El dia a dia

15. 7 setmanes. Y seguimos para bingo.

Si, estem a la setmana 7 de confinament. Mirant la vida per la finestra. O pel mòbil. En alguns casos, parèntesi per sortir a la feina, i tornar. Hem passat aniversaris, dols, festes. La Diada, 1r de Maig. A casa. Tancades. Algunes, mantenint el sou i tenint un sostre digne i xarxes que ens cuiden i sostenen. Moltes altres, en condicions molt complicades (pels diners, per la salut, per les relacions, per mil motius).

Mentrestant, s’anuncia la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Ajuntaments i Governs anuncien ajudes per aquí, préstecs per allà (avals públics, beneficis pels bancs). Es creen alguns recursos socials per a frenar les situacions més greus. Res que capgiri la situació (què tal una renda bàsica incondicional i universal?).

L’oposició, almenys a Rubí, ens mantenim amb un baix perfil de crítica al govern. Perquè entenem que en aquesta situació, totes les regidores i regidors del PSC i En Comú Podem deuen estar enfonsades en un allau de feina: reorganitzar les tasques de la plantilla municipal, adaptar els recursos existents a la nova realitat, revisar pressupostos, repensar les prioritats del mandat, buscar diners sota les pedres per a poder fer el #PladeXocSocial que necessitem, crear recursos, parlar amb entitats i persones, etc.

Però… sembla que no és del tot cert: tenen temps, almenys els càrrecs del PSC, d’anar a embustiar mascaretes infantils a les cases de la ciutat. Hi ha personal municipal, hi ha xarxes de voluntariat, hi ha gent a l’atur que ho pot fer… però no. És prioritat passar part del dissabte amb el carro de bústia en bústia (bé, he de dir que vaig treballat repartint publicitat, en els anys joves i precaris -tot i que la precarietat mai està fora de l’horitzó- i que per les imatges que he vist, molt efectiu no era el seu repartiment, eh?).

També he de dir, per a ser honesta, que em van oferir anar a repartir. A mi i a tota l’oposició. Preguntes absurdes:

Pregunta absurda 1: Voleu que 25 persones repartim 11.000 mascaretes en un dia?

Evidentment, no. Compten amb agents cívics i altres persones. I serà més d’un dia.

Pregunta absurda 2. Però no seria millor que el govern aprofiteu les hores per a la gestió de la crisi?

Bé, els quedava una mica de temps lliure, sembla.

Pregunta absurda 3. L’objectiu és fer propaganda del govern?

No, diuen. L’objectiu és arremangar-se per la ciutadania. Ya, claro.

En tot cas. Que si, que ens hem d’arremangar, els càrrecs electes. Que estem cobrant un molt bon sou per fer la nostra feina. Ni ERTE, ni res, en el nostre cas (en descàrrega meva, he de dir que com a regidora de l’AUP, no he parat l’activitat -i que el 40% del sou no me’l quedo).

I no només els càrrecs electes, ens hem d’arremangar, sinó tothom qui pugui. El què tenim al damunt és greu, molt greu. Cal horitzontalitat, xarxa, participació, corresponsabilitat, suport mutu. Sinó, no ens en sortirem. A Rubí hi ha xarxes de suport, i moltes ens hi hem apuntat, però ho hem fet com a persones, sense publicitat, ni passejos.

Res. És el que hi ha. Si voleu llegir el comunicat sobre el tema que vam fer com a AUP, aquí el teniu. També en vam fer un conjunt com a oposició que podreu trobar als mitjans. Els vam enviar la tarda abans que anessin a embustiar. I mai ho podrem saber del cert… però crec que vam aconseguir l’objectiu: fins el moment, no hi ha hagut vídeos ni fotos oficials.

Estàndard
El dia a dia

14. 5 setmanes

Anem cap a les 5 setmanes de confinament. Una eternitat que s’allarga. I que s’allargarà, de formes diverses, fins que baixi la corba de contagi o tinguem vacuna. Som el país d’Europa amb major nombre de contagis i morts, en proporció a la població. Confinaments parcials o totals, distanciament social, anul·lació d’esdeveniments massius. Veurem què passa amb el famós aplanament de la corba. Sobretot si continua sense prioritzar-se la salut i la vida per damunt del ritme de l’economia. L’etapa post-confinament serà dura.

Patim de sobredosi informativa. Les xarxes ens tenen hiperconnectades a tota mena d’informació, fiable o no. Saturació. Però, mentre puguem, cal respirar, pensar. Cuidar-nos. Fer el dol per la gent que perdem. Aturar-nos. Mirar al voltant. Replantejar-nos les prioritats, les d’avui, i les del futur.

A l’AUP hem estat elaborant propostes i anàlisis, traspassant-les a la ciutadania i al govern. Hem fet un mapa de recursos i anem elaborant articles, infografies i comunicacions diverses.

També hem fet un primer videoblog de confinament. Bé, dos: un de presentació, d’1 minut, i un directe a instagram. Ara estem preparant nous directes temàtics.

Videobloc de confinament #1. 1 minut
Videobloc de confinament #1. El directe a instagram (i facebook).

A l’Ajuntament l’activitat política deliberativa es va aturar la segona setmana. Van constituir un comitè d’emergència on no hi ha representació sindical ni de l’oposició. Vam demanar que es fessin reunions virtuals perquè l’equip de govern informés de la situació i poguéssim interactuar, i es van començar a fer juntes de portaveus setmanals. Tota l’oposició hem demanat també que es reprenguin els plens, i sembla que es farà, tot i que no sabem quan. En alguns ajuntaments de fet fan fins i tot reunions de treball de tota l’oposició i el govern per a encarar les mesures a prendre i consensuar-les entre tothom.

El cert és que l’activitat per mi no ha parat. Entre contestar correus-e de l’alumnat, preparar tasques del tercer trimestre, corregir, elaborar propostes com a regidora, participar en reunions virtuals, llegir decrets, fer seguiment de l’acció de govern, atendre demandes de la ciutadania, comprar per les veïnes i la família, estar per la meva filla, (cuidar-me, cuidar, cuidar-nos), etc. El temps no dóna massa de si, però cada dia intento reservar una estona també per aturar-me: pensar, observar, sentir, desconnectar, moure’m -i si, esport per youtube.

Cal reconèixer que els governs locals estan desbordats per la gestió de l’emergència sanitària. Les retallades dels darrers anys es noten, tant en la precarietat de bona part de la població, com en els recursos públics disponibles. I la molt millorable gestió de la crisi per part de la Generalitat i el Gobierno, també. A Rubí, a més, s’hi sumen les deficiències en la gestió dels recursos humans que s’arrosseguen fa anys.

Avui, però, el que em ve de gust compartir amb vosaltres és aquesta reflexió, que no està feta des de la meva tasca com a regidora. És una aportació més general, escrita pel blog de confinament que duen les companyes del Centre de Documentació Feminista de Ca la Dona.

Per continuar llegint, cliqueu la imatge
Estàndard
El dia a dia, General

13. La vida en temps de Coronavirus

Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

La plaça del Doctor Pearson, buida
Foto: RubiTV (Marta Casas Cortada)

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Model per imprimir, tallar i deixar a les bústies o sota les portes del teu bloc de pisos

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Rumba catalana contra la bombolla immobiliària. Esto no es crisis, se llama capitalismo.

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.

Ara que molta gent té temps extra, absolutament recomanable aquest vídeo, curt i didàctic, per entendre com funciona el nostre sistema econòmic!

Estàndard
El dia a dia

12. Implosionem 🤯

Aquest cop, si. Però em diuen que això era força habitual el mandat anterior. Tensió. De nivell alt.

Dijous 28 de febrer. Ple municipal. 400 persones a la plaça. La sala de gom a gom (fet gens meritós tenint en compte que hi caben una trentena de persones si arriba, i la meitat són càrrecs de confiança, directores d’àrea i periodistes). Soroll, molt soroll. Xiulets, crits. La policia local fins i tot ha fet una barrera amb valles perquè la gent no s’acosti a la finestra del carrer (això té un punt ridícul, la veritat). No ens sentim bé. A més, fa una calor terrible. La sala sembla una olla a pressió. I explotarà.

La plaça de l’Ajuntament, plena

Famílies de l’Escola El Bosc reivindiquen que facin ja l’edifici de l’escola. Nenes i nens gaudeixen de cridar sense que ningú els aturi. Gent de La Continental, també. Rubí per La Pau denunciant la situació a l’Iraq. I la convocatòria de la Plataforma Rubí sense abocadors.

Aquesta és la qüestió: avui toca debatre una moció de la Plataforma per obtenir un posicionament polític del Ple (i el govern per tant) contra els abocadors.

Tot apuntava a un Ple ràpid fins arribar a aquesta moció. Però no. Ens enganxem ja molt abans. Per sorpresa meva, amb una moció nostra per promoure la participació equitativa en extraescolars dels infants de Rubí. ERC està a favor, però diu que el què cal és un Pla Educatiu de Ciutat. Peres i naps. Després presenten una pel control i la participació en les licitacions i obres de la ciutat. Diria que el què cal és un bon Pla de Participació ciutadana 🤔. Però al final acaben discutint Victor Garcia, regidor d’educació, i Xavier Corbera, portaveu d’ERC, sobre les obres de l’escola d’El Bosc. Que si l’Ajuntament s’ha compromés a x però que si la Generalitat és la responsable de y. Amb mares de testimoni a la sala del Ple. No em queda més que esperar entre pacient, divertida i sorpresa per poder reprendre el tema. L’aprovem per unanimitat.

Però vaja, el Ple ja és això. Poder debatre, no? Doncs sembla que no. Al debat sobre abocadors, l’alcaldessa talla el micro al Toni Garcia quan parla de portes giratòries entre ICV i TMA.

S’emprenya. Naturalment. Estic en xoc. La majoria ja ho van viure el mandat anterior, repetidament, em diuen. Censura?

Vull queixar-me, però veig que el Xavi Corbera aixeca la mà. Fa una intervenció encertada i pacificadora, així que m’abstinc de dir més sobre el tema, que ja he intervingut prou, avui.

Amb un debat agri, i l’abstenció del govern, la moció queda aprovada. El govern diu que no es pot posicionar, que han de ser àrbitres en un procés urbanístic, i han de mostrar-se neutrals. La veritat, no sabia que els governs no podien fer política. De fet, pensava que era la seva obligació. Què té a veure seguir un procediment jurídic i tècnic coherent i correcte, amb manifestar quin model de ciutat i de gestió dels residus vols?

Molt recomanable escoltar el vídeo del debat… no té pèrdua.

Debat sencer sobre els abocadors. 30 minuts.

Després arriba la moció del govern sobre els drets de les dones, pel 8 de març. Aquesta no és de junta de portaveus perquè des de l’AUP vam dir que no. I estem d’acord amb la lletra, eh? Però hi ha un triple salt mortal entre el paper, que tot ho aguanta, i la realitat de l’Ajuntament. Així que intervinc. Per cortesia, ja havia avisat a la regidora d’igualtat. Ella aguanta el chaparrón amb molta dignitat. I aprovem la moció.

Intervenció entorn el 8 de març i les polítiques públiques

Podria continuar parlant de mil coses: detalls del Ple que esfarrifen, altres que reconforten. De coronavirus, manifestacions, reunions pels abocadors, comissions informatives. Del 8 de març. Però el post no dóna per més.

Ens trobem a la propera, aviat.

Estàndard
El dia a dia

11. Els comptes clars, i la pizza sense barbacoa.

Tot i que l’Aup diu que sense pinya. Però com no tenim disciplina fèrria de vot, no crec que sigui un problema.

Divendres 31 de gener. Vinc de Ràdio Rubí. És el dia de l’AUP a “Els grups municipals opinen“. Mitja hora de conversa per comentar política local. Buidar el pap (amb respecte) senta bé, la veritat.

Hem estat comentant el Ple d’aquesta setmana. Es va avançar a dimecres perquè l’alcaldessa tornava a sortir de viatge, aquest cop a París. Hem comptat 8 o 10 viatges aquests darrers 7 mesos (els podeu consultar parcialment aquí). Ja ho deia Camarón: Volando voy, volando vengo, y en el camino, yo me entretengo. Y de paso, no deixo que l’oposició accedeixi a la informació que demanem sobre aquests viatges fa prop d’un any. Tot i que sembla que per fi l’aconseguirem.

No sóc de propòsits de nou any però enguany, donat que ja tenia complerts alguns prou satisfactoris que circulaven per les xarxes socials, vaig decidir acomplir-ne dos que són el top del tòpic: fer esport, i bloguejar a #diaridunaregidora amb més regularitat. Fa un mes. I res de res. La vida se’m rebel·la. Visita a l’osteòpata per compensar. Però aquí estic, escrivint això en l’esforç de baixar la institució a allò quotidià.

Aquest mes m’he avorrit terriblement a la trobada municipalista de la CUP, que m’ha servit però per a fer xarxa amb electes de la comarca (visca!).

Pagafantisme polític no, gràcies.

Hem fet una reunió de la comissió de mobilitat amb Rafael Güeto, regidor de territori i de mobilitat (com ja vam fer amb Andrés Medrano, de Medi Ambient o amb Yolanda Ferrer Polo, de serveis socials i igualtat). Feina invisible, tot sovint. Poc productiva en termes electorals, o això sembla, almenys per a nosaltres. És una de les maneres de fer propostes i aconseguir incidir. Però algunes diuen que fem el pagafanta.

Convocatòria de la Plataforma Aturem els Abocadors

Assemblea de l’AUP, roda de premsa, participació a l’assemblea de la Plataforma Rubí sense abocadors. Per cert, gran trobada, de les que omplen d’esperança: la sala del CRAC plena de gent de #Rubicity, diversa, de moltes entitats. Amb una mica de sort, demandes judicials, i molta força, potser s’aconsegueix alguna cosa! (rodolí i tot, ves per on. La queta estaria contenta).

Resultado de imagen de dóna corda al català

Estem preparant una sorpresa… La presentem avui dilluns davant el Bòdum en roda de premsa. Mentrestant, mapeig feminista i comptes clars.

I La Continental en risc de tancar i demanant a les treballadores que no és mobilitzin com a condició per a retirar un ERO no pactat i “poder” seure a negociar. Recordeu el tancament de la Delphy? Doncs semblant. Jugant amb la vida de la gent.

3 de febrer. Encara no he acabat el post. Cap de setmana intens. Només he treballat un parell d’hores, aquest cap de setmana. Iuhuuu!

El Ple del mes de gener es preveia tranquil, i no ho ha estat gens. Tensió rere tensió. Primer, perquè l’oposició duem cartells ‘no volem abocadors’ per posar a les taules. El govern diuen que han de mantenir la neutralitat.

Després, per diverses mocions i intervencions. Per part meva, aquest cop contraargumento amb ERC (i se’m fa estrany). Pels pressupostos, per la seva moció i per la defensa que fan del pacte amb PSOE-Podemos.

I en dos ocasions el govern agraeix els meus arguments. Qui m’ho hauria de dir. No sé si riure o plorar. Però ja està bé. Posem en evidència que funcionem més enllà de rivalitats de partits i polítiques de blocs.

Què passa? Que ERC va fer al·legacions al pressupost que ja sabíem d’entrada que serien rebutjades. Eren una proclama política i no una eina d’incidència. Aquí podeu veure aquest fragment del debat:

Què més? Que van defensar el pacte amb PSOE-Podemos al·legant que ha servit per a posar el conflicte de Catalunya en el terreny del reconeixement públic. És a dir, que es confon partits i institucions amb allò públic. I el conflicte ja ho era, de reconegut. Almenys per a la població. O és que el referèndum no pactat de l’1O no tenia legitimitat social, pública, popular? Aquí aquest altre fragment:

Respecte el govern: no massa a dir. Més que res, perquè no diuen massa, en els debats. Bé, aquest Ple he descobert una regidora, la Marta Olivan, que sí que ha participat i debatut, cosa que no és habitual en el PSC.

I més tensions: agre torn de precs i preguntes del públic (i interminable de l’oposició). A l’alcaldessa li desagraden dues de les tres intervencions. La primera, d’un veí de Can Fatjó que acaba demanant la seva dimissió. La segona, i més intensa, d’adjudicatàries del Mercat que han vingut a preguntar i fer peticions per les dificultats de manteniment que arrossega l’edifici fa mesos.

Sembla que costa assumir les crítiques en un espai públic com és el Ple. No som (o hauríem de ser) per a això també càrrecs electes? Per a rebre i entomar crítiques, reconèixer errors, agrair participacions. O no?

Però necessito publicar això ja. I a veure si acompleixo l’autocompromís de postejar més sovint. El Ple, sencer, el teniu a Ràdio Rubí. Podeu llegir una crònica detallada dels continguts a la web de l’AUP. I per a qualsevol cosa (crítiques incloses), ja sabeu on sóc, on som.

Estàndard
El dia a dia

10. Pressupostos, cap d’any i altres

Arribem al final d’any, amb el tema estrella: l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament pel 2020. Una de les qüestions més importants pel funcionament d’un ajuntament, ja què situa els recursos dels que disposarà cada àrea i projecte i suposa una priorització de les polítiques a desemvolupar.

El dia del Ple sento la pressió del tema a tractar. Estic més neguitosa del compte.

És el mateix que fem a les cases quan pensem com repartir els diners del sou. Quines són les despeses bàsiques? Quines són accessòries? Quant ens hi podem gastar? Podrem estalviar? Habitatge, roba, menjar, educació, salut, sortir, decoració de Nadal?

Doncs és tant estrella que… gairebé no hi ha debat . Si ens fixem en les intervencions del Ple, posaria la mà al foc que no tothom s’ha mirat els pressupostos amb detall.

Mari Carmen Cebrian, regidora d’hisenda i serveis econòmics, ventila l’explicació en 6 minuts dels 10 que tenia. Llegeix el què ja hem vist a la premsa. Xavier Corbera d’ERC se centra sobretot en PROURSA* i l’habitatge, Roberto Martin de Ciutadans fa una intervenció breu i força general. En Toni Garcia de Veïns i jo mateixa per l’AUP crec que analitzem una mica més l’enfocament dels pressuposos i les partides.

Debat? Rèpliques? Poques i de nivell baix. Decepcionant. El Ple (se suposa que) és l’espai de debat i transparència sobre les polítiques municipals més importants.

En qualsevol cas, s’aproven uns pressupostos sense més debat, amb la majoria del govern, el no de Ciutadans, Veïns per Rubí i l’AUP i l’abstenció d’ERC.

Sobre aquesta abstenció, una dada curiosa. Bé, dues. Abans del Ple fem la Junta de PROURSA per aprovar també el seu pressupost, que pateix una retallada del 40%. Al Consell d’Administració fet uns dies abans tota l’oposició hi vam votar en contra. Doncs a la Junta ERC s’hi absté. Error, sembla. La hipòtesi més plausible? que el vot el marca el portaveu, i aquest estava distret.

La segona: doncs que ERC s’absté en els pressupostos malgrat fer només crítiques en la seva intervenció. L’argument és que “donen l’oportunitat” al govern perquè incorpori les seves propostes. El gran dubte és: quan pensen que es pot produir aquesta incorporació? Faran al·legacions? No ho haurien d’haver negociat abans del Ple, això? El cert és que ens va sorprendre a tota l’oposició.

En qualsevol cas, i que cadascú es faci la seva pròpia opinió (que per això volem democràcia), aquí teniu la intervenció de l’AUP, un resum del Ple i el vídeo del debat sobre els pressupostos a la web de Ràdio Rubí (mireu des del minut 5). I aquesta infografia que ara mateix acabem de fer.

Què més, aquest final d’any?

Estrés. El govern (En Comú Podem) fa esmenes a la nostra moció sobre les noves tarifes de transport públic mentres sóc al dinar de Nadal de l’Institut. Les edito al mòbil. Les acabo de tancar amb els partits entre descansos i passadissos del Ple. Aquí teniu una notícia sobre aquesta moció.

Cansament. Les respostes als precs i preguntes del Ple anterior arriben poc abans del Ple. Impossible mirar-les. Un altre cop…

Debats. Al Grup d’Acció Municipal de l’AUP tenim un debat més que intens sobre feminismes i llenguatge. Dur. Però una oportunitat, segurament. I aconseguim posar damunt la taula el debat sobre el túnel de llum de Rubí. Hem fet una feina intensa a xarxes socials, i acaba venint TV3 a fer notícia. Després ens assabentem que TVE s’hi ha afegit, també.

Feina. Molta feina, no només meva. El que recullo aquí és una mínima part. Reunions, suport a col·lectius, bricolatge al CRAC. Continuem treballant amb Serveis Socials la moció per un servei d’urgències socials. Hi ha possibilitats què alguna proposta tiri endavant. Anem a la reunió al Parlament per la continuïtat de La Continental (ens hi conviden des de la CUP per poder fer seguiment des d’allò local). I més.

Camí. Cada dia. Per què només des del dia a dia podrem transformar la ciutat. En les nostres relacions, des de la confiança, aprenent entre totes i tots, des del desacord també, cada minut de les nostres vides. Desfent privilegis, construint equitats. Un desig pel 2021: fer camí entre totes, des de totes.

*PROURSA és l’empresa municipal encarregada de l’habitage. El seu objecte és (segons la web municipal): ” és la realització de qualsevol operació relacionada amb la promoció pública i social d’habitatges, tant de protecció oficial com de renda lliure, locals comercials, aparcaments i naus industrials; llur construcció, gestió, adjudicació, venda, arrendament i administració; així com l’adquisició, gestió, urbanització i parcel·lació de terrenys o de sòl. A finals de 2005 es signa conveni entre el Departament de Medi Ambient i Habitage i l’Ajuntament de Rubí per a l’establiment d’una Oficina Local d’habitatge. Mitjançant aquesta, la Societat Municipal PROURSA, presta un servei integral amb l’objectiu de ser finestreta única en matèria d’habitatge. ”

Estàndard
El dia a dia

9. Rubí en estat crític.

Ja hi tornem a ser. Un altre Ple municipal. Una altra entrada al Diari d’una regidora.

La sala de plens està avui especialment abarrotada. Fet gens difícil tenint en compte que és diminuta. Ve gent de la Plataforma Rubí sense abocadors, unes estudiants (crec), un sindicalista per la Continental, homes grans i, com sempre, molt personal de l’Ajuntament. Progresso com a contorsionista. O, en el seu defecte, xoco amb la cap de comunicació de l’Ajuntament.

Intensito, aquest mes.

L’empresa Continental anuncia probable tancament. Guanyen menys del que volien, diuen. I ja sabem: ante todo, el beneficio empresarial. A la gent, que la bombin. El divendres passat vam fer una Junta de Portaveus amb el Comitè d’Empresa: expressem la nostra solidaritat, però caldrà molt més que això.

Entra a tràmit el nou pla de TMA per iniciar activitat a l’abocador de Can Balasc. El negoci de la brossa. En parlarem al Ple, amb certa acritud.

Foto: RubiTV. 22/11/2019

Mentrestant, a la meva altra mitja feina, a l’institut, tancament de trimestre (adolescents i profes de tot Catalunya sota pressió).

Motius de certa alegria: el nou regidor d’educació, en Víctor Garcia, domina el tema. Se celebra un Consell Escolar Municipal: presenta bones idees, prioritza, dóna aire. Yolanda Ferrer, que du igualtat, també. Voluntat d’arribar a acords (estem treballant sobre una proposta per millorar l’atenció a les urgències socials, també pel protocol per l’abordatge de la violència masclista o pel Centre d’Empoderament Feminista), bon programa pel 25N. No dic que siguin les úniques que en saben i confien en el que fan, eh? Però aquest mes, a mi m’han alegrat aquestes dues. Motius de recança: bones intencions però dubtem que els donin els recursos que necessiten. Els acompanyaran les cúspides del govern?

També té nassos que m’alegri que un càrrec electe domini un tema. Diu molt poc de com veiem els càrrecs electes.

Aprofito les Comissions Informatives que es fan cada mes per efectivament, ser informada. Anar, escoltar, i marxar, no ho veig. A més, ara que m’he empollat el Reglament Orgànic Municipal, tinc recolzament legal. Així que pregunto el que necessito. M’arribaran a odiar?

Moltes reunions aquest mes. En Comú Podem tenen la participació com una màxima, així que fan junta de portaveus extraordinària i meses per explicar tota mena de coses: pla de residus, pla d’habitatge, eines de cooperació… Llengua fora. Això si, pels pressupostos, no tenim massa marge de participar.

I arriba el Ple. Els temes calents estan en les mocions. La part de propostes del govern, passa ràpid. Coses rellevants? Que sembla que les obres del Casino tiraran de debò endavant (projecte estrella del regidor de cultura?), i que per fi s’han posat d’acord amb sindicats per aprovar el Pla d’Ordenació dels Recursos Humans. Intervencions tèbies, en general. Almenys la meva.

Ara si, les mocions. N’hi ha tres que generen debat: una de benestar animal, una per les pensions de viudetat, i una sobre els abocadors. Qui ho diria, oi? No tenim consens en això? Doncs no.

Les dues primeres són de Ciudadanos. Hi voto en contra, i prometo que no és per ser de Cs. Aquí teniu la presentació de la moció de viudetat del regidor de Ciudadanos, i l’argumentari nostre (i que no hi ha manera que s’apagui el micro, al final!). Ens vam quedar soles votant no.

Per cert, he aconseguit editar vídeos així com si en sapigués i tot. La imatge corporativa a la 💩 (amb una mica de sort, el Nico, que és el company de l’assemblea que ens fa els vídeos, no veurà aquest post). I disculpes a Ràdio Rubí per editar precàriament el seu Ple en Directe. Per respecte, cito la font, però tot descens de qualitat és responsabilitat meva. Espero que siguin amb llicència creative commons. Compartim i extenguem el coneixement!

I sobre la de la xarxa intermunicipal per millorar els serveis de recollida i adopció d’animals abandonats, doncs sembla que no es correspon a la realitat i l’actualitat del municipi. M’hi jugo l’ovari dret (que acostuma a molestar més que l’esquerre) a què Cs l’han presentada idèntica pràcticament a tot l’Estat.

Abocadors? Resulta que l’AUP hem fet una moció partidista i on demanem coses sense fonament. Segons el govern almenys. L’En Comú Podem de l’oposició no pensava el mateix. Aquí teniu el debat sencer. No té pèrdua. Ara mateix, el twitter bull. Tenim forats per omplir a Rubí, no? Doncs omplim-los de residus. La Generalitat encantada, i l’Ajuntament, navegant. Per pressions complicades de resoldre, per dificultats legals, per problemes heretats, per manca de voluntat política, per tot una mica?

Sembla que no els va agradar la roda de premsa que vam fer sobre el tema. El company d’assemblea i anterior regidor, Jordi Muntan, va ser dur. Però és que n’estem fartes, dels abocadors. Com era allò de què qui no vulgui pols, que no vagi a l’era? Doncs en part, això.

Foto: Nela. La Síndica en primer pla, la premsa en segon, al fons, Toni Garcia de Veïns per Rubí i una servidora

S’aprova per unanimitat, per Junta de Portaveus, la resta de mocions. Ja sabeu que a www.auprubi.cat trobareu el resum sencer del Ple. També a la premsa local, és clar. Que es traguen les dues hores de Ple amb tota la dignitat possible (entre discretes chuches i galetes de xocolata). Aquí us deixo només el minut del Ple on exposem la moció sobre el 25N, per millorar l’abordatge de la violència masclista i promoure les polítiques feministes (ja veureu que no sé en quin any visc):

A part, m’ha tocat anar a la Ràdio, al programa “Els grups municipals opinen”. Mitja horeta de conversa sobre l’actualitat de la política institucional. Gaudeixo amb la ràdio, la veritat. Us deixo aquí l’entrevista, i també una de Ràdio Pimienta relacionada amb repressió, independència i demés (inclou recomanacions de sèries, bona música, entrevistes diverses… val la pena més enllà d’aquesta entrevista!).

Què ens espera pel desembre? Debat sobre els pressupostos 2020, al·legacions ciutadanes a l’abocador de Can Balasc, suport a La Continental, i molta llum de Nadal. Ho trobareu a la propera entrada del Diari d’una regidora.

Estàndard
El dia a dia

8. Tardor calenta

Octubre ha estat un mes intens, en molts sentits. De fet, escric això el novembre. I avui que ho publico, estem votant. Un altre cop.

Una tardor calenta, si parlem del temps: Tots Sants en mànigues de camisa, i la Senyora Maria, la castanyera, sense jaqueta. Alguna cosa no quadra. Temporal de vent i pluja sense desastres als carrers de la ciutat. Tampoc quadra (per sort). Això si, goteres a casa. Emergència climàtica.

Calenta també per la temperatura política: sentències, carrusels policials, detencions a tort i a dret i declaracions ministerials escalfen Catalunya.

Quan les paraules no són possibles, els carrers bramen per ser escoltats.

(Aquí, una entrada publicada enmig de l’escalf)

Octubre intens també com a regidora: trobada i assemblea d’electes, dos plens, comissions informatives, juntes de portaveus, multiplicació de reunions.

I sembla que l’hivern ja apunta maneres. Compraré vitamines per sobreviure. Per ara, he passat el pont de Tots Sants en curta hivernació: domir (molt) i arrecerar-me al sofà. Recuperar forces per al que ve.

El 7 d’octubre vam fer ple extraordinari per aprovar (i se suposa que debatre) les ordenances fiscals de Rubí el 2020. I el 31, el Ple ordinari, carregadet de material controvertit. En els dos casos, el govern i la seva majoria fan i desfan tenint poc en compte el que podem aportar l’oposició.

Bé, he de reconèixer que han escoltat i volen treballar les mocions de l’AUP.

Però per la resta: ens manca informació, material previ i amb antelació per preparar plens, espais de debat real. De fet, gosaria dir (oh, sorpresa i estupefacció!) que l’oposició no confia en els espais de trobada amb el govern (juntes de portaveus, comissions informatives), per què les úniques que sempre preguntem i manifestem postures som les debutants.

Fem apostes de si continuarem així o també deixarem de preguntar i dir? No tinc clara l’aposta sobre mi mateixa. De moment sento que construir democràcia passa per intentar que els espais d’intercanvi i negociació ho siguin.

O com a mínim per actuar com si ho fossin, perquè ho puguin ser.

Per cert, què creieu, que les representants electes de l’oposició ens hem de relacionar només entre nosaltres, o què també hem de poder-ho fer amb els i les treballadores de l’Ajuntament? Som una interferència que pot generar ‘spam’ en la seva feina? Només el govern hi ha d’interactuar? Com podem fer per conèixer necessitats i així ajustar mocions i propostes?

Vam tenir un debat agre a una junta de portaveus. Agosarada de mi, se’m va acudir que podria enviar un correu-e per presentar-me i posar-me a disposició dels treballadors i treballadores municipals. Com hem fet també amb les entitats i com va fer el meu predecessor Jordi Muntan per acomiadar-se. No l’he enviat. Sóc spam. Interferència. El govern em bloqueja el mail (els correus massius necessiten ser autoritzats).

Però hem fet un acord intermig: que ens donin a l’oposició un directori útil d’àrees i responsables, i què s’enviï des d’alcaldia un correu-e de presentació de tot el nou Ple. Fa més de 15 dies, d’aquest acord.

Anem als plens. A la premsa teniu el resum del Ple d’Ordenances i la nostra opinió. I aquí el Ple de la Castanyada. No insistiré en la descripció de la sessió i els més de 30 punts de l’ordre del dia. Aniré al què m’interessa.

Primer: abans de començar, ja estava esgotada. Cansament acumulat. Tensió de les darreres setmanes. És Castanyada. Voldria anar al poble. I sóc aquí, en una sala diminuta i plena a vessar. I discutirem.

Al carrer, s’ha convocat Ple Ciutadà per debatre la moció de la sentència que presentem ERC i l’AUP. Ja s’ha aprovat al Consell Comarcal i a molts municipis. Aquí… no previsible.

Iniciem el Ple. Minut de silenci (ràbia interior) per les tres dones assassinades les darreres tres setmanes. Seiem. Primer punt de l’ordre del dia. Ens aixequem: Xavi, Montse, Xavi, Robert, Sandra, Marta, Oscar, Betlem. ERC i AUP amb cartells d’autodeterminació, llibertat i amnistia. També gent al públic. En silenci. Crec que se senten les dents serrades d’algun i alguna regidora allà en el fons de la sala. Confusió: cal votar i tenim les mans ocupades. Ens mirem amb el Xavi. No hem parlat què fer amb la votació. La secretària amb el cap clavat als papers. L’alcaldessa… patint? Endafada? Avorrida? Demana que votem explícitament. Segon cop, votem. Seiem. La secretària no s’ha assabentat. Que si, que hem votat! El micro obert de l’alcaldessa deixa sentir alguna cosa d’una performance.

Foto: Tot Rubí

Respirar. Inici tens. Continuem. Bla bla bla per aquí i bla bla bla per allà. Aproven tot el que volen aprovar. Començo a tenir mal de cap. Al carrer se senten xiulets i crits des de la plaça.

Hi ha molts punts a l’ordre del dia. Un d’ells, la compra de l’antiga SuperSon i un local al carrer Fondo per 2.135.000€. El primer per a un projecte de joventut, el segon per a innovació. Coneixeu els projectes? Jo tampoc. Sabeu quan s’arreglaran els antics cinemes que vam comprar per 2.000.000 d’€? L’oposició tampoc. El Casino, malgrat la lona publicitària? Misteri. Les Torres Salduba o Massana? Ídem. Doncs res, dos espais més pel patrimoni municipal. Que a l’AUP estem per què els ajuntaments tinguin patrimoni, eh? Si és de l’Ajuntament, és de totes (en teoria). Però que es rehabiliti i s’hi ubiqin projectes. I que, si comprem, coneguem perquè, a qui, com s’arriba a aquest preu, perquè un local i no un altre, etc. No per res, eh? No és que vulguem incordiar (que a vegades, també). És que són els nostres diners, els de totes.

Però res, sembla que el govern no ho comparteix. Que ja que governen, i són majoria, doncs yomeloguisoymelocomo. Perquè si la gent els vota, serà perquè confien en elles no? #evidentemente. Gran gestió, mundialment coneguda.

Un altre punt important: el veïnat que tenia plaça d’aparcament a Parmer… queda molt segurament perqué es reobri el pàrquing. Procés judicial i (esperem) recuperació de l’espai per part de l’Ajuntament, amb possible gestió pròpia. Mentrestant, el pàrquing queda buit.

En diversos moments del Ple hi ha crítiques del PSC a ERC centrades en si van o no a les comissions informatives, meses, taules i demés. Perqué són 7. No sembla un bon argument per defensar l’acció de govern. Per desgastar, si. Més tensió. Em mossego la llengua perquè tinc ganes de dir prou. Al sortir companyes d’AUP em diran que m’acostumi, que la cosa va així. Bé, encara no m’ha crescut la crosta. I espero que no ho faci.

Visualitza el Ple!

Gairebé les 18:30h. Arriba la moció de la sentència.

Començo defensant-la jo, així el Xavi Corbera té temps de recomposar-se de l’anterior debat. Però primer aturo uns segons per destensar i donar valor com a feminista al minut de silenci per les dones assassinades. Per recomposar-nos tothom una mica. Intento amb el discurs aterrar la sentència i les seves conseqüències al’àmbit local. Veig mans tapant cares. L’alcaldessa llença mirades al sostre. Nerviosisme. També per part meva.

El següent, Toni Garcia, que no agafa torn. Veïns entenen l’àmbit local de manera diferent a l’AUP. Per nosaltres, allò local existeix dins un context. Per Veïns, els temes que superen les competències del Ple, no els debaten. Encara que afectin a la gent de Rubí. Bé, cal reconèixer que han crescut en vots…

Ciutadans: Roberto Marin fa un discurs mesurat, constitucionalista i unionista, però respectuós. S’agraeix el to.

És el torn de’n Xavier Corbera. Mira al públic i al govern alternativament mentre va desenvolupant un discurs que sobrepassa amb escreix els 5 minuts que se’ns permeten. Però aquest cop, en el debat, els temps no es mesuren de forma estricta.

Després Ànnia Garcia, d’En Comú Podem, que es lamenta que no hàgim arribat a un consens amb la moció. És cert que ens van enviar una proposta esmenada, si. Proposta que eliminava de la moció ben bé el 50% del contingut. Proposta que en si mateixa em va bloquejar la possibilitat de consens, per qué ens situava en un lloc ben diferent. I a Ecp també.

I acaba Moisés Rodríguez del PSC. Aquí sóc jo la que em regiro al seient. Llocs comuns i afirmacions que sense matisos es converteixen en mentides. Diu que vivim en una faula (“nosaltres”, no “ells”). Que en aquesta democràcia hi ha justícia i separació de poders, ja ho sap bé el Pedro Sánchez. Si, que els ho diguin a les feministes andaluses sota govern de VOX, això. O a les dones violades que veuen com estar inconscient rebaixa les condemnes. Justícia. De debò?

Rèpliques. Les sufragistes. El moviment obrer. On seríem sense la desobodediència? Aquest Ple estic intervenint força. És difícil quedar-se callada, de fet.

Fem un descans. Moltes sortim a fora, a la plaça. En Xavier i jo intervenim breument. És Castanyada, hi ha unes 70 persones. Per algunes és poc, a mi em sembla força tenint en compte el tema (un Ple) i la data.

Foto: Diari de Rubí

Reprenem. Moció de Veïns per Rubí per un Pla Director d’Eficiència i Sostenibilitat Energètica: tombada, diuen que això o ja ho fan o ja ho estan treballant. I venen les mocions nadalenques d’ERC: contra el túnel de llum, i per millorar l’oferta d’activitats de Nadal. Sandra Casas d’ERC exposa la segona. Abans de començar a parlar reconeix com se sent i ho fa explícit: nervis per la tensió. Bravo! Fem que la vida i les emocions formin part de la política, reconeguem-nos com a persones i no com a autòmates de partit. Tombades. Bé, ja ho sabíem, però aquí el fet greu és que ECP hi voti en contra… quan fa 4 mesos hi hauria votat a favor. #Dondedijediegodigodigo

Intervinc: el somni psicodèlic del túnel de llum. Riures entre públic i regis. Una mica d’humor per favor que ens explotarà el cap. El Roberto en sap, d’improvisar, encara que em penso que a Ciutadans no li deixen molt de marge (és un partit estrictament jeràrquic). Em segueix la broma en el seu torn. Però res, que el túnel mola, que no és una despesa sinó una inversió, i quevivayoylamadrequemeparió. #PSCStyle

Venen les dues mocions nostres. La que demana millorar la difusió de la Sala s’accepta per Junta de Portaveus. I la que vol desenvolupar un servei d’atenció a les urgències socials 24h/7 la retirem amb condicions. La regidora em va trucar, va proposar parlar-ne amb les tècniques i valorar la proposta. A l’AUP alguns cabells de punta. No s’ho creuen. Però ho intentarem.

Ah! i sembla que ja tira endavant la reconversió del Camp de Golf en parc públic! Si voleu apretar pel parc públic, podeu signar aquí.

PD. Comença la campanya electoral i veig que… el cartell d’autodeterminació que jo aguantava és de la campanya electoral d’ERC.

PD. Hi ha un home que té la força de venir a tots els Plens, amb samarreta groga. I al final, sempre, intervenir. Amb ironia i mala llet. Constància, és això.

Estàndard
El dia a dia

7. OMG! Temps de revolta

Aquesta imatge la va enviar un tiet a un xat familiar. Se’m va caure l’ànima als peus. Més que res, perquè me l’estimo, al tiet.

Desinformació? Mala llet?

Zero empatia? De tot una mica?

Irak. Guerra oberta, conflictes econòmics, Estats bombardejant. Morts diàries.

Barcelona. Resposta popular a una sentència que considerem injusta, il·legítima, un càstig exemplar. Resposta massiva, desobedient, no violenta. I que si, inclou alguns focs i barricades. En defensa pròpia, dirà molta gent. En resposta a les provocacions policials, diran d’altres. Com a estratègia per desgastar l’Estat, també. Provocades per gent infiltrada, en alguns casos.

En tot cas, la població davant les estructures immobilistes d’un Estat que no vol reconèixer, no vol parlar, no vol escoltar.

Aturem l’aeroport, aturem l’economia, marxem per la llibertat, fem vaga, fem tsunami, aturem-ho tot, forcem el canvi. #Hotornaremafer, un cop i altre.

#Notenimpor, diu un dels lemes. Bé, la por és legítima. I tant que fa por pensar en què passarà si aconseguim la independència i ens boicotegen l’economia. O anar a l’aeroport i trobar-te que et disparen bales de foam. O veure créixer els discursos filofeixistes o hiperpatriòtics en certs ambients.

Si, podem tenir por, la por és defensiva i ens posa en alerta. Ara bé, #notenimpor de tirar endavant, de cercar allò que somiem, de tenir esperances, de manifestar-nos, de reincidir.

De fet, com a dona, he viscut la por mil vegades. En carrers foscos, sortint de nit, deixant el cotxe a un descampat, caminant pel bosc, havent-me d’enfrontar a matxirulos. Sé per això que no podem deixar que la por ens aturi la vida. Que cal afrontar-la, apropiar-se de la nit, del dia, del carrer i la casa, i continuar endavant. I si és en col·lectiu, molt millor. Sororitat. Suport mutu.

Moltes vivim la desobediència de forma quotidiana, en mil petits gestos. Desobeeix la gent que ocupa casa, la gent que busca feina sense papers. Desobeïm per sobreviure, desobeïm davant la injustícia. Desobeïm també, doncs, a l’Estat que ens confronta, que ens ignora.

Això serà llarg. I necessitem construir-ho entre molta gent, tan diversa com sigui possible. Pas a pas. Ara és un moment clau. Tornem-ho a fer.

Vaig fer aquest bloc per explicar el dia a dia polític des de la institució. Però el dia a dia, avui, per moltes, és aquest. Seguim!

Estàndard
El dia a dia

6. Ple, dolor, ràbia, i molta feina

Escriure avui aquest post se’m fa especialment difícil. 7 companys, activistes als CDR, són a Madrid, en presó sense fiança, i dos més foren retingudes durant hores aquest dilluns per la Guàrdia Civil.

Més persones repressaliades, cap de turc de tot un moviment. Però aquest cop, a mi i a d’altres, ens toca ben a prop. Gent del Vallès, companya d’aquests darrers temps d’activisme per la sobirania dels pobles i la radicalitat democràtica.

Respirar

Dilluns vam suspendre la reunió del Grup d’Acció Municipal de l’AUP (el grup que fa suport a la feina institucional és a dir, a la meva feina). Volíem ser a la concentració de suport a Sabadell. Va ser reconfortant veure-hi tanta gent. A Sabadell, però també a molts d’altres municipis.

La plaça de l’Ajuntament de Sabadell, plena

Dimarts, dia intens: emoció a flor de pell, treballo matí i tarda, cal preparar el Ple, tinc classes, després el GAM. A les 21h, comencen cacerolada a la porta del CRAC, però la difusió ha arribat molt tard. No se sent soroll més enllà del CRAC. Hi haurà cacerolada cada dia, a partir d’ara, per la #llibertatdetinguts23s.

La premsa cobrint l’acte de la Rierada, majoria dones. Mai surten a les fotos. Aquí: Diari de Rubí, Tot Rubí, Rubi TV i comunicació de l’Ajuntament. Al fons Lídia Juste de Ràdio Rubí.

Dimecres, regidors i regidores anem a fer presència a la commemoració de la Rierada de 1962. Hi anem unes quantes, de l’Aup. 600 morts. Flors, un parlament de l’alcaldessa, i sobretot, la vívida narració del president del Consell de la Gent Gran, que va viure aquells dies. Entre el públic, algunes llàgrimes. I ara estem en emergència climàtica. Rierades i sequera es reparteixen pel món. Si no fem res, anirà a pitjor. Aquí i arreu.

Així, el Consell Comarcal ha aprovat la declaració d’emergència climàtica, al ple de setembre, l’Ajuntament també, per unanimitat. El dubte (o certesa): suposarà aquest fet accions contundents i útils per aturar el canvi climàtic? S’hi dedicaran els recursos necessaris? Es canviarà l’economia, les fonts d’energia, els hàbits de consum, de forma prou ràpida? Podrem deixar un Planeta digne per als nostres fills i filles?

Estic pessimista, avui.

Però no defallim

Després de la commemoració, hi ha reunió de representants dels partits del Ple amb la Plataforma pel Dret a l’Empadronament. Gent sense casa, cases saturades, problemes perquè l’Ajuntament empadroni. Situació greu. Diuen que s’arremangaran, des del govern. Esperem que sigui així.

Per cert que si seguiu la premsa local veureu que vam anunciar que presentàvem al Ple la moció d’aquesta Plataforma, però la vam retirar, finalment. La Plataforma pel Dret a l’Empadronament prefereix esperar a què altres partits també l’assumeixin i, com de fet estem al servei de les entitats, retirem la moció. Es tornarà a presentar, quan ho acordem amb la Plataforma i altres grups polítics.

Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’Aup, i als mitjans de comunicació locals. Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’AUP, i als mitjans de comunicació locals.

Si el ple d’agost va durar 20 minuts, aquest arriba a les 3hores. El cap em pesa.

Aprofito el primer moment en què tinc dret a intervenir per fer presents al Ple els companys detinguts. En solidaritat, duc la samarreta del @CDRRubi. Estic neguitosa, sé que les paraules no seran benvingudes per tothom. Però al Ple no hi ha torn obert de paraules, així que si vols dir res, ho has de colar quan pots.

Retransmissió del Ple – Ràdio Rubí – Aneu al minut 6:30

ERC ha presentat “d’urgència”, aquest matí, una moció en contra de la repressió. Quan intervinc al principi del Ple, no sé encara si serà acceptada a debat. A moltes de l’AUP, però, ens xoca la moció: el paper del govern de la Generalitat en la seva relació amb els CDR és poc clar. Ara si, ara no. De fet, la moció és suau. Però evidentment, volem que s’accepti i es tramiti. No ho serà: PSC i Cs hi voten en contra. VR s’abstén. ECP, ERC i nosaltres a favor. Haurà d’esperar al mes vinent.

Un dels punts del Ple és l’aprovació del que s’anomena Pla Econòmic i Financer. La interventora municipal, el dimecres de la setmana passada, ens va fer una explicació pedagògica (i pacient) sobre aquest tema, en una comissió informativa. Així que faré ara un parèntesi didàctic.

Resulta que els Ajuntaments, per glòria i gràcia del govern rajoy (això no ho diu la interventora, és clar), quan fan els pressupostos necessiten:

  1. que els ingressos superin les despeses
  2. que la despesa no s’incrementi anualment més d’un topall que marca l’Estat: el 2018, un 2,4% respecte la despesa del 2017. És a dir, que si el 2017 tens un pressupost municipal de, posem-hi, 75.000.000€, el 2018 podrà ser d’un màxim de 76.800.000€ (ho he calculat bé, oi?).
  3. i que no es puguin endeutar més del 75% dels ingressos corrents.

Si incompleixes qualsevol d’aquests punts, et veus obligada per llei a fer un Pla Econòmic i Financer dient que seràs bona boníssima i no tornaràs a fer coses que papiEstat no vol. Perquè papiEstat el què vol és que,

  1. No tinguis dèficit (com si l’endeutament públic fos la peste)
  2. Si et sobren diners (és a dir, tens més ingressos que despeses), el què et sobri, ho regalis amb amor als bancs. Per eixugar el deute (deute que no tenim, per cert, a Rubí).

Evidentment, això ve de les crisis bancàries. Primer els bancs, després, la resta. Què faríem sense ells, oi?

Total, que hem d’aprovar el Pla aquest. I com els bancs són la peste, el que demano al Ple com a AUP, en aquest punt, és que si vos plau s’organitzin i gastin el màxim del que han de gastar. Que els diners vagin per Rubí. Als bancs, ni aigua. A no ser què siguin ètics i cooperatius, que no és el cas, encara (coneixeu la banca ètica Fiare?).

Serà difícil però: pressupost aprovat tard, problemes de recursos humans i de gestió, manca de lideratge polític en molts sectors.

En aquest Ple es parla també d’expropiacions. Bona notícia: sembla que en un any aproximadament les Torres Massana ja seran totes de propietat municipal.

I anem a les mocions. Aquí sí que la troca es lia una mica. Hi ha algun zasca que altre. I mocions per unanimitat que em semblen impossibles.

Per exemple, la declaració d’emergència climàtica. Per actuar, deia més amunt, cal canvis radicals en el sistema econòmic. La Alianza por el Clima ho diu clar. Cs és un partit que fa suport a les grans empreses de l’IBEX35 (o a la inversa), i vota a favor de la moció. El PSC o ERC no es caracteritzen per les seves propostes decreixentistes. Voten a favor de la moció. Misteris de la política. Però en tot cas, confiem en què la declaració d’emergència serveixi per replantejar quelcom.

Hi ha moltes mocions. Tinc el cap a un altre lloc. Però mireu els moments memorables del debat:

  • Després de pràcticament 2 hores i 20 minuts de Ple, en el debat de la moció de Ciutadans sobre la conversió dels 89 aparcaments de zona blava en taronja: ganivetades entre el regidor socialista Rafael Güeto i el regidor de Cs Roberto Martin. Per cert, al final d’aquest debat, riures: un regidor de Ciutadans s’ha despistat i abstingut en la seva pròpia moció.
  • En el debat de la Llei Aragonès, Xavier Corbera d’ERC vs Ànnia Garcia d’En Comú Podem i jo mateixa. Ens encenem. Bé, l’Ànnia manté força el tipus, però al Xavier i jo ens surt la vehemència (lliçons? maaaaaiiii). En la pausa ens pacifiquem. Per abreujar, deixo aquí el fragment un cop acabada l’exposició de motius de la regidora Garcia (ja em vaig acostumant a utilitzar els cognoms), però si la voleu escoltar, retrocediu 5 minuts. Al final, en la votació, com en l’anterior tall… ERC a punt d’equivocar el vot. Per uns segons vaig pensar que les havíem convençudes. Il·lusa de mi.
  • I una intervenció estelar: el regidor d’educació qüestionant l’escolarització en català. Va intervenir en castellà, la seva llengua materna (la meva també, de fet). Per comoditat i fluïdesa. Fins aquí, podríem dir que ok. Però arrel de la sorpresa que manifesta en Xavier Corbera per l’ús del castellà, el regidor socialista (Víctor Garcia, antic director de l’Institut Estatut) agafa embranzida i… es fica en un embolic (crec).

Per cert, que en aquest Ple el grup d’ERC ha començat a donar veu i visibilitat a la gent que el forma, perquè han intervingut totes les noves. En els anterior plens, només parlava -gairebé sempre- el seu portaveu.

I més per cert, en el torn de preguntes del públic, per primer cop des de què sóc regidora, parlen dones, i a més una d’elles jove. Són membres de Rubí Acull que pregunten entre d’altres pel treball de l’Ajuntament en prevenció del racisme i reclamen una anàlisi crítica del propi govern davant les declaracions de l’alcaldessa i la presència de regidors en les manifestacions contra el centre de menors del Terranova, on es produien actituds i proclames racistes.

A part d’això, aquests darrers deu dies hem tingut també Junta de Portaveus, Comissions informatives, i Comissió de Banca Ètica i de Tarificació Social. I una junta de portaveus sobre ordenances fiscals a la què no he pogut anar perquè estava treballant a l’institut.

Tot plegat, entre avorrit i interessant.

Estàndard