El dia a dia, General

22. De sorolls, lies and videotapes

Se’ns acumula la feina. Les xarxes continuen bullint amb el soroll nocturn, la brutícia acumulada, la tala d’arbres, els sots als carrers, les herbes que envaeixen voreres.

Mentrestant, alguns polítics confonen incivisme, oci i autogestió. No és el mateix organitzar festes populars, convocar la gent, recuperar l’espai comú, que l’acumulació de persones a tantes places xerrant i bevent. I això també pot ser diferent (o no) de l’incivisme, tot i que les molèsties pel veïnat són recurrents en uns i altres casos.

Però potser que ens plantegem perquè la gent jove no té espais d’oci i lleure suficients, en aquesta ciutat. I potser també que pensem perquè cada cop més l’espai comú és patrimoni de terrasses o cotxes. On són la gent gran que xerraven amb la cadira a la porta? Els sopars de veïnat al carrer? Les nenes i nens jugant a pilota davant de les cases?

“Prendre la fresca”. A Cullera, ho van regular: https://elpais.com/ccaa/2016/10/28/valencia/1477658556_041311.html

Promoure la vida comunitària hauria de ser objectiu de qualsevol govern. Permet que ens sentim part de la ciutat, que la cuidem (que escombrem o posem plantes a la porta de casa, per exemple), que caminem més segures perquè trobarem algú, que coneguem qui tenim al costat, que ens fem suport, o que parlem fluixet perquè sabem a qui molestem.

Quines solucions podem plantejar, més enllà de les més conegudes (les sancions o la limitació horària i d’activitats)? Cal trobar el camí per a fer compatible el descans i la vida comunitària; la dinamització cultural i la cura de l’entorn; les necessitats de la gent jove i les de la gent gran (i tothom, amb sort, hem estat infants i joves i serem grans). Cal promoure la corresponsabilitat de les institucions, de les entitats, de la població. Però si ens preguntem en qui confiem més per a ser corresponsable amb la vida de la ciutat… què diríeu?

Parlem de civisme: sabeu que fa un any ja que l’aparcament del Duet Sports està tancat i sense ús? I que cívicament el veïnat ha respectat el tancament i no hi ha cotxes d’allà? Mentrestant, el BBVA s’assegurarà cobrar la seva hipoteca sobre l’espai. Parmer, la concessionària del pàrquing, ha fet fallida i demana a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Coses de la gestió privada dels serveis públics. Quant ens costarà? Més de dos milions d’euros, segur.

Intervenció al Ple sobre el pàrquing de Parmer (Duet Sports)

Que consti que aquest servei es va externalitzar ja en temps d’Iniciativa per Catalunya (actual En Comú Podem). Aquí teniu un quadre amb dades d’alguns dels serveis externalitzats, per a major glòria del servei públic:

El darrer Ple, el de juny, va ser intens. A part de l’aparcament del Duet Sports, vam estar 5 hores debatent temes com les polítiques d’acollida de persones refugiades a Rubí; la sentència del Tribunal Suprem que ha fet que alguns ajuntaments retirin les banderes LGTBI+ el Dia de l’Orgull; les activitats de l’estiu enriquit per a infants i joves (per cert, sembla que l’agost serà un desert d’activitats, si no les organitzem des de les entitats); o l’ús de pirotècnica i el soroll a la ciutat -debat calent!. I notícia remarcable: per primer cop Ciutadans va parlar i fer les mocions en català (i ens en vam alegrar). Quan estigui el resum a la web de l’AUP, us recomano llegir-lo. Si alguna persona valenta i ociosa té ganes, aquí ve el vídeo sencer:

Un dels debats va ser sobre habitatge, motivat per una moció d’En Comú Podem i el PSC demanant un Pacte d’Estat pel Dret a l’Habitatge (a partir de les 2h51minuts del vídeo anterior). Potser no sabeu que el govern local està elaborant el Pla Local d’Habitatge. És un document obligatori si vols fer accions concertades amb la Generalitat que ha de tenir una vigència de 6 anys i incloure una anàlisi de la situació a Rubí. I la situació a Rubí és més aviat desesperada (o desesperant). Aviat estarà la diagnosi a l’abast públic, així que ens esperem a donar dades, però aquí ve una part de la nostra intervenció, sobre el que caldria fer i no s’ha fet,

Evidentment, després del Ple ningú del govern ni de l’oposició vam arribar a temps a la reunió que el propi govern havia convocat a les 20h de la Taula d’Abocadors. De fet, vam arribar a les 22h passades, quan ja s’havia acabat la reunió. Notícies molt importants i dolentes, ja us n’heu assabentat? Caldrà molt suport per aconseguir aturar els abocadors!

No he parlat al Diari d’una regidora de les lies que anuncia el títol. Però de videos, us n’he posat uns quants. Potser que la història de la implantació dels abocadors a Rubí n’acumuli un grapat, de mentides (o de veritats a mitges, que ve a ser el mateix).

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

21. Aaaalegria, és Fes-ta Ma-jor!

La Trinca!

No sé si a La Trinca se’ls pot anomenar clàssics o música vella, com diu la meva filla. Tot i que a molta gent, el títol d’avui del Diari d’una regidora no els deu ressonar a res, i això si que et fa sentir més aviat antiga.

"Alegria. que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor. 
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes 
I havent dinat, migdiada, processó,
Concert, castell de focs i ball a l'envelat" 
me too

Aquesta estrofa que fa mal a les orelles perquè no rima gens, és una descripció que, per obra i gràcia del coronavirus i el govern municipal, s’ajusta força a les festes d’enguany. No heu vist el programa? Tot i que s’han descuidat la processó -maleït laïcisme.

Enguany el castell de focs serà silenciós? el govern presenta una moció al proper Ple per unes celebracions sense pirotècnia sorollosa. Ens demanen que en les festes particulars i populars utilitzem petards de baix o nul impacte sonor.

Com diu un Diable, un petard sense soroll és com un cubata sense alcohol. Però com no volem fomentar l’alcoholisme, ni ensordir animals i ciutadania, proposem també que Los 40 principales, el Random Festival i els concerts de la futura Festa Major rebaixin decibels. Que si els vull escoltar, no cal que l’Escardívol vingui a mi, que ja m’hi acosto jo.

L’Ajuntament també demana vídeos a les entitats explicant com viuen la Festa major i com voldríem el retrobament. Molta gent la trobarem a faltar, la Festa Major, i tant. Perquè, cert, és un moment de cohesió, de fer cultura, de trobar-te amb tanta gent que només et creues aquells dies. Sortir, xerrar, ballar, passejar, abraçar, escoltar, gaudir. Tot de verbs que ara són difícils de practicar, entre mascaretes i distanciaments.

Però trobem a faltar, també, una festa major més participativa en el seu disseny, amb una coordinadora d’entitats per a organitzar actes, amb menys fastuositat i més activitats per a tota la ciutat. A l’AUP el fa temps que fem propostes per millorar aspectes de la Festa Major, però amb motiu de la crisi detonada per la COVID19, dèiem que:

“El servei de cultura té un pressupost rellevant destinat a totes aquestes accions i, especialment, a grans esdeveniments que suposadament aporten “projecció” a la ciutat (40 principales, Rrandom -cal veure quin tipus de projecció, però). Només la Festa Major i el Rrandom del 2019 van costar més de 600.000€.

  • Proposem suspendre la Festa Major i iniciar una previsió d’activitats culturals repartides durant l’any, d’un format que pugui ser compatible amb les recomanacions sanitàries que s’emetran mentre no hi hagi vacuna.
  • Cal redirigir la part de la despesa en grans esdeveniments a mesures socials.
  • Els equipaments municipals haurien de restar oberts tot l’estiu per tal de facilitar l’accés al lleure i la cultura i el manteniment d’espais segurs de trobada i activitat.
  • A la vegada, és important promoure l’activitat cultural local (virtual en aquests moments, presencial en un futur) i fer ajuts a artistes locals que veuen interrompuda la seva activitat, com se’n fa a comerços i persones autònomes. La cultura i els espais de trobada i relació que aquesta genera són un eix important de la vida de les persones, i també un dinamitzador econòmic.”

Penseu que el pressupost per Sant Roc és de 25000€ i per Carnestoltes de 47.500€. No és comparable, però ajuda a fer-se una idea.

Me n’acabo d’adonar que fa un any d’això. I sembla una altra vida, un altre temps. Serà un any estany, si.

Tiruliruliruli, tiruliruliruló
Avui matem el capó
Tiruliruliruli, tiruliruliruló, 
Avui és Festa Mayó. 

I bona revetlla postconfinada!

Estàndard
El dia a dia

20. Normalitat?

Poc a poc retorna la vida normal. Qui manté la feina s’hi va reincorporant presencialment, el curs acaba, el carrer s’omple de gent i… les xarxes socials de les queixes habituals.

Manca de manteniment a les urbanitzacions, arbres als carrers de la ciutat que s’han de talar perquè no s’han cuidat abans, contenidors rodejats de brossa que no s’ha dut a la deixalleria, faroles que no funcionen, sots als carrers, soroll nocturn, etc. Tres mesos d’aturada, però com si fos ahir.

Un veí es queixa de què l’han atès malament a l’Ajuntament. Poca disponibilitat a ajudar, diu. Però després, aquest mateix, o un altre qualsevol, llença el matalàs al costat d’un contenidor.

Denunciem (i cal fer-ho, és clar!) la poca eficiència de l’administració municipal, la manca de capacitat del govern per a liderar i organitzar els recursos de l’ajuntament. Però després sovint ens posem a la seva alçada. Al final, formem part de la mateixa societat: individualisme, manca de solidaritat, curterminisme, cerca del benefici propi i de la gent propera -clientelisme, nepotisme.

(buf, semblo una profe donant lliçons)

(bé, és que ho ets)

Per sort, ni tothom a Rubí, ni a l’administració, ni als partits, ni on sigui, funciona igual. Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes.

Què podem fer? Denunciar i queixar-nos, si. Però fins i tot, si podem, no esperar a què altres ens ho arreglin: fem-ho. Tenir una ciutadania activa i organitzada obliga als ajuntaments i als governs a posar-se les piles, i serveix també de referent per al veïnat que no és corresponsable.

Aquesta setmana un veí denunciava el mal estat del carrer Puigmal amb imatges d’ell mateix arreglant-lo. Al CRAC es denuncia la precarietat creant serveis per a ajudar-nos entre nosaltres (cessió d’espais per a entitats, suport per a tramitar al·legacions dels abocadors o ajuts d’habitatge, tallers de pancartes, etc.). A l’AVV de Les Torres acompanyen a persones nouvingudes i treballen la cohesió al barri. El CEF Can Mir tenen un equip de nois amb diversitat funcional i un altre amb persones refugiades. La Nocturna ha donat 1.200€ a cadascuna d’aquestes dues entitats. Podríem multiplicar els exemples, individuals i col·lectius (i al Diari d’una Regidora ho seguirem fent). Per sort, la cultura del #campiquipugui capitalista té escletxes. Escletxes poderoses, si.

P.D. Ull amb el retorn a la quotidianeitat. Perquè reprenem vells vicis, però també i sobretot perquè podem no recordar ni tan sols com era la normalitat abans d’aquesta aturada. I això, és una oportunitat enorme per a què ens retallin drets amb l’excusa del nostre propi benefici.

(no ho veus així? Recorda que pots comentar els articles)

Estàndard
POUM Diari d'una regidora
El dia a dia

19. Pim, pam, POUM, fuera!

Exactament. Fora. Ja està. Amb un pèl (un pèl enorme) de retard, però si. Endavant

Anem a pams. Avui, al Diari d’una regidora, parlem del POUM, que és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Si, potser us sona avorrit. Però és el document que projecta com ha de ser Rubí, a llarg termini: quants habitants pot arribar a tenir, on fem habitatge, quins equipaments calen i on, la protecció de l’entorn natural, etc. Vaja, que és l’òstia d’important.

Doncs a Rubí, tenim un document del 86, antiquadíssim, i mai, mai, s’ha aconseguit un acord per un nou POUM. S’ha intentat en diverses ocasions des de l’any 1996, quan governava encara Iniciativa per Catalunya -Verds.

Bé, el 2010 PSC, ERC, CIU i PP es van posar d’acord en un POUM, però tenia deficiències greus i va ser tombat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona (el PSC havia estat governant amb ERC i CIU del 2003 al 2007, i amb ERC del 2007 al 2014). El 2015, van presentar un nou text que suposadament arreglava els defectes de l’anterior, però només van aconseguir el suport del PP, C’s, 3 regidors no adscrits i el PDeCat.

Des d’aleshores, els tràmits s’han eternitzat, les deficiències no s’han resolt, i el projecte de POUM va quedar caduc (un altre cop). A l’AUP es va fer moltíssim treball de propostes, esmenes, d’informar a la ciutadania. Ara, el pacte d’En Comú Podem per entrar al govern sembla que ha forçat el PSC ha renunciar-hi, per fi.

Si mireu el Ple passat, en el què vam votar l’inici del nou pla, són significatives les intervencions de cada partit. Mostren en quin model de ciutat estem pensant (si és que hi estem pensant).

Intervencions sobre el POUM – minut 8:43 a 47:00

No us avorriré amb processos administratius, però una cosa està clara: tenim l’oportunitat de dibuixar com volem que sigui el Rubí dels propers 15 o 20 anys. I de fer-ho entre totes i tots (si és que fan un procés veritablement participatiu). Ens hi va la salut, la qualitat de vida, l’entorn natural. Així que, si us sembla, ens hi posem? (ja sabeu que si voleu participar en les nostres propostes, ho podeu fer! escriviu-nos a auprubi@gmail.com o a 602899987).

Estàndard
El dia a dia, General

18. Riots, dolor i esperança

Nissan. Destrucció de 3.000 llocs de treball i de 20.000 d’empreses auxiliars a Montcada i altres municipis. En vaga des del 4 de maig. L’empresa ha rebut milions d’euros en forma d’ajuts pagats amb els nostres impostos. S’exigeix nacionalitzar l’empresa i reconvertir la seva producció. I no oblidem: Continental, a Rubí. També del sector de l’automòbil. 700 llocs de treball directes. En perill greu de tancament.

Pandèmia. Distanciament.

Mentrestant, un mòbil grava l’assassinat de George F. Lloyd en mans de la policia de Minnesota. No d’un policia: de tots els que no van aturar al seu company. #Riots. I Trump, amagat al seu búnker, amenaça amb treure els militars.

Sembla que serveixen per un roto y un descosio, els militars: maten virus, i persones. L’absurd.

I encara, pandèmia.

S’acosta una crisi profunda, que ja està fent arrels. Els acomiadaments seran molts més. Petits negocis de Rubí es veuran abocats al tancament. Les ajudes al lloguer dels governs, s’exhaureixen en pocs dies. Les violències i exclusions, també seran més. Aquesta setmana, tres dones més han estat assassinades. Els temporers de Lleida dormen als carrers mentre la majoria d’hotels rebutgen el seu allotjament, pagat pel futbolista d’Arbúcies Keita Balde. A Rubí, encara ens ressonen en la part més dolorosa del cor les manifestacions “Stop centre de menors“.

Futur distòpic? No, és el nostre present.

Tots els dimarts, als ajuntaments de les viles, a les 20h

Però desesperança, mai. La realitat la fem nosaltres, també. L’estem fent ja, cada cop que estenem la mà a una veïna, que fem una mascareta per a algú, que ens manifestem a la plaça de l’Ajuntament per a exigir que la vida sigui abans que el capital.

Cada cop que iniciem una cooperativa, o que tanquem l’app d’amazon, agafem les claus, i anem a la botiga. Cada cop que ens associem, que escollim no votar Vox, o Trump, o… qualsevol candidatura que per activa o per passiva fomenti el racisme.

Aquests dies he sentit, de ben a prop, la ràbia i el dolor davant la injustícia. Milers d’adolescents a les llars d’arreu postejant que #Blacklivesmatter. Uns mesos abans, #FridaysforClimate. Esperança.

Però seria terriblement injust fer recaure el pes en les seves espatlles.

Per això, siguem conscients que fem món cada cop que comprem directament a la pagesia; que algú lloga un cotxe enlloc de comprar-lo o que decidim agafar un tren; cada cop que aturem els peus a un racista, o que diem no a una agressió masclista.

Cada cop que la PAH atura un desnonament, o que una nova llar entra en la vaga d’inquilines. Cada cop que agafem la bossa i sortim a caçar trastets, que compartim el wifi amb la veïna, o que canviem la llum d’Endesa a Som Energia. O el mòbil de Movistar a Som Connexió.

Cada cop que aconseguim traspassar els murs de les institucions. Que aconseguim que una proposta tiri endavant, que una estructura, per petita que sigui, es mogui. Cada cop que un gest, una paraula, modifica les relacions normativitzades de la política. Cada cop que critiquem, però també cada un que fugim del sectarisme.

Fem món cada cop que sortim al carrer, si. Cada cop que ens manifestem i, si, aturem els peus a la monstruosa realitat que hem (han) anat construint.

Estàndard
Diari d'una regidora
El dia a dia

16. Reiniciar el sistema?

Fer un reset a la política. Aquest va ser el lema d’Alternativa Ciutadana de Rubí a les eleccions municipals de Rubí l’any 2011. Ahir, la nostra alcaldessa, Ana Maria Martínez, ens regalava amb l’article “reiniciar el sistema“.

Perquè certament, no superarem aquesta crisi ni les properes si no ho fem. És urgent i necessari.

Però per la tarda, el mateix 7 de maig, debatíem agrament al Ple Municipal la moció promoguda per l’Alternativa d’Unitat Popular i presentada amb ERC, Veïns per Rubí i Ciutadans, per a reduir les despeses de retribucions de càrrecs electes, assessores i despeses de representació institucional.

Quatre candidatures diferents i fins i tot oposades ens vam poder posar d’acord en una proposta de mínims. El govern, no la va secundar.

Proposar rebaixar salaris de representants polítics és de dretes, ens vam sentir a dir. I no és el primer cop. Ens diuen, des del PSC, que cal dignificar la tasca que fem, valorar l’esforç i el treball dels càrrecs polítics.

I tant que cal. Però fa ja segles de les reivindicacions obreres per a remunerar els càrrecs electes perquè no els exercissin només els rics. Avui, el que és absolutament necessari és que la gent que fem política a les institucions, donem sentit i dignitat al que fem.

Cobrar sous excessius, no ho dignifica. Fer demagògia, tampoc, ni argumentar atacant al contrari. Ni eternitzar-se en el càrrec, o confondre la institució i el servei públic amb el partit i el seu benefici. Ni pensar que la pròpia veritat és la única, i que governar és imposar-se. Vicis, certament, molt estesos.

1.700.000€. Aquest és el cost total actual dels càrrecs electes i de confiança en un any. Cal remunerar la política a les institucions? Si. Cal fer-ho a 4.286€ bruts al mes, pagues extres i dietes d’altres institucions a part? És el què cobra una regidora del govern a Rubí. O a 2.500€ bruts per mitja jornada, que és el què cobrem les portaveus de l’oposició? No.

Cal treball, voluntat de servei, de diàleg, de transformació. Cal creure que estem a la institució per a millorar la vida de les persones (i no necessàriament la pròpia). Per a fer comunitat, per a escoltar el què l’altra vol, i veure com encaixa en les necessitats diverses de la ciutadania.

Cal ser conscients que estem de pas, que ha de venir algú al darrere, que ser regidora no és la nostra professió. Perquè cal renovar-se, continuar aprenent i aportant a la societat des d’altres llocs, i no viure eternament d’un càrrec que acaba confonent allò col·lectiu amb allò personal.

321.000€ anuals. Aquest és l’estalvi que es podria fer, simplement, tornant als ja alts salaris del 2015, mantenint fins i tot els càrrecs de confiaçaá (que, recordem, s’assignen a dit). 836.000€ anuals, l’estalvi de la proposta de màxims que fem des de l’AUP.

Només per situar, algunes dades: el programa de comerç del 2020 està pressupostat amb 382.000€, el de dona amb 229.000€, foment a l’empresa amb 779.000€, o els ajuts a persones en risc d’exclusió social en 982.000€.

Dignifiquem la política, si. I resetegem el sistema, però fem-ho de debò.

Estàndard
El dia a dia

15. 7 setmanes. Y seguimos para bingo.

Si, estem a la setmana 7 de confinament. Mirant la vida per la finestra. O pel mòbil. En alguns casos, parèntesi per sortir a la feina, i tornar. Hem passat aniversaris, dols, festes. La Diada, 1r de Maig. A casa. Tancades. Algunes, mantenint el sou i tenint un sostre digne i xarxes que ens cuiden i sostenen. Moltes altres, en condicions molt complicades (pels diners, per la salut, per les relacions, per mil motius).

Mentrestant, s’anuncia la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Ajuntaments i Governs anuncien ajudes per aquí, préstecs per allà (avals públics, beneficis pels bancs). Es creen alguns recursos socials per a frenar les situacions més greus. Res que capgiri la situació (què tal una renda bàsica incondicional i universal?).

L’oposició, almenys a Rubí, ens mantenim amb un baix perfil de crítica al govern. Perquè entenem que en aquesta situació, totes les regidores i regidors del PSC i En Comú Podem deuen estar enfonsades en un allau de feina: reorganitzar les tasques de la plantilla municipal, adaptar els recursos existents a la nova realitat, revisar pressupostos, repensar les prioritats del mandat, buscar diners sota les pedres per a poder fer el #PladeXocSocial que necessitem, crear recursos, parlar amb entitats i persones, etc.

Però… sembla que no és del tot cert: tenen temps, almenys els càrrecs del PSC, d’anar a embustiar mascaretes infantils a les cases de la ciutat. Hi ha personal municipal, hi ha xarxes de voluntariat, hi ha gent a l’atur que ho pot fer… però no. És prioritat passar part del dissabte amb el carro de bústia en bústia (bé, he de dir que vaig treballat repartint publicitat, en els anys joves i precaris -tot i que la precarietat mai està fora de l’horitzó- i que per les imatges que he vist, molt efectiu no era el seu repartiment, eh?).

També he de dir, per a ser honesta, que em van oferir anar a repartir. A mi i a tota l’oposició. Preguntes absurdes:

Pregunta absurda 1: Voleu que 25 persones repartim 11.000 mascaretes en un dia?

Evidentment, no. Compten amb agents cívics i altres persones. I serà més d’un dia.

Pregunta absurda 2. Però no seria millor que el govern aprofiteu les hores per a la gestió de la crisi?

Bé, els quedava una mica de temps lliure, sembla.

Pregunta absurda 3. L’objectiu és fer propaganda del govern?

No, diuen. L’objectiu és arremangar-se per la ciutadania. Ya, claro.

En tot cas. Que si, que ens hem d’arremangar, els càrrecs electes. Que estem cobrant un molt bon sou per fer la nostra feina. Ni ERTE, ni res, en el nostre cas (en descàrrega meva, he de dir que com a regidora de l’AUP, no he parat l’activitat -i que el 40% del sou no me’l quedo).

I no només els càrrecs electes, ens hem d’arremangar, sinó tothom qui pugui. El què tenim al damunt és greu, molt greu. Cal horitzontalitat, xarxa, participació, corresponsabilitat, suport mutu. Sinó, no ens en sortirem. A Rubí hi ha xarxes de suport, i moltes ens hi hem apuntat, però ho hem fet com a persones, sense publicitat, ni passejos.

Res. És el que hi ha. Si voleu llegir el comunicat sobre el tema que vam fer com a AUP, aquí el teniu. També en vam fer un conjunt com a oposició que podreu trobar als mitjans. Els vam enviar la tarda abans que anessin a embustiar. I mai ho podrem saber del cert… però crec que vam aconseguir l’objectiu: fins el moment, no hi ha hagut vídeos ni fotos oficials.

Estàndard
El dia a dia

14. 5 setmanes

Anem cap a les 5 setmanes de confinament. Una eternitat que s’allarga. I que s’allargarà, de formes diverses, fins que baixi la corba de contagi o tinguem vacuna. Som el país d’Europa amb major nombre de contagis i morts, en proporció a la població. Confinaments parcials o totals, distanciament social, anul·lació d’esdeveniments massius. Veurem què passa amb el famós aplanament de la corba. Sobretot si continua sense prioritzar-se la salut i la vida per damunt del ritme de l’economia. L’etapa post-confinament serà dura.

Patim de sobredosi informativa. Les xarxes ens tenen hiperconnectades a tota mena d’informació, fiable o no. Saturació. Però, mentre puguem, cal respirar, pensar. Cuidar-nos. Fer el dol per la gent que perdem. Aturar-nos. Mirar al voltant. Replantejar-nos les prioritats, les d’avui, i les del futur.

A l’AUP hem estat elaborant propostes i anàlisis, traspassant-les a la ciutadania i al govern. Hem fet un mapa de recursos i anem elaborant articles, infografies i comunicacions diverses.

També hem fet un primer videoblog de confinament. Bé, dos: un de presentació, d’1 minut, i un directe a instagram. Ara estem preparant nous directes temàtics.

Videobloc de confinament #1. 1 minut
Videobloc de confinament #1. El directe a instagram (i facebook).

A l’Ajuntament l’activitat política deliberativa es va aturar la segona setmana. Van constituir un comitè d’emergència on no hi ha representació sindical ni de l’oposició. Vam demanar que es fessin reunions virtuals perquè l’equip de govern informés de la situació i poguéssim interactuar, i es van començar a fer juntes de portaveus setmanals. Tota l’oposició hem demanat també que es reprenguin els plens, i sembla que es farà, tot i que no sabem quan. En alguns ajuntaments de fet fan fins i tot reunions de treball de tota l’oposició i el govern per a encarar les mesures a prendre i consensuar-les entre tothom.

El cert és que l’activitat per mi no ha parat. Entre contestar correus-e de l’alumnat, preparar tasques del tercer trimestre, corregir, elaborar propostes com a regidora, participar en reunions virtuals, llegir decrets, fer seguiment de l’acció de govern, atendre demandes de la ciutadania, comprar per les veïnes i la família, estar per la meva filla, (cuidar-me, cuidar, cuidar-nos), etc. El temps no dóna massa de si, però cada dia intento reservar una estona també per aturar-me: pensar, observar, sentir, desconnectar, moure’m -i si, esport per youtube.

Cal reconèixer que els governs locals estan desbordats per la gestió de l’emergència sanitària. Les retallades dels darrers anys es noten, tant en la precarietat de bona part de la població, com en els recursos públics disponibles. I la molt millorable gestió de la crisi per part de la Generalitat i el Gobierno, també. A Rubí, a més, s’hi sumen les deficiències en la gestió dels recursos humans que s’arrosseguen fa anys.

Avui, però, el que em ve de gust compartir amb vosaltres és aquesta reflexió, que no està feta des de la meva tasca com a regidora. És una aportació més general, escrita pel blog de confinament que duen les companyes del Centre de Documentació Feminista de Ca la Dona.

Per continuar llegint, cliqueu la imatge
Estàndard
El dia a dia, General

13. La vida en temps de Coronavirus

Aquest és el títol de l’article d’opinió que vaig enviar ahir, com a regidora, als mitjans locals. “Aïllament, sobredosi informativa, gent que emmalalteix, increment del nombre de morts, carrers semibuits, comerços tancats, acomiadaments. Emergència sanitària, estat d’alerta. Paràlisi econòmica i paràlisi social.
Són temps de coronavirus […]”

I si, són temps extranys. #Joemquedoacasa, però sóc privilegiada: continuo tenint treball i cobrant un sou. De fet, continuo fent la meva jornada (la de regidora i la de professora) però des de l’ “habitació pròpia” (aquí un regal: l’àudiollibre en castellà de A Room of One’s Own, de la Virginia Wolf).

La plaça del Doctor Pearson, buida
Foto: RubiTV (Marta Casas Cortada)

Surto a comprar. Rubí és un desert: places sense veus infantils, carrers buits. La poca gent que hem sortit fem torn a la porta dels comerços de serveis bàsics per entrar d’una en una, de dues en dues. Mascaretes improvisades. Separació entre les persones. Agraïments diaris, a les 20h, a qui es juga la pell: dependentes, personal de neteja, transportistes, gent del món de la salut, cuidadores, treballadores socials. Al barri, sonen les cassoles i els aplaudiments. Les llums dels mòbils parpellegen a molts balcons. És bonic, i ajuda a sentir-nos acompanyades en la dificultat.

I la dificultat és gran: activitat econòmica semiaturada, contagis encara creixent, famílies amb conflictes sobrevivint a la convivència forçosa, en alguns casos malvivint, exposició sense escapatòria a la violència masclista, persones en soledat i sense suport, manca de recursos econòmics i socials, por, patiment. A Wad-Ras les dones preses estan en vaga de fam.

Però també l’esperança (de canvi) existeix. Sorgeixen iniciatives solidàries arreu, en els veïnats s’activa l’ajuda mútua. Mentres, fa aigües la base del capitalisme: s’ha suspès la producció i el consum en creixement constant, que segmenten i exploten les persones i el Planeta. I és que la situació confronta el sistema capitalista, ni que sigui una mica. La sanitat pública torna a ser la més preuada, un model a seguir. Es fa més que evident que cal transformar activitat econòmica i mobilitat per reduir la contaminació (ara, l’aire és infinitament més net). Se sap que trencar l’equilibri del planeta provoca que es desfermin plagues.

Model per imprimir, tallar i deixar a les bústies o sota les portes del teu bloc de pisos

Les mesures econòmiques del Gobierno inflen la butxaca de qui menys ho necessita (els bancs, un altre cop), però la gent ja no estem com fa 10 anys. Ara estem més organitzades, més conscients. Sorgeixen campanyes com #SuspensionAlquileresYA o #PlanDeChoqueSocial, i d’altres. I mentrestant, també, creixen les veus antimonàrquiques.

L’aïllament fa recaure el pes de la situació en les famílies -i per tant sobretot en les principals cuidadores, que encara sovint som les dones. Però molta gent no viu en família: reneixen les xarxes de suport, es revaloritzen les relacions no familiars. Malgrat aquesta realitat, les mesures del govern retallen drets i llibertats, i no ofereixen eines prou importants per a compensar la càrrega que suportem aquests dies. És un dejà vu: recordeu la crisi de la bombolla immobiliària?

Rumba catalana contra la bombolla immobiliària. Esto no es crisis, se llama capitalismo.

Però estem en un altre moment, com a societat. Que el #coronavirus no sigui l’excusa per a fer noves passes enrere. Aprofitem el #Covid19 per aprofundir en la gestió comunitària de la vida, en la participació i la democràcia. En el suport mutu, en l’horitzontalitat i la xarxa. En definitiva, en contruir, per a totes, vides dignes de ser viscudes.

Ara que molta gent té temps extra, absolutament recomanable aquest vídeo, curt i didàctic, per entendre com funciona el nostre sistema econòmic!

Estàndard
El dia a dia

11. Els comptes clars, i la pizza sense barbacoa.

Tot i que l’Aup diu que sense pinya. Però com no tenim disciplina fèrria de vot, no crec que sigui un problema.

Divendres 31 de gener. Vinc de Ràdio Rubí. És el dia de l’AUP a “Els grups municipals opinen“. Mitja hora de conversa per comentar política local. Buidar el pap (amb respecte) senta bé, la veritat.

Hem estat comentant el Ple d’aquesta setmana. Es va avançar a dimecres perquè l’alcaldessa tornava a sortir de viatge, aquest cop a París. Hem comptat 8 o 10 viatges aquests darrers 7 mesos (els podeu consultar parcialment aquí). Ja ho deia Camarón: Volando voy, volando vengo, y en el camino, yo me entretengo. Y de paso, no deixo que l’oposició accedeixi a la informació que demanem sobre aquests viatges fa prop d’un any. Tot i que sembla que per fi l’aconseguirem.

No sóc de propòsits de nou any però enguany, donat que ja tenia complerts alguns prou satisfactoris que circulaven per les xarxes socials, vaig decidir acomplir-ne dos que són el top del tòpic: fer esport, i bloguejar a #diaridunaregidora amb més regularitat. Fa un mes. I res de res. La vida se’m rebel·la. Visita a l’osteòpata per compensar. Però aquí estic, escrivint això en l’esforç de baixar la institució a allò quotidià.

Aquest mes m’he avorrit terriblement a la trobada municipalista de la CUP, que m’ha servit però per a fer xarxa amb electes de la comarca (visca!).

Pagafantisme polític no, gràcies.

Hem fet una reunió de la comissió de mobilitat amb Rafael Güeto, regidor de territori i de mobilitat (com ja vam fer amb Andrés Medrano, de Medi Ambient o amb Yolanda Ferrer Polo, de serveis socials i igualtat). Feina invisible, tot sovint. Poc productiva en termes electorals, o això sembla, almenys per a nosaltres. És una de les maneres de fer propostes i aconseguir incidir. Però algunes diuen que fem el pagafanta.

Convocatòria de la Plataforma Aturem els Abocadors

Assemblea de l’AUP, roda de premsa, participació a l’assemblea de la Plataforma Rubí sense abocadors. Per cert, gran trobada, de les que omplen d’esperança: la sala del CRAC plena de gent de #Rubicity, diversa, de moltes entitats. Amb una mica de sort, demandes judicials, i molta força, potser s’aconsegueix alguna cosa! (rodolí i tot, ves per on. La queta estaria contenta).

Resultado de imagen de dóna corda al català

Estem preparant una sorpresa… La presentem avui dilluns davant el Bòdum en roda de premsa. Mentrestant, mapeig feminista i comptes clars.

I La Continental en risc de tancar i demanant a les treballadores que no és mobilitzin com a condició per a retirar un ERO no pactat i “poder” seure a negociar. Recordeu el tancament de la Delphy? Doncs semblant. Jugant amb la vida de la gent.

3 de febrer. Encara no he acabat el post. Cap de setmana intens. Només he treballat un parell d’hores, aquest cap de setmana. Iuhuuu!

El Ple del mes de gener es preveia tranquil, i no ho ha estat gens. Tensió rere tensió. Primer, perquè l’oposició duem cartells ‘no volem abocadors’ per posar a les taules. El govern diuen que han de mantenir la neutralitat.

Després, per diverses mocions i intervencions. Per part meva, aquest cop contraargumento amb ERC (i se’m fa estrany). Pels pressupostos, per la seva moció i per la defensa que fan del pacte amb PSOE-Podemos.

I en dos ocasions el govern agraeix els meus arguments. Qui m’ho hauria de dir. No sé si riure o plorar. Però ja està bé. Posem en evidència que funcionem més enllà de rivalitats de partits i polítiques de blocs.

Què passa? Que ERC va fer al·legacions al pressupost que ja sabíem d’entrada que serien rebutjades. Eren una proclama política i no una eina d’incidència. Aquí podeu veure aquest fragment del debat:

Què més? Que van defensar el pacte amb PSOE-Podemos al·legant que ha servit per a posar el conflicte de Catalunya en el terreny del reconeixement públic. És a dir, que es confon partits i institucions amb allò públic. I el conflicte ja ho era, de reconegut. Almenys per a la població. O és que el referèndum no pactat de l’1O no tenia legitimitat social, pública, popular? Aquí aquest altre fragment:

Respecte el govern: no massa a dir. Més que res, perquè no diuen massa, en els debats. Bé, aquest Ple he descobert una regidora, la Marta Olivan, que sí que ha participat i debatut, cosa que no és habitual en el PSC.

I més tensions: agre torn de precs i preguntes del públic (i interminable de l’oposició). A l’alcaldessa li desagraden dues de les tres intervencions. La primera, d’un veí de Can Fatjó que acaba demanant la seva dimissió. La segona, i més intensa, d’adjudicatàries del Mercat que han vingut a preguntar i fer peticions per les dificultats de manteniment que arrossega l’edifici fa mesos.

Sembla que costa assumir les crítiques en un espai públic com és el Ple. No som (o hauríem de ser) per a això també càrrecs electes? Per a rebre i entomar crítiques, reconèixer errors, agrair participacions. O no?

Però necessito publicar això ja. I a veure si acompleixo l’autocompromís de postejar més sovint. El Ple, sencer, el teniu a Ràdio Rubí. Podeu llegir una crònica detallada dels continguts a la web de l’AUP. I per a qualsevol cosa (crítiques incloses), ja sabeu on sóc, on som.

Estàndard