Poc a poc retorna la vida normal. Qui manté la feina s’hi va reincorporant presencialment, el curs acaba, el carrer s’omple de gent i… les xarxes socials de les queixes habituals.

• 

• 

• 

Manca de manteniment a les urbanitzacions, arbres als carrers de la ciutat que s’han de talar perquè no s’han cuidat abans, contenidors rodejats de brossa que no s’ha dut a la deixalleria, faroles que no funcionen, sots als carrers, soroll nocturn, etc. Tres mesos d’aturada, però com si fos ahir.

Un veí es queixa de què l’han atès malament a l’Ajuntament. Poca disponibilitat a ajudar, diu. Però després, aquest mateix, o un altre qualsevol, llença el matalàs al costat d’un contenidor.

Denunciem (i cal fer-ho, és clar!) la poca eficiència de l’administració municipal, la manca de capacitat del govern per a liderar i organitzar els recursos de l’ajuntament. Però després sovint ens posem a la seva alçada. Al final, formem part de la mateixa societat: individualisme, manca de solidaritat, curterminisme, cerca del benefici propi i de la gent propera -clientelisme, nepotisme.

(buf, semblo una profe donant lliçons)

(bé, és que ho ets)

Per sort, ni tothom a Rubí, ni a l’administració, ni als partits, ni on sigui, funciona igual. Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes.

Què podem fer? Denunciar i queixar-nos, si. Però fins i tot, si podem, no esperar a què altres ens ho arreglin: fem-ho. Tenir una ciutadania activa i organitzada obliga als ajuntaments i als governs a posar-se les piles, i serveix també de referent per al veïnat que no és corresponsable.

Aquesta setmana un veí denunciava el mal estat del carrer Puigmal amb imatges d’ell mateix arreglant-lo. Al CRAC es denuncia la precarietat creant serveis per a ajudar-nos entre nosaltres (cessió d’espais per a entitats, suport per a tramitar al·legacions dels abocadors o ajuts d’habitatge, tallers de pancartes, etc.). A l’AVV de Les Torres acompanyen a persones nouvingudes i treballen la cohesió al barri. El CEF Can Mir tenen un equip de nois amb diversitat funcional i un altre amb persones refugiades. La Nocturna ha donat 1.200€ a cadascuna d’aquestes dues entitats. Podríem multiplicar els exemples, individuals i col·lectius (i al Diari d’una Regidora ho seguirem fent). Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes. Escletxes poderoses, si.

P.D. Ull amb el retorn a la quotidianeitat. Perquè reprenem vells vicis, però també i sobretot perquè podem no recordar ni tan sols com era la normalitat abans d’aquesta aturada. I això, és una oportunitat enorme per a què ens retallin drets amb l’excusa del nostre propi benefici.

(no ho veus així? Recorda que pots comentar els articles)