensa, diré que els van reservar lloc al vestíbul, per veure l’acte en streaming).
Si voleu veure l’espectacle, aquí teniu el vídeo de l’esdeveniment, del canal de Ràdio Rubí. Com a curiositat: pràcticament totes les regidores vam prometre per imperatiu legal, amb argumentacions diverses, llevat PSC i no recordo qui més (la meva promesa, aquí). A partir del minut 46 i 45 segons, els discursos dels partits, començant per l’Alternativa d’Unitat Popular (nosaltres -veu d’encostipada).
Són dies de tràmits per totes les regidores i regidors. Per iniciar un mandat, cal fer moooolta paperassa: currículums, declaracions de béns, sol·licitar la compatibilitat amb la feina, fer el NIF del grup municipal, obrir el compte bancari del grup… Que per cert volem fer a Fiare però la cosa va un pèl lenta. Tot sigui per la banca ètica, però.
I com a Rubí tot plegat coincideix amb la Festa Major, són dies de postureo, també. Sembla que per a fer política (de la representativa) cal ser vista. Si no et veuen, no existeixes (serà també per això que hem perdut dos regidores?).
El fet és que havia pensat anar al seguici que obre la Festa Major, amb la “corporació municipal”. De debó. I pujar al balcó pel pregó. Aquest cop, si, com a AUP. En vam parlar a l’assemblea i tot. Però no. No vaig poder. Al seguici hi vaig anar, però com sempre, com a espectadora. És que només faltava el mossén i el guàrdia civil, presidint la desfilada de les entitats. I no cal, oi?
Aquestes d’aquí dalt són les nostres fotos postu.
I al balcó protocol de l’Ajuntament va decidir que l’oposició havíem d’estar a la tercera fila. El lloc que deuen entendre que ens pertoca. Al backstage. I jo medeixo metre i mig, poc més. Així que vaig gaudir el pregó des de la plaça, com sempre, i de fet on més a gust em sento. I on a l’AUP possiblement ens sentim més a gust totes. I ja està. Aquí va acabar la meva presència oficial com a regidora instituïda de l’ajuntament de Rubí. La resta de presència, tant meva com de la gent de l’AUP, va ser la de sempre: la de la vida quotidiana arreu on som. Des de la cura. Des de la participació.
Diari d'una regidora 