Ahir a la reunió de famílies de batxillerat la tutora ens va dir que el segon de batxillerat era com un embaràs: “són 9 mesos, a vegades bons, a vegades dolents, però saps que un dia, s’acaba”. No vaig tenir clar si era una comparació del tot encertada però avui diria que els mesos que ens queden als càrrecs electes de l’Ajuntament fins el maig del 2023… potser són també com un embaràs, però dels que saps que seran complicats. Almenys per a mi, perquè pot ser que d’altres (inexplicablement) els gaudeixin.

Si algú va tenir l’honor de veure el darrer Ple, sabrà perquè ho dic: núvols de tempesta, rayos, truenos y centellas com diria el capità Haddock (en francès segurament), que no sé perquè ara em ve al cap.

La qüestió és que el 28 de maig toquen les eleccions municipals, i els diferents partits van desplegant l’artilleria per aconseguir més quota de poder. Esperem que no es desplegui només artilleria, per això, però sembla que per a bona part de la classe política, o de la gent que fa política, o fins i tot de part de la gent que vota unes o altres opcions, o hi ha sang i fetge, o no hi ha bona política. Cuanto peor, mejor, que va dir aquell. Perquè tenim clar que part de l’artilleria es mostra només de cara a la galeria, oi? Certament hi ha odis dins el Saló de Plens, però no hauria de ser això el que mou el que fem unes i altres per construir Rubí.

Quan em poso així em sento com una mala professora donant lliçons que ningú ni vol ni necessita, i per això el darrer Ple vaig acabar mossegant-,me la llengua amb la conseqüència, el dia següent, d’una pansa als llavis i molta mala llet acumulada.

Han passat uns dies, una setmana exactament, i continuo sentint i pensant i patint que la gent que confiem que des de la política de les institucions es pot fer quelcom (per poc que sigui) per a millorar les vides de la majoria, hem de dir ben fort que no volem fer-la així. Que, com a l’Aup de Rubí, no la fem així, o que almenys ho intentem.

“Així”.

Cal que expliciti a què em refereixo? demagògia (discursos buits de contingut real però punyents, propostes descontextualitzades, paraules que cerquen agradar apel·lant a l’odi, la ràbia, la por), simplisme polític (o amb mi o contra mi, discursos sense matisos, bons i dolents, veritats i mentides) que du a construir “enemics” i “salvadors” (i si, en masculí, tot i que no sempre és així). A vegades perdem els estreps, i diem coses que no volem dir. M’ha passat més d’un cop als plens o en reunions. Però el problema no és aquest, perquè quan et perds, pots reencaminar-te i demanar disculpes. És humà.

El problema ve quan la base del que fem és aquesta; quan la nostra mirada al món està travessada d’aquesta forma de fer; quan la base del que construïm i del com ens relacionem, és aquesta; quan cerquem electorat, a través d’aquesta base, quan apel·lem a la gent només des de l’odi, la por, la ràbia, la falsa escolta sense solucions reals. Que és evident que tothom podem tenir ràbies i odis. Però hem de saber què en fem, d’aquestes, per tal de reconèixer-les i permetre que continuem construint allò comú i allò que és públic.

Per la part que li toca a l’AUP, i per la part que em toca a mi com a regidora, continuarem procurant centrar-nos en les propostes, en fer feina, en fiscalitzar el que es fa des dels poders, en recollir allò que sentim que se’ns demana fer, sense entrar en la sang, el fetge, i la demagògia. Amb encerts i amb errors, però almenys ho intentarem. Mentrestant, segurament ens farà mal el cos, en molts moments.

Perquè si aquests mesos fins el maig fossin com un embaràs, seran intensos i complicats, en la política institucional. Sort que vaig poder gaudir el meu.