Tag Archives: Feminismes

El dia a dia

42. Ciutats vivibles per a sostenir les trames de la vida

A finals d’abril vaig tenir el gust de participar als II “Diálogos feminista y ecologistas: Ciudades vivibles para sostener las tramas de la vida” organitzats per Entrepobles. No faré aquí un resum, que podeu llegir a la revista 77 d’Entrepobles, però si que tinc pendent fa setmanes (mesos) fer l’article recollint la intervenció aquí, ja que té a veure amb la tasca feta com a regidora de l’AUP Rubí.

Us deixo aquí i en el vídeo incrustat a sota la llista de reproducció completa amb els debats dels I i dels II Diàlegs, per si voleu escoltar les dones interessantíssimes que hi han anat participant, i em poso tot seguit amb la intervenció.

La taula en la que participava se centrava en articular veus de feministes que estem en la gestió concreta del treball a les ciutats, des de les institucions: l’alcaldessa del Municipi B de Montevideo (Uruguai) Silvana Pissano, Valeria Melipillán, alcaldessa de Quilpué a Xile (que no va poder participar per una emergència climàtica al seu municipi); Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6 i Lilián Celiberti de Cotidiano Mujer d’Uruguai i l’Articulació Feminista Marcosur. La intervenció és oral (i això es nota en l’escrit que ve ara) i en castellà.

“Me parece que es importante empezar situando el posicionamiento vital (que al final es político) que tenemos cada una de nosotras cuando hablamos o hacemos, puesto que lo colectivo, esas ciudades cuidadoras que queremos construir, se nutren de las experiencias vitales de cada una.

En mi caso, el lugar en el que estoy y desde el que trabajo en la política institucional tiene mucho que ver con Ca la Dona como espacio feminista de maduración, crecimiento y aprendizaje. La experiencia allí me ha permitido estar en la institución desde un lugar que quizás no es el habitual, y que tiene poco que ver (esperamos) con el hacer clásico de las organizaciones políticas representativas.

Es muy importante porque al final las formas de hacer, el cómo hacer, también generan ciudad. ¿Des de que lugar queremos construir todo este común que estamos buscando crear en nuestras ciudades? Es importante clarificarlo, aunque siempre teniendo en cuenta que nuestro papel ahora mismo como grupo municipal de la AUP no es de gestión de lo público, pero sí de construcción de lo común (más aún porque en la candidatura intentamos construir dentro y fuera de la institución).

Los aprendizajes en el feminismo a los que me refiero tienen mucho que ver con construcción comunitaria desde lo que en Ca la dona llamábamos política de la relación: transformar de forma permanente y consciente el mundo en la cotidianeidad, el día a día, desde los espacios en los que interactuamos y a partir de la relación de igual a igual entre las personas y colectivos. 

Y por lo tanto estar en la institución no sería estar en un espacio “de poder”, un espacio para ejercer poder sobre, o un espacio en el que se valore el poder en sí mismo, sinó que debería ser, entendemos, un espacio para contribuir a esas ciudades cuidadoras donde las personas podamos ser de manera autodeterminada y autónoma, y desde donde poder hacer. Estar en la institución debería servir no para “tener poder” sinó para facilitar este poder hacer y ser ciudadano, desde una misma y en relación, en el reconocimiento de la interdependencia y de la ecodependencia. 

La intervenció.

A partir de ahí hay un elemento que me parece importante resaltar: el trabajar en la política institucional desde un reconocimiento mútuo con el resto de personas con las que interactuamos, sean colectivos, partidos, técnicos y técnicas, etc., pero sobretodo también desde las alteridades, desde los márgenes y periferias (un igual a igual que en realidad debe traer la periferia al centro y por lo tanto cuestionar siempre privilegios).

Respecto a las alteridades, en el documental Ciutats Vivibles de Entrepobles una compañera de Punt 6, Sara Ortiz Escalante, decía que si las ciudades consiguen garantizar el derecho a la ciudad para todas las personas que estan/estamos en los márgenes, lo garantizaran para todo el mundo, porque el resto (más o menos) los tenemos satisfechos. 

Partiendo de aquí es más facil huir permanentemente de sectarismos, partidismos, luchas de intereses o redes clientelares de las que a menudo se fomentan en la política institucional. Así, intentar tejer redes desde abajo hacia arriba, generando confianza con las personas de diferentes organizaciones, des del reconocimiento, la honestidad y saliendo de los corsés en los que se te sitúa cuando estás en estos espacios de representación. 

En los procesos para generar consensos creo que es indispensable partir de las subjetividades diversas, llegar a esa ciudad que tiene que ser diversa y permitirnos ser diferentes, reconocer el conflicto que se genera, crearlo si hace falta, y buscar los consensos y lo común des del disenso, desde toda esa distinción que nos hace al final más libres. Que la igualdad no sea una normatividad o una homogeneización, un gris que se impone desde la gran estructura y desde el poder sinó que sea el afloramiento de todas las diversidades que hay en las ciudades para poder generar desde ahí la comunidad. 

Todo esto no son palabras abstractas sinó que forman parte de una política que es feminista, ecologista y absolutamente transformadora desde la vida. Una política que puede permitir también que las propuestas tengan permanencia más allá de cambios de gobierno o siglas, que es uno de los problemas de las instituciones: cada vez que hay cambio de gobierno se abandonan propuestas. Es indispensable generar cierto reconocimiento mútuo y consenso político para que las propuestas puedan ser asumidas y se sientan compartidas, para que puedan ser más permanentes y tirar adelante seas gobierno o oposición. Es nuestra responsabilidad intentar hacer comunidad más allá de las siglas propias y romper ese distanciamiento que hay entre lo que se entiende como la política legítima (la de las instituciones y partidos) y la comunidad que también es política”. 

A partir d’aquí la intervenció aterra explicant propostes concretes desenvolupades des de l’Alternativa d’Unitat Popular aquest mandat: per a treballar la seguretat en i des de la comunitat; per a fer dels carrers i places un lloc per a la vida i la relació (i no només un lloc de pas, per als cotxes o per al consum); per una energia pública, distribuïa i de proximitat; per renaturalitzar la ciutat; per un oci nocturn juvenil dinàmic i segur; i moltes d’altres que de fet podeu veure a la web de l’AUP. “Propuestas diferentes que intentan concretar toda esta perspectiva feminista de hacer una ciudad cuidadora más allá de “la piedra” y poniendo el centro en la relación, en la comunidad, en el apoyo múto, en la equidad, en esa desinstitucionalización para que la política sea desde abajo, siempre conscientes del lugar en el que estamos”.

Estàndard
El dia a dia, General

39. Parlem les dones

Article publicat a Ràdio Rubí amb motiu del Dia Internacional de les Dones

Parlem les dones,
des del dolor, el plany, la pèrdua,
des de la ràbia i la fúria
des de la cura, l’amor, l’esperança.

Mires el món, i et colpeix:
guerres, La Guerra, senyors de la guerra, el negoci de l’armament, la lluita pels recursos
però tornes a mirar-lo, i hi ha més guerres, guerres soterrades, continuades i invisibles que condicionen cada segon de la vida de milions de persones,
guerres que assetgen, exploten, violen, guerres sistèmiques que assassinen dones pel fet de ser dones.

però el tornes a mirar,
i et trobes que és 8 de març i que els feminismes estan cada dia més estesos, que s’estan assumint a les cases, als carrers, a les institucions, que dir-se feminista ja no et suposa un linxament, que la revolució silenciosa és una gran marea imparable que creix, creix i creix i tot ho inunda

però ens maten
ens insulten
tergiversen les nostre paraules
acallen la nostra veu.

I mires en la proximitat i veus que dues dones es besen, que a ta filla li neix una llibertat desconeguda per a tu, que un home abraça el fill pel carrer, que nois i noies perregen sense por a què amenacin la seva sexualitat i rebutgen sense contemplacions els assetjadors, que la coeducació s’estén com mai, que estan fent autodefensa, que diuen prou, que diem prou

però ens maten, encara més
ens agredeixen, més fort
ens cosifiquen, una mica més.

I veus que la reacció és violenta i agressiva
però que ho és perquè alguna cosa es mou
perquè el moviment és profund i espanta a unes minories
que se senten amenaçades,
per què perden poder, perden privilegis, perden espai
i això no ho poden permetre
i surt VOX, i surten xifres de més violacions, i surten dades de més violència a les cases

però també més denúncies, més resistència, més construcció, més sororitat, més homes revisant la seva masculinitat (si, portem segles així, les dones), més col·lectius, més corresponsabilitat, molta feina feta però també molta pendent,

I si, la reacció és violenta

És 8 de març i hi haurà homes que buscaran ser al centre,
però és que avui és 8 de març,
és 8 de març,
és 8 de març,
parlem les dones,
avui la nostra veu és la que s’alça immensa per a ser escoltada
i queden dies per a què tothom parli, que cal parlar i alçar la veu sempre, cada minut, posar límits i reparar cada injustícia, cada insult, cada retallada de drets, cada gest discriminador, cedir espais, renunciar a privilegis, segon a segon, racó a racó, perquè a qui no se li atorga veu sigui escoltada, perquè qui alci més la veu siguin aquelles que tenen el cos en carn viva.

Segon a segon, dia a dia, siguem el cos, les mans, els peus, la veu de la revolució silenciosa que ens fa més lliures de fer, més fortes per a ser, més enxarxades en una comunitat que ens acull, cuida i recolza.

Estàndard
El dia a dia

31. Igualtats

El Ple de l’Ajuntament votarà (i aprovarà) dijous vinent el Pla d’Igualtat 2021-2024. El govern té majoria, així que aproven tot allò que duen a votació, amb major o menor debat i aportacions segons el tema i la sensibilitat de la regidoria responsable. 

En aquest cas, parlem del document que marca les línies a seguir en les anomenades polítiques d’igualtat (home -dona, es pressuposa), i d’una regidoria amb interès per debatre i generar participació.  Ara bé, la nostra participació (i la de les entitats) s’ha reduït a una sessió d’1h i 30 minuts en la que se’ns van ensenyar tot de pàgines del Pla (dinamisme = 0), i a les esmenes posteriors que tots els grups hem fet. Sembla que passat el 8 de març es vol fer coincidir l’aprovació amb aquesta data? 

Aquests dies també s’ha treballat el Pla Local d’Inclusió Social, de la mateixa regidoria. El Pla d’Igualtat no resisteix la comparació: en qualitat, en solidesa. Què ens trobem? Que a Rubí, malgrat a la diagnosi del Pla es digui el contrari, les polítiques d’igualtat no han tingut una trajectòria troncal, arrelada, convençuda. El Pla que s’aprova és, sobretot, una nova i modesta passa, que arriba amb anys de retard. De fet, dècades després de polítiques de gènere o d’igualtat arreu, quan els feminismes són ja visibles i normalitzats per a moltes persones i institucions, ni tan sols es gosa utlitzar aquest terme. 

Sense anar més lluny: aquest és el II Pla d’Igualtat… i l’anterior va ser el 2004-2008. 17 anys. Entremig: no hi ha el buit, perquè tenim una regidoria, un pressupost (petit), tècniques convençudes (quan hi ha hagut personal suficient), un SIAD, o les accions més o menys valentes dels 8 de març i els 25 de novembre, en funció de qui les lideri.

Què més? Tenim un Pla d’igualtat del personal de l’Ajuntament caducat des del 2018, en revisió ara mateix, però que sembla encallat (i que esperem que es desencalli, és una reivindicació i una necessitat per a les dones que treballen a l’Ajuntament… a més d’una obligació legal). 

Després de dècades de trajectòria de les polítiques d’igualtat, a Rubí encara no es recullen sistemàticament les dades desagregades per sexe. Encara no s’utilitza un llenguatge inclusiu i genèric. La transversalitat és inicial. Les àrees de territori, urbanisme, hisenda, manteniment, i moltes d’altres, ni tan sols apareixen al Pla d’Igualtat, ni a la seva diagnosi. No s’incorpora  el terme feminismes. Les polítiques LGTBI queden fora, pendents d’un altre Pla. Manca la mirada global. Els col·lectius feministes no apareixen (bé, se’n recullen dos que ja no existeixen i només un dels almenys 6 existents). La formació al personal en aquesta qüestió ha estat pràcticament inexistent. Els indicadors per avaluar el Pla són purament simbòlics.

Ara bé, és una passa endavant, és clar. Sobretot, per la voluntat real d’implicar les tècniques, fer xarxa amb les entitats i crear un consell de participació. Inicia un camí que havia quedat en l’oblit, i obre una escletxa que esperem que poc a poc, amb la pressió de moltes (moltis, molts), dins i fora l’Ajuntament, sigui cada cop més gran. 

Estàndard
El dia a dia

12. Implosionem 🤯

Aquest cop, si. Però em diuen que això era força habitual el mandat anterior. Tensió. De nivell alt.

Dijous 28 de febrer. Ple municipal. 400 persones a la plaça. La sala de gom a gom (fet gens meritós tenint en compte que hi caben una trentena de persones si arriba, i la meitat són càrrecs de confiança, directores d’àrea i periodistes). Soroll, molt soroll. Xiulets, crits. La policia local fins i tot ha fet una barrera amb valles perquè la gent no s’acosti a la finestra del carrer (això té un punt ridícul, la veritat). No ens sentim bé. A més, fa una calor terrible. La sala sembla una olla a pressió. I explotarà.

La plaça de l’Ajuntament, plena

Famílies de l’Escola El Bosc reivindiquen que facin ja l’edifici de l’escola. Nenes i nens gaudeixen de cridar sense que ningú els aturi. Gent de La Continental, també. Rubí per La Pau denunciant la situació a l’Iraq. I la convocatòria de la Plataforma Rubí sense abocadors.

Aquesta és la qüestió: avui toca debatre una moció de la Plataforma per obtenir un posicionament polític del Ple (i el govern per tant) contra els abocadors.

Tot apuntava a un Ple ràpid fins arribar a aquesta moció. Però no. Ens enganxem ja molt abans. Per sorpresa meva, amb una moció nostra per promoure la participació equitativa en extraescolars dels infants de Rubí. ERC està a favor, però diu que el què cal és un Pla Educatiu de Ciutat. Peres i naps. Després presenten una pel control i la participació en les licitacions i obres de la ciutat. Diria que el què cal és un bon Pla de Participació ciutadana 🤔. Però al final acaben discutint Victor Garcia, regidor d’educació, i Xavier Corbera, portaveu d’ERC, sobre les obres de l’escola d’El Bosc. Que si l’Ajuntament s’ha compromés a x però que si la Generalitat és la responsable de y. Amb mares de testimoni a la sala del Ple. No em queda més que esperar entre pacient, divertida i sorpresa per poder reprendre el tema. L’aprovem per unanimitat.

Però vaja, el Ple ja és això. Poder debatre, no? Doncs sembla que no. Al debat sobre abocadors, l’alcaldessa talla el micro al Toni Garcia quan parla de portes giratòries entre ICV i TMA.

S’emprenya. Naturalment. Estic en xoc. La majoria ja ho van viure el mandat anterior, repetidament, em diuen. Censura?

Vull queixar-me, però veig que el Xavi Corbera aixeca la mà. Fa una intervenció encertada i pacificadora, així que m’abstinc de dir més sobre el tema, que ja he intervingut prou, avui.

Amb un debat agri, i l’abstenció del govern, la moció queda aprovada. El govern diu que no es pot posicionar, que han de ser àrbitres en un procés urbanístic, i han de mostrar-se neutrals. La veritat, no sabia que els governs no podien fer política. De fet, pensava que era la seva obligació. Què té a veure seguir un procediment jurídic i tècnic coherent i correcte, amb manifestar quin model de ciutat i de gestió dels residus vols?

Molt recomanable escoltar el vídeo del debat… no té pèrdua.

Debat sencer sobre els abocadors. 30 minuts.

Després arriba la moció del govern sobre els drets de les dones, pel 8 de març. Aquesta no és de junta de portaveus perquè des de l’AUP vam dir que no. I estem d’acord amb la lletra, eh? Però hi ha un triple salt mortal entre el paper, que tot ho aguanta, i la realitat de l’Ajuntament. Així que intervinc. Per cortesia, ja havia avisat a la regidora d’igualtat. Ella aguanta el chaparrón amb molta dignitat. I aprovem la moció.

Intervenció entorn el 8 de març i les polítiques públiques

Podria continuar parlant de mil coses: detalls del Ple que esfarrifen, altres que reconforten. De coronavirus, manifestacions, reunions pels abocadors, comissions informatives. Del 8 de març. Però el post no dóna per més.

Ens trobem a la propera, aviat.

Estàndard
El dia a dia

9. Rubí en estat crític.

Ja hi tornem a ser. Un altre Ple municipal. Una altra entrada al Diari d’una regidora.

La sala de plens està avui especialment abarrotada. Fet gens difícil tenint en compte que és diminuta. Ve gent de la Plataforma Rubí sense abocadors, unes estudiants (crec), un sindicalista per la Continental, homes grans i, com sempre, molt personal de l’Ajuntament. Progresso com a contorsionista. O, en el seu defecte, xoco amb la cap de comunicació de l’Ajuntament.

Intensito, aquest mes.

L’empresa Continental anuncia probable tancament. Guanyen menys del que volien, diuen. I ja sabem: ante todo, el beneficio empresarial. A la gent, que la bombin. El divendres passat vam fer una Junta de Portaveus amb el Comitè d’Empresa: expressem la nostra solidaritat, però caldrà molt més que això.

Entra a tràmit el nou pla de TMA per iniciar activitat a l’abocador de Can Balasc. El negoci de la brossa. En parlarem al Ple, amb certa acritud.

Foto: RubiTV. 22/11/2019

Mentrestant, a la meva altra mitja feina, a l’institut, tancament de trimestre (adolescents i profes de tot Catalunya sota pressió).

Motius de certa alegria: el nou regidor d’educació, en Víctor Garcia, domina el tema. Se celebra un Consell Escolar Municipal: presenta bones idees, prioritza, dóna aire. Yolanda Ferrer, que du igualtat, també. Voluntat d’arribar a acords (estem treballant sobre una proposta per millorar l’atenció a les urgències socials, també pel protocol per l’abordatge de la violència masclista o pel Centre d’Empoderament Feminista), bon programa pel 25N. No dic que siguin les úniques que en saben i confien en el que fan, eh? Però aquest mes, a mi m’han alegrat aquestes dues. Motius de recança: bones intencions però dubtem que els donin els recursos que necessiten. Els acompanyaran les cúspides del govern?

També té nassos que m’alegri que un càrrec electe domini un tema. Diu molt poc de com veiem els càrrecs electes.

Aprofito les Comissions Informatives que es fan cada mes per efectivament, ser informada. Anar, escoltar, i marxar, no ho veig. A més, ara que m’he empollat el Reglament Orgànic Municipal, tinc recolzament legal. Així que pregunto el que necessito. M’arribaran a odiar?

Moltes reunions aquest mes. En Comú Podem tenen la participació com una màxima, així que fan junta de portaveus extraordinària i meses per explicar tota mena de coses: pla de residus, pla d’habitatge, eines de cooperació… Llengua fora. Això si, pels pressupostos, no tenim massa marge de participar.

I arriba el Ple. Els temes calents estan en les mocions. La part de propostes del govern, passa ràpid. Coses rellevants? Que sembla que les obres del Casino tiraran de debò endavant (projecte estrella del regidor de cultura?), i que per fi s’han posat d’acord amb sindicats per aprovar el Pla d’Ordenació dels Recursos Humans. Intervencions tèbies, en general. Almenys la meva.

Ara si, les mocions. N’hi ha tres que generen debat: una de benestar animal, una per les pensions de viudetat, i una sobre els abocadors. Qui ho diria, oi? No tenim consens en això? Doncs no.

Les dues primeres són de Ciudadanos. Hi voto en contra, i prometo que no és per ser de Cs. Aquí teniu la presentació de la moció de viudetat del regidor de Ciudadanos, i l’argumentari nostre (i que no hi ha manera que s’apagui el micro, al final!). Ens vam quedar soles votant no.

Per cert, he aconseguit editar vídeos així com si en sapigués i tot. La imatge corporativa a la 💩 (amb una mica de sort, el Nico, que és el company de l’assemblea que ens fa els vídeos, no veurà aquest post). I disculpes a Ràdio Rubí per editar precàriament el seu Ple en Directe. Per respecte, cito la font, però tot descens de qualitat és responsabilitat meva. Espero que siguin amb llicència creative commons. Compartim i extenguem el coneixement!

I sobre la de la xarxa intermunicipal per millorar els serveis de recollida i adopció d’animals abandonats, doncs sembla que no es correspon a la realitat i l’actualitat del municipi. M’hi jugo l’ovari dret (que acostuma a molestar més que l’esquerre) a què Cs l’han presentada idèntica pràcticament a tot l’Estat.

Abocadors? Resulta que l’AUP hem fet una moció partidista i on demanem coses sense fonament. Segons el govern almenys. L’En Comú Podem de l’oposició no pensava el mateix. Aquí teniu el debat sencer. No té pèrdua. Ara mateix, el twitter bull. Tenim forats per omplir a Rubí, no? Doncs omplim-los de residus. La Generalitat encantada, i l’Ajuntament, navegant. Per pressions complicades de resoldre, per dificultats legals, per problemes heretats, per manca de voluntat política, per tot una mica?

Sembla que no els va agradar la roda de premsa que vam fer sobre el tema. El company d’assemblea i anterior regidor, Jordi Muntan, va ser dur. Però és que n’estem fartes, dels abocadors. Com era allò de què qui no vulgui pols, que no vagi a l’era? Doncs en part, això.

Foto: Nela. La Síndica en primer pla, la premsa en segon, al fons, Toni Garcia de Veïns per Rubí i una servidora

S’aprova per unanimitat, per Junta de Portaveus, la resta de mocions. Ja sabeu que a www.auprubi.cat trobareu el resum sencer del Ple. També a la premsa local, és clar. Que es traguen les dues hores de Ple amb tota la dignitat possible (entre discretes chuches i galetes de xocolata). Aquí us deixo només el minut del Ple on exposem la moció sobre el 25N, per millorar l’abordatge de la violència masclista i promoure les polítiques feministes (ja veureu que no sé en quin any visc):

A part, m’ha tocat anar a la Ràdio, al programa “Els grups municipals opinen”. Mitja horeta de conversa sobre l’actualitat de la política institucional. Gaudeixo amb la ràdio, la veritat. Us deixo aquí l’entrevista, i també una de Ràdio Pimienta relacionada amb repressió, independència i demés (inclou recomanacions de sèries, bona música, entrevistes diverses… val la pena més enllà d’aquesta entrevista!).

Què ens espera pel desembre? Debat sobre els pressupostos 2020, al·legacions ciutadanes a l’abocador de Can Balasc, suport a La Continental, i molta llum de Nadal. Ho trobareu a la propera entrada del Diari d’una regidora.

Estàndard