Tag Archives: diaridunaregidora

El dia a dia

45. Moneymoneymoneymoney

91.029.575,61€ 🎜 Money makes the world go around, the world go around 🎝

Però no. Per a res diria que els diners són el que fan girar el món, malgrat que la cerca perpètua de beneficis faci girar l’economia capitalista. Hi ha d’altres ingredients de la vida i les societats que ens farien desaparèixer, si faltessin, i no és el cas dels diners (som capaces ni tan sols d’imaginar-ho?).

Això si, està clar que a Rubí, sense un bon pressupost a l’Ajuntament, malament. Si tens diners, una cosa o altra podràs fer. Ara bé, diríem millor que a Rubí (i arreu), sense una bona priorització i una bona gestió dels diners disponibles, malament.

90 milions d’€ és el pressupost general de l’Ajuntament per aquest 2023. Un pressupost que puja un 1,5% respecte l’any passat, fet que el nostre govern, com altres de l’entorn, està venent com a positiu en ple context de crisi. Però en un context en el què els preus s’han disparat i què tot allò que l’Ajuntament compri o contracti pot ser de mitjana un 9% més car, aquest 1,5% d’increment és contenció i més contenció o, fins i tot, retallada.

Podrem fer front a l’obra pública? Podrem tenir els serveis públics que la situació requereix? O caldrà incrementar ingressos: de quan haurà de ser la pujada d’impostos del 2024 que el govern no s’atreveix a fer enguany, abans d’eleccions? La pròpia interventora municipal parla d’una previsió d’increment dels ingressos per l’IBI del 4,94% (i no creiem que sigui per què creixi un 5% la construcció…), i d’un 9% per les taxes, sobretot per la recollida d’escombraries.

Un post sobre pressupostos pot fer mandra, malgrat que és un tema clau que marca molt del què passarà al nostre municipi aquest any. Per això, aquí està, el post, i un nou número de l’Alternativa, la publicació municipalista de l’AUP, amb doble pàgina al Diari de Rubí. Perquè, pesat o no, és #essencial.

El que dèiem. Un pressupost que en aquest context s’incrementa un 1,5% és de contenció. Per això, per exemple, s’han reduït inversions ordinàries. La incertesa global és gran i a l’AUP som conscients de les dificultats que suposa elaborar i gestionar aquest any un pressupost que era indispensable reorientar: centrar-lo més i més en les persones i caminar cap a la transformació energètica, del consum o de la mobilitat. En aquest context, veiem algunes millores respecte anys anteriors: s’incrementen les despeses socials (un 1,5%, precisament, per tant, creix en paral·lel a l’increment del pressupost, i no més com caldria), millora el contracte de bus urbà o baixa alguna de les despeses de lluïment polític.

Malgrat això, què ens trobem?

1. En aquest context de crisi social, caldria incrementar significativament més la inversió en acció social, ciutadania, igualtat. Sense bones xarxes de suport entre les persones i de recursos per aquestes xarxes des de les institucions, serà molt difícil sostenir cap crisi.

🎜 When you go to get a word of advice
From the fat little pastor
He will tell you to love evermore.
But when hunger comes a rap,
Rat-a-tat, rat-a-tat at the window…

[GIRLS]
At the window…

[EMCEE (spoken)]
Who’s there?

[GIRLS (spoken)]
Hunger!

[EMCEE (Spoken)]
Ooh, hunger!

See how love flies out the door… 🎝

Cabaret. Money.

2. Com a les nostres cases, si necessites pujar una despesa, n’has de baixar una altra. Els diners, per a la majoria, no es reprodueixen infinitament. A l’AUP insistim en què hi ha una bona bossa de despeses que o bé són prescindibles, o bé només són importants per a alimentar el propi govern i la seva estructura.

Com els 416.000€ destinats a contractar les 4 assessores a dit que té el govern i les 4 de l’oposició (dels grups que en tenen, que són PSC, ERC, En Comú Podem i Ciutadans). El Rubí Brilla sencer, o totes les accions de Ciutadania i Civisme, costen exactament el mateix.

O el 1.100.000€ que costen els nostres salaris, els dels 23 càrrecs electes que estem a l’Ajuntament, jo inclosa. Sabem que ser regidora es mereix un salari (sinó, només la gent rica estaria als governs), però no cal que sigui tan elevat (de fet, a l’AUP establim un límit i fem retorn social de la resta del salari que rebem).

O per exemple, destinarem 618000€, 70.000 més que l’any anterior, al capítol 1 (és a dir, el personal) de la unitat d’acció institucional i comunicació. Que ja sabem que no és només fer les notícies de la web, la revista de La Ciutat, organitzar actes del govern o la seva propaganda, però també sabem que en bona part, si que ho és. Sabeu quan destinem als salaris d’Igualtat? 126.672€. A Gent Gran 581.166€. A Joventut, 100.000€. A parcs i jardins, 425.012€. I podríem seguir.

3. A més, aquesta repriorització, podria ser un miratge, o potser el fruit d’un govern que controla bé els tempos del poder: les grans i petites inversions i els esdeveniments com la Festa Major que donaran rèdit per a les eleccions del maig ja tenen les seves partides assignades i reservades en els pressupostos dels anys anteriors.

4. i darrer d’aquest post. Podríem continuar parlant de com millorar la gestió (internalitzant, potser?), aprofitar millor els diners, fer una anàlisi acurada del pressupost, però no hi ha espai, en un post. Per això, deixo aquí el vídeo del Ple (si teniu temps, paciència i estómac, vegeu minut 52 a 1h09 per la defensa del govern, 1h42 a 2h29 per les exposicions de l’oposició i fins les 2h52 pel -sic- debat) i, per si voleu comparar com estan les coses, el post dels pressupostos del 2021. Per algun motiu misteriós, no vaig fer el post del 2022. Que aprofiti i, sobretot, bona entrada d’any, o almenys tan bona com sigui possible!

Estàndard
El dia a dia

44. La lista de la compra y una canción

como un cupón, de los ciegos.

(per si a algú no li sona: lletra de la Cabra Mecánica, tot i que al nostre acte, res a veure, hi van tocar Malparits versionant Sopa de Cabra -això que ara anomenen cover)

#Lallista. Però no, no era la de la compra. És la que vam presentar el 26 de novembre per a concórrer a les eleccions municipals del maig del 2023. Si, en poc més de 5 mesos toquen eleccions locals, i potser en sentiu el tuf perquè ja s’ha intensificat la visibilitat dels partits. Si fos catòlica diria allò de que “Déu ens agafi confessats”, però no és el cas. I si, ja sé que formo part d’una candidatura, però això no treu que no puguem reconèixer tot plegat.

En tot cas, a la nostra candidatura, l’Alternativa d’Unitat Popular, hem escollit el novembre per donar a conèixer la llista (electoral). Les 25 titulars, i les suplents (com al futbol): Marina Dolset Manchó serà la futura portaveu de l’AUP a l’Ajuntament de Rubí. Una companya amb llarga trajectòria associativa, activista, que sap com van les institucions, que ha estat fent feina invisible tot aquest mandat, i que té moltíssima expertesa en el camp social. La veritat, saber que hi serà, el maig, és un alleugeriment: sap el que es fa.

Però no hi serà sola. Hi serem moltes altres, acompanyant-la entre bastidors o no, com totes les que han escollit encapçalar la llista: Ester Gómez, Martin Pretel, Pablo López o Jordi Simó Boladeres. Saben on són, i perquè.

Molta més gent, però: Nel·la Anguita, Alba Aguilà, Jordi López, Joan Mirot, Gisela Agüera, Pau Puig, Antonia Ocaña, Mercè Hernández, Joan Benet, Juana Torres, Marta Morata Mateo, Arcadi Bassegoda, Josep Lluís Amador Teruel, Josep Navarro Tomàs, Helena Fajula o Zaira Torán. Persones actives, que formen part del teixit associatiu de Rubí, que coneixen bé la ciutat.

I també Meritxell Concha, Joaquim Navarro, Pau Miguel, Júlia Olle, Mireia Cobas, Ricardo Pitarch, Maria Teresa Sobirà, Dani Esteban Alamarcha, Merche, Marc Gascón, Ana Mercedes Farre Díaz, Mohammed Barrouhou, Carmen Cotero, José Fuentes, o Ana Ciscar. Gent jove, gent gran, de sectors diferents, que ens trobem en aquesta candidatura assembleària perquè sabem que l’AUP fa feina per Rubí, té gent i té projecte (buf, ara si que faig tuf electoral, però que consti que són paraules sinceres).

La llista la tanquem, com sempre, les regidores que ja hem complert el nostre mandat: Albert Giménez, Ivan Hernáez, Aitor Sánchez Cerezuela o jo mateixa.

Com deia un precisament un dels nostres ex-regidors al seu twitter, l’acte de presentació de la llista va ser un tret de sortida a aquest nou equip absolutament motivador: molta gent, un acte bonic i emotiu, una estona agradable amb bon ambient. Un acte que va incloure, fins i tot, alguna llàgrima d’agraïment (❤).

Evidentment, no només de bon ambient, emocions i bona gent s’alimenta ni la política ni la gestió municipal, però està clar que són ingredients importants. A partir d’aquí, la feina es facilita.

En tot cas, per part nostra, continuem treballant el que queda d’aquest mandat, i ens arromanguem també per arribar a la gent que encara no ens coneix.

Treballem per arribar cada cop més lluny, col·lectivament. Com vam repetir a l’acte: la política o la fas o te la fan (Joan Fuster).

Estàndard
El dia a dia

43. Embaràs

Ahir a la reunió de famílies de batxillerat la tutora ens va dir que el segon de batxillerat era com un embaràs: “són 9 mesos, a vegades bons, a vegades dolents, però saps que un dia, s’acaba”. No vaig tenir clar si era una comparació del tot encertada però avui diria que els mesos que ens queden als càrrecs electes de l’Ajuntament fins el maig del 2023… potser són també com un embaràs, però dels que saps que seran complicats. Almenys per a mi, perquè pot ser que d’altres (inexplicablement) els gaudeixin.

Si algú va tenir l’honor de veure el darrer Ple, sabrà perquè ho dic: núvols de tempesta, rayos, truenos y centellas com diria el capità Haddock (en francès segurament), que no sé perquè ara em ve al cap.

La qüestió és que el 28 de maig toquen les eleccions municipals, i els diferents partits van desplegant l’artilleria per aconseguir més quota de poder. Esperem que no es desplegui només artilleria, per això, però sembla que per a bona part de la classe política, o de la gent que fa política, o fins i tot de part de la gent que vota unes o altres opcions, o hi ha sang i fetge, o no hi ha bona política. Cuanto peor, mejor, que va dir aquell. Perquè tenim clar que part de l’artilleria es mostra només de cara a la galeria, oi? Certament hi ha odis dins el Saló de Plens, però no hauria de ser això el que mou el que fem unes i altres per construir Rubí.

Quan em poso així em sento com una mala professora donant lliçons que ningú ni vol ni necessita, i per això el darrer Ple vaig acabar mossegant-,me la llengua amb la conseqüència, el dia següent, d’una pansa als llavis i molta mala llet acumulada.

Han passat uns dies, una setmana exactament, i continuo sentint i pensant i patint que la gent que confiem que des de la política de les institucions es pot fer quelcom (per poc que sigui) per a millorar les vides de la majoria, hem de dir ben fort que no volem fer-la així. Que, com a l’Aup de Rubí, no la fem així, o que almenys ho intentem.

“Així”.

Cal que expliciti a què em refereixo? demagògia (discursos buits de contingut real però punyents, propostes descontextualitzades, paraules que cerquen agradar apel·lant a l’odi, la ràbia, la por), simplisme polític (o amb mi o contra mi, discursos sense matisos, bons i dolents, veritats i mentides) que du a construir “enemics” i “salvadors” (i si, en masculí, tot i que no sempre és així). A vegades perdem els estreps, i diem coses que no volem dir. M’ha passat més d’un cop als plens o en reunions. Però el problema no és aquest, perquè quan et perds, pots reencaminar-te i demanar disculpes. És humà.

El problema ve quan la base del que fem és aquesta; quan la nostra mirada al món està travessada d’aquesta forma de fer; quan la base del que construïm i del com ens relacionem, és aquesta; quan cerquem electorat, a través d’aquesta base, quan apel·lem a la gent només des de l’odi, la por, la ràbia, la falsa escolta sense solucions reals. Que és evident que tothom podem tenir ràbies i odis. Però hem de saber què en fem, d’aquestes, per tal de reconèixer-les i permetre que continuem construint allò comú i allò que és públic.

Per la part que li toca a l’AUP, i per la part que em toca a mi com a regidora, continuarem procurant centrar-nos en les propostes, en fer feina, en fiscalitzar el que es fa des dels poders, en recollir allò que sentim que se’ns demana fer, sense entrar en la sang, el fetge, i la demagògia. Amb encerts i amb errors, però almenys ho intentarem. Mentrestant, segurament ens farà mal el cos, en molts moments.

Perquè si aquests mesos fins el maig fossin com un embaràs, seran intensos i complicats, en la política institucional. Sort que vaig poder gaudir el meu.

Estàndard
El dia a dia

42. Ciutats vivibles per a sostenir les trames de la vida

A finals d’abril vaig tenir el gust de participar als II “Diálogos feminista y ecologistas: Ciudades vivibles para sostener las tramas de la vida” organitzats per Entrepobles. No faré aquí un resum, que podeu llegir a la revista 77 d’Entrepobles, però si que tinc pendent fa setmanes (mesos) fer l’article recollint la intervenció aquí, ja que té a veure amb la tasca feta com a regidora de l’AUP Rubí.

Us deixo aquí i en el vídeo incrustat a sota la llista de reproducció completa amb els debats dels I i dels II Diàlegs, per si voleu escoltar les dones interessantíssimes que hi han anat participant, i em poso tot seguit amb la intervenció.

La taula en la que participava se centrava en articular veus de feministes que estem en la gestió concreta del treball a les ciutats, des de les institucions: l’alcaldessa del Municipi B de Montevideo (Uruguai) Silvana Pissano, Valeria Melipillán, alcaldessa de Quilpué a Xile (que no va poder participar per una emergència climàtica al seu municipi); Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6 i Lilián Celiberti de Cotidiano Mujer d’Uruguai i l’Articulació Feminista Marcosur. La intervenció és oral (i això es nota en l’escrit que ve ara) i en castellà.

“Me parece que es importante empezar situando el posicionamiento vital (que al final es político) que tenemos cada una de nosotras cuando hablamos o hacemos, puesto que lo colectivo, esas ciudades cuidadoras que queremos construir, se nutren de las experiencias vitales de cada una.

En mi caso, el lugar en el que estoy y desde el que trabajo en la política institucional tiene mucho que ver con Ca la Dona como espacio feminista de maduración, crecimiento y aprendizaje. La experiencia allí me ha permitido estar en la institución desde un lugar que quizás no es el habitual, y que tiene poco que ver (esperamos) con el hacer clásico de las organizaciones políticas representativas.

Es muy importante porque al final las formas de hacer, el cómo hacer, también generan ciudad. ¿Des de que lugar queremos construir todo este común que estamos buscando crear en nuestras ciudades? Es importante clarificarlo, aunque siempre teniendo en cuenta que nuestro papel ahora mismo como grupo municipal de la AUP no es de gestión de lo público, pero sí de construcción de lo común (más aún porque en la candidatura intentamos construir dentro y fuera de la institución).

Los aprendizajes en el feminismo a los que me refiero tienen mucho que ver con construcción comunitaria desde lo que en Ca la dona llamábamos política de la relación: transformar de forma permanente y consciente el mundo en la cotidianeidad, el día a día, desde los espacios en los que interactuamos y a partir de la relación de igual a igual entre las personas y colectivos. 

Y por lo tanto estar en la institución no sería estar en un espacio “de poder”, un espacio para ejercer poder sobre, o un espacio en el que se valore el poder en sí mismo, sinó que debería ser, entendemos, un espacio para contribuir a esas ciudades cuidadoras donde las personas podamos ser de manera autodeterminada y autónoma, y desde donde poder hacer. Estar en la institución debería servir no para “tener poder” sinó para facilitar este poder hacer y ser ciudadano, desde una misma y en relación, en el reconocimiento de la interdependencia y de la ecodependencia. 

La intervenció.

A partir de ahí hay un elemento que me parece importante resaltar: el trabajar en la política institucional desde un reconocimiento mútuo con el resto de personas con las que interactuamos, sean colectivos, partidos, técnicos y técnicas, etc., pero sobretodo también desde las alteridades, desde los márgenes y periferias (un igual a igual que en realidad debe traer la periferia al centro y por lo tanto cuestionar siempre privilegios).

Respecto a las alteridades, en el documental Ciutats Vivibles de Entrepobles una compañera de Punt 6, Sara Ortiz Escalante, decía que si las ciudades consiguen garantizar el derecho a la ciudad para todas las personas que estan/estamos en los márgenes, lo garantizaran para todo el mundo, porque el resto (más o menos) los tenemos satisfechos. 

Partiendo de aquí es más facil huir permanentemente de sectarismos, partidismos, luchas de intereses o redes clientelares de las que a menudo se fomentan en la política institucional. Así, intentar tejer redes desde abajo hacia arriba, generando confianza con las personas de diferentes organizaciones, des del reconocimiento, la honestidad y saliendo de los corsés en los que se te sitúa cuando estás en estos espacios de representación. 

En los procesos para generar consensos creo que es indispensable partir de las subjetividades diversas, llegar a esa ciudad que tiene que ser diversa y permitirnos ser diferentes, reconocer el conflicto que se genera, crearlo si hace falta, y buscar los consensos y lo común des del disenso, desde toda esa distinción que nos hace al final más libres. Que la igualdad no sea una normatividad o una homogeneización, un gris que se impone desde la gran estructura y desde el poder sinó que sea el afloramiento de todas las diversidades que hay en las ciudades para poder generar desde ahí la comunidad. 

Todo esto no son palabras abstractas sinó que forman parte de una política que es feminista, ecologista y absolutamente transformadora desde la vida. Una política que puede permitir también que las propuestas tengan permanencia más allá de cambios de gobierno o siglas, que es uno de los problemas de las instituciones: cada vez que hay cambio de gobierno se abandonan propuestas. Es indispensable generar cierto reconocimiento mútuo y consenso político para que las propuestas puedan ser asumidas y se sientan compartidas, para que puedan ser más permanentes y tirar adelante seas gobierno o oposición. Es nuestra responsabilidad intentar hacer comunidad más allá de las siglas propias y romper ese distanciamiento que hay entre lo que se entiende como la política legítima (la de las instituciones y partidos) y la comunidad que también es política”. 

A partir d’aquí la intervenció aterra explicant propostes concretes desenvolupades des de l’Alternativa d’Unitat Popular aquest mandat: per a treballar la seguretat en i des de la comunitat; per a fer dels carrers i places un lloc per a la vida i la relació (i no només un lloc de pas, per als cotxes o per al consum); per una energia pública, distribuïa i de proximitat; per renaturalitzar la ciutat; per un oci nocturn juvenil dinàmic i segur; i moltes d’altres que de fet podeu veure a la web de l’AUP. “Propuestas diferentes que intentan concretar toda esta perspectiva feminista de hacer una ciudad cuidadora más allá de “la piedra” y poniendo el centro en la relación, en la comunidad, en el apoyo múto, en la equidad, en esa desinstitucionalización para que la política sea desde abajo, siempre conscientes del lugar en el que estamos”.

Estàndard
El dia a dia

41. Seguretat, por, percepció i comunitat.

Podríem definir de forma senzilla la seguretat com la possibilitat de desenvolupar les nostres vides lliures de violències, coercions i agressions. La viquipèdia parla de “forma de llibertat o resiliència contra danys potencials o canvis coercitius no desitjats”, i incorpora un apartat anomenat “percepcions de seguretat” on diu que “com no és possible conèixer amb precisió fins a quin punt alguna cosa és ‘segura’ les percepcions de seguretat varien”, i continua “Per exemple, als Estats Units (EUA) és freqüent la por a la mort per un terratrèmol, però el fet de relliscar al terra del bany mata més gent; i a França, Regne Unit i Estats Units hi ha moltes menys morts causades pel terrorisme que dones que han estat assassinades per les seves parelles a la llar“.

Perquè començar aquest post així? Per a fer possible entrar en diàleg i escolta mútua aquelles persones que se centren en els delictes comesos i en la inseguretat que generen amb aquelles persones que parlem també de percepció. És a dir, no són coses excloents. Moltes ho sabeu, però jo mateixa he rebut en propi cos el delicte i sé perfectament el que és la violència, la por encastada dins teu i la posterior sensació de vulnerabilitat.

L’altre dia fèiem un debat sobre aquesta qüestió (us deixo el vídeo a sota) i en Xavier Pellicer que com a jurista i membre d’Alerta Solidària porta anys treballant la seguretat, parlava de la importància de construir comunitats segures sense deixar d’atendre la urgència: hem de ser capaces d’actuar ràpid per a contenir l’hemorràgia de la comunitat quan un fet violent s’esdevé i genera un impacte individual i social altíssim. Contenir l’hemorràgia pot tenir a veure amb incrementar la presència policial en un lloc concret. Però construir comunitats segures, amb què té a veure?

Debat “Seguretat: la ruptura de la comunitat”

En aquesta línia, deixo aquí com a recordatori l’article escrit sota l’impacte de l’assassinat d’un comerciant al centre de Rubí l’octubre del 2021. Des d’aleshores, i gràcies al debat i les converses sobre el tema generades a la ciutat, cada cop es fan més propostes que van més enllà de les xifres, les ràtios policials, el codi penal o la videovigilància. Veurem què passa a un any de les eleccions municipals i què es posa en la balança. En aquesta conversa del 20 de maig d’enguany amb el periodista David Garcia al programa Els Grups Municipals Opinen de Ràdio Rubí també en parlem (a partir del minut 10 aproximadament), però és molt més recomanable i complert si podeu veure el vídeo de més amunt, amb Xavier Pellicer i Emiliano Tapia.

Algunes persones us pregunteu perquè sempre que surt aquesta qüestió la gent de l’AUP acabem insistint en esmentar la ultradreta Si seguretat vol dir poder desenvolupar les nostres vides des del benestar i l’autonomia, no té absolutament res a veure amb ser de dretes, això és evident. Però aleshores, perquè són sobretot les dretes, i amb molta força les ultradretes, les que posen en el centre del seu discurs i propostes la seguretat?

Sentiu que el que posen en el centre és aquesta idea de llibertat i benestar comú? O potser més aviat una perspectiva associada a què, per a què les normes de funcionament d’una societat (on algunes puguem ser lliures) es duguin a terme, cal (molt?) ordre i (molt?) control, així com (una?) autoritat més o menys forta (i imposada)?

Sota aquesta perspectiva l’autoritat no és quelcom que la gent reconeixem i atorguem a algú, i que també li podem retirar si no respon a les necessitats o desitjos del grup, sinó que es té i s’imposa; l’ordre i les normes no és quelcom que es construeix amb el consens i amb la nostra participació i que inclou el canvi, la diversitat o el conflicte, sinó que ve de lluny, de la tradició i el costum i pactes majoritaris (hegemònics, en realitat); l’autonomia, el benestar o la llibertat no tenen a veure amb desenvolupar vides capaces i autodeterminades, des de les nostres diversitats i diferències i amb les nostres vulnerabilitats i dependències, sinó que té més a veure amb les nostres capacitats individuals per a progressar i competir en la vida (si vols pots, ja siguis pobre, ric, dona, home, vella, jove, negre, blanca, etc.) i, en tot cas, si algú té moltes dificultats, l’Estat pot fer petites empentes (o no). Sota aquesta perspectiva, és evident que davant el delicte el que cal és presó i policia: la societat t’ha donat oportunitats, no les has aprofitades, et correspon una sanció. Fin de la historia.

Ara bé: és així davant de tots els delictes? Dels de totes les persones? Contra totes les persones? En realitat els discursos ultres són altament tolerants amb delictes i actituds que no modifiquen l’odre establert (perquè o el reforcen o són part d’aquest ordre): l’evasió d’impostos del Rei, els insults homòfobs, els delictes de grans banquers o empresaris, etc. Perquè al final, potser no es tracta de viure (i de sentir-nos) segures… potser més aviat es tracta de conservar una societat en la què unes persones viuen molt més segures que d’altres, i on uns models i formes de vida (consolidats i dominants) tenen més llibertat i molta més seguretat que d’altres?

Dit això, les persones que demanen presència policial o videovigilància, són de dretes? Algunes si, altres no, faltaria més. Però el que està clar és que responen davant l’hemorràgia que senten. El que a nosaltres ens sembla rellevant no és ni molt menys discernir si la gent és o no de dretes. El que ens sembla rellevant és alertar de l’aprofitament de la por i el malestar que es fa des de certs sectors (de dretes, o electoralistes) per a fer quallar soterradament el seu discurs. Però també de la manca d’escolta real d’aquest clam que a vegades fem des de les esquerres. És per això que a l’AUP volem parlar del tema, arriscar-nos a la crítica, fer propostes i actuar per a crear aquesta comunitat en la que puguem viure cada cop més lliures de violències i discriminacions.

Malauradament vivim temps de precarietat, crisi, manca d’expectatives de futur, aïllament, crispació, angoixa, solitud. Vivim temps en què res ens ajuda massa a desenvolupar de forma segura les nostres vides. I per això creiem que és encara més important continuar generant debat i formes de vida que ens permetin mirar l’entorn amb empatia, sentir-nos acompanyades, relacionar-nos amb el veïnat, protegir-nos i sentir-nos segures.

Estàndard
El dia a dia

40. De conflictes i diàlegs

D’entre els diversos conflictes que vivim a la nostra ciutat, el mes de març n’hi ha hagut almenys dos que han ocupat força espai en converses, xarxes socials o notícies: el desallotjament dels horts del Castell i la mobilització de veïnat, famílies i entitats per aturar el trànsit de camions pel camí d’Ullastrell.

Foto: Diari de Rubí

Què tenen en comú? s’arrosseguen fa dècades, hi ha grups de persones clarament afectades (i que lideren la protesta), i són mostra de la dificultat de fer política des del diàleg, la mediació i l’assumpció del conflicte.

No us enganyaré: com treballar allò comú assumint i acceptant el conflicte, les diferències i fins i tot l’enfrontament, és un dels temes que més em preocupen (i més m’estimulen políticament). Qualsevol que hagi participat mínimament d’entitats, hagi estat presidenta d’escala, estigui en un partit, o en un club esportiu, sap què vol dir, això.

Quan mirem allò que ens és comú i actuem per a construir-ho des del col·lectiu, ens trobem tota una diversitat de formes de fer, de ser, de pensar, que no sempre és fàcil posar en diàleg. De fet, fins i tot diria que sempre és difícil posar en diàleg, més que res, perquè la nostra cultura democràtica és pobra, recent i (volgudament) poc treballada.

Sembla molt més fàcil imposar força, poder o majories. I així passa quotidianament a cases, aules, carrers, empreses, partits o… governs. Teixir consensos a partir de les diferències, a partir d’allò que ens fa “distintives”, és extremadament lent i complex. I té un requisit essencial: reconèixer a l’altri com a subjecte capaç i igual.

Però no: millor fer triomfar el sectarisme, o la veritat (absoluta?), o el lloc de poder, o imposar la veu (per suposat, la pròpia sempre és és la veritable), o el privilegi de l’edat, o dels diners, o el de la força.

El conflicte dels horts: pregunta i demanda

Al darrer Ple vam demanar explícitament que no s’utilitzés la força per al desallotjament dels horts i que s’iniciés un procés de mediació, d’oferiment d’alternatives i de resolució del conflicte. Ens van respondre amb un explícit no gestual, però esperarem la resposta formal el proper Ple.

Per qui no conegui el conflicte, molt resumidament: hi ha dues parcel·les (segons cadastre) en els camins entorn el Castell de Rubí plenes d’horts. Horts dels de sempre, amb tanques sovint de material reutilitzat, algunes amb animals, altres no, algunes amb petites barraques (i infrahabitatges), d’altres no. Horts que en una ciutat avui urbana i industrial han quedat en els marges, infravalorats, molestos per la seva irregular “estètica”, però que són refugi d’activitat del sector primari, d’oci, de trobades “de les d’abans”, a l’aire lliure, entre hortalisses, terra i la cabanyeta. També, malauradament, per a una minoria s’han convertit en un espai on viure amb una mínima (molt mínima) protecció.

Què ens trobem? que tots els grups municipals hem demanat en algun moment restaurar l’entorn natural d’aquella zona. Que alguns (l’AUP, de fet) hem demanat a més que es cerquin alternatives: per als horts, per a l’oci, per a l’habitatge. Que aquest hivern una parella va morir a Montcada en una zona similar a la que tenim a Rubí. Ens trobem amb un conflicte que afecta entre 30 i 40 persones que perden l’ús de l’espai i que, per acabar-ho d’arrodonir, moltes d’elles tenien contractes legals i vigents amb Cerámicas Egara, una empresa en concurs de creditors que té encara força propietats al nostre municipi. L’Ajuntament he demanat reiteradament a l’empresa que intervingui per a netejar la zona, Cerámicas evidentment ni ho ha fet ni ho farà, i com l’Ajuntament n’és responsable subsidiari va iniciar tot el procediment legal i burocràtic per a actuar en aquestes parcel·les.

I aquí és on reprenem el fil argumental de l’inici. Com actua? Notifica per escrit, amb un paper enganxat a la porta de cada hort, que tenen un mes per a desallotjar o, sinó, entraran les excavadores. Meravellós. Per si algú no entenia bé què estava passant, van obrir durant uns dies una oficina d’informació a Can Serra on et podien dir: “si, el paper vol dir que marxis, pitant“. Se suposa que prèviament s’havia intervingut amb les persones sense sostre però, intervingut com? Si no tenim pisos socials disponibles, en aquest municipi. A viure a una pensió, possiblement. Entremig hi ha una trobada de la Taula de Benestar Animal i esclata un altre conflicte: allà hi ha una colònia de gats, què pensen fer, entrar amb les excavadores i arrasar amb els animals?

Conseqüència: una part de la gent abandona els horts, una altra decideix resistir, es planten a defensar els horts, exigeixen diàleg i es neguen a deixar entrar les màquines. Alguns fins i tot tenen la força d’iniciar procés judicial i, bingo! Fiscalia els dóna la raó i exigeix que l’ajuntament escolti les parts interessades i procuri evitar l’ús de la força.

Dècades de desídia amb la gestió de l’entorn natural i les activitats que s’hi desenvolupen. Conflicte servit. Per si algú vol referències, aquí ve una proposta que vam fer el setembre del 2020.

Què més? el camí d’Ullastrell. Quant fa que es reclama que no passin camions de més de 12 tones? Una eternitat. Bé, des de què van començar a passar, segurament, arrel de les activitats de l’abocador de Can Carreres. Els camions passen a tota hora i cada dia, duen pudors variades, gairebé no caben per la via, i generen un intens conflicte a les hores d’entrada i sortida de l’institut JV Foix i l’escola Joan Maragall. No és el primer cop que hi ha un accident, però aquest hivern (també) van atropellar una alumna. Per sort, sense lesions greus. Conflicte servit. En positiu? la gent s’ha organitzat, s’ha creat la Plataforma per la Pacificació del camí d’Ullastrell, i s’ha dut una proposta al Ple per a iniciar mesures urgents per a assolir-la. La moció va prosperar amb l’abstenció del govern, que diuen que algun dels acords no és aplicable. Llàstima. Esperàvem que fos de consens. Que pot ser, eh? Que algun acord que demana “immediatament” fer alguna cosa no sigui del tot regular per al to d’un Ple, però ei, que dubtes també en tenim, de què sigui legal el pas de camions de més de 12 tones pel camí. Bé, més aviat tenim certeses.

I tornem a l’inici de l’article, perquè la manca d’unanimitat en la moció, per a nosaltres, torna a ser una mostra de la manca de possibilitat de diàleg: per manca de pràctica, de voluntat, de temps. O per “cultura democràtica”.

I com sembla que ja ha començat la precampanya (si, falta un any i un mes per a les eleccions, però ja s’olora en l’ambient) ara em toca demanar que voteu l’AUP. Però no ho faré, tot i que ja ho he fet, més que res per evidenciar l’absurditat de la situació. El que si que toca, i molt, és promoure una veritable cultura democràtica al nostre municipi i més enllà, que possibiliti construir de debò allò comú des del què ens apropa, i des del què ens distingeix. Perquè sense una cosa, no existeix l’altra. Això, ens toca a totes.

Estàndard
El dia a dia, General

39. Parlem les dones

Article publicat a Ràdio Rubí amb motiu del Dia Internacional de les Dones

Parlem les dones,
des del dolor, el plany, la pèrdua,
des de la ràbia i la fúria
des de la cura, l’amor, l’esperança.

Mires el món, i et colpeix:
guerres, La Guerra, senyors de la guerra, el negoci de l’armament, la lluita pels recursos
però tornes a mirar-lo, i hi ha més guerres, guerres soterrades, continuades i invisibles que condicionen cada segon de la vida de milions de persones,
guerres que assetgen, exploten, violen, guerres sistèmiques que assassinen dones pel fet de ser dones.

però el tornes a mirar,
i et trobes que és 8 de març i que els feminismes estan cada dia més estesos, que s’estan assumint a les cases, als carrers, a les institucions, que dir-se feminista ja no et suposa un linxament, que la revolució silenciosa és una gran marea imparable que creix, creix i creix i tot ho inunda

però ens maten
ens insulten
tergiversen les nostre paraules
acallen la nostra veu.

I mires en la proximitat i veus que dues dones es besen, que a ta filla li neix una llibertat desconeguda per a tu, que un home abraça el fill pel carrer, que nois i noies perregen sense por a què amenacin la seva sexualitat i rebutgen sense contemplacions els assetjadors, que la coeducació s’estén com mai, que estan fent autodefensa, que diuen prou, que diem prou

però ens maten, encara més
ens agredeixen, més fort
ens cosifiquen, una mica més.

I veus que la reacció és violenta i agressiva
però que ho és perquè alguna cosa es mou
perquè el moviment és profund i espanta a unes minories
que se senten amenaçades,
per què perden poder, perden privilegis, perden espai
i això no ho poden permetre
i surt VOX, i surten xifres de més violacions, i surten dades de més violència a les cases

però també més denúncies, més resistència, més construcció, més sororitat, més homes revisant la seva masculinitat (si, portem segles així, les dones), més col·lectius, més corresponsabilitat, molta feina feta però també molta pendent,

I si, la reacció és violenta

És 8 de març i hi haurà homes que buscaran ser al centre,
però és que avui és 8 de març,
és 8 de març,
és 8 de març,
parlem les dones,
avui la nostra veu és la que s’alça immensa per a ser escoltada
i queden dies per a què tothom parli, que cal parlar i alçar la veu sempre, cada minut, posar límits i reparar cada injustícia, cada insult, cada retallada de drets, cada gest discriminador, cedir espais, renunciar a privilegis, segon a segon, racó a racó, perquè a qui no se li atorga veu sigui escoltada, perquè qui alci més la veu siguin aquelles que tenen el cos en carn viva.

Segon a segon, dia a dia, siguem el cos, les mans, els peus, la veu de la revolució silenciosa que ens fa més lliures de fer, més fortes per a ser, més enxarxades en una comunitat que ens acull, cuida i recolza.

Estàndard
El dia a dia

38. Eleccions? Encara no, gràcies

Les eleccions locals no poden canviar de data i són sempre cada 4 anys. Les properes toquen la primavera del 2023, d’aquí a un any i quart, però ja se n’ensuma cert flaire a les xarxes socials de partits (més vídeos, simplificació de missatges, repetició de lemes, i ja gairebé peticions de vot). Aviat començarem a veure obres als carrers i previsions d’inauguracions. Tot plegat anirà en augment, i el Ple recuperarà mes rere mes un to teatral.

Cal dir que el govern no cal que faci campanya: té tot l’aparell de comunicació institucional al seu servei. De fet la confusió entre xarxes i missatges institucionals, personals i de partit és una de les crítiques recurrents que es fan a aquest govern. Amb la Covid vam veure fins i tot com els colors i imatge gràfica de la campanya de l’Ajuntament eren idèntics als de la campanya electoral del PSC del maig del 2019 -el color vermell, i un cor). Però l’oposició també tenim un sou públic i una responsabilitat davant la ciutadania.

Foto i perfil d’Instagram del fotògraf Sergi Rodergas

Aquest dimarts hem vist com la ultradreta va venir a fer (un altre) acte de campanya a Rubí: venen sovint, tinguem en compte que tenen Rubí al punt de mira. El missatge? El que ells anomenen “seguretat”. I és que aquest és un dels temes que més sonarà aquest any i quart. No la pobresa, la sanitat, el possible nou abocador, les noves línies d’alta tensió, la contaminació, la manca d’habitatge, la manca d’expectatives per la joventut, l’augment de la violència masclista. No. La seva forma d’entendre la seguretat, que de fet estan reproduint d’altres partits (i això és el que més ens preocupa). Aquest és un dels temes més perillosos pels discursos populistes i d’odi que genera i, insistim, comencem a estar en campanya. El missatge? Més policia i enduriment de les lleis (malgrat se sàpiga i es torni a saber que els estats amb més control policial i lleis més dures no són els més segurs, més aviat al contrari).

Per part nostra, hem decidit fer balanç per a projectar la tasca feta i la que ens queda per fer, i continuar fent camí a través de la pràctica i la generació de discurs. És la nostra estratègia, com Alternativa d’Unitat Popular, per a transformar, per a ser útils (#essencials), però també (si s’escau) per a convèncer. Perquè si hem escollit ser a la institució, si estem a l’Ajuntament, és per a això: per a fer i transformar, tinguem les regidores que tinguem, tant dins com fora de la institució. En això estem. Així que el dia 7, roda de premsa de balanç, a les 18h, al CRAC.

Estàndard
El dia a dia

37. Un monstre empresarial, emprenyat amb el Ple

Cartes (també enviades per correu-e) de la Mútua, dirigides a tots els grups municipals del Ple

Quan el mes de maig d’enguany els col·lectius Rubí Sanitat i el Moviment per unes Pensions Públiques Dignes (MPPD) van reunir-se amb els grups polítics del Ple de l’Ajuntament per a demanar-nos presentar i aprovar una moció, ningú imaginava que arribaria a emprenyar un monstre empresarial com és Mútua de Terrassa.

El 27 de maig vam fer el Ple. Vam aprovar la moció titulada “en defensa del sistema públic de salut i per una gestió pública dels serveis sanitaris a la nostra ciutat” amb els vots a favor de tots els partits (ERC, CS, ECP, VR i AUP) llevat l’abstenció del PSC.

Sembla que a la direcció de la Fundació Assistencial Mútua de Terrassa van veure el debat, potser el van seguir amb atenció i tot, i es van sentir (dedueixo per les cartes) marginades i ofeses. La veritat, no sé si riure o plorar. Poc costum que s’aprovin acords que la qüestionin? A Terrassa una moció similar presentada el juny no va rebre el suport de cap partit amb representació al Ple.

El Ple del 27 de maig. La moció, a partir del moment 1:43:36

Un mes després tots els grups polítics rebíem una primera carta de queixa i setmanes després, davant el nostre silenci, una segona. Diuen que cal “modificar el protocol de participació ciutadana i el funcionament de les mocions al Ple”. Que senten “descontentament i malestar“, que no van poder “dir absolutament res” en el debat. I davant aquest malestar, fan una queixa formal a la Sindicatura de Greuges de Catalunya. Expliquen al Síndic que hem gosat dir que MútuaTerrassa “s’enriqueix il·lícitament, que té mala qualitat de contractació dels professionals, que es fan derivacions de la “pública” cap a la “privada”, que és una desgràcia el fet de tenir Mútua Terrassa a la ciutat de Rubí”. Diuen que en cap moment donem suport amb proves o dades a aquestes afirmacions, que “com pot ser que es pugui presentar una Proposta d’Acords al Ple basant-se amb unes premisses que falsegen i distorsionen la realitat?”. Que volen tenir dret de defensa i rèplica, vaja, i que (literalment) el que vam fer al Ple era un judici “sumaríssim”. Sembla que no entenen que podem fer (que és el nostre deure fer, de fet) propostes polítiques per a millorar la vida pública i comuna, fins i tot podem qüestionar les pràctiques de Mútua, si, en exercici de la nostra llibertat política. I que la participació ciutadana no és exactament el que pretenen: està més aviat pensada perquè qui no té ja tots els canals directes per a participar del poder, ho faci. Mútua, no ens enganyem, participa del poder. Té influència. Molta.

A part, també sembla que no tenen massa idea de com funciona un Ple: totes les mocions passen per Secretaria, que revisa que siguin ajustades a llei. I punto. La Mútua, no hi té més a dir.

Però no us sembla una reacció totalment desproporcionada i exagerada? Sobretot tenint en compte que el CatSalut no té que sapiguem cap intenció de treure concerts ni de tocar un pèl els beneficis de Mútua. Que serveixi aquest text almenys per a treure a la llum aquest sensesentit, ara que han sortit notícies de les reivindicacions de Rubí Sanitat i el MPPD. Per què, sabeu què demanava la moció? Què estem demanant amb aquests col·lectius?

  • Una gestió 100% pública del CAP Mútua i del futur CUAP i, per tant no prorrogar, o prorrogar per un temps limitat, el contracte del CatSalut amb Mútua.
  • Assegurar la màxima transparència en la gestió de MútuaTerrassa.
  • Constituir una comissió amb els grups municipals, Rubí Sanitat i el MPPD per fer seguiment de la moció.
  • Demanar a la Generalitat que el futur CUAP tingui els recursos que Rubí es mereix, i que se situï fora de les instal·lacions del CAP Mútua (per a evitar que s’allargui el contracte amb aquesta entitat).

Perquè creieu que aquestes demandes fan emprenyar Mútua? Com és que MútuaTerrassa, que ha viscut durant més de 70 anys dels diners públics ja des dels temps del dictador, es pren la molèstia de mirar el debat d’un Ple i escriure les regidores i regidors (dues vegades) i la Sindicatura de Greuges? Encara avui em sobta. No hauríem de ser nosaltres qui estiguéssim enormement preocupades i molestes per la carta que ens dirigeix personalment aquest gegant català?

Perquè no ens enganyem: les queixes tant de les persones usuàries com de Marea Blanca, Rubí Sanitat o el MPPD són conegudes i reiterades des de fa temps: deixo aquí només alguns articles prou aclaridors. Un dels articles explica com l’any 2016, arrel d’una llei estatal sobre asseguradores, Mútua va dividir en tres la seva activitat: branca asseguradora, branca sociosanitària (residències), i branca assistencial pública i privada (hospitals, cap, cuap…). Més de 3000 persones passen a ser treballadores de l’acabada de crear Fundació Assistencial Privada, que és la que gestiona el CAP de Rubí i durà el futur CUAP. 14.000.000 d’€ de patrimoni inicial. Amb els diners rebuts durant dècades, Mútua ha pogut crear empreses diverses que li donen “servei” (immobiliàries, informàtiques, logístiques…). Així que pot rebre diners dels nostres impostos (amb el Servei Català de Salut, el concert és d’uns 250.000.000 d’€ anuals, una part majoritària del total dels seus ingressos) i gastar-los en les seves pròpies empreses, per exemple. Transparència? Control del que passa amb els nostres diners? Amb aquesta trama empresarial, difícil.

Moltes de nosaltres coneixem persones que han estat ateses a la pública i derivades a la privada. T’atenen sense cobrar per la pública i et deriven per evitar la llista d’espera (que la pròpia Mútua i les retallades sanitàries generen) a la part privada, on potser els mateixos metges t’atenen, amb els mateixos estris i maquinària que utilitzarien per a l’atenció pública. No és opacitat, això? No és com a mínim èticament reprobable? Moltes coneixem també auxiliars, infermers o metgesses que es queixen de les condicions laborals en aquesta “fundació sense ànim de lucre”. Proves? Moltes. Ganes d’investigar i controlar per part del CatSalut? mmm Què creieu?

Estàndard
El dia a dia

36. Dies terribles: por, seguretat. Solucions?

Mentre tenia gairebé enllestit un article d’anàlisis sobre seguretat, delinqüència i com vivim aquests fets va arribar la notícia del terrible fet succeït divendres a la nostra ciutat.

No cal que us l’expliqui, suposo: un comerciant fou apunyalat després de perseguir dos nois que li havien robat una ampolla de rom, i va morir. Va passar al centre de Rubí, mentre la gent sopava als bars i les càmeres de vigilància ho gravaven. Jo mateixa estava al carrer, ben a prop. Una companya va venir pàl·lida per haver trobat la sang. Un altre en pena i ràbia: havia estat atenent un amic del jove assassinat, sense ser assistit pels Mossos, que al seu torn estaven en tensió vigilant l’escena.

El dolor i la consternació són enormes. També la ràbia. Mort gratuïta, sense sentit, immerescuda, absurda. Qualsevol mort violenta ens pot fer conscients d’aquesta absurditat, però en aquest cas es multiplica. El dolor, la ràbia, la consternació ens cauen al damunt com una llosa. La por, creix.

El veïnat va reaccionar ràpid: flors, missatges de condol, demanda d’acció a les institucions, solidaritat entre comunitats. Una concentració diumenge al matí i una dilluns promoguda entre d’altres per la comunitat paquistanesa.

L’Ajuntament, en canvi, ha estat lent. El govern ha trigat dos dies a decretar dol oficial i abaixar les banderes a mitja asta, i això després que a la concentració de dilluns es demanés a crits. En lloc de sumar-se i dialogar amb la concentració de protesta, convoquen un minut de silenci el dia següent.

Entretant es reuneixen amb entitats, comerços, policia. És la feina que els toca, per alguna cosa governen. Però no aprofundiré aquí en la crítica. A l’AUP n’hem parlat molt, d’aquesta qüestió, i per responsabilitat creiem que, davant d’un fet tan greu, treure’n rèdit polític no toca.

Ara toca escoltar-nos, acompanyar la ràbia i el dolor, cercar solucions. Solucions que seran complexes perquè l’arrel del problema és sistèmica.

Allò més senzill i immediat: demanar que la ràtio de Policia Local i de Mossos a Rubí sigui la que toca. Tenim menys agents dels que caldria per població.

Demanar que es desplegui una policia local més comunitària, més de proximitat, en relació amb els barris i els comerços de cada zona. Una policia local preparada i formada per actuar en situacions diverses, també de forma preventiva, com vam proposar al darrer ple municipal. Sense aconseguir efectius suficients, però, es fa difícil.

Recordar que les videocàmeres no són una solució: serveixen sobretot per actuar un cop el delicte s’ha produït, però en general no l’eviten.

Ara bé: els cossos de policia, com el sistema judicial, actuen sobretot quan el conflicte o el delicte ja és present. Si volem que es redueixi el delicte, cal anar més enllà.

Creiem que cal diferenciar convivència i incivisme (soroll, brutícia, gent jove fumant i bevent a un portal, crits, etc.), pobresa i exclusió (pidolar, dormir al carrer, okupar una casa buida per a viure, no tenir papers legals) i delinqüència (okupar per a traficar o instal·lar-se en una casa aliena, robar, agredir, assassinar, violar, atropellar). Així podrem cercar les solucions adequades a cada situació, malgrat que les fronteres en molts casos són difuses: pots passar tant de temps en la pobresa que robis menjar al super; pots tenir tanta ansietat i tant poca atenció psicològica i suport comunitari que un dia perdis els nervis i agredeixis algú; pots ser un jove sense futur que ha normalitzat la violència.

Les solucions a mig i llarg termini passen per invertir en la dignitat de la vida de la gent de Rubí: equipaments als barris, suport a les famílies amb dificultats, centres cívics que apleguin la comunitat de cada zona, oci per a joves més enllà de botellons, campanyes de sensibilització sobre drogues i alcohol, o sobre violència masclista, trencar amb l’aïllament a què ens ha dut el COVID i la societat actual, mediació en conflictes, educadores de carrer, atenció a la salut mental, habitatge per a tothom, etc.

És una solució sistèmica, estructural, però efectiva. Els estudis sobre delinqüència són clars: l’exclusió, la desigualtat, la pobresa, l’autoritarisme, etc. produeixen violència, desgasten la societat, trenquen la comunitat.

A més d’aconseguir la quantitat d’agents de policia que ens toca i d’actuar davant el delicte, cal canviar les prioritats de la política local, fugir de la foto i les despeses d’aparador, i invertir diners en polítiques socials: rehabilitar per a Les Torres els antics cinemes, desplegar la xarxa de centres cívics, incrementar les mediadores i les educadores de carrer, fer habitatge públic, etc. Són molts diners, si.
També són absolutament necessaris. Ara bé, el govern acaba de fer un pla d’inversions de 18 milions d’€ i, en ell, no veiem enlloc aquestes prioritats.

Dies terribles: por, seguretat. Solucions? #Rubicity

Estàndard
El dia a dia

35. Tots els polítics són iguals

Deixar anar la cadira de regidor és difícil (sembla): recol·locar-se a una altra administració o càrrec és d’allò més habitual entre la gent que “es dedica” a la política.

“Cal fer les coses d’una altra manera”

“El govern […] repeteix un model que per a nosaltres ja està esgotat, que és el model d’elecció a dit de persones que assessoren als propis polítics”.

Aquestes paraules les va dir Ramon Capolat, regidor d’Iniciativa per Catalunya – Verds, actual En Comú Podem, el juliol del 2015, en un Ple on es decidien els càrrecs de confiança del govern. Deia que al seu partit havien canviat d’opinió, que ja no estaven d’acord amb què cada govern pogués escollir a dit gent que “ajudés” a desenvolupar les polítiques locals. També ERC van afirmar haver canviat d’opinió, en aquell ple.

Doncs aquest estiu En Comú Podem han tornat a canviar d’opinió: han col·locat a dit un dels seus regidors, Pau Navarro.Exactament el dia 22 de juliol el responsable de cooperació i memòria històrica plegava com a regidor. En el pacte de la coalició amb Podemos, li tocava marxar perquè entrés una membre del Cercle Podemos de Rubí com a regidora a l’Ajuntament.

I, efectivament, va plegar, però no massa lluny: el dia següent l’Alcaldessa Anna Maria Martínez, del PSC, tenia signat el seu Decret de nomenament com a assessor. 50.000€ bruts anuals de sou, més de 63.000€ de costos per a la butxaca ciutadana.

ECP anuncia el relleu de Pau Navarro per Elena Montesinos. Foto: Marta Casas, RubiTV

Tan dur és desenganxar-se de la cadira institucional? A l’AUP ho fem cada 4 anys, i el cert és que sobrevivim.

Sabeu quin era el pressupost 2021 per a totes les accions socials destinades a infància i adolescència? 30.000€ (descomptant el conveni per l’Equip d’Atenció a Ia Infància i l’Adolescència).

Sabeu quant costa dinamitzar durant tot un any sencer la Torre Bassas? Exactament el mateix que contractar el nou assessor.

No seria més profitós per a la ciutat invertir directament els diners d’aquest sou en els projectes, en l’equip tècnic, en les coordinacions d’àrees? Un govern en majoria amb 13 regidors i regidores a jornada complerta, i amb tot un equip de professionals al seu servei, necessita un nou assessor?

En Pau Navarro, que és conegut i reconegut pel seu activisme en drets i cooperació, no pot continuar aportant a Rubí i a la societat fora del càrrec i el sou públic?

Segons els documents del Ple municipal, per a col·locar el nou assessor de govern, es fan diferents moviments de cartes, com a mínim dos: el 23 de juliol se’l posa en la vacant deixada per Eva Candela, que era assessora per al Pla d’Ordenació Urbana Municipal i el 9 de setembre se’ns fa votar al Ple un punt per a transformar tots els llocs d’assessoria política. Les 3 assessores i assessors d’alcaldia passaran de tenir definicions de tasques i encàrrecs concrets (com el POUM, les relacions laborals o la projecció de la ciutat) a ser genèrics. Perquè es contracta al Pau Navarro? Per al POUM, el que hauria de ser el projecte estrella d’aquest mandat, sembla que no.

Tot plegat però a l’AUP no ens sorprèn. Anar-se col·locant d’un lloc a l’altre és una pràctica habitual de partits institucionalitzats. De fet la vacant deixada per Eva Candela n’és un clar exemple. Venia del govern del PSC de Terrassa, se la va contractar a Rubí per a desplegar el POUM (aquest cop si, amb una tasca concreta i preparació per a desenvolupar-la) però…  prioritza el partit i en any i mig salta per anar de diputada a la Generalitat pel PSC.

No ens sorprèn però si que ens repel profundament, per la deshonestedat política que mostra aquesta situació: estem segures que dins d’En Comú Podem més d’una i de dues i de tres s’estaran estirant dels pèls davant aquesta decisió.

Després ens estranyarem de l’índex d’abstencionisme, de la desafecció política, d’aquell “todos los políticos son iguales”… però és que la realitat ens mostra tossuda que molts, si que són bastant iguals.

A l’Alternativa no neguem que calguin suports concrets per a tasques concretes, com en el cas del POUM. Però sempre hem qüestionat que existeixin càrrecs on els governs puguin posar a dit a qui vulguin: sense transparència, sense processos de selecció, sense cap finalitat concreta. A això se li diu endollisme.

A l’AUP creiem que la gent que estan (estem) en la política representativa no ens hem de quedar simplement en aspirar a governar o controlar el govern. Cal transformar. Cal demostrar cada dia quina és la nostra proposta, què faríem diferent: perquè no “tots els polítics són iguals”. La corrupció i el clientelisme són mals arrelats en la nostra democràcia, i només aprofundint en ella i canviant les pràctiques polítiques, però també les personals, podrem eradicar-les. Canviar persones o partits, per a què tot continuï igual, a nosaltres, no ens serveix.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

34. Agafar aire

I aquí ve un altre article d’opinió aparegut a la premsa local.

Sembla una eternitat, des de l’anterior Festa Major. 

O des del darrer Sant Joan de debò: amb fogueres, gent, somriures visibles, sopars als carrers, revetlles sense por a emmalaltir. 

Les festes populars són quelcom identificatiu de la nostra cultura. Sant Joan i la Festa Major, dos moments importants en el calendari anual de la ciutat, i en la vida de moltes persones. També de les entitats, que aprofiten per a donar-se a conèixer, organitzar actes, enfortir la xarxa, recaptar fons per a futures activitats.

Portem dos anys sense poder viure les festes amb plenitud. Enguany, la festa major té un gust agredolç: certa recuperació de l’activitat sota mesures (necessàries) de control i contenció, i amb molt poca participació de les entitats. 

Hi havia altres opcions per a una festa més dinàmica i plena? amb menys límit a activitats per possibles contagis que a l’aire lliure són difícils, amb més participació d’entitats, amb més vida al carrer, tot i defugint les multituds que ara són arriscades? 

Si ffem una ullada al que es fa als municipis del voltant trobarem altres opcions. 

A nosaltres se’ns acudeixen unes quantes: jams per a grups locals en alguna plaça o pati d’escola, habilitar espais per al lleure alternatius als botellons que proliferen pels boscos de Rubí, obrir espais per tallers infantils als barris, etc. 

Un exemple proper d’aquesta tendència del govern de la ciutat a retallar, limitar o potser voler controlar o tutelar tota l’activitat (o simplement no potenciar-la, que ve a ser el mateix): per Sant Joan l’Ajuntament va denegar al CRAC (Centre Rubinenc d’Alternatives Culturals) fer un sopar al carrer, malgrat que s’acomplien les mesures sanitàries marcades pel Procicat. De fet són més segures les trobades controlades al carrer que dins les cases en espais tancats, i en altres municipis sí s’han realitzat. 

Van dir que no, per “raons sanitàries”. I és que sembla que la pandèmia serveix d’excusa per a tot. 

Però és indispensable agafar aire. Creiem que hi havia més opcions per a una Festa Major en la què tornar a respirar una mica de la vida que ens ha estat sostreta aquest darrer any per la pandèmia. Perquè amb malaltia o sense, i malgrat les pèrdues que tantes hem sofert de gent ben propera, la vida (ens) continua, i cal tornar a construir els espais de cures col·lectives, de relacions, de suport mutu que tant s’han perdut aquests darrers temps.

La salut de la població està en joc: necessitem cuidar la vida personal i col.lectiva, destensar l’ambient, reduir la crispació a cases i carrers. Agafar aire. 

Estàndard
El dia a dia

32. (c)Olors de Rubí: qüestió de prioritats

Un perfum per a la ciutat. Aquest és un dels fruits del projecte Colors de l’Ajuntament de Rubí, un dels projectes que el govern va gosar posar en el seu pla de xoc davant la Covid i que inclou pintar, literalment, la ciutat amb colors per contribuir a projectar-la internacionalment.

El perfum l’ha fabricat una de les empreses dels nostres polígons: Eurofragance. A Rubí hi té la fàbrica, amb més de 200 persones treballant. A Sant Cugat la seu social, com no. Pertany a una família que, a més d’aquesta empresa, té diversos negocis vinculats a construcció, immobiliàries o intermediació financera. Diu l’alcaldessa que han creat un perfum que “condensa l’essència de la identitat de la ciutat”.

Ens agradaria moltíssim conèixer quin ha estat l’acord amb l’empresa, qui financia el nou perfum, quant costa, i si serà el que utilitzen l’alcaldessa i el tinent d’alcalde quan viatgen a llocs com Villanueva de Córdoba per a oficialitzar agermanaments mentre ens diuen que 2 són companyia i 6 multitud.

A Villanueva de Córdoba hi han anat aquesta mateixa setmana un mínim de 3 persones (potser més): l’alcaldessa, el primer tinent d’alcalde, i el regidor de… manteniment urbà, obra pública, serveis urbans i esports. Dos d’ells, són les màximes autoritats de la ciutat, les que han de dur el timó de la gestió de Rubí. El tercer, no té absolutament cap relació amb l’objecte de l’agermanament, que és per motius culturals i per la memòria històrica.

Imatge de la campanya de l’Ajuntament de Rubí

Per ara, desconeixem quants dies hi han anat o quants diners ha suposat el viatge. I ens preguntem per què tenim tantes restriccions socials però aquest acte que és purament protocolari es converteix en prioritari per a l’equip de govern.

L’octubre del 2020 vam presentar al Ple una moció (que va ser tombada) per facilitar la fiscalització dels viatges. Aquí teniu dades de les despeses en viatges institucionals del 2016 al març del 2020: entorn els 50.000€. Sense comptar que, per a nosaltres, la feina principal de l’alcaldessa i les persones que governen és gestionar el dia a dia del municipi, i més en aquests moments difícils i crítics.

Ens preguntem si és indispensable que l’alcaldessa sigui present a pràcticament tots els viatges. Si cal que hi vagin sempre en grup. Si cal anar-hi més d’un dia o potser dos. O perquè hi ha destins que es repeteixen tan sovint.

Però més encara: en plena crisi, quines són les prioritats d’aquest govern? Què és allò #essencial que fa que la vida de tothom més digna, més plena, més vivible? Un perfum o un viatge del govern, mentre hi ha àrees de l’Ajuntament que necessiten més pressupost (acollida, serveis socials, medi ambient, educació, la pròpia cultura local) mentre els regidors socialistes afirmen repetidament al Ple que a la seva ciutat ningú no passa necessitat?

I per a acabar-ho d’adobar, mentrestant, dues notícies devastadores pel territori: una sol·licitud de nova extractiva i una nova possible línia d’alta tensió per a dur energia de la zona de Lleida cap aquí, tan sols 15 dies després que proposem a l’Ajuntament accions per a evitar aquestes falses polítiques verdes. Malament anem.

Estàndard
El dia a dia

31. Igualtats

El Ple de l’Ajuntament votarà (i aprovarà) dijous vinent el Pla d’Igualtat 2021-2024. El govern té majoria, així que aproven tot allò que duen a votació, amb major o menor debat i aportacions segons el tema i la sensibilitat de la regidoria responsable. 

En aquest cas, parlem del document que marca les línies a seguir en les anomenades polítiques d’igualtat (home -dona, es pressuposa), i d’una regidoria amb interès per debatre i generar participació.  Ara bé, la nostra participació (i la de les entitats) s’ha reduït a una sessió d’1h i 30 minuts en la que se’ns van ensenyar tot de pàgines del Pla (dinamisme = 0), i a les esmenes posteriors que tots els grups hem fet. Sembla que passat el 8 de març es vol fer coincidir l’aprovació amb aquesta data? 

Aquests dies també s’ha treballat el Pla Local d’Inclusió Social, de la mateixa regidoria. El Pla d’Igualtat no resisteix la comparació: en qualitat, en solidesa. Què ens trobem? Que a Rubí, malgrat a la diagnosi del Pla es digui el contrari, les polítiques d’igualtat no han tingut una trajectòria troncal, arrelada, convençuda. El Pla que s’aprova és, sobretot, una nova i modesta passa, que arriba amb anys de retard. De fet, dècades després de polítiques de gènere o d’igualtat arreu, quan els feminismes són ja visibles i normalitzats per a moltes persones i institucions, ni tan sols es gosa utlitzar aquest terme. 

Sense anar més lluny: aquest és el II Pla d’Igualtat… i l’anterior va ser el 2004-2008. 17 anys. Entremig: no hi ha el buit, perquè tenim una regidoria, un pressupost (petit), tècniques convençudes (quan hi ha hagut personal suficient), un SIAD, o les accions més o menys valentes dels 8 de març i els 25 de novembre, en funció de qui les lideri.

Què més? Tenim un Pla d’igualtat del personal de l’Ajuntament caducat des del 2018, en revisió ara mateix, però que sembla encallat (i que esperem que es desencalli, és una reivindicació i una necessitat per a les dones que treballen a l’Ajuntament… a més d’una obligació legal). 

Després de dècades de trajectòria de les polítiques d’igualtat, a Rubí encara no es recullen sistemàticament les dades desagregades per sexe. Encara no s’utilitza un llenguatge inclusiu i genèric. La transversalitat és inicial. Les àrees de territori, urbanisme, hisenda, manteniment, i moltes d’altres, ni tan sols apareixen al Pla d’Igualtat, ni a la seva diagnosi. No s’incorpora  el terme feminismes. Les polítiques LGTBI queden fora, pendents d’un altre Pla. Manca la mirada global. Els col·lectius feministes no apareixen (bé, se’n recullen dos que ja no existeixen i només un dels almenys 6 existents). La formació al personal en aquesta qüestió ha estat pràcticament inexistent. Els indicadors per avaluar el Pla són purament simbòlics.

Ara bé, és una passa endavant, és clar. Sobretot, per la voluntat real d’implicar les tècniques, fer xarxa amb les entitats i crear un consell de participació. Inicia un camí que havia quedat en l’oblit, i obre una escletxa que esperem que poc a poc, amb la pressió de moltes (moltis, molts), dins i fora l’Ajuntament, sigui cada cop més gran. 

Estàndard
El dia a dia

30. Això és un no parar

El 2 de febrer vaig fer el darrer post, decidida a no parar. Continuo pensant que, malgrat que costi, cal seguir resituant el lloc des d’on ens acostem o participem de la política a les institucions, i aquest bloc és una passa més, entre moltes d’altres, en aquest sentit. Però ha passat un mes ja i és que tot sovint, el temps xucla la vida…

Fem assemblea de l’AUP (encara no saps qui som? l’Alternativa d’Unitat Popular, la candidatura #essencial de #Rubicity)
Reunió amb el CF Can Mir       Setmana de recerca
Tribunal dels treballs de recerca de batxillerat   Curs de moodle a l’Institut      
Roda de Premsa Sessió participativa del Pla d’Igualtat de l’Ajuntament
Grup d’Acció Municipal els dilluns (vols participar?)
Reunions del Departament de Socials          preparem la Junta de Portaveus     
Feina de comunicació de l’AUP        Twitter Twitter i Twitter
Converses sobre conflictes i necessitats a Rubí amb gent diversa, amb regidores, amb govern (el whatsapp i el correu-e, que tan ajuden i tan saturen)
Comissions Informatives       Revisar el Pla d’Igualtat       Crida Constituent         Mesa del Pla Local d’Habitatge
Llegir expedients      Comissió de redacció de l’ordenança de residus
Claustre       Comissió de Nomenclàtor      reunió amb Sostre Cívic
Abocadors       Reconvertim el golf      Entrevistes a Ràdio Rubí
Preparar les classes de socials de 3r de l’ESO (gaudir)
Muntar les sessions sobre salut mental i suïcidi de Cultura i Valors de 4t
Redactar les mocions del Ple      Corregir exercicis      Taula d’inclusió social
Pancartes a l’hora del pati pel #8m2021 (#imparables!) a l’Institut
Manifestacions per la llibertat d’expressió Detencions
Detenen a un company d’Arran
Suport i solidaritat, més concentracions, més declaracions, ràbia, pena, tristesa, dolor
#8m2021 i activitats de la Xarxa Feminista
El Ple i tota la seva feixuga preparació, és clar, i més reunions
I és més clar encara, les cures de la vida personal: filla, amistats, amor, neteja, compres, cuidar-nos, cuidar, i tot el que cal dia a dia per a estar viva i per a procurar ser feliç

A l’AUP tenim una sola regidora al Ple de l’Ajuntament. Sostenim el CRAC, l’espai social i cultural amb més activitat de la ciutat, malgrat ser dut per gent voluntària. Fem propostes locals, ben valorades i útils mes rere mes. Fiscalitzem, qüestionem, negociem. Ens trobem però que encara hi ha partits que ens quatripliquen en vot i pretenen créixer a costa nostra, amb l’argument del vot útil: llegiu l’article on ho expliciten, no té pèrdua! Bé, nosaltres apostem pel vot essencial: el que permet que durant 4 anys, i sempre, hi hagi una feina continuada i sostinguda per a la millora de les condicions de vida a Rubí, per a tothom, malgrat no governem. “El moviment es demostra caminant“, que va dir Diógenes.

Estàndard
El dia a dia

25. Segones parts, mai foren millors

Reprenem el curs escolar, reprenem el curs polític. Cosa doblement certa en el meu cas, que faig de profe i (temporalment) de regidora. Bé, honestament, ja fa un mes i mig, que l’hem représ. Però (honestament també) fins ara no m’hi he pogut tornar a posar, amb això del #Diaridunaregidora. Està clar que tenir un bloc al dia és una feina(da) per a gent sistemàtica. I allò de “qui fa el que pot no està obligat a més” sempre m’ha sonat a excusa de mala pagadora. En tot cas, represa.

Represa confusa, incerta, potser exasperada.

Als instituts (i suposo a les escoles) es fa difícil dur un dia a dia sa, motivador, empoderador per a l’alumnat, entre mascaretes i distàncies socials. Però ho intentem, està clar, mentre creuem els dits perquè no confinin els grups, perquè no empitjori la situació.

Comparteixo aula amb 4 grups de 25 alumnes, però mentrestant, a l’Ajuntament, continuem sense fer plens presencials. Còmodes debats des del sofà de casa, podríem dir. Des de l’AUP hem demanat que s’habiliti algun espai que permeti fer plens amb distància, sense que suposi un cost extra, però ens diuen que no troben una solució econòmica per a fer-los. La pantalla despersonalitza encara més la relació política (o la rivalitat, que és el que per a moltes i molts és la política d’institució i partit).

Pel que fa al curs polític… Segones parts no acostumen a ser millors, i la tercera i la quarta temporada, aquesta darrera justament abans de les eleccions, s’esperen pitjors. Portar un any i mig de regidora per l’Alternativa d’Unitat Popular em referma en les conviccions de l’AUP: cal renovar, cal mirades noves, cal no professionalitzar-se. El cansament i els prejudicis que s’arrosseguen quan es duen anys vivint de la política és més que evident. La darrera part del debat sobre les ordenances fiscals del 2021 del Ple extraordinari d’octubre en són una mostra clara.

En qualsevol cas, què puc recollir aquí del mes i mig de represa del curs polític? De valuós, que aviat tindrem un nou Reglament Orgànic Municipal. El vigent és del 1986, està caducadíssim i, fins ara, no hi havia manera de què el govern es posés les piles per a enllestir la negociació política que dugés a un nou ROM. Aquest cop si, esperonat en gran part per la necessitat de recollir en el document l’ordenació del personal directiu municipal. Dels càrrecs de confiança, vaja. Quan el tanquem, informarem. Per ara, sembla que tenim 3 punts de desacord importants. Només tres, de grans, però són importants. Tenen a veure amb les prerrogatives d’alcaldia, i amb la participació ciutadana.

També és una bona notícia que per fi tindrem un Pla Local d’Habitatge, tot i que el coronavirus està fent difícil que el ja de per si reduït procés participatiu es dugui endavant.

Però vaja, la propaganda del què fa el govern, la podeu seguir a les notícies de la web municipal. Aquí, en la nostra feina de seguiment i control com a oposició, cal intentar reflectir els matisos. I els clarobscurs… o els obscurs.

Per exemple: l’escàndol per la tala dels arbres del Casino que es va produir amb “nocturnitat i alevosia” el mes d’agost, com va dir el regidor de Veïns per Rubí Toni Garcia, i que explica molt bé en aquest article el nostre company Jordi Simó.

I el successiu escàndol per la retirada de fibrociment a la mateixa obra, sense les mesures de seguretat obligatòries. L’AUP hem denunciat, gràcies a les queixes del veïnat a les xarxes socials. El fibrociment és un material que, quan es trenca, és altament tòxic, i no només per al treballador que el pugui manipular. Quan tinguem conclusions, n’informarem també.

O per exemple, l’escàndol per la campanya tèrbola i malintencionada que estan fent el PP, Ciutadans i molts mitjans de comunicació, amb silencis o suports d’altres partits i sectors, barrejant de forma deliberada i confusa okupació, màfies i delinqüència, en benefici dels de sempre (si, els de sempre, fons d’inversió i grans especuladors, no pas aquelles persones amb una segona residència, ni res per l’estil). En aquest Ple en vam parlar, però la videoacta no està llesta, i al canal de youtube del Ple en Directe manca el fragment principal del debat (perquè? ho hem reclamat, per ara és un misteri). El PSC, casualment, no va posicionar-se en aquest debat.

A partir del minut 105, fragment del debat sobre okupació. Edificant… I al principi, sobre la sindicatura

O el que hauria de ser escandalós, però per respecte a la figura insitucional de la Síndica de Greuges de Rubí no ho ha estat, i és la seva dimissió per manca de suport i recursos en el desenvolupament de la seva tasca. Fa mesos que des de l’oposició vam manifestar que calia parlar del projecte de sindicatura a Rubí. Que calien recursos per a fer amb qualitat la seva tasca. Resposta? Cap. Ara, ens hem quedat sense Síndica.

O l’escàndol de què no s’hagi aprofitat la crisi de la #Covid19 per a fer un replantejament de debò valent de la mobilitat a la ciutat. Mesos després del confinament total i de la desaparició del trànsit rodat, pràcticament estem igual que el mes de febrer. L’ #emergènciaclimàtica, sembla que no és tan urgent.

I no parlem de noves contractacions… ens temem que a Proursa i la Finca Font del Ferro, les gerències seran per a amigues i amics. Serà que les amistats del govern són les millors en mèrits i preparació. Curiós. Ètica, estètica i legalitat, no sempre (gairebé mai) van de la ma.

Estàndard
El dia a dia

23. Creuem els dits

Creuem els dits. A l’àrea metropolitana recomanacions de no sortir de casa. Al Vallès per ara les xifres de contagis no semblen del tot negatives, però segurament moltes tenim al cap un prec a l’univers, l’atzar, déu, la responsabilitat ciutadana o als governs (cadascuna sabrà on) per a no fer marxa enrere. No sé com podríem sostenir, personalment i col·lectiva, un retorn al tancament domiciliari. Complicat.

Ni pregar ni creuar dits serveix de massa amb la Covid19 però en tot cas, mentrestant, continua l’activitat a l’Ajuntament. Aquest dijous tenim Ple telemàtic i en directe per streaming. La setmana vinent el resumiré al Diari d’una regidora. Hi ha força temes, com l’allargament de contractes perquè no es liciten els serveis (per a no variar), però segurament de poc debat. Mocions, només dues d’ERC sobre qüestions generals (la commemoració de l’any Mercè Pàniker i el retorn de les concessions dels peatges), i una nostra per a fer suport a les entitats de Rubí en aquests temps d’aturada de l’activitat.

Aquestes setmanes de juliol hem estat fent un sondeig entre entitats per a veure el seu grau d’afectació degut a la pandèmia, i proposar mesures que puguem emprendre (si vols omplir el formulari, continuem recollint dades) I entre el qüestionari i algunes converses amb associacions, hem preparat la moció. Aquí, tornem a creuar els dits (o en el seu defecte, a negociar, pressionar, insistir).

I així com qui no vol la cosa, el govern ha anunciat l’obertura d’un servei per a fer suport a la tramitació dels ajuts socials (renda d’inserció i altres) que no només era proposta de l’AUP, sinó que fins i tot el vam obrir nosaltres i la PAH de Rubí al CRAC per tal de demostrar que era necessari i que hi havia demanda. I tant que n’hi havia, de demanda: 80 persones en dues setmanes, sense pràcticament fer-ne difusió, moltes derivades des dels propis serveis socials. Però qui s’ho hauria imaginat, que la notícia oficial de l’Ajuntament no ens esmentaria, oi?

Per cert, la setmana passada, mentre s’omplia el carrer Fondo de l’ombra de paraigües, part de l’equip de govern era de viatge a Sevilla. Qui, i a fer què, roman en el misteri. Preguntarem. També demanarem pel cost de l’acció dels paraigües perquè, més enllà que a cadascú li agradi o no l’efecte que fan, tenim dubtes de què vol dir això de formar part d’una xarxa de ciutat de colors: invertir en cultura i artistes locals, pagar no sabem quant a una empresa externa? La projecció exterior de la nostra ciutat és un dels objectius centrals del govern del PSC i ECP per aquests propers anys, això és evident. Per a què, com, amb quin cost i amb quins beneficis per al conjunt de la ciutadania, això ja no està tan clar.

Estàndard
El dia a dia, General

22. De sorolls, lies and videotapes

Se’ns acumula la feina. Les xarxes continuen bullint amb el soroll nocturn, la brutícia acumulada, la tala d’arbres, els sots als carrers, les herbes que envaeixen voreres.

Mentrestant, alguns polítics confonen incivisme, oci i autogestió. No és el mateix organitzar festes populars, convocar la gent, recuperar l’espai comú, que l’acumulació de persones a tantes places xerrant i bevent. I això també pot ser diferent (o no) de l’incivisme, tot i que les molèsties pel veïnat són recurrents en uns i altres casos.

Però potser que ens plantegem perquè la gent jove no té espais d’oci i lleure suficients, en aquesta ciutat. I potser també que pensem perquè cada cop més l’espai comú és patrimoni de terrasses o cotxes. On són la gent gran que xerraven amb la cadira a la porta? Els sopars de veïnat al carrer? Les nenes i nens jugant a pilota davant de les cases?

“Prendre la fresca”. A Cullera, ho van regular: https://elpais.com/ccaa/2016/10/28/valencia/1477658556_041311.html

Promoure la vida comunitària hauria de ser objectiu de qualsevol govern. Permet que ens sentim part de la ciutat, que la cuidem (que escombrem o posem plantes a la porta de casa, per exemple), que caminem més segures perquè trobarem algú, que coneguem qui tenim al costat, que ens fem suport, o que parlem fluixet perquè sabem a qui molestem.

Quines solucions podem plantejar, més enllà de les més conegudes (les sancions o la limitació horària i d’activitats)? Cal trobar el camí per a fer compatible el descans i la vida comunitària; la dinamització cultural i la cura de l’entorn; les necessitats de la gent jove i les de la gent gran (i tothom, amb sort, hem estat infants i joves i serem grans). Cal promoure la corresponsabilitat de les institucions, de les entitats, de la població. Però si ens preguntem en qui confiem més per a ser corresponsable amb la vida de la ciutat… què diríeu?

Parlem de civisme: sabeu que fa un any ja que l’aparcament del Duet Sports està tancat i sense ús? I que cívicament el veïnat ha respectat el tancament i no hi ha cotxes d’allà? Mentrestant, el BBVA s’assegurarà cobrar la seva hipoteca sobre l’espai. Parmer, la concessionària del pàrquing, ha fet fallida i demana a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Coses de la gestió privada dels serveis públics. Quant ens costarà? Més de dos milions d’euros, segur.

Intervenció al Ple sobre el pàrquing de Parmer (Duet Sports)

Que consti que aquest servei es va externalitzar ja en temps d’Iniciativa per Catalunya (actual En Comú Podem). Aquí teniu un quadre amb dades d’alguns dels serveis externalitzats, per a major glòria del servei públic:

http://www.auprubi.cat/wp-content/uploads/2019/07/aup-pla-de-treball.pdf

El darrer Ple, el de juny, va ser intens. A part de l’aparcament del Duet Sports, vam estar 5 hores debatent temes com les polítiques d’acollida de persones refugiades a Rubí; la sentència del Tribunal Suprem que ha fet que alguns ajuntaments retirin les banderes LGTBI+ el Dia de l’Orgull; les activitats de l’estiu enriquit per a infants i joves (per cert, sembla que l’agost serà un desert d’activitats, si no les organitzem des de les entitats); o l’ús de pirotècnica i el soroll a la ciutat -debat calent!. I notícia remarcable: per primer cop Ciutadans va parlar i fer les mocions en català (i ens en vam alegrar). Quan estigui el resum a la web de l’AUP, us recomano llegir-lo. Si alguna persona valenta i ociosa té ganes, aquí ve el vídeo sencer:

Un dels debats va ser sobre habitatge, motivat per una moció d’En Comú Podem i el PSC demanant un Pacte d’Estat pel Dret a l’Habitatge (a partir de les 2h51minuts del vídeo anterior). Potser no sabeu que el govern local està elaborant el Pla Local d’Habitatge. És un document obligatori si vols fer accions concertades amb la Generalitat que ha de tenir una vigència de 6 anys i incloure una anàlisi de la situació a Rubí. I la situació a Rubí és més aviat desesperada (o desesperant). Aviat estarà la diagnosi a l’abast públic, així que ens esperem a donar dades, però aquí ve una part de la nostra intervenció, sobre el que caldria fer i no s’ha fet,

Evidentment, després del Ple ningú del govern ni de l’oposició vam arribar a temps a la reunió que el propi govern havia convocat a les 20h de la Taula d’Abocadors. De fet, vam arribar a les 22h passades, quan ja s’havia acabat la reunió. Notícies molt importants i dolentes, ja us n’heu assabentat? Caldrà molt suport per aconseguir aturar els abocadors!

No he parlat al Diari d’una regidora de les lies que anuncia el títol. Però de videos, us n’he posat uns quants. Potser que la història de la implantació dels abocadors a Rubí n’acumuli un grapat, de mentides (o de veritats a mitges, que ve a ser el mateix).

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

21. Aaaalegria, és Fes-ta Ma-jor!

La Trinca!

No sé si a La Trinca se’ls pot anomenar clàssics o música vella, com diu la meva filla. Tot i que a molta gent, el títol d’avui del Diari d’una regidora no els deu ressonar a res, i això si que et fa sentir més aviat antiga. 

"Alegria. que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor. 
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes 
I havent dinat, migdiada, processó,
Concert, castell de focs i ball a l'envelat"
me too

Aquesta estrofa que fa mal a les orelles perquè no rima gens, és una descripció que, per obra i gràcia del coronavirus i el govern municipal, s’ajusta força a les festes d’enguany. No heu vist el programa? Tot i que s’han descuidat la processó -maleït laïcisme.

Enguany el castell de focs serà silenciós? el govern presenta una moció al proper Ple per unes celebracions sense pirotècnia sorollosa. Ens demanen que en les festes particulars i populars utilitzem petards de baix o nul impacte sonor.

Com diu un Diable, un petard sense soroll és com un cubata sense alcohol. Però com no volem fomentar l’alcoholisme, ni ensordir animals i ciutadania, proposem també que Los 40 principales, el Random Festival i els concerts de la futura Festa Major rebaixin decibels. Que si els vull escoltar, no cal que l’Escardívol vingui a mi, que ja m’hi acosto jo.

L’Ajuntament també demana vídeos a les entitats explicant com viuen la Festa major i com voldríem el retrobament. Molta gent la trobarem a faltar, la Festa Major, i tant. Perquè, cert, és un moment de cohesió, de fer cultura, de trobar-te amb tanta gent que només et creues aquells dies. Sortir, xerrar, ballar, passejar, abraçar, escoltar, gaudir. Tot de verbs que ara són difícils de practicar, entre mascaretes i distanciaments.

Però trobem a faltar, també, una festa major més participativa en el seu disseny, amb una coordinadora d’entitats per a organitzar actes, amb menys fastuositat i més activitats per a tota la ciutat. A l’AUP el fa temps que fem propostes per millorar aspectes de la Festa Major, però amb motiu de la crisi detonada per la COVID19, dèiem que:

“El servei de cultura té un pressupost rellevant destinat a totes aquestes accions i, especialment, a grans esdeveniments que suposadament aporten “projecció” a la ciutat (40 principales, Rrandom -cal veure quin tipus de projecció, però). Només la Festa Major i el Rrandom del 2019 van costar més de 600.000€.

  • Proposem suspendre la Festa Major i iniciar una previsió d’activitats culturals repartides durant l’any, d’un format que pugui ser compatible amb les recomanacions sanitàries que s’emetran mentre no hi hagi vacuna.
  • Cal redirigir la part de la despesa en grans esdeveniments a mesures socials.
  • Els equipaments municipals haurien de restar oberts tot l’estiu per tal de facilitar l’accés al lleure i la cultura i el manteniment d’espais segurs de trobada i activitat.
  • A la vegada, és important promoure l’activitat cultural local (virtual en aquests moments, presencial en un futur) i fer ajuts a artistes locals que veuen interrompuda la seva activitat, com se’n fa a comerços i persones autònomes. La cultura i els espais de trobada i relació que aquesta genera són un eix important de la vida de les persones, i també un dinamitzador econòmic.”

Penseu que el pressupost per Sant Roc és de 25000€ i per Carnestoltes de 47.500€. No és comparable, però ajuda a fer-se una idea.

Me n’acabo d’adonar que fa un any d’això. I sembla una altra vida, un altre temps. Serà un any estany, si. 

Tiruliruliruli, tiruliruliruló
Avui matem el capó
Tiruliruliruli, tiruliruliruló, 
Avui és Festa Mayó.

I bona revetlla postconfinada!

Estàndard
El dia a dia

20. Normalitat?

Poc a poc retorna la vida normal. Qui manté la feina s’hi va reincorporant presencialment, el curs acaba, el carrer s’omple de gent i… les xarxes socials de les queixes habituals.

Fotos: twitter madeinrubi, veinscastellnou i rubitv

Manca de manteniment a les urbanitzacions, arbres als carrers de la ciutat que s’han de talar perquè no s’han cuidat abans, contenidors rodejats de brossa que no s’ha dut a la deixalleria, faroles que no funcionen, sots als carrers, soroll nocturn, etc. Tres mesos d’aturada, però com si fos ahir.

Un veí es queixa de què l’han atès malament a l’Ajuntament. Poca disponibilitat a ajudar, diu. Però després, aquest mateix, o un altre qualsevol, llença el matalàs al costat d’un contenidor.

Denunciem (i cal fer-ho, és clar!) la poca eficiència de l’administració municipal, la manca de capacitat del govern per a liderar i organitzar els recursos de l’ajuntament. Però després sovint ens posem a la seva alçada. Al final, formem part de la mateixa societat: individualisme, manca de solidaritat, curterminisme, cerca del benefici propi i de la gent propera -clientelisme, nepotisme.

(buf, semblo una profe donant lliçons)

(bé, és que ho ets)

Per sort, ni tothom a Rubí, ni a l’administració, ni als partits, ni on sigui, funciona igual. Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes.

Què podem fer? Denunciar i queixar-nos, si. Però fins i tot, si podem, no esperar a què altres ens ho arreglin: fem-ho. Tenir una ciutadania activa i organitzada obliga als ajuntaments i als governs a posar-se les piles, i serveix també de referent per al veïnat que no és corresponsable.

Aquesta setmana un veí denunciava el mal estat del carrer Puigmal amb imatges d’ell mateix arreglant-lo. Al CRAC es denuncia la precarietat creant serveis per a ajudar-nos entre nosaltres (cessió d’espais per a entitats, suport per a tramitar al·legacions dels abocadors o ajuts d’habitatge, tallers de pancartes, etc.). A l’AVV de Les Torres acompanyen a persones nouvingudes i treballen la cohesió al barri. El CEF Can Mir tenen un equip de nois amb diversitat funcional i un altre amb persones refugiades. La Nocturna ha donat 1.200€ a cadascuna d’aquestes dues entitats. Podríem multiplicar els exemples, individuals i col·lectius (i al Diari d’una Regidora ho seguirem fent). Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes. Escletxes poderoses, si.

P.D. Ull amb el retorn a la quotidianeitat. Perquè reprenem vells vicis, però també i sobretot perquè podem no recordar ni tan sols com era la normalitat abans d’aquesta aturada. I això, és una oportunitat enorme per a què ens retallin drets amb l’excusa del nostre propi benefici.

(no ho veus així? Recorda que pots comentar els articles)

Estàndard
POUM Diari d'una regidora
El dia a dia

19. Pim, pam, POUM, fuera!

Exactament. Fora. Ja està. Amb un pèl (un pèl enorme) de retard, però si. Endavant

Anem a pams. Avui, al Diari d’una regidora, parlem del POUM, que és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Si, potser us sona avorrit. Però és el document que projecta com ha de ser Rubí, a llarg termini: quants habitants pot arribar a tenir, on fem habitatge, quins equipaments calen i on, la protecció de l’entorn natural, etc. Vaja, que és l’òstia d’important.

Doncs a Rubí, tenim un document del 86, antiquadíssim, i mai, mai, s’ha aconseguit un acord per un nou POUM. S’ha intentat en diverses ocasions des de l’any 1996, quan governava encara Iniciativa per Catalunya -Verds.

Bé, el 2010 PSC, ERC, CIU i PP es van posar d’acord en un POUM, però tenia deficiències greus i va ser tombat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona (el PSC havia estat governant amb ERC i CIU del 2003 al 2007, i amb ERC del 2007 al 2014). El 2015, van presentar un nou text que suposadament arreglava els defectes de l’anterior, però només van aconseguir el suport del PP, C’s, 3 regidors no adscrits i el PDeCat.

Des d’aleshores, els tràmits s’han eternitzat, les deficiències no s’han resolt, i el projecte de POUM va quedar caduc (un altre cop). A l’AUP es va fer moltíssim treball de propostes, esmenes, d’informar a la ciutadania. Ara, el pacte d’En Comú Podem per entrar al govern sembla que ha forçat el PSC ha renunciar-hi, per fi.

Si mireu el Ple passat, en el què vam votar l’inici del nou pla, són significatives les intervencions de cada partit. Mostren en quin model de ciutat estem pensant (si és que hi estem pensant).

Intervencions sobre el POUM – minut 8:43 a 47:00

No us avorriré amb processos administratius, però una cosa està clara: tenim l’oportunitat de dibuixar com volem que sigui el Rubí dels propers 15 o 20 anys. I de fer-ho entre totes i tots (si és que fan un procés veritablement participatiu). Ens hi va la salut, la qualitat de vida, l’entorn natural. Així que, si us sembla, ens hi posem? (ja sabeu que si voleu participar en les nostres propostes, ho podeu fer! escriviu-nos a auprubi@gmail.com o a 602899987).

Estàndard
El dia a dia, General

18. Riots, dolor i esperança

Nissan. Destrucció de 3.000 llocs de treball i de 20.000 d’empreses auxiliars a Montcada i altres municipis. En vaga des del 4 de maig. L’empresa ha rebut milions d’euros en forma d’ajuts pagats amb els nostres impostos. S’exigeix nacionalitzar l’empresa i reconvertir la seva producció. I no oblidem: Continental, a Rubí. També del sector de l’automòbil. 700 llocs de treball directes. En perill greu de tancament.

Pandèmia. Distanciament.

Mentrestant, un mòbil grava l’assassinat de George F. Lloyd en mans de la policia de Minnesota. No d’un policia: de tots els que no van aturar al seu company. #Riots. I Trump, amagat al seu búnker, amenaça amb treure els militars.

Sembla que serveixen per un roto y un descosio, els militars: maten virus, i persones. L’absurd.

I encara, pandèmia.

S’acosta una crisi profunda, que ja està fent arrels. Els acomiadaments seran molts més. Petits negocis de Rubí es veuran abocats al tancament. Les ajudes al lloguer dels governs, s’exhaureixen en pocs dies. Les violències i exclusions, també seran més. Aquesta setmana, tres dones més han estat assassinades. Els temporers de Lleida dormen als carrers mentre la majoria d’hotels rebutgen el seu allotjament, pagat pel futbolista d’Arbúcies Keita Balde. A Rubí, encara ens ressonen en la part més dolorosa del cor les manifestacions “Stop centre de menors“.

Futur distòpic? No, és el nostre present.

Tots els dimarts, als ajuntaments de les viles, a les 20h

Però desesperança, mai. La realitat la fem nosaltres, també. L’estem fent ja, cada cop que estenem la mà a una veïna, que fem una mascareta per a algú, que ens manifestem a la plaça de l’Ajuntament per a exigir que la vida sigui abans que el capital.

Cada cop que iniciem una cooperativa, o que tanquem l’app d’amazon, agafem les claus, i anem a la botiga. Cada cop que ens associem, que escollim no votar Vox, o Trump, o… qualsevol candidatura que per activa o per passiva fomenti el racisme.

Aquests dies he sentit, de ben a prop, la ràbia i el dolor davant la injustícia. Milers d’adolescents a les llars d’arreu postejant que #Blacklivesmatter. Uns mesos abans, #FridaysforClimate. Esperança.

Però seria terriblement injust fer recaure el pes en les seves espatlles.

Per això, siguem conscients que fem món cada cop que comprem directament a la pagesia; que algú lloga un cotxe enlloc de comprar-lo o que decidim agafar un tren; cada cop que aturem els peus a un racista, o que diem no a una agressió masclista.

Cada cop que la PAH atura un desnonament, o que una nova llar entra en la vaga d’inquilines. Cada cop que agafem la bossa i sortim a caçar trastets, que compartim el wifi amb la veïna, o que canviem la llum d’Endesa a Som Energia. O el mòbil de Movistar a Som Connexió.

Cada cop que aconseguim traspassar els murs de les institucions. Que aconseguim que una proposta tiri endavant, que una estructura, per petita que sigui, es mogui. Cada cop que un gest, una paraula, modifica les relacions normativitzades de la política. Cada cop que critiquem, però també cada un que fugim del sectarisme.

Fem món cada cop que sortim al carrer, si. Cada cop que ens manifestem i, si, aturem els peus a la monstruosa realitat que hem (han) anat construint.

Estàndard
Diari d'una regidora
El dia a dia

16. Reiniciar el sistema?

Fer un reset a la política. Aquest va ser el lema d’Alternativa Ciutadana de Rubí a les eleccions municipals de Rubí l’any 2011. Ahir, la nostra alcaldessa, Ana Maria Martínez, ens regalava amb l’article “reiniciar el sistema“.

Perquè certament, no superarem aquesta crisi ni les properes si no ho fem. És urgent i necessari.

Però per la tarda, el mateix 7 de maig, debatíem agrament al Ple Municipal la moció promoguda per l’Alternativa d’Unitat Popular i presentada amb ERC, Veïns per Rubí i Ciutadans, per a reduir les despeses de retribucions de càrrecs electes, assessores i despeses de representació institucional.

Quatre candidatures diferents i fins i tot oposades ens vam poder posar d’acord en una proposta de mínims. El govern, no la va secundar.

Proposar rebaixar salaris de representants polítics és de dretes, ens vam sentir a dir. I no és el primer cop. Ens diuen, des del PSC, que cal dignificar la tasca que fem, valorar l’esforç i el treball dels càrrecs polítics.

I tant que cal. Però fa ja segles de les reivindicacions obreres per a remunerar els càrrecs electes perquè no els exercissin només els rics. Avui, el que és absolutament necessari és que la gent que fem política a les institucions, donem sentit i dignitat al que fem.

Cobrar sous excessius, no ho dignifica. Fer demagògia, tampoc, ni argumentar atacant al contrari. Ni eternitzar-se en el càrrec, o confondre la institució i el servei públic amb el partit i el seu benefici. Ni pensar que la pròpia veritat és la única, i que governar és imposar-se. Vicis, certament, molt estesos.

1.700.000€. Aquest és el cost total actual dels càrrecs electes i de confiança en un any. Cal remunerar la política a les institucions? Si. Cal fer-ho a 4.286€ bruts al mes, pagues extres i dietes d’altres institucions a part? És el què cobra una regidora del govern a Rubí. O a 2.500€ bruts per mitja jornada, que és el què cobrem les portaveus de l’oposició? No.

Cal treball, voluntat de servei, de diàleg, de transformació. Cal creure que estem a la institució per a millorar la vida de les persones (i no necessàriament la pròpia). Per a fer comunitat, per a escoltar el què l’altra vol, i veure com encaixa en les necessitats diverses de la ciutadania.

Cal ser conscients que estem de pas, que ha de venir algú al darrere, que ser regidora no és la nostra professió. Perquè cal renovar-se, continuar aprenent i aportant a la societat des d’altres llocs, i no viure eternament d’un càrrec que acaba confonent allò col·lectiu amb allò personal.

321.000€ anuals. Aquest és l’estalvi que es podria fer, simplement, tornant als ja alts salaris del 2015, mantenint fins i tot els càrrecs de confiaçaá (que, recordem, s’assignen a dit). 836.000€ anuals, l’estalvi de la proposta de màxims que fem des de l’AUP.

Només per situar, algunes dades: el programa de comerç del 2020 està pressupostat amb 382.000€, el de dona amb 229.000€, foment a l’empresa amb 779.000€, o els ajuts a persones en risc d’exclusió social en 982.000€.

Dignifiquem la política, si. I resetegem el sistema, però fem-ho de debò.

Estàndard
El dia a dia

15. 7 setmanes. Y seguimos para bingo.

Si, estem a la setmana 7 de confinament. Mirant la vida per la finestra. O pel mòbil. En alguns casos, parèntesi per sortir a la feina, i tornar. Hem passat aniversaris, dols, festes. La Diada, 1r de Maig. A casa. Tancades. Algunes, mantenint el sou i tenint un sostre digne i xarxes que ens cuiden i sostenen. Moltes altres, en condicions molt complicades (pels diners, per la salut, per les relacions, per mil motius).

Mentrestant, s’anuncia la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Ajuntaments i Governs anuncien ajudes per aquí, préstecs per allà (avals públics, beneficis pels bancs). Es creen alguns recursos socials per a frenar les situacions més greus. Res que capgiri la situació (què tal una renda bàsica incondicional i universal?).

L’oposició, almenys a Rubí, ens mantenim amb un baix perfil de crítica al govern. Perquè entenem que en aquesta situació, totes les regidores i regidors del PSC i En Comú Podem deuen estar enfonsades en un allau de feina: reorganitzar les tasques de la plantilla municipal, adaptar els recursos existents a la nova realitat, revisar pressupostos, repensar les prioritats del mandat, buscar diners sota les pedres per a poder fer el #PladeXocSocial que necessitem, crear recursos, parlar amb entitats i persones, etc.

Però… sembla que no és del tot cert: tenen temps, almenys els càrrecs del PSC, d’anar a embustiar mascaretes infantils a les cases de la ciutat. Hi ha personal municipal, hi ha xarxes de voluntariat, hi ha gent a l’atur que ho pot fer… però no. És prioritat passar part del dissabte amb el carro de bústia en bústia (bé, he de dir que vaig treballat repartint publicitat, en els anys joves i precaris -tot i que la precarietat mai està fora de l’horitzó- i que per les imatges que he vist, molt efectiu no era el seu repartiment, eh?).

També he de dir, per a ser honesta, que em van oferir anar a repartir. A mi i a tota l’oposició. Preguntes absurdes:

Pregunta absurda 1: Voleu que 25 persones repartim 11.000 mascaretes en un dia?

Evidentment, no. Compten amb agents cívics i altres persones. I serà més d’un dia.

Pregunta absurda 2. Però no seria millor que el govern aprofiteu les hores per a la gestió de la crisi?

Bé, els quedava una mica de temps lliure, sembla.

Pregunta absurda 3. L’objectiu és fer propaganda del govern?

No, diuen. L’objectiu és arremangar-se per la ciutadania. Ya, claro.

En tot cas. Que si, que ens hem d’arremangar, els càrrecs electes. Que estem cobrant un molt bon sou per fer la nostra feina. Ni ERTE, ni res, en el nostre cas (en descàrrega meva, he de dir que com a regidora de l’AUP, no he parat l’activitat -i que el 40% del sou no me’l quedo).

I no només els càrrecs electes, ens hem d’arremangar, sinó tothom qui pugui. El què tenim al damunt és greu, molt greu. Cal horitzontalitat, xarxa, participació, corresponsabilitat, suport mutu. Sinó, no ens en sortirem. A Rubí hi ha xarxes de suport, i moltes ens hi hem apuntat, però ho hem fet com a persones, sense publicitat, ni passejos.

Res. És el que hi ha. Si voleu llegir el comunicat sobre el tema que vam fer com a AUP, aquí el teniu. També en vam fer un conjunt com a oposició que podreu trobar als mitjans. Els vam enviar la tarda abans que anessin a embustiar. I mai ho podrem saber del cert… però crec que vam aconseguir l’objectiu: fins el moment, no hi ha hagut vídeos ni fotos oficials.

Estàndard
El dia a dia

14. 5 setmanes

Anem cap a les 5 setmanes de confinament. Una eternitat que s’allarga. I que s’allargarà, de formes diverses, fins que baixi la corba de contagi o tinguem vacuna. Som el país d’Europa amb major nombre de contagis i morts, en proporció a la població. Confinaments parcials o totals, distanciament social, anul·lació d’esdeveniments massius. Veurem què passa amb el famós aplanament de la corba. Sobretot si continua sense prioritzar-se la salut i la vida per damunt del ritme de l’economia. L’etapa post-confinament serà dura.

Patim de sobredosi informativa. Les xarxes ens tenen hiperconnectades a tota mena d’informació, fiable o no. Saturació. Però, mentre puguem, cal respirar, pensar. Cuidar-nos. Fer el dol per la gent que perdem. Aturar-nos. Mirar al voltant. Replantejar-nos les prioritats, les d’avui, i les del futur.

A l’AUP hem estat elaborant propostes i anàlisis, traspassant-les a la ciutadania i al govern. Hem fet un mapa de recursos i anem elaborant articles, infografies i comunicacions diverses.

També hem fet un primer videoblog de confinament. Bé, dos: un de presentació, d’1 minut, i un directe a instagram. Ara estem preparant nous directes temàtics.

Videobloc de confinament #1. 1 minut
Videobloc de confinament #1. El directe a instagram (i facebook).

A l’Ajuntament l’activitat política deliberativa es va aturar la segona setmana. Van constituir un comitè d’emergència on no hi ha representació sindical ni de l’oposició. Vam demanar que es fessin reunions virtuals perquè l’equip de govern informés de la situació i poguéssim interactuar, i es van començar a fer juntes de portaveus setmanals. Tota l’oposició hem demanat també que es reprenguin els plens, i sembla que es farà, tot i que no sabem quan. En alguns ajuntaments de fet fan fins i tot reunions de treball de tota l’oposició i el govern per a encarar les mesures a prendre i consensuar-les entre tothom.

El cert és que l’activitat per mi no ha parat. Entre contestar correus-e de l’alumnat, preparar tasques del tercer trimestre, corregir, elaborar propostes com a regidora, participar en reunions virtuals, llegir decrets, fer seguiment de l’acció de govern, atendre demandes de la ciutadania, comprar per les veïnes i la família, estar per la meva filla, (cuidar-me, cuidar, cuidar-nos), etc. El temps no dóna massa de si, però cada dia intento reservar una estona també per aturar-me: pensar, observar, sentir, desconnectar, moure’m -i si, esport per youtube.

Cal reconèixer que els governs locals estan desbordats per la gestió de l’emergència sanitària. Les retallades dels darrers anys es noten, tant en la precarietat de bona part de la població, com en els recursos públics disponibles. I la molt millorable gestió de la crisi per part de la Generalitat i el Gobierno, també. A Rubí, a més, s’hi sumen les deficiències en la gestió dels recursos humans que s’arrosseguen fa anys.

Avui, però, el que em ve de gust compartir amb vosaltres és aquesta reflexió, que no està feta des de la meva tasca com a regidora. És una aportació més general, escrita pel blog de confinament que duen les companyes del Centre de Documentació Feminista de Ca la Dona.

Per continuar llegint, cliqueu la imatge
Estàndard
El dia a dia, General

13. La vida en temps de Coronavirus

Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

La plaça del Doctor Pearson, buida
Foto: RubiTV (Marta Casas Cortada)

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Model per imprimir, tallar i deixar a les bústies o sota les portes del teu bloc de pisos

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Rumba catalana contra la bombolla immobiliària. Esto no es crisis, se llama capitalismo.

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.

Ara que molta gent té temps extra, absolutament recomanable aquest vídeo, curt i didàctic, per entendre com funciona el nostre sistema econòmic!

Estàndard
El dia a dia

11. Els comptes clars, i la pizza sense barbacoa.

Tot i que l’Aup diu que sense pinya. Però com no tenim disciplina fèrria de vot, no crec que sigui un problema.

Divendres 31 de gener. Vinc de Ràdio Rubí. És el dia de l’AUP a “Els grups municipals opinen“. Mitja hora de conversa per comentar política local. Buidar el pap (amb respecte) senta bé, la veritat.

Hem estat comentant el Ple d’aquesta setmana. Es va avançar a dimecres perquè l’alcaldessa tornava a sortir de viatge, aquest cop a París. Hem comptat 8 o 10 viatges aquests darrers 7 mesos (els podeu consultar parcialment aquí). Ja ho deia Camarón: Volando voy, volando vengo, y en el camino, yo me entretengo. Y de paso, no deixo que l’oposició accedeixi a la informació que demanem sobre aquests viatges fa prop d’un any. Tot i que sembla que per fi l’aconseguirem.

No sóc de propòsits de nou any però enguany, donat que ja tenia complerts alguns prou satisfactoris que circulaven per les xarxes socials, vaig decidir acomplir-ne dos que són el top del tòpic: fer esport, i bloguejar a #diaridunaregidora amb més regularitat. Fa un mes. I res de res. La vida se’m rebel·la. Visita a l’osteòpata per compensar. Però aquí estic, escrivint això en l’esforç de baixar la institució a allò quotidià.

Aquest mes m’he avorrit terriblement a la trobada municipalista de la CUP, que m’ha servit però per a fer xarxa amb electes de la comarca (visca!).

Pagafantisme polític no, gràcies.

Hem fet una reunió de la comissió de mobilitat amb Rafael Güeto, regidor de territori i de mobilitat (com ja vam fer amb Andrés Medrano, de Medi Ambient o amb Yolanda Ferrer Polo, de serveis socials i igualtat). Feina invisible, tot sovint. Poc productiva en termes electorals, o això sembla, almenys per a nosaltres. És una de les maneres de fer propostes i aconseguir incidir. Però algunes diuen que fem el pagafanta.

Convocatòria de la Plataforma Aturem els Abocadors

Assemblea de l’AUP, roda de premsa, participació a l’assemblea de la Plataforma Rubí sense abocadors. Per cert, gran trobada, de les que omplen d’esperança: la sala del CRAC plena de gent de #Rubicity, diversa, de moltes entitats. Amb una mica de sort, demandes judicials, i molta força, potser s’aconsegueix alguna cosa! (rodolí i tot, ves per on. La queta estaria contenta).

Resultado de imagen de dóna corda al català

Estem preparant una sorpresa… La presentem avui dilluns davant el Bòdum en roda de premsa. Mentrestant, mapeig feminista i comptes clars.

I La Continental en risc de tancar i demanant a les treballadores que no és mobilitzin com a condició per a retirar un ERO no pactat i “poder” seure a negociar. Recordeu el tancament de la Delphy? Doncs semblant. Jugant amb la vida de la gent.

3 de febrer. Encara no he acabat el post. Cap de setmana intens. Només he treballat un parell d’hores, aquest cap de setmana. Iuhuuu!

El Ple del mes de gener es preveia tranquil, i no ho ha estat gens. Tensió rere tensió. Primer, perquè l’oposició duem cartells ‘no volem abocadors’ per posar a les taules. El govern diuen que han de mantenir la neutralitat.

Després, per diverses mocions i intervencions. Per part meva, aquest cop contraargumento amb ERC (i se’m fa estrany). Pels pressupostos, per la seva moció i per la defensa que fan del pacte amb PSOE-Podemos.

I en dos ocasions el govern agraeix els meus arguments. Qui m’ho hauria de dir. No sé si riure o plorar. Però ja està bé. Posem en evidència que funcionem més enllà de rivalitats de partits i polítiques de blocs.

Què passa? Que ERC va fer al·legacions al pressupost que ja sabíem d’entrada que serien rebutjades. Eren una proclama política i no una eina d’incidència. Aquí podeu veure aquest fragment del debat:

Què més? Que van defensar el pacte amb PSOE-Podemos al·legant que ha servit per a posar el conflicte de Catalunya en el terreny del reconeixement públic. És a dir, que es confon partits i institucions amb allò públic. I el conflicte ja ho era, de reconegut. Almenys per a la població. O és que el referèndum no pactat de l’1O no tenia legitimitat social, pública, popular? Aquí aquest altre fragment:

Respecte el govern: no massa a dir. Més que res, perquè no diuen massa, en els debats. Bé, aquest Ple he descobert una regidora, la Marta Olivan, que sí que ha participat i debatut, cosa que no és habitual en el PSC.

I més tensions: agre torn de precs i preguntes del públic (i interminable de l’oposició). A l’alcaldessa li desagraden dues de les tres intervencions. La primera, d’un veí de Can Fatjó que acaba demanant la seva dimissió. La segona, i més intensa, d’adjudicatàries del Mercat que han vingut a preguntar i fer peticions per les dificultats de manteniment que arrossega l’edifici fa mesos.

Sembla que costa assumir les crítiques en un espai públic com és el Ple. No som (o hauríem de ser) per a això també càrrecs electes? Per a rebre i entomar crítiques, reconèixer errors, agrair participacions. O no?

Però necessito publicar això ja. I a veure si acompleixo l’autocompromís de postejar més sovint. El Ple, sencer, el teniu a Ràdio Rubí. Podeu llegir una crònica detallada dels continguts a la web de l’AUP. I per a qualsevol cosa (crítiques incloses), ja sabeu on sóc, on som.

Estàndard