El dia a dia

26. Fucking money man

18.400.000€

en inversions

80.000.000€

de pressupost ordinari

3.600.000€

en inversions previstes d’anys anteriors

i algun que altre milió

en romanents de tresoreria.

Aquest és el pressupost que ens presenta el govern de la ciutat per l’any 2021. Molts diners, si. Evidentment, impossible fer totes aquestes inversions en un any, perquè són moltes, perquè la burocràcia és lenta… i perquè la capacitat de gestió del nostre Ajuntament no és l’òptima. Algunes, poden trigar un bon temps. De fet els 3,6M d’€ són tots d’inversions que venen del 2018 i altres anys, i que no s’han executat encara. Dels 18,4M d’€ no ens han passat calendari (#unbelievable, si no fos perquè ni tan sols tenim detall de què són totes les inversions), però sabem que una part s’executarà aquest mandat, segur.

És evident que calia aprofitar la suspensió de les regles fiscals de la Llei Montoro i demanar un crèdit ara que l’Estat ens deixa. Molts ajuntaments aprofitaran, esperem: és ara o ara. Fins aquí, els 18,4M d’€ són una bona notícia. Inclouen inversions esperades com la millora en les vies de les urbanitzacions (500.000€) o del verd urbà (250.000€). Un 20% és per iniciar el soterrament de les línies d’alta tensió que atravessen Can Fatjó i altres zones de Rubí (3,8M d’€), i un 22% per la construcció d’habitatge públic (per fi!!). També és important l’aposta pel Pla Educatiu d’Entorn i la Xarxa 360, per exemple, o el replantejament d’algunes polítiques socials.

També és evident que aquests pressupostos… són una bona eina per revalidar el govern en les eleccions del 2023. Sobretot, si ens fixem en com s’ha prioritzat la despesa. I aquí és on, tot plegat, ja no és tan bona notícia.

Ningú ha oblidat que estem en una crisi profunda, oi? Sanitària, social, econòmica. Més profunda que la de la bombolla immobiliària. Per lògica, els pressupostos haurien de prioritzar intervencions per pal·liar la crisi, no? O potser per resoldre problemes enquistats en el municipi.

Doncs… No del tot. Zero increment en les partides d’acció social o promoció econòmica, rebaixa en les ajudes a infància, increment en òrgans de govern (serà l’IPC dels salaris? 1,9M d’€ en total), increment en identitat i projecció exterior, rebaixa en participació ciutadana… Al Ple de dijous vinent ho analitzarem millor. I de les inversions, el 17% es destinen al nou estadi del 25 de setembre (3M d’€), o 1,9M d’€ a la primera fase de la Superson que, recordem, va costar 1,2M comprar. També acaben de comprar l’edifici de l’antiga La Caixa davant del Bendranas, i hi invertiran 600.000€. Mentrestant, però, els antics cinemes continuen tancats, i les Torres Massana s’esfondren tot generant un punt negre de conflictivitat en el barri, la xarxa de centres cívics és inexistent i no té cap inversió, ni tampoc el Centre d’Empoderament Feminista (cal recordar que la violència masclista creix amb aquesta crisi?).

Han comptat amb l’oposició per a fer els pressupostos? No, per suposat. Almenys no, en el sentit en què nosaltres entenem “comptar amb”. Que ni molt menys és, a 15 dies de la seva aprovació, un “ei, aquí teniu, aquests són els pressupostos, estan ja tancats, però si voleu proposar res, ens dieu”. Fa mandra fer oposició constructiva, així. Però bé, seguim.

Estàndard
El dia a dia

25. Segones parts, mai foren millors

Reprenem el curs escolar, reprenem el curs polític. Cosa doblement certa en el meu cas, que faig de profe i (temporalment) de regidora. Bé, honestament, ja fa un mes i mig, que l’hem représ. Però (honestament també) fins ara no m’hi he pogut tornar a posar, amb això del #Diaridunaregidora. Està clar que tenir un bloc al dia és una feina(da) per a gent sistemàtica. I allò de “qui fa el que pot no està obligat a més” sempre m’ha sonat a excusa de mala pagadora. En tot cas, represa.

Represa confusa, incerta, potser exasperada.

Als instituts (i suposo a les escoles) es fa difícil dur un dia a dia sa, motivador, empoderador per a l’alumnat, entre mascaretes i distàncies socials. Però ho intentem, està clar, mentre creuem els dits perquè no confinin els grups, perquè no empitjori la situació.

Comparteixo aula amb 4 grups de 25 alumnes, però mentrestant, a l’Ajuntament, continuem sense fer plens presencials. Còmodes debats des del sofà de casa, podríem dir. Des de l’AUP hem demanat que s’habiliti algun espai que permeti fer plens amb distància, sense que suposi un cost extra, però ens diuen que no troben una solució econòmica per a fer-los. La pantalla despersonalitza encara més la relació política (o la rivalitat, que és el que per a moltes i molts és la política d’institució i partit).

Pel que fa al curs polític… Segones parts no acostumen a ser millors, i la tercera i la quarta temporada, aquesta darrera justament abans de les eleccions, s’esperen pitjors. Portar un any i mig de regidora per l’Alternativa d’Unitat Popular em referma en les conviccions de l’AUP: cal renovar, cal mirades noves, cal no professionalitzar-se. El cansament i els prejudicis que s’arrosseguen quan es duen anys vivint de la política és més que evident. La darrera part del debat sobre les ordenances fiscals del 2021 del Ple extraordinari d’octubre en són una mostra clara.

En qualsevol cas, què puc recollir aquí del mes i mig de represa del curs polític? De valuós, que aviat tindrem un nou Reglament Orgànic Municipal. El vigent és del 1986, està caducadíssim i, fins ara, no hi havia manera de què el govern es posés les piles per a enllestir la negociació política que dugés a un nou ROM. Aquest cop si, esperonat en gran part per la necessitat de recollir en el document l’ordenació del personal directiu municipal. Dels càrrecs de confiança, vaja. Quan el tanquem, informarem. Per ara, sembla que tenim 3 punts de desacord importants. Només tres, de grans, però són importants. Tenen a veure amb les prerrogatives d’alcaldia, i amb la participació ciutadana.

També és una bona notícia que per fi tindrem un Pla Local d’Habitatge, tot i que el coronavirus està fent difícil que el ja de per si reduït procés participatiu es dugui endavant.

Però vaja, la propaganda del què fa el govern, la podeu seguir a les notícies de la web municipal. Aquí, en la nostra feina de seguiment i control com a oposició, cal intentar reflectir els matisos. I els clarobscurs… o els obscurs.

Per exemple: l’escàndol per la tala dels arbres del Casino que es va produir amb “nocturnitat i alevosia” el mes d’agost, com va dir el regidor de Veïns per Rubí Toni Garcia, i que explica molt bé en aquest article el nostre company Jordi Simó.

I el successiu escàndol per la retirada de fibrociment a la mateixa obra, sense les mesures de seguretat obligatòries. L’AUP hem denunciat, gràcies a les queixes del veïnat a les xarxes socials. El fibrociment és un material que, quan es trenca, és altament tòxic, i no només per al treballador que el pugui manipular. Quan tinguem conclusions, n’informarem també.

O per exemple, l’escàndol per la campanya tèrbola i malintencionada que estan fent el PP, Ciutadans i molts mitjans de comunicació, amb silencis o suports d’altres partits i sectors, barrejant de forma deliberada i confusa okupació, màfies i delinqüència, en benefici dels de sempre (si, els de sempre, fons d’inversió i grans especuladors, no pas aquelles persones amb una segona residència, ni res per l’estil). En aquest Ple en vam parlar, però la videoacta no està llesta, i al canal de youtube del Ple en Directe manca el fragment principal del debat (perquè? ho hem reclamat, per ara és un misteri). El PSC, casualment, no va posicionar-se en aquest debat.

A partir del minut 105, fragment del debat sobre okupació. Edificant… I al principi, sobre la sindicatura

O el que hauria de ser escandalós, però per respecte a la figura insitucional de la Síndica de Greuges de Rubí no ho ha estat, i és la seva dimissió per manca de suport i recursos en el desenvolupament de la seva tasca. Fa mesos que des de l’oposició vam manifestar que calia parlar del projecte de sindicatura a Rubí. Que calien recursos per a fer amb qualitat la seva tasca. Resposta? Cap. Ara, ens hem quedat sense Síndica.

O l’escàndol de què no s’hagi aprofitat la crisi de la #Covid19 per a fer un replantejament de debò valent de la mobilitat a la ciutat. Mesos després del confinament total i de la desaparició del trànsit rodat, pràcticament estem igual que el mes de febrer. L’ #emergènciaclimàtica, sembla que no és tan urgent.

I no parlem de noves contractacions… ens temem que a Proursa i la Finca Font del Ferro, les gerències seran per a amigues i amics. Serà que les amistats del govern són les millors en mèrits i preparació. Curiós. Ètica, estètica i legalitat, no sempre (gairebé mai) van de la ma.

Estàndard
El dia a dia

24. Entre la xafogor i el Ple… vacances?

29 de juliol. Escric aquesta entrada del Diari d’una regidora a punt del col·lapse i de les vacances. Desconnexió, si et plau, encara que sigui des del balcó de casa. Des del darrer Ple, dijous passat, liada amb debats de l’AUP, la justificació dels diners que rebem de l’Ajuntament, notes de premsa i altres qüestions de comunicació, i tràmits diversos com la reclamació d’instàncies sense resposta de l’Ajuntament (uau, sorpresa!).

23 de juliol. Al Ple, les vacances semblen presents, però la sessió va ser incomprensiblement tensa. Malgrat que hi havia poques mocions i pocs temes de discussió, els ànims es van caldejar. No els de tothom, és clar. Quan es tiren ganivets als plens, sempre hi ha algú que té la sort o la desgràcia de ser només espectadora. Difícil presenciar debats agris i no intervenir, mediar o prendre partit, però aquest cop no calia esforçar-se: el sac de les (in)directes érem l’AUP 🎉🎉.

La qüestió és que en el ple de juliol s’ha aprovat la continuïtat de dos contractes caducats que s’allargaran un any més perquè la seva licitació no està preparada a temps: el de les escoles bressol, i el del transport públic. No són els únics, és una constant en aquest ajuntament. Aquí ve un resum d’un minut de la nostra intervenció sobre les escoles bressol, les licitacions i les municipalitzacions.

Enmig d’aquest debat, el portaveu d’ERC va afirmar (fins la setmana passada només ho havia insinuat) que l’AUP estem còmodes i amb confiança en el govern del PSC i En Comú Podem. Insinuació que em meravella per absurda, però que imagino que té a veure en part amb les meves formes de fer i amb com ens situem en la política institucional 🤷.

Aquest cop vaig respondre amb acritud, amb la conseqüent alegria del PSC (o això sembla pels somriures a la pantalla del tele-Ple). Després, el regidor de contractació i planejament urbà del PSC afegeix carn a l’olla amb un somriure i informacions errònies. Més 🎉🎉. El cert és que fins al moment com a AUP hem intentat mostrar en el discurs i la pràctica un front (més o menys) comú amb l’oposició davant del govern, amb posicions pròpies però sense criticar-nos especialment entre nosaltres.

Coses de la política representativa. Desconfiances, imatge pública, treball ocult, teatralitat, pulles i pactes. També amistats polítiques honestes, gent que respectes i estimes, dins o fora del propi col·lectiu. L’estereotip del que és la política dels partits és buit i irreal però sovint, també es queda curt.

(algú que em coneix bé em demana que escrigui sobre el tema: política de la relació, des dels feminismes, el dia a dia i la quotidianitat, en les institucions i partits. Sobre la seva possibilitat -o no- de teixir realitat i xarxa crítica i transformadora. Potser ho faré, aquest agost semiconfinat).

Me n’adono que fa uns quants posts que he perdut el toc d’humor del Diari d’una regidora. La crisi del coronavirus se l’ha endut volant. Espero que torni, però mentrestant us recomano intensament la lectura d’aquest post que tenim a la web de l’Alternativa d’Unitat Popular. Així estan les coses: fatal. I amb aquesta calor, encara es viuen pitjor.

En tot cas, com sempre, podeu veure el Ple en els vídeos de Ràdio Rubí. Aquest cop no arribem a les tres horetes. Ja sabeu: unes crispetes, i una mica de política local patillera, què millor per a passar un vespre d’estiu?

El Ple. Retransmissió de Ràdio Rubí.

Al ple de juliol s’ha aprovat també per fi, amb més d’un any de retard, el Pla local de Residus. Neix caduc pel que fa als objectius de reducció dels residus que generem i a la seva separació, i això que les dades de Rubí no són positives. El propi pla incorpora una revisió en un any. Com s’arregla això? Adoptant sistemes de recollida porta a porta però… és un sistema impopular.

Uish, doncs millor no.

Va dir ella

També van avançant les expropiacions de les Torres Massana i Salduba per a poder ser municipals i formar part dels equipaments de la Rubí. Les coneixeu? Són les cases dels anys 20 que hi ha camí de la Torre de la Llebre. En aquest article de RubiTv n’expliquen la situació actual.

La família Massana dóna nom a les cinc magnífiques cases que conformen aquest conjunt, quatre que varen fer construir, més la masia de la Torre de la Llebre, molt més antiga. Els Massana eren uns acabalats constructors i homes de negocis barcelonins, que als anys 20 compraren la masia i aquells terrenys, edificant-hi unes cases d’estil racionalista alemany, per als diferents membres de la família, per tal de fer-les servir com a segona residència. Entremig, hi construïren una piscina, jardins, pistes de tennis… envoltades d’un bonic espai natural, malgrat la proximitat amb el Vapor Vell i la fàbrica de can Sedó.

Durant la guerra les cases passaren a ser una colònia infantil de refugiats i, acabada aquesta, residència efímera d’alguns membres de la temuda Legió Còndor, l’aviació alemanya. La família Massana recuperà les propietats, però arran d’un escàndol familiar de faldilles que ara no ve al cas, i l’assassinat del patriarca de la mateixa, a mitjan anys 50 hagueren de vendre-s’ho tot, passant llavors a diferents mans.

Eduard Puigventós, historiador local. Fragment de l’article “Les Torres Massana” (2013, premsa local).

Les expropiacions avancen tan desesperadament lentes que els edificis estan caient a trossos. Literalment. I això que una ja és 100% municipal, i la van rehabilitar fa uns anys. El govern ens diu que no hi ha diners, però estem comprant la Superson per 1’2 milions i a punt de tancar la compra per uns 600.000€ de l’antiga oficina de La Caixa (Mordor, si?) del carrer Fondo. Qüestió de prioritats.

Quines van ser les mocions del Ple? L’AUP en vam presentar una per al sosteniment econòmic de les entitats de Rubí, amb mesures diverses ara que la seva activitat es veu reduïda o aturada arrel del coronavirus. Va ser aprovada per unanimitat.

ERC dues, que vam votar a favor: una dirigida a l’Estat per a no allargar (90 dies) les concessions de l’AP7 i l’AP2 en compensació de les pèrdues de la covid. Cs, ECP i PSC contesten que perquè no es demana el retorn i la gratuïtat de la resta d’autopistes que depenen de la Generalitat. ERC responen que es podrà demanar quan la Generalitat tingui prou finançament. Aquest cop si que faig d’espectadora. És cansada la permanent referència partidista a la política nacional i estatal en els debats. L’altra moció és una proposta per a sumar-nos a la commemoració del centenari de Mercè Pàniker. Per cert: el 2020 la Generalitat commemora el centenari del naixement o mort de 8 persones. Aquesta empresària i defensora dels drets de les dones n’és la única dona.

Cap més moció. Ni del govern, ni de la resta de partits de l’oposició. Serà la xafogor.

En tot cas, vacances i ens retrobem al setembre, si no hi ha cap urgència. La covid19 marcarà el ritme del què puguem fer. Un ritme que per a moltes que cada cop són més, és feixuc, pesat, desesperant. D’aquí, només ens traurà la solidaritat, les mobilitzacions i el suport mutu. Ànims i fem-nos suport.

(Bon) agost a totes i tots!

Estàndard
El dia a dia

23. Creuem els dits

Creuem els dits. A l’àrea metropolitana recomanacions de no sortir de casa. Al Vallès per ara les xifres de contagis no semblen del tot negatives, però segurament moltes tenim al cap un prec a l’univers, l’atzar, déu, la responsabilitat ciutadana o als governs (cadascuna sabrà on) per a no fer marxa enrere. No sé com podríem sostenir, personalment i col·lectiva, un retorn al tancament domiciliari. Complicat.

Ni pregar ni creuar dits serveix de massa amb la Covid19 però en tot cas, mentrestant, continua l’activitat a l’Ajuntament. Aquest dijous tenim Ple telemàtic i en directe per streaming. La setmana vinent el resumiré al Diari d’una regidora. Hi ha força temes, com l’allargament de contractes perquè no es liciten els serveis (per a no variar), però segurament de poc debat. Mocions, només dues d’ERC sobre qüestions generals (la commemoració de l’any Mercè Pàniker i el retorn de les concessions dels peatges), i una nostra per a fer suport a les entitats de Rubí en aquests temps d’aturada de l’activitat.

Aquestes setmanes de juliol hem estat fent un sondeig entre entitats per a veure el seu grau d’afectació degut a la pandèmia, i proposar mesures que puguem emprendre (si vols omplir el formulari, continuem recollint dades) I entre el qüestionari i algunes converses amb associacions, hem preparat la moció. Aquí, tornem a creuar els dits (o en el seu defecte, a negociar, pressionar, insistir).

I així com qui no vol la cosa, el govern ha anunciat l’obertura d’un servei per a fer suport a la tramitació dels ajuts socials (renda d’inserció i altres) que no només era proposta de l’AUP, sinó que fins i tot el vam obrir nosaltres i la PAH de Rubí al CRAC per tal de demostrar que era necessari i que hi havia demanda. I tant que n’hi havia, de demanda: 80 persones en dues setmanes, sense pràcticament fer-ne difusió, moltes derivades des dels propis serveis socials. Però qui s’ho hauria imaginat, que la notícia oficial de l’Ajuntament no ens esmentaria, oi?

Per cert, la setmana passada, mentre s’omplia el carrer Fondo de l’ombra de paraigües, part de l’equip de govern era de viatge a Sevilla. Qui, i a fer què, roman en el misteri. Preguntarem. També demanarem pel cost de l’acció dels paraigües perquè, més enllà que a cadascú li agradi o no l’efecte que fan, tenim dubtes de què vol dir això de formar part d’una xarxa de ciutat de colors: invertir en cultura i artistes locals, pagar no sabem quant a una empresa externa? La projecció exterior de la nostra ciutat és un dels objectius centrals del govern del PSC i ECP per aquests propers anys, això és evident. Per a què, com, amb quin cost i amb quins beneficis per al conjunt de la ciutadania, això ja no està tan clar.

Estàndard
El dia a dia, General

22. De sorolls, lies and videotapes

Se’ns acumula la feina. Les xarxes continuen bullint amb el soroll nocturn, la brutícia acumulada, la tala d’arbres, els sots als carrers, les herbes que envaeixen voreres.

Mentrestant, alguns polítics confonen incivisme, oci i autogestió. No és el mateix organitzar festes populars, convocar la gent, recuperar l’espai comú, que l’acumulació de persones a tantes places xerrant i bevent. I això també pot ser diferent (o no) de l’incivisme, tot i que les molèsties pel veïnat són recurrents en uns i altres casos.

Però potser que ens plantegem perquè la gent jove no té espais d’oci i lleure suficients, en aquesta ciutat. I potser també que pensem perquè cada cop més l’espai comú és patrimoni de terrasses o cotxes. On són la gent gran que xerraven amb la cadira a la porta? Els sopars de veïnat al carrer? Les nenes i nens jugant a pilota davant de les cases?

“Prendre la fresca”. A Cullera, ho van regular: https://elpais.com/ccaa/2016/10/28/valencia/1477658556_041311.html

Promoure la vida comunitària hauria de ser objectiu de qualsevol govern. Permet que ens sentim part de la ciutat, que la cuidem (que escombrem o posem plantes a la porta de casa, per exemple), que caminem més segures perquè trobarem algú, que coneguem qui tenim al costat, que ens fem suport, o que parlem fluixet perquè sabem a qui molestem.

Quines solucions podem plantejar, més enllà de les més conegudes (les sancions o la limitació horària i d’activitats)? Cal trobar el camí per a fer compatible el descans i la vida comunitària; la dinamització cultural i la cura de l’entorn; les necessitats de la gent jove i les de la gent gran (i tothom, amb sort, hem estat infants i joves i serem grans). Cal promoure la corresponsabilitat de les institucions, de les entitats, de la població. Però si ens preguntem en qui confiem més per a ser corresponsable amb la vida de la ciutat… què diríeu?

Parlem de civisme: sabeu que fa un any ja que l’aparcament del Duet Sports està tancat i sense ús? I que cívicament el veïnat ha respectat el tancament i no hi ha cotxes d’allà? Mentrestant, el BBVA s’assegurarà cobrar la seva hipoteca sobre l’espai. Parmer, la concessionària del pàrquing, ha fet fallida i demana a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Coses de la gestió privada dels serveis públics. Quant ens costarà? Més de dos milions d’euros, segur.

Intervenció al Ple sobre el pàrquing de Parmer (Duet Sports)

Que consti que aquest servei es va externalitzar ja en temps d’Iniciativa per Catalunya (actual En Comú Podem). Aquí teniu un quadre amb dades d’alguns dels serveis externalitzats, per a major glòria del servei públic:

El darrer Ple, el de juny, va ser intens. A part de l’aparcament del Duet Sports, vam estar 5 hores debatent temes com les polítiques d’acollida de persones refugiades a Rubí; la sentència del Tribunal Suprem que ha fet que alguns ajuntaments retirin les banderes LGTBI+ el Dia de l’Orgull; les activitats de l’estiu enriquit per a infants i joves (per cert, sembla que l’agost serà un desert d’activitats, si no les organitzem des de les entitats); o l’ús de pirotècnica i el soroll a la ciutat -debat calent!. I notícia remarcable: per primer cop Ciutadans va parlar i fer les mocions en català (i ens en vam alegrar). Quan estigui el resum a la web de l’AUP, us recomano llegir-lo. Si alguna persona valenta i ociosa té ganes, aquí ve el vídeo sencer:

Un dels debats va ser sobre habitatge, motivat per una moció d’En Comú Podem i el PSC demanant un Pacte d’Estat pel Dret a l’Habitatge (a partir de les 2h51minuts del vídeo anterior). Potser no sabeu que el govern local està elaborant el Pla Local d’Habitatge. És un document obligatori si vols fer accions concertades amb la Generalitat que ha de tenir una vigència de 6 anys i incloure una anàlisi de la situació a Rubí. I la situació a Rubí és més aviat desesperada (o desesperant). Aviat estarà la diagnosi a l’abast públic, així que ens esperem a donar dades, però aquí ve una part de la nostra intervenció, sobre el que caldria fer i no s’ha fet,

Evidentment, després del Ple ningú del govern ni de l’oposició vam arribar a temps a la reunió que el propi govern havia convocat a les 20h de la Taula d’Abocadors. De fet, vam arribar a les 22h passades, quan ja s’havia acabat la reunió. Notícies molt importants i dolentes, ja us n’heu assabentat? Caldrà molt suport per aconseguir aturar els abocadors!

No he parlat al Diari d’una regidora de les lies que anuncia el títol. Però de videos, us n’he posat uns quants. Potser que la història de la implantació dels abocadors a Rubí n’acumuli un grapat, de mentides (o de veritats a mitges, que ve a ser el mateix).

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

21. Aaaalegria, és Fes-ta Ma-jor!

La Trinca!

No sé si a La Trinca se’ls pot anomenar clàssics o música vella, com diu la meva filla. Tot i que a molta gent, el títol d’avui del Diari d’una regidora no els deu ressonar a res, i això si que et fa sentir més aviat antiga.

"Alegria. que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor. 
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes 
I havent dinat, migdiada, processó,
Concert, castell de focs i ball a l'envelat" 
me too

Aquesta estrofa que fa mal a les orelles perquè no rima gens, és una descripció que, per obra i gràcia del coronavirus i el govern municipal, s’ajusta força a les festes d’enguany. No heu vist el programa? Tot i que s’han descuidat la processó -maleït laïcisme.

Enguany el castell de focs serà silenciós? el govern presenta una moció al proper Ple per unes celebracions sense pirotècnia sorollosa. Ens demanen que en les festes particulars i populars utilitzem petards de baix o nul impacte sonor.

Com diu un Diable, un petard sense soroll és com un cubata sense alcohol. Però com no volem fomentar l’alcoholisme, ni ensordir animals i ciutadania, proposem també que Los 40 principales, el Random Festival i els concerts de la futura Festa Major rebaixin decibels. Que si els vull escoltar, no cal que l’Escardívol vingui a mi, que ja m’hi acosto jo.

L’Ajuntament també demana vídeos a les entitats explicant com viuen la Festa major i com voldríem el retrobament. Molta gent la trobarem a faltar, la Festa Major, i tant. Perquè, cert, és un moment de cohesió, de fer cultura, de trobar-te amb tanta gent que només et creues aquells dies. Sortir, xerrar, ballar, passejar, abraçar, escoltar, gaudir. Tot de verbs que ara són difícils de practicar, entre mascaretes i distanciaments.

Però trobem a faltar, també, una festa major més participativa en el seu disseny, amb una coordinadora d’entitats per a organitzar actes, amb menys fastuositat i més activitats per a tota la ciutat. A l’AUP el fa temps que fem propostes per millorar aspectes de la Festa Major, però amb motiu de la crisi detonada per la COVID19, dèiem que:

“El servei de cultura té un pressupost rellevant destinat a totes aquestes accions i, especialment, a grans esdeveniments que suposadament aporten “projecció” a la ciutat (40 principales, Rrandom -cal veure quin tipus de projecció, però). Només la Festa Major i el Rrandom del 2019 van costar més de 600.000€.

  • Proposem suspendre la Festa Major i iniciar una previsió d’activitats culturals repartides durant l’any, d’un format que pugui ser compatible amb les recomanacions sanitàries que s’emetran mentre no hi hagi vacuna.
  • Cal redirigir la part de la despesa en grans esdeveniments a mesures socials.
  • Els equipaments municipals haurien de restar oberts tot l’estiu per tal de facilitar l’accés al lleure i la cultura i el manteniment d’espais segurs de trobada i activitat.
  • A la vegada, és important promoure l’activitat cultural local (virtual en aquests moments, presencial en un futur) i fer ajuts a artistes locals que veuen interrompuda la seva activitat, com se’n fa a comerços i persones autònomes. La cultura i els espais de trobada i relació que aquesta genera són un eix important de la vida de les persones, i també un dinamitzador econòmic.”

Penseu que el pressupost per Sant Roc és de 25000€ i per Carnestoltes de 47.500€. No és comparable, però ajuda a fer-se una idea.

Me n’acabo d’adonar que fa un any d’això. I sembla una altra vida, un altre temps. Serà un any estany, si.

Tiruliruliruli, tiruliruliruló
Avui matem el capó
Tiruliruliruli, tiruliruliruló, 
Avui és Festa Mayó. 

I bona revetlla postconfinada!

Estàndard
El dia a dia

20. Normalitat?

Poc a poc retorna la vida normal. Qui manté la feina s’hi va reincorporant presencialment, el curs acaba, el carrer s’omple de gent i… les xarxes socials de les queixes habituals.

Manca de manteniment a les urbanitzacions, arbres als carrers de la ciutat que s’han de talar perquè no s’han cuidat abans, contenidors rodejats de brossa que no s’ha dut a la deixalleria, faroles que no funcionen, sots als carrers, soroll nocturn, etc. Tres mesos d’aturada, però com si fos ahir.

Un veí es queixa de què l’han atès malament a l’Ajuntament. Poca disponibilitat a ajudar, diu. Però després, aquest mateix, o un altre qualsevol, llença el matalàs al costat d’un contenidor.

Denunciem (i cal fer-ho, és clar!) la poca eficiència de l’administració municipal, la manca de capacitat del govern per a liderar i organitzar els recursos de l’ajuntament. Però després sovint ens posem a la seva alçada. Al final, formem part de la mateixa societat: individualisme, manca de solidaritat, curterminisme, cerca del benefici propi i de la gent propera -clientelisme, nepotisme.

(buf, semblo una profe donant lliçons)

(bé, és que ho ets)

Per sort, ni tothom a Rubí, ni a l’administració, ni als partits, ni on sigui, funciona igual. Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes.

Què podem fer? Denunciar i queixar-nos, si. Però fins i tot, si podem, no esperar a què altres ens ho arreglin: fem-ho. Tenir una ciutadania activa i organitzada obliga als ajuntaments i als governs a posar-se les piles, i serveix també de referent per al veïnat que no és corresponsable.

Aquesta setmana un veí denunciava el mal estat del carrer Puigmal amb imatges d’ell mateix arreglant-lo. Al CRAC es denuncia la precarietat creant serveis per a ajudar-nos entre nosaltres (cessió d’espais per a entitats, suport per a tramitar al·legacions dels abocadors o ajuts d’habitatge, tallers de pancartes, etc.). A l’AVV de Les Torres acompanyen a persones nouvingudes i treballen la cohesió al barri. El CEF Can Mir tenen un equip de nois amb diversitat funcional i un altre amb persones refugiades. La Nocturna ha donat 1.200€ a cadascuna d’aquestes dues entitats. Podríem multiplicar els exemples, individuals i col·lectius (i al Diari d’una Regidora ho seguirem fent). Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes. Escletxes poderoses, si.

P.D. Ull amb el retorn a la quotidianeitat. Perquè reprenem vells vicis, però també i sobretot perquè podem no recordar ni tan sols com era la normalitat abans d’aquesta aturada. I això, és una oportunitat enorme per a què ens retallin drets amb l’excusa del nostre propi benefici.

(no ho veus així? Recorda que pots comentar els articles)

Estàndard
POUM Diari d'una regidora
El dia a dia

19. Pim, pam, POUM, fuera!

Exactament. Fora. Ja està. Amb un pèl (un pèl enorme) de retard, però si. Endavant

Anem a pams. Avui, al Diari d’una regidora, parlem del POUM, que és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Si, potser us sona avorrit. Però és el document que projecta com ha de ser Rubí, a llarg termini: quants habitants pot arribar a tenir, on fem habitatge, quins equipaments calen i on, la protecció de l’entorn natural, etc. Vaja, que és l’òstia d’important.

Doncs a Rubí, tenim un document del 86, antiquadíssim, i mai, mai, s’ha aconseguit un acord per un nou POUM. S’ha intentat en diverses ocasions des de l’any 1996, quan governava encara Iniciativa per Catalunya -Verds.

Bé, el 2010 PSC, ERC, CIU i PP es van posar d’acord en un POUM, però tenia deficiències greus i va ser tombat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona (el PSC havia estat governant amb ERC i CIU del 2003 al 2007, i amb ERC del 2007 al 2014). El 2015, van presentar un nou text que suposadament arreglava els defectes de l’anterior, però només van aconseguir el suport del PP, C’s, 3 regidors no adscrits i el PDeCat.

Des d’aleshores, els tràmits s’han eternitzat, les deficiències no s’han resolt, i el projecte de POUM va quedar caduc (un altre cop). A l’AUP es va fer moltíssim treball de propostes, esmenes, d’informar a la ciutadania. Ara, el pacte d’En Comú Podem per entrar al govern sembla que ha forçat el PSC ha renunciar-hi, per fi.

Si mireu el Ple passat, en el què vam votar l’inici del nou pla, són significatives les intervencions de cada partit. Mostren en quin model de ciutat estem pensant (si és que hi estem pensant).

Intervencions sobre el POUM – minut 8:43 a 47:00

No us avorriré amb processos administratius, però una cosa està clara: tenim l’oportunitat de dibuixar com volem que sigui el Rubí dels propers 15 o 20 anys. I de fer-ho entre totes i tots (si és que fan un procés veritablement participatiu). Ens hi va la salut, la qualitat de vida, l’entorn natural. Així que, si us sembla, ens hi posem? (ja sabeu que si voleu participar en les nostres propostes, ho podeu fer! escriviu-nos a auprubi@gmail.com o a 602899987).

Estàndard
El dia a dia, General

18. Riots, dolor i esperança

Nissan. Destrucció de 3.000 llocs de treball i de 20.000 d’empreses auxiliars a Montcada i altres municipis. En vaga des del 4 de maig. L’empresa ha rebut milions d’euros en forma d’ajuts pagats amb els nostres impostos. S’exigeix nacionalitzar l’empresa i reconvertir la seva producció. I no oblidem: Continental, a Rubí. També del sector de l’automòbil. 700 llocs de treball directes. En perill greu de tancament.

Pandèmia. Distanciament.

Mentrestant, un mòbil grava l’assassinat de George F. Lloyd en mans de la policia de Minnesota. No d’un policia: de tots els que no van aturar al seu company. #Riots. I Trump, amagat al seu búnker, amenaça amb treure els militars.

Sembla que serveixen per un roto y un descosio, els militars: maten virus, i persones. L’absurd.

I encara, pandèmia.

S’acosta una crisi profunda, que ja està fent arrels. Els acomiadaments seran molts més. Petits negocis de Rubí es veuran abocats al tancament. Les ajudes al lloguer dels governs, s’exhaureixen en pocs dies. Les violències i exclusions, també seran més. Aquesta setmana, tres dones més han estat assassinades. Els temporers de Lleida dormen als carrers mentre la majoria d’hotels rebutgen el seu allotjament, pagat pel futbolista d’Arbúcies Keita Balde. A Rubí, encara ens ressonen en la part més dolorosa del cor les manifestacions “Stop centre de menors“.

Futur distòpic? No, és el nostre present.

Tots els dimarts, als ajuntaments de les viles, a les 20h

Però desesperança, mai. La realitat la fem nosaltres, també. L’estem fent ja, cada cop que estenem la mà a una veïna, que fem una mascareta per a algú, que ens manifestem a la plaça de l’Ajuntament per a exigir que la vida sigui abans que el capital.

Cada cop que iniciem una cooperativa, o que tanquem l’app d’amazon, agafem les claus, i anem a la botiga. Cada cop que ens associem, que escollim no votar Vox, o Trump, o… qualsevol candidatura que per activa o per passiva fomenti el racisme.

Aquests dies he sentit, de ben a prop, la ràbia i el dolor davant la injustícia. Milers d’adolescents a les llars d’arreu postejant que #Blacklivesmatter. Uns mesos abans, #FridaysforClimate. Esperança.

Però seria terriblement injust fer recaure el pes en les seves espatlles.

Per això, siguem conscients que fem món cada cop que comprem directament a la pagesia; que algú lloga un cotxe enlloc de comprar-lo o que decidim agafar un tren; cada cop que aturem els peus a un racista, o que diem no a una agressió masclista.

Cada cop que la PAH atura un desnonament, o que una nova llar entra en la vaga d’inquilines. Cada cop que agafem la bossa i sortim a caçar trastets, que compartim el wifi amb la veïna, o que canviem la llum d’Endesa a Som Energia. O el mòbil de Movistar a Som Connexió.

Cada cop que aconseguim traspassar els murs de les institucions. Que aconseguim que una proposta tiri endavant, que una estructura, per petita que sigui, es mogui. Cada cop que un gest, una paraula, modifica les relacions normativitzades de la política. Cada cop que critiquem, però també cada un que fugim del sectarisme.

Fem món cada cop que sortim al carrer, si. Cada cop que ens manifestem i, si, aturem els peus a la monstruosa realitat que hem (han) anat construint.

Estàndard
El dia a dia

17. #Essencials

Atenció, que entrem en Fase 1. Deu setmanes després d’un estat d’alarma que podria ser (hipòtesi) que hagi confós la necessitat de distanciament social amb el confinament.

A Alemanya, Suècia o Països Baixos et fan distanciar-te, no tancar-te. Serà que el govern no se’n refia, de la població (o era al revés?). I malgrat tot, hem estat un dels països amb més morts, proporcionalment. Alguna cosa no quadra.

Però ja he escrit en posts anteriors (com aquest) sobre la crisi. Avui toca parlar de la política institucional de Rubí.

Potser haureu llegit que estem treballant un pacte de ciutat. Govern i oposició juntes (omg) per plantejar mesures davant la crisi. Aparentment, és una bona iniciativa per a cercar força i consens davant del què tenim al damunt.

Però es fa estrany cercar consens real enmig de la desconfiança política i de relacions personals enrarides. Conflictes, vides i política s’entretexeixen. No estem a l’Ajuntament per a ser amigues, això està clar. Però la política (tota, la de dins i la de fora les institucions) la fem les persones. Tu què llegeixes, jo que ara estic de regidora. I té el to que li donem cadascuna. El to actual és més aviat crispat i un punt enverinat, o almenys a mi m’ho sembla. Com som gent possiblement madura, aconseguirem un pacte de ciutat més o menys digne. Però allò de regenerar la política, va també per aquí: tons, formes de fer, escolta, respecte, límits.

Després d’un conflicte, en una reunió de portaveus expresso que cal rebaixar el nivell de violència en la relació política. Glups. Empasso saliva. Crec que unes quantes estem d’acord. Y en eso estamos, espero. Perquè no oblidem que la política és, sobretot, relació. Llegiu això del llibre Terra de Ningú de l’editorial Pol·len si voleu, sobre el tema (prometo que he cercat per la xarxa algun d’una altra autora amb les paraules “política de la relació”).

Al que anàvem. A part d’un parell de juntes de portaveus durilles, i alguna altra més tranquil.la, aquest mes vam tenir un Ple que va ser mortal. Per avorrit, i per dur. La gent que el mira es mereix crispetes a compte nostre. Tot virtual per suposat.

El Ple en Directe de Ràdio Rubí

És estrany veure’ns a cadascú a casa nostra, en l’espai quotidià, fent cara d’escoltar (o no). Què vam fer? Molts punts dels de “donar compte” (vaja, que llegeixen el títol d’un decret i punto) sobre les mesures que ha emprés el govern durant el confinament. Algunes intervencions per a fer preguntes, comentaris, crítiques, atacs més o menys subtils o per vendre la pròpia moto.

Unes quantes enganxades i desacreditacions personals arrel de la moció de l’oposició (que vam proposar consensuar des d’AUP i per cert, recollim signatures) en la que demanàvem reduir els nostres salaris. Un debat que podria haver estat interessant i que va ser fluix i fins i tot un pèl surrealista. Ja ho valoreu vosaltres: mireu a partir de les 2h 29minuts del vídeo anterior (el més interessant, en la segona ronda d’intervencions). No durem ni 30 minuts. Les companyes de l’Aup van fer aquesta síntesi d’1 minut, però no recull les perles del dia (perquè consti: PSC i En Comú Podem voten en contra).

Tenim alguns debats i intervencions més en temes diversos. No us avorriré ara, llegiu si us ve de gust el resum de la web de l’AUP quan estigui. Un d’ells per l’abstenció també estranya d’En Comú Podem a la nostra moció per derogar les lleis que limiten el finançament de l’administració pública. Sembla que estan d’acord amb la mesura, però no hem inclòs les seves esmenes per a demanar a la Generalitat finançament. Exigir al Gobierno obliga a exigir al Govern? Coses de l’equidistància? (PSC, ECP i Ciutadans s’abstenen).

Un altre, arrel de la moción de Ciudadanos de agradecimiento y protección a los profesionales que han estado en primera línia durante la crisis. Hi votem en contra. No perquè no estiguem més que agraïdes. Ni perquè no calguin EPIS i proteccions. Sinó perquè el que cal és defensar i aconseguir el reconeixement i millora de les seves condicions laborals: més personal, pagament de les hores extres, millores salarials, EPIS. La resta no deixa de ser un copet a l’esquena: que bien lo hacéis! Aguinaldo i endavant. També votem que no perquè fan un èmfasi estrany en els cossos militars i policials. Només aconsegueixen el suport de Veïns x Rubí.

I ja per a rematar la cosa, un debat sobre si investiguem o no a la monarquia per defraudar diners (moció d’ERC). Evidentment, el Ple decideix que no pels vots en contra de PSC i Cs i l’abstenció de Veïns per Rubí. (Investigar la monarquia? Estem boges o què?)

Al torn de precs, només en fem nosaltres, que demanem que publiquin les preguntes fetes durant la crisi del COVID19 per escrit (i que en certa manera substitueixen aquestes dels plens), i que ens contestin una del novembre sobre les relacions amb el Grupo PRISA pel concert d’Amaral de La Sala del novembre passat. Diria que és el tercer cop que ho pregunto, això.

Reconfortant? La campanya #Essencials que estem fent. Essencials, vosaltres? ens poden dir (els mateixos trolls que ens diuen que votem amb la dreta). 1621 vots i una regidora. Doncs si. És el què hi ha. Però a veure, que el partit majoritari en té 10.480, de vots. A Rubí som 76000 persones. El vot no és exactament una mesura d’opinió majoritària. I la feina tampoc és un reflex del nombre de regidores, pel què estic veient. Però vaja, que la campanya és reconfortant. I és que en un any que portem de mandat, hem fet propostes de molts (per no dir tots) dels temes que ara s’han demostrat clau en la gestió de la crisi: reforç dels serveis socials, equitat en la infància, residències, mobilitat, medi ambient. Posar la vida al centre de les polítiques. Amb la crisi en continuem fent, i algunes es duen a terme. Com ha de ser, si vols ser una oposició propositiva. Incidir és això, també.

Estàndard