Category Archives: General

El dia a dia, General

39. Parlem les dones

Article publicat a Ràdio Rubí amb motiu del Dia Internacional de les Dones

Parlem les dones,
des del dolor, el plany, la pèrdua,
des de la ràbia i la fúria
des de la cura, l’amor, l’esperança.

Mires el món, i et colpeix:
guerres, La Guerra, senyors de la guerra, el negoci de l’armament, la lluita pels recursos
però tornes a mirar-lo, i hi ha més guerres, guerres soterrades, continuades i invisibles que condicionen cada segon de la vida de milions de persones,
guerres que assetgen, exploten, violen, guerres sistèmiques que assassinen dones pel fet de ser dones.

però el tornes a mirar,
i et trobes que és 8 de març i que els feminismes estan cada dia més estesos, que s’estan assumint a les cases, als carrers, a les institucions, que dir-se feminista ja no et suposa un linxament, que la revolució silenciosa és una gran marea imparable que creix, creix i creix i tot ho inunda

però ens maten
ens insulten
tergiversen les nostre paraules
acallen la nostra veu.

I mires en la proximitat i veus que dues dones es besen, que a ta filla li neix una llibertat desconeguda per a tu, que un home abraça el fill pel carrer, que nois i noies perregen sense por a què amenacin la seva sexualitat i rebutgen sense contemplacions els assetjadors, que la coeducació s’estén com mai, que estan fent autodefensa, que diuen prou, que diem prou

però ens maten, encara més
ens agredeixen, més fort
ens cosifiquen, una mica més.

I veus que la reacció és violenta i agressiva
però que ho és perquè alguna cosa es mou
perquè el moviment és profund i espanta a unes minories
que se senten amenaçades,
per què perden poder, perden privilegis, perden espai
i això no ho poden permetre
i surt VOX, i surten xifres de més violacions, i surten dades de més violència a les cases

però també més denúncies, més resistència, més construcció, més sororitat, més homes revisant la seva masculinitat (si, portem segles així, les dones), més col·lectius, més corresponsabilitat, molta feina feta però també molta pendent,

I si, la reacció és violenta

És 8 de març i hi haurà homes que buscaran ser al centre,
però és que avui és 8 de març,
és 8 de març,
és 8 de març,
parlem les dones,
avui la nostra veu és la que s’alça immensa per a ser escoltada
i queden dies per a què tothom parli, que cal parlar i alçar la veu sempre, cada minut, posar límits i reparar cada injustícia, cada insult, cada retallada de drets, cada gest discriminador, cedir espais, renunciar a privilegis, segon a segon, racó a racó, perquè a qui no se li atorga veu sigui escoltada, perquè qui alci més la veu siguin aquelles que tenen el cos en carn viva.

Segon a segon, dia a dia, siguem el cos, les mans, els peus, la veu de la revolució silenciosa que ens fa més lliures de fer, més fortes per a ser, més enxarxades en una comunitat que ens acull, cuida i recolza.

Estàndard
El dia a dia, General

27. (Bon) any

Felicitar el 2021 ha estat enguany especialment difícil. Vam acabar el 2020 enmig d’una crisi profunda, i així iniciem el 2021. La sensació d’estar dins un sot enorme es manté per a moltes de nosaltres enmig d’unes festes que han estat com a mínim estranyes. Per a unes més que per a d’altres, és evident. No cal repetir els motius dits mil vegades: trobades entre videoconferències, o amb mascaretes, o sense abraçades. Regals minvats per la crisi en unes famílies, ampliats en d’altres que han mantingut sous i reduït despeses pel confinament d’aquests mesos.

A la vegada, la consciència que en d’altres llocs porten anys de crisis successives o acumulades: empobriment, guerres, malalties. Nosaltres, aquí, estem encara ara en una situació privilegiada, malgrat les dificultats econòmiques, socials, emocionals, de salut, de tantes i tantes persones. El 2020 ens servirà a qui vivim en països enriquits per a situar-nos en la realitat de la pobresa i la desigualtat el món i dins les nostres societats? Pot ser un raig de llum.

També s’han fet terriblement evidents les mancances en les què vivim immerses: la resposta irregular i erràtica dels governs, la seva reticència (si, a Rubí també) a promoure canvis que permetin mirar endavant de forma renovada, l’enriquiment com sempre d’algunes grans empreses enmig d’aquesta crisi, l’aprofundiment de les desigualtats i violències, etc.

Iniciem l’any i, malgrat els titulars i les promeses, la “llum al final del túnel” possiblement no arribarà amb les vacunes. La crisi econòmica s’agreuja (amb i sense covid, perquè ja apuntava abans de març de 2020), les necessitats socials creixen, la desesperança també. Els memes de cap d’any que corrien per les xarxes parlaven per si sols. En aquest article titulat “La vacuna” del company de l’Aup Aitor Sánchez Cerezuela se’n parla, d’això.

Sense anar més lluny a Rubí s’acaben d’aprovar uns pressupostos municipals que molt possiblement es quedaran curts per a poder sostenir les necessitats de la població a la ciutat. Els diners de la Generalitat i del Estado, el mateix. Mentrestant, els més rics són encara més rics amb la pandèmia: Florentino Pérez, que gestiona a través de FCC els residus i la neteja a Rubí, és un 41,6% més ric, l’amo d’Amazon (si, el substitut de les nostres botigues locals) un 30,6%.

El 2020 ens ha ajudat també a repensar com vivim, on vivim, què fem amb les nostres vides i quin impacte tenen les nostres accions. Això, si que pot ser un raig de llum enorme i esperançador. La pandèmia i la resposta col·lectiva (la teva, la meva, la de tanta gent) ha contribuït a posar en valor el comerç de proximitat, la importància dels espais verds i l’entorn natural, el model de consum, el sistema públic de salut i tothom que hi treballa, l’educació, la necessitat de les xarxes de suport, de cuidar-nos en col·lectiu.

En definitiva, ha crescut la consciència,

la urgència,

la importància,

la necessitat

d’aprofitar

el temps de vida,

per a la vida.

Estàndard
El dia a dia, General

22. De sorolls, lies and videotapes

Se’ns acumula la feina. Les xarxes continuen bullint amb el soroll nocturn, la brutícia acumulada, la tala d’arbres, els sots als carrers, les herbes que envaeixen voreres.

Mentrestant, alguns polítics confonen incivisme, oci i autogestió. No és el mateix organitzar festes populars, convocar la gent, recuperar l’espai comú, que l’acumulació de persones a tantes places xerrant i bevent. I això també pot ser diferent (o no) de l’incivisme, tot i que les molèsties pel veïnat són recurrents en uns i altres casos.

Però potser que ens plantegem perquè la gent jove no té espais d’oci i lleure suficients, en aquesta ciutat. I potser també que pensem perquè cada cop més l’espai comú és patrimoni de terrasses o cotxes. On són la gent gran que xerraven amb la cadira a la porta? Els sopars de veïnat al carrer? Les nenes i nens jugant a pilota davant de les cases?

“Prendre la fresca”. A Cullera, ho van regular: https://elpais.com/ccaa/2016/10/28/valencia/1477658556_041311.html

Promoure la vida comunitària hauria de ser objectiu de qualsevol govern. Permet que ens sentim part de la ciutat, que la cuidem (que escombrem o posem plantes a la porta de casa, per exemple), que caminem més segures perquè trobarem algú, que coneguem qui tenim al costat, que ens fem suport, o que parlem fluixet perquè sabem a qui molestem.

Quines solucions podem plantejar, més enllà de les més conegudes (les sancions o la limitació horària i d’activitats)? Cal trobar el camí per a fer compatible el descans i la vida comunitària; la dinamització cultural i la cura de l’entorn; les necessitats de la gent jove i les de la gent gran (i tothom, amb sort, hem estat infants i joves i serem grans). Cal promoure la corresponsabilitat de les institucions, de les entitats, de la població. Però si ens preguntem en qui confiem més per a ser corresponsable amb la vida de la ciutat… què diríeu?

Parlem de civisme: sabeu que fa un any ja que l’aparcament del Duet Sports està tancat i sense ús? I que cívicament el veïnat ha respectat el tancament i no hi ha cotxes d’allà? Mentrestant, el BBVA s’assegurarà cobrar la seva hipoteca sobre l’espai. Parmer, la concessionària del pàrquing, ha fet fallida i demana a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Coses de la gestió privada dels serveis públics. Quant ens costarà? Més de dos milions d’euros, segur.

Intervenció al Ple sobre el pàrquing de Parmer (Duet Sports)

Que consti que aquest servei es va externalitzar ja en temps d’Iniciativa per Catalunya (actual En Comú Podem). Aquí teniu un quadre amb dades d’alguns dels serveis externalitzats, per a major glòria del servei públic:

http://www.auprubi.cat/wp-content/uploads/2019/07/aup-pla-de-treball.pdf

El darrer Ple, el de juny, va ser intens. A part de l’aparcament del Duet Sports, vam estar 5 hores debatent temes com les polítiques d’acollida de persones refugiades a Rubí; la sentència del Tribunal Suprem que ha fet que alguns ajuntaments retirin les banderes LGTBI+ el Dia de l’Orgull; les activitats de l’estiu enriquit per a infants i joves (per cert, sembla que l’agost serà un desert d’activitats, si no les organitzem des de les entitats); o l’ús de pirotècnica i el soroll a la ciutat -debat calent!. I notícia remarcable: per primer cop Ciutadans va parlar i fer les mocions en català (i ens en vam alegrar). Quan estigui el resum a la web de l’AUP, us recomano llegir-lo. Si alguna persona valenta i ociosa té ganes, aquí ve el vídeo sencer:

Un dels debats va ser sobre habitatge, motivat per una moció d’En Comú Podem i el PSC demanant un Pacte d’Estat pel Dret a l’Habitatge (a partir de les 2h51minuts del vídeo anterior). Potser no sabeu que el govern local està elaborant el Pla Local d’Habitatge. És un document obligatori si vols fer accions concertades amb la Generalitat que ha de tenir una vigència de 6 anys i incloure una anàlisi de la situació a Rubí. I la situació a Rubí és més aviat desesperada (o desesperant). Aviat estarà la diagnosi a l’abast públic, així que ens esperem a donar dades, però aquí ve una part de la nostra intervenció, sobre el que caldria fer i no s’ha fet,

Evidentment, després del Ple ningú del govern ni de l’oposició vam arribar a temps a la reunió que el propi govern havia convocat a les 20h de la Taula d’Abocadors. De fet, vam arribar a les 22h passades, quan ja s’havia acabat la reunió. Notícies molt importants i dolentes, ja us n’heu assabentat? Caldrà molt suport per aconseguir aturar els abocadors!

No he parlat al Diari d’una regidora de les lies que anuncia el títol. Però de videos, us n’he posat uns quants. Potser que la història de la implantació dels abocadors a Rubí n’acumuli un grapat, de mentides (o de veritats a mitges, que ve a ser el mateix).

Estàndard
El dia a dia, General

18. Riots, dolor i esperança

Nissan. Destrucció de 3.000 llocs de treball i de 20.000 d’empreses auxiliars a Montcada i altres municipis. En vaga des del 4 de maig. L’empresa ha rebut milions d’euros en forma d’ajuts pagats amb els nostres impostos. S’exigeix nacionalitzar l’empresa i reconvertir la seva producció. I no oblidem: Continental, a Rubí. També del sector de l’automòbil. 700 llocs de treball directes. En perill greu de tancament.

Pandèmia. Distanciament.

Mentrestant, un mòbil grava l’assassinat de George F. Lloyd en mans de la policia de Minnesota. No d’un policia: de tots els que no van aturar al seu company. #Riots. I Trump, amagat al seu búnker, amenaça amb treure els militars.

Sembla que serveixen per un roto y un descosio, els militars: maten virus, i persones. L’absurd.

I encara, pandèmia.

S’acosta una crisi profunda, que ja està fent arrels. Els acomiadaments seran molts més. Petits negocis de Rubí es veuran abocats al tancament. Les ajudes al lloguer dels governs, s’exhaureixen en pocs dies. Les violències i exclusions, també seran més. Aquesta setmana, tres dones més han estat assassinades. Els temporers de Lleida dormen als carrers mentre la majoria d’hotels rebutgen el seu allotjament, pagat pel futbolista d’Arbúcies Keita Balde. A Rubí, encara ens ressonen en la part més dolorosa del cor les manifestacions “Stop centre de menors“.

Futur distòpic? No, és el nostre present.

Tots els dimarts, als ajuntaments de les viles, a les 20h

Però desesperança, mai. La realitat la fem nosaltres, també. L’estem fent ja, cada cop que estenem la mà a una veïna, que fem una mascareta per a algú, que ens manifestem a la plaça de l’Ajuntament per a exigir que la vida sigui abans que el capital.

Cada cop que iniciem una cooperativa, o que tanquem l’app d’amazon, agafem les claus, i anem a la botiga. Cada cop que ens associem, que escollim no votar Vox, o Trump, o… qualsevol candidatura que per activa o per passiva fomenti el racisme.

Aquests dies he sentit, de ben a prop, la ràbia i el dolor davant la injustícia. Milers d’adolescents a les llars d’arreu postejant que #Blacklivesmatter. Uns mesos abans, #FridaysforClimate. Esperança.

Però seria terriblement injust fer recaure el pes en les seves espatlles.

Per això, siguem conscients que fem món cada cop que comprem directament a la pagesia; que algú lloga un cotxe enlloc de comprar-lo o que decidim agafar un tren; cada cop que aturem els peus a un racista, o que diem no a una agressió masclista.

Cada cop que la PAH atura un desnonament, o que una nova llar entra en la vaga d’inquilines. Cada cop que agafem la bossa i sortim a caçar trastets, que compartim el wifi amb la veïna, o que canviem la llum d’Endesa a Som Energia. O el mòbil de Movistar a Som Connexió.

Cada cop que aconseguim traspassar els murs de les institucions. Que aconseguim que una proposta tiri endavant, que una estructura, per petita que sigui, es mogui. Cada cop que un gest, una paraula, modifica les relacions normativitzades de la política. Cada cop que critiquem, però també cada un que fugim del sectarisme.

Fem món cada cop que sortim al carrer, si. Cada cop que ens manifestem i, si, aturem els peus a la monstruosa realitat que hem (han) anat construint.

Estàndard
El dia a dia, General

13. La vida en temps de Coronavirus

Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

La plaça del Doctor Pearson, buida
Foto: RubiTV (Marta Casas Cortada)

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Model per imprimir, tallar i deixar a les bústies o sota les portes del teu bloc de pisos

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Rumba catalana contra la bombolla immobiliària. Esto no es crisis, se llama capitalismo.

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.

Ara que molta gent té temps extra, absolutament recomanable aquest vídeo, curt i didàctic, per entendre com funciona el nostre sistema econòmic!

Estàndard