D’entre els diversos conflictes que vivim a la nostra ciutat, el mes de març n’hi ha hagut almenys dos que han ocupat força espai en converses, xarxes socials o notícies: el desallotjament dels horts del Castell i la mobilització de veïnat, famílies i entitats per aturar el trànsit de camions pel camí d’Ullastrell.

Què tenen en comú? s’arrosseguen fa dècades, hi ha grups de persones clarament afectades (i que lideren la protesta), i són mostra de la dificultat de fer política des del diàleg, la mediació i l’assumpció del conflicte.

No us enganyaré: com treballar allò comú assumint i acceptant el conflicte, les diferències i fins i tot l’enfrontament, és un dels temes que més em preocupen (i més m’estimulen políticament). Qualsevol que hagi participat mínimament d’entitats, hagi estat presidenta d’escala, estigui en un partit, o en un club esportiu, sap què vol dir, això.

Quan mirem allò que ens és comú i actuem per a construir-ho des del col·lectiu, ens trobem tota una diversitat de formes de fer, de ser, de pensar, que no sempre és fàcil posar en diàleg. De fet, fins i tot diria que sempre és difícil posar en diàleg, més que res, perquè la nostra cultura democràtica és pobra, recent i (volgudament) poc treballada.

Sembla molt més fàcil imposar força, poder o majories. I així passa quotidianament a cases, aules, carrers, empreses, partits o… governs. Teixir consensos a partir de les diferències, a partir d’allò que ens fa “distintives”, és extremadament lent i complex. I té un requisit essencial: reconèixer a l’altri com a subjecte capaç i igual.

Però no: millor fer triomfar el sectarisme, o la veritat (absoluta?), o el lloc de poder, o imposar la veu (per suposat, la pròpia sempre és és la veritable), o el privilegi de l’edat, o dels diners, o el de la força.

Al darrer Ple vam demanar explícitament que no s’utilitzés la força per al desallotjament dels horts i que s’iniciés un procés de mediació, d’oferiment d’alternatives i de resolució del conflicte. Ens van respondre amb un explícit no gestual, però esperarem la resposta formal el proper Ple.

Per qui no conegui el conflicte, molt resumidament: hi ha dues parcel·les (segons cadastre) en els camins entorn el Castell de Rubí plenes d’horts. Horts dels de sempre, amb tanques sovint de material reutilitzat, algunes amb animals, altres no, algunes amb petites barraques (i infrahabitatges), d’altres no. Horts que en una ciutat avui urbana i industrial han quedat en els marges, infravalorats, molestos per la seva irregular “estètica”, però que són refugi d’activitat del sector primari, d’oci, de trobades “de les d’abans”, a l’aire lliure, entre hortalisses, terra i la cabanyeta. També, malauradament, per a una minoria s’han convertit en un espai on viure amb una mínima (molt mínima) protecció.

Què ens trobem? que tots els grups municipals hem demanat en algun moment restaurar l’entorn natural d’aquella zona. Que alguns (l’AUP, de fet) hem demanat a més que es cerquin alternatives: per als horts, per a l’oci, per a l’habitatge. Que aquest hivern una parella va morir a Montcada en una zona similar a la que tenim a Rubí. Ens trobem amb un conflicte que afecta entre 30 i 40 persones que perden l’ús de l’espai i que, per acabar-ho d’arrodonir, moltes d’elles tenien contractes legals i vigents amb Cerámicas Egara, una empresa en concurs de creditors que té encara força propietats al nostre municipi. L’Ajuntament he demanat reiteradament a l’empresa que intervingui per a netejar la zona, Cerámicas evidentment ni ho ha fet ni ho farà, i com l’Ajuntament n’és responsable subsidiari va iniciar tot el procediment legal i burocràtic per a actuar en aquestes parcel·les.

I aquí és on reprenem el fil argumental de l’inici. Com actua? Notifica per escrit, amb un paper enganxat a la porta de cada hort, que tenen un mes per a desallotjar o, sinó, entraran les excavadores. Meravellós. Per si algú no entenia bé què estava passant, van obrir durant uns dies una oficina d’informació a Can Serra on et podien dir: “si, el paper vol dir que marxis, pitant“. Se suposa que prèviament s’havia intervingut amb les persones sense sostre però, intervingut com? Si no tenim pisos socials disponibles, en aquest municipi. A viure a una pensió, possiblement. Entremig hi ha una trobada de la Taula de Benestar Animal i esclata un altre conflicte: allà hi ha una colònia de gats, què pensen fer, entrar amb les excavadores i arrasar amb els animals?

Conseqüència: una part de la gent abandona els horts, una altra decideix resistir, es planten a defensar els horts, exigeixen diàleg i es neguen a deixar entrar les màquines. Alguns fins i tot tenen la força d’iniciar procés judicial i, bingo! Fiscalia els dóna la raó i exigeix que l’ajuntament escolti les parts interessades i procuri evitar l’ús de la força.

Dècades de desídia amb la gestió de l’entorn natural i les activitats que s’hi desenvolupen. Conflicte servit. Per si algú vol referències, aquí ve una proposta que vam fer el setembre del 2020.

Què més? el camí d’Ullastrell. Quant fa que es reclama que no passin camions de més de 12 tones? Una eternitat. Bé, des de què van començar a passar, segurament, arrel de les activitats de l’abocador de Can Carreres. Els camions passen a tota hora i cada dia, duen pudors variades, gairebé no caben per la via, i generen un intens conflicte a les hores d’entrada i sortida de l’institut JV Foix i l’escola Joan Maragall. No és el primer cop que hi ha un accident, però aquest hivern (també) van atropellar una alumna. Per sort, sense lesions greus. Conflicte servit. En positiu? la gent s’ha organitzat, s’ha creat la Plataforma per la Pacificació del camí d’Ullastrell, i s’ha dut una proposta al Ple per a iniciar mesures urgents per a assolir-la. La moció va prosperar amb l’abstenció del govern, que diuen que algun dels acords no és aplicable. Llàstima. Esperàvem que fos de consens. Que pot ser, eh? Que algun acord que demana “immediatament” fer alguna cosa no sigui del tot regular per al to d’un Ple, però ei, que dubtes també en tenim, de què sigui legal el pas de camions de més de 12 tones pel camí. Bé, més aviat tenim certeses.

I tornem a l’inici de l’article, perquè la manca d’unanimitat en la moció, per a nosaltres, torna a ser una mostra de la manca de possibilitat de diàleg: per manca de pràctica, de voluntat, de temps. O per “cultura democràtica”.

I com sembla que ja ha començat la precampanya (si, falta un any i un mes per a les eleccions, però ja s’olora en l’ambient) ara em toca demanar que voteu l’AUP. Però no ho faré, tot i que ja ho he fet, més que res per evidenciar l’absurditat de la situació. El que si que toca, i molt, és promoure una veritable cultura democràtica al nostre municipi i més enllà, que possibiliti construir de debò allò comú des del què ens apropa, i des del què ens distingeix. Perquè sense una cosa, no existeix l’altra. Això, ens toca a totes.