Ahir a la reunió de famílies de batxillerat la tutora ens va dir que el segon de batxillerat era com un embaràs: “són 9 mesos, a vegades bons, a vegades dolents, però saps que un dia, s’acaba”. No vaig tenir clar si era una comparació del tot encertada però avui diria que els mesos que ens queden als càrrecs electes de l’Ajuntament fins el maig del 2023… potser són també com un embaràs, però dels que saps que seran complicats. Almenys per a mi, perquè pot ser que d’altres (inexplicablement) els gaudeixin.
Si algú va tenir l’honor de veure el darrer Ple, sabrà perquè ho dic: núvols de tempesta, rayos, truenos y centellas com diria el capità Haddock (en francès segurament), que no sé perquè ara em ve al cap.
La qüestió és que el 28 de maig toquen les eleccions municipals, i els diferents partits van desplegant l’artilleria per aconseguir més quota de poder. Esperem que no es desplegui només artilleria, per això, però sembla que per a bona part de la classe política, o de la gent que fa política, o fins i tot de part de la gent que vota unes o altres opcions, o hi ha sang i fetge, o no hi ha bona política. Cuanto peor, mejor, que va dir aquell. Perquè tenim clar que part de l’artilleria es mostra només de cara a la galeria, oi? Certament hi ha odis dins el Saló de Plens, però no hauria de ser això el que mou el que fem unes i altres per construir Rubí.
Quan em poso així em sento com una mala professora donant lliçons que ningú ni vol ni necessita, i per això el darrer Ple vaig acabar mossegant-,me la llengua amb la conseqüència, el dia següent, d’una pansa als llavis i molta mala llet acumulada.
Han passat uns dies, una setmana exactament, i continuo sentint i pensant i patint que la gent que confiem que des de la política de les institucions es pot fer quelcom (per poc que sigui) per a millorar les vides de la majoria, hem de dir ben fort que no volem fer-la així. Que, com a l’Aup de Rubí, no la fem així, o que almenys ho intentem.
“Així”.
Cal que expliciti a què em refereixo? demagògia (discursos buits de contingut real però punyents, propostes descontextualitzades, paraules que cerquen agradar apel·lant a l’odi, la ràbia, la por), simplisme polític (o amb mi o contra mi, discursos sense matisos, bons i dolents, veritats i mentides) que du a construir “enemics” i “salvadors” (i si, en masculí, tot i que no sempre és així). A vegades perdem els estreps, i diem coses que no volem dir. M’ha passat més d’un cop als plens o en reunions. Però el problema no és aquest, perquè quan et perds, pots reencaminar-te i demanar disculpes. És humà.
El problema ve quan la base del que fem és aquesta; quan la nostra mirada al món està travessada d’aquesta forma de fer; quan la base del que construïm i del com ens relacionem, és aquesta; quan cerquem electorat, a través d’aquesta base, quan apel·lem a la gent només des de l’odi, la por, la ràbia, la falsa escolta sense solucions reals. Que és evident que tothom podem tenir ràbies i odis. Però hem de saber què en fem, d’aquestes, per tal de reconèixer-les i permetre que continuem construint allò comú i allò que és públic.
Per la part que li toca a l’AUP, i per la part que em toca a mi com a regidora, continuarem procurant centrar-nos en les propostes, en fer feina, en fiscalitzar el que es fa des dels poders, en recollir allò que sentim que se’ns demana fer, sense entrar en la sang, el fetge, i la demagògia. Amb encerts i amb errors, però almenys ho intentarem. Mentrestant, segurament ens farà mal el cos, en molts moments.
Perquè si aquests mesos fins el maig fossin com un embaràs, seran intensos i complicats, en la política institucional. Sort que vaig poder gaudir el meu.
Cartes (també enviades per correu-e) de la Mútua, dirigides a tots els grups municipals del Ple
Quan el mes de maig d’enguany els col·lectius Rubí Sanitat i el Moviment per unes Pensions Públiques Dignes (MPPD) van reunir-se amb els grups polítics del Ple de l’Ajuntament per a demanar-nos presentar i aprovar una moció, ningú imaginava que arribaria a emprenyar un monstre empresarial com és Mútua de Terrassa.
El 27 de maig vam fer el Ple. Vam aprovar la moció titulada “en defensa del sistema públic de salut i per una gestió pública dels serveis sanitaris a la nostra ciutat” amb els vots a favor de tots els partits (ERC, CS, ECP, VR i AUP) llevat l’abstenció del PSC.
Sembla que a la direcció de la Fundació Assistencial Mútua de Terrassa van veure el debat, potser el van seguir amb atenció i tot, i es van sentir (dedueixo per les cartes) marginades i ofeses. La veritat, no sé si riure o plorar. Poc costum que s’aprovin acords que la qüestionin? A Terrassa una moció similar presentada el juny no va rebre el suport de cap partit amb representació al Ple.
El Ple del 27 de maig. La moció, a partir del moment 1:43:36
Un mes després tots els grups polítics rebíem una primera carta de queixa i setmanes després, davant el nostre silenci, una segona. Diuen que cal “modificar el protocol de participació ciutadana i el funcionament de les mocions al Ple”. Que senten “descontentament i malestar“, que no van poder “dir absolutament res” en el debat. I davant aquest malestar, fan una queixa formal a la Sindicatura de Greuges de Catalunya. Expliquen al Síndic que hem gosat dir que MútuaTerrassa “s’enriqueix il·lícitament, que té mala qualitat de contractació dels professionals, que es fan derivacions de la “pública” cap a la “privada”, que és una desgràcia el fet de tenir Mútua Terrassa a la ciutat de Rubí”. Diuen que en cap moment donem suport amb proves o dades a aquestes afirmacions, que “com pot ser que es pugui presentar una Proposta d’Acords al Ple basant-se amb unes premisses que falsegen i distorsionen la realitat?”. Que volen tenir dret de defensa i rèplica, vaja, i que (literalment) el que vam fer al Ple era un judici “sumaríssim”. Sembla que no entenen que podem fer (que és el nostre deure fer, de fet) propostes polítiques per a millorar la vida pública i comuna, fins i tot podem qüestionar les pràctiques de Mútua, si, en exercici de la nostra llibertat política. I que la participació ciutadana no és exactament el que pretenen: està més aviat pensada perquè qui no té ja tots els canals directes per a participar del poder, ho faci. Mútua, no ens enganyem, participa del poder. Té influència. Molta.
A part, també sembla que no tenen massa idea de com funciona un Ple: totes les mocions passen per Secretaria, que revisa que siguin ajustades a llei. I punto. La Mútua, no hi té més a dir.
Però no us sembla una reacció totalment desproporcionada i exagerada? Sobretot tenint en compte que el CatSalut no té que sapiguem cap intenció de treure concerts ni de tocar un pèl els beneficis de Mútua. Que serveixi aquest text almenys per a treure a la llum aquest sensesentit, ara que han sortit notícies de les reivindicacions de Rubí Sanitat i el MPPD. Per què, sabeu què demanava la moció? Què estem demanant amb aquests col·lectius?
Una gestió 100% pública del CAP Mútua i del futur CUAP i, per tant no prorrogar, o prorrogar per un temps limitat, el contracte del CatSalut amb Mútua.
Assegurar la màxima transparència en la gestió de MútuaTerrassa.
Constituir una comissió amb els grups municipals, Rubí Sanitat i el MPPD per fer seguiment de la moció.
Demanar a la Generalitat que el futur CUAP tingui els recursos que Rubí es mereix, i que se situï fora de les instal·lacions del CAP Mútua (per a evitar que s’allargui el contracte amb aquesta entitat).
Perquè creieu que aquestes demandes fan emprenyar Mútua? Com és que MútuaTerrassa, que ha viscut durant més de 70 anys dels diners públics ja des dels temps del dictador, es pren la molèstia de mirar el debat d’un Ple i escriure les regidores i regidors (dues vegades) i la Sindicatura de Greuges? Encara avui em sobta. No hauríem de ser nosaltres qui estiguéssim enormement preocupades i molestes per la carta que ens dirigeix personalment aquest gegant català?
Perquè no ens enganyem: les queixes tant de les persones usuàries com de Marea Blanca, Rubí Sanitat o el MPPD són conegudes i reiterades des de fa temps: deixo aquí només alguns articles prou aclaridors. Un dels articles explica com l’any 2016, arrel d’una llei estatal sobre asseguradores, Mútua va dividir en tres la seva activitat: branca asseguradora, branca sociosanitària (residències), i branca assistencial pública i privada (hospitals, cap, cuap…). Més de 3000 persones passen a ser treballadores de l’acabada de crear Fundació Assistencial Privada, que és la que gestiona el CAP de Rubí i durà el futur CUAP. 14.000.000 d’€ de patrimoni inicial. Amb els diners rebuts durant dècades, Mútua ha pogut crear empreses diverses que li donen “servei” (immobiliàries, informàtiques, logístiques…). Així que pot rebre diners dels nostres impostos (amb el Servei Català de Salut, el concert és d’uns 250.000.000 d’€ anuals, una part majoritària del total dels seus ingressos) i gastar-los en les seves pròpies empreses, per exemple. Transparència? Control del que passa amb els nostres diners? Amb aquesta trama empresarial, difícil.
Moltes de nosaltres coneixem persones que han estat ateses a la pública i derivades a la privada. T’atenen sense cobrar per la pública i et deriven per evitar la llista d’espera (que la pròpia Mútua i les retallades sanitàries generen) a la part privada, on potser els mateixos metges t’atenen, amb els mateixos estris i maquinària que utilitzarien per a l’atenció pública. No és opacitat, això? No és com a mínim èticament reprobable? Moltes coneixem també auxiliars, infermers o metgesses que es queixen de les condicions laborals en aquesta “fundació sense ànim de lucre”. Proves? Moltes. Ganes d’investigar i controlar per part del CatSalut? mmm Què creieu?
Deixar anar la cadira de regidor és difícil (sembla): recol·locar-se a una altra administració o càrrec és d’allò més habitual entre la gent que “es dedica” a la política.
“Cal fer les coses d’una altra manera”
“El govern […] repeteix un model que per a nosaltres ja està esgotat, que és el model d’elecció a dit de persones que assessoren als propis polítics”.
Aquestes paraules les va dir Ramon Capolat, regidor d’Iniciativa per Catalunya – Verds, actual En Comú Podem, el juliol del 2015, en un Ple on es decidien els càrrecs de confiança del govern. Deia que al seu partit havien canviat d’opinió, que ja no estaven d’acord amb què cada govern pogués escollir a dit gent que “ajudés” a desenvolupar les polítiques locals. També ERC van afirmar haver canviat d’opinió, en aquell ple.
Doncs aquest estiu En Comú Podem han tornat a canviar d’opinió: han col·locat a dit un dels seus regidors, Pau Navarro.Exactament el dia 22 de juliol el responsable de cooperació i memòria històrica plegava com a regidor. En el pacte de la coalició amb Podemos, li tocava marxar perquè entrés una membre del Cercle Podemos de Rubí com a regidora a l’Ajuntament.
I, efectivament, va plegar, però no massa lluny: el dia següent l’Alcaldessa Anna Maria Martínez, del PSC, tenia signat el seu Decret de nomenament com a assessor. 50.000€ bruts anuals de sou, més de 63.000€ de costos per a la butxaca ciutadana.
ECP anuncia el relleu de Pau Navarro per Elena Montesinos. Foto: Marta Casas, RubiTV
Tan dur és desenganxar-se de la cadira institucional? A l’AUP ho fem cada 4 anys, i el cert és que sobrevivim.
Sabeu quin era el pressupost 2021 per a totes les accions socials destinades a infància i adolescència? 30.000€ (descomptant el conveni per l’Equip d’Atenció a Ia Infància i l’Adolescència).
Sabeu quant costa dinamitzar durant tot un any sencer la Torre Bassas? Exactament el mateix que contractar el nou assessor.
No seria més profitós per a la ciutat invertir directament els diners d’aquest sou en els projectes, en l’equip tècnic, en les coordinacions d’àrees? Un govern en majoria amb 13 regidors i regidores a jornada complerta, i amb tot un equip de professionals al seu servei, necessita un nou assessor?
En Pau Navarro, que és conegut i reconegut pel seu activisme en drets i cooperació, no pot continuar aportant a Rubí i a la societat fora del càrrec i el sou públic?
Segons els documents del Ple municipal, per a col·locar el nou assessor de govern, es fan diferents moviments de cartes, com a mínim dos: el 23 de juliol se’l posa en la vacant deixada per Eva Candela, que era assessora per al Pla d’Ordenació Urbana Municipal i el 9 de setembre se’ns fa votar al Ple un punt per a transformar tots els llocs d’assessoria política. Les 3 assessores i assessors d’alcaldia passaran de tenir definicions de tasques i encàrrecs concrets (com el POUM, les relacions laborals o la projecció de la ciutat) a ser genèrics. Perquè es contracta al Pau Navarro? Per al POUM, el que hauria de ser el projecte estrella d’aquest mandat, sembla que no.
Tot plegat però a l’AUP no ens sorprèn. Anar-se col·locant d’un lloc a l’altre és una pràctica habitual de partits institucionalitzats. De fet la vacant deixada per Eva Candela n’és un clar exemple. Venia del govern del PSC de Terrassa, se la va contractar a Rubí per a desplegar el POUM (aquest cop si, amb una tasca concreta i preparació per a desenvolupar-la) però… prioritza el partit i en any i mig salta per anar de diputada a la Generalitat pel PSC.
No ens sorprèn però si que ens repel profundament, per la deshonestedat política que mostra aquesta situació: estem segures que dins d’En Comú Podem més d’una i de dues i de tres s’estaran estirant dels pèls davant aquesta decisió.
Després ens estranyarem de l’índex d’abstencionisme, de la desafecció política, d’aquell “todos los políticos son iguales”… però és que la realitat ens mostra tossuda que molts, si que són bastant iguals.
A l’Alternativa no neguem que calguin suports concrets per a tasques concretes, com en el cas del POUM. Però sempre hem qüestionat que existeixin càrrecs on els governs puguin posar a dit a qui vulguin: sense transparència, sense processos de selecció, sense cap finalitat concreta. A això se li diu endollisme.
A l’AUP creiem que la gent que estan (estem) en la política representativa no ens hem de quedar simplement en aspirar a governar o controlar el govern. Cal transformar. Cal demostrar cada dia quina és la nostra proposta, què faríem diferent: perquè no “tots els polítics són iguals”. La corrupció i el clientelisme són mals arrelats en la nostra democràcia, i només aprofundint en ella i canviant les pràctiques polítiques, però també les personals, podrem eradicar-les. Canviar persones o partits, per a què tot continuï igual, a nosaltres, no ens serveix.
Però, encara més greu. Recordeu l’anterior crisi, la del totxo? Arrel de l’esclat de la bombolla immobiliària, moltes de les grans empreses especuladores, cercant mantenir beneficis, van canviar del sector de la construcció… al de l’energia.
I recordeu quan van començar a produir-se els grans augments en les factures de la llum? Quan va començar a parlar-se de pobresa energètica? Va ser arrel de la crisi del 2008. Sabeu quant es va incrementar el preu de l’energia, entre el 2008 i el 2015?
Un 60%
“resulta alarmante el crecimiento de la pobreza energética, entendida como la dificultad para afrontar las facturas de los suministros básicos de electricidad, gas y agua. Los precios de acceso a estos suministros se han vuelto inasequibles para la población. Desde 2008, la luz ha subido un 60% y el agua un promedio del 66%. El Síndic de Greuges, en el Informe sobre la pobreza energética en Cataluña, de octubre de 2013, documenta los impactos sociales, sanitarios y medioambientales de la pobreza energética, y denuncia el sobreesfuerzo que implica la acumulación de deudas vinculadas al pago de facturas del hogar. El mismo informe recuerda que, según la Encuesta de condiciones de vida correspondiente a 2011, en Cataluña hay 193.000 hogares –un 6,9% del total– que no pueden asumir el gasto de mantener la vivienda a una temperatura adecuada”
Butlletí Oficial de l’Estat. Preàmbul de la Llei 24/2015 de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’ emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.
L’Organització Mundial de la Salut ens diu que el 30% de l’increment de les morts els mesos d’hivern és deguda a la pobresa energètica.
Aquesta intervenció d’un membre de l’Aliança contra la pobresa energètica és molt clara. Dura 30 minuts, però si teniu temps i ganes, és realment interessant.
Mentrestant, Endesa Eléctrica S.A.U té el contracte per a subministrar més de 900 municipis de Catalunya, a través de l’Acord Marc del subministrament d’energia elèctrica amb destinació a les entitats locals de Catalunya. Un contracte amb un valor de 812 milions d’€. I encara cobra als Ajuntaments (és a dir, a totes nosaltres) sobrepotències i lloguers de comptadors més cars del compte.
La llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energèticaprohibeix les companyies subministradores tallar la llum, l’aigua o el gas a les famílies vulnerables, i les obliga a signar acords amb la Generalitat per a què siguin elles, amb els seus beneficis multimilionaris, les que assumeixin el deute de les famílies vulnerables amb les companyies. Doncs es neguen a signar l’acord i, a més, paguen empreses perquè persegueixin i amenacin les famílies.
És una llei que, davant la inoperància dels partits de govern, es va aconseguir a través d’una Iniciativa Legislativa Popular que va aconseguir ràpidament més de 150.000 signatures. El Partit Popular la va recórrer al Tribunal Constitucional, però els articles sobre pobresa energètica es mantenen (per ara) vigents. Partits com Ciutadans però proposen mocions, a Rubí i a molts altres municipis que, sota aparents bones paraules, van en contra d’aquesta llei i a favor de les grans elèctriques. No és d’estranyar, és clar.
Què demanen? Rebaixa de l’IVA de les factures -aquí estaríem d’acord, però podríem acompanyar la proposta d’un increment impositiu als oligopolis?; que els pressupostos de l’Estat assumeixin el deute de les famílies -i no les elèctriques amb els seus beneficis; i que les administracions públiques paguin el que els costa a les elèctriques tallar-nos la llum. Un chollazo, vamos.
En contrapartida al Ple hi havia la nostra moció sobre Endesa per a optimitzar els costos del subministrament elèctric a Rubí. Per sorpresa nostra, va ser tombada pel govern amb arguments com a mínim estrambòtics: l’havíem estat esmenant, adaptant i corregint per adequar-la a la tasca feta des de Rubí Brilla. Ells mateixos van dir que era interessant i que anaven en la seva línia de treball. Si us animeu, mireu el debat a partir de les 2h20 sobre la nostra moció, i 2h50 per la de Ciutadans. Amb crispetes, millor.
Fer política des de les institucions en temps de Covid és un repte que pot ser en molts moments avorrit. Si la participació a les institucions ja és de per si feixuga i sovint desagraïda, en dies d’aïllament encara ho és més.
Tot i que segurament tot depèn de com es miri.
És una opinió generalitzada i no del tot desencertada que hi ha persones que busquen ser regidores, o diputades, o parlamentàries per ego, poder o narcisisme o per a fer carrera. S’impliquen en un partit, es posen en la política local segurament amb alguna convicció, o directament a la nacional, potser després a l’estatal. Amb sort quan caduquin en aquesta carrera aniran al Senat o creuaran les portes giratòries cap a juntes de grans empreses com Endesa, o altres de l’Ibex 35 o més probablement, de petites com Sorea o públiques com l’Incasol. O sinó, camí de tornada i endoll amb un càrrec tranquil a la Diputació o al propi Ajuntament.
Per a la política professional, segurament res és tan feixuc ni desagraït i la Covid pot ajudar a eliminar les “molèsties” d’haver de debatre i interactuar amb “l’altra”.
Ara bé, no tot a la política institucional es redueix a l’estereotip que acabo de retratar. Quan la política és una voluntat de transformar la comunitat, de posar-hi energia de la pròpia vida per construir allò comú (i no al revés), quan es té consciència de què hi ets de pas, quan la institució és quelcom que et supera, i de la qual només ets una petita part en un moment determinat, juntament amb moltes d’altres parts amb les que negociar i parlar, les toxicitats que es generen en les dinàmiques de poder i els laberints burocràtics es fan més feixugues, segurament.
És complex i molt difícil situar-se al marge de les lluites de poder o l’enfrontament d’egos o aconseguir no ser vista com una enemiga a anular. O assolir que les propostes s’entenguin per si mateixes i no com a expressió de ves a saber quin interès electoralista o partidista o sectari. Penso que des de l’AUP estem aconseguint alguns d’aquests objectius, tot i que segurament no sempre. Molt possiblement, en gran part gràcies a la nostra estada transitòria en els llocs de (suposat) poder: per què arriba un punt en el què, per molt convençuda que entris a fer de regidora, per molt que arribis fresca i descarregada de greuges i rancúnies, les dinàmiques dels debats, de les lluites de poder o les dificultats d’entesa personals acaben erosionant la relació política. Només cal veure els plens més calents per a entendre-ho.
I aquí la Covid 19 no ajuda. La manca de contacte personal, d’interacció amb l’altra cara a cara, cos a cos, despersonalitza i facilita la pèrdua d’escolta a qui no pensa com tu. Discutir, negociar, acordar o qüestionar des d’una pantalla és fred i genera distàncies. El cert és que des de l’AUP hem demanat en diverses ocasions que els plens puguin ser presencials, però no aconseguim suport de la resta de grups municipals.
P.D. Parlant d’Endesa, el proper Ple en serà protagonista. ERC presenten una moció per a demanar que l’Ajuntament reclami a Endesa pels talls de llum al centre (tot i que aquesta reclamació ja s’ha fet) i nosaltres (l’Alternativa d’Unitat Popular) una perquè se li imposi una falta greu per incompliment de contracte (entre d’altres coses). Aquí teniu la informació, i un petit vídeo que sintetitza la proposta.
(Actualització a 25/01: Ciutadans n’acaba d’entrar una altra, aquest cop contra l’alçada dels preus de la llum. Però Cs no era el partit del lliure mercat i l’Ibex35?)
Reprenem el curs escolar, reprenem el curs polític. Cosa doblement certa en el meu cas, que faig de profe i (temporalment) de regidora. Bé, honestament, ja fa un mes i mig, que l’hem représ. Però (honestament també) fins ara no m’hi he pogut tornar a posar, amb això del #Diaridunaregidora. Està clar que tenir un bloc al dia és una feina(da) per a gent sistemàtica. I allò de “qui fa el que pot no està obligat a més” sempre m’ha sonat a excusa de mala pagadora. En tot cas, represa.
Represa confusa, incerta, potser exasperada.
Als instituts (i suposo a les escoles) es fa difícil dur un dia a dia sa, motivador, empoderador per a l’alumnat, entre mascaretes i distàncies socials. Però ho intentem, està clar, mentre creuem els dits perquè no confinin els grups, perquè no empitjori la situació.
Comparteixo aula amb 4 grups de 25 alumnes, però mentrestant, a l’Ajuntament, continuem sense fer plens presencials. Còmodes debats des del sofà de casa, podríem dir. Des de l’AUP hem demanat que s’habiliti algun espai que permeti fer plens amb distància, sense que suposi un cost extra, però ens diuen que no troben una solució econòmica per a fer-los. La pantalla despersonalitza encara més la relació política (o la rivalitat, que és el que per a moltes i molts és la política d’institució i partit).
Pel que fa al curs polític… Segones parts no acostumen a ser millors, i la tercera i la quarta temporada, aquesta darrera justament abans de les eleccions, s’esperen pitjors. Portar un any i mig de regidora per l’Alternativa d’Unitat Popular em referma en les conviccions de l’AUP: cal renovar, cal mirades noves, cal no professionalitzar-se. El cansament i els prejudicis que s’arrosseguen quan es duen anys vivint de la política és més que evident. La darrera part del debat sobre les ordenances fiscals del 2021 del Ple extraordinari d’octubre en són una mostra clara.
En qualsevol cas, què puc recollir aquí del mes i mig de represa del curs polític? De valuós, que aviat tindrem un nou Reglament Orgànic Municipal. El vigent és del 1986, està caducadíssim i, fins ara, no hi havia manera de què el govern es posés les piles per a enllestir la negociació política que dugés a un nou ROM. Aquest cop si, esperonat en gran part per la necessitat de recollir en el document l’ordenació del personal directiu municipal. Dels càrrecs de confiança, vaja. Quan el tanquem, informarem. Per ara, sembla que tenim 3 punts de desacord importants. Només tres, de grans, però són importants. Tenen a veure amb les prerrogatives d’alcaldia, i amb la participació ciutadana.
També és una bona notícia que per fi tindrem un Pla Local d’Habitatge, tot i que el coronavirus està fent difícil que el ja de per si reduït procés participatiu es dugui endavant.
Però vaja, la propaganda del què fa el govern, la podeu seguir a les notícies de la web municipal. Aquí, en la nostra feina de seguiment i control com a oposició, cal intentar reflectir els matisos. I els clarobscurs… o els obscurs.
Per exemple: l’escàndol per la tala dels arbres del Casino que es va produir amb “nocturnitat i alevosia” el mes d’agost, com va dir el regidor de Veïns per Rubí Toni Garcia, i que explica molt bé en aquest article el nostre company Jordi Simó.
I el successiu escàndol per la retirada de fibrociment a la mateixa obra, sense les mesures de seguretat obligatòries. L’AUP hem denunciat, gràcies a les queixes del veïnat a les xarxes socials. El fibrociment és un material que, quan es trenca, és altament tòxic, i no només per al treballador que el pugui manipular. Quan tinguem conclusions, n’informarem també.
O per exemple, l’escàndol per la campanya tèrbola i malintencionada que estan fent el PP, Ciutadans i molts mitjans de comunicació, amb silencis o suports d’altres partits i sectors, barrejant de forma deliberada i confusa okupació, màfies i delinqüència, en benefici dels de sempre (si, els de sempre, fons d’inversió i grans especuladors, no pas aquelles persones amb una segona residència, ni res per l’estil). En aquest Ple en vam parlar, però la videoacta no està llesta, i al canal de youtube del Ple en Directe manca el fragment principal del debat (perquè? ho hem reclamat, per ara és un misteri). El PSC, casualment, no va posicionar-se en aquest debat.
A partir del minut 105, fragment del debat sobre okupació. Edificant… I al principi, sobre la sindicatura
O el que hauria de ser escandalós, però per respecte a la figura insitucional de la Síndica de Greuges de Rubí no ho ha estat, i és la seva dimissió per manca de suport i recursos en el desenvolupament de la seva tasca. Fa mesos que des de l’oposició vam manifestar que calia parlar del projecte de sindicatura a Rubí. Que calien recursos per a fer amb qualitat la seva tasca. Resposta? Cap. Ara, ens hem quedat sense Síndica.
O l’escàndol de què no s’hagi aprofitat la crisi de la #Covid19 per a fer un replantejament de debò valent de la mobilitat a la ciutat. Mesos després del confinament total i de la desaparició del trànsit rodat, pràcticament estem igual que el mes de febrer. L’ #emergènciaclimàtica, sembla que no és tan urgent.
I no parlem de noves contractacions… ens temem que a Proursa i la Finca Font del Ferro, les gerències seran per a amigues i amics. Serà que les amistats del govern són les millors en mèrits i preparació. Curiós. Ètica, estètica i legalitat, no sempre (gairebé mai) van de la ma.
29 de juliol. Escric aquesta entrada del Diari d’una regidora a punt del col·lapse i de les vacances. Desconnexió, si et plau, encara que sigui des del balcó de casa. Des del darrer Ple, dijous passat, liada amb debats de l’AUP, la justificació dels diners que rebem de l’Ajuntament, notes de premsa i altres qüestions de comunicació, i tràmits diversos com la reclamació d’instàncies sense resposta de l’Ajuntament (uau, sorpresa!).
23 de juliol. Al Ple, les vacances semblen presents, però la sessió va ser incomprensiblement tensa. Malgrat que hi havia poques mocions i pocs temes de discussió, els ànims es van caldejar. No els de tothom, és clar. Quan es tiren ganivets als plens, sempre hi ha algú que té la sort o la desgràcia de ser només espectadora. Difícil presenciar debats agris i no intervenir, mediar o prendre partit, però aquest cop no calia esforçar-se: el sac de les (in)directes érem l’AUP 🎉🎉.
La qüestió és que en el ple de juliol s’ha aprovat la continuïtat de dos contractes caducats que s’allargaran un any més perquè la seva licitació no està preparada a temps: el de les escoles bressol, i el del transport públic. No són els únics, és una constant en aquest ajuntament. Aquí ve un resum d’un minut de la nostra intervenció sobre les escoles bressol, les licitacions i les municipalitzacions.
Enmig d’aquest debat, el portaveu d’ERC va afirmar (fins la setmana passada només ho havia insinuat) que l’AUP estem còmodes i amb confiança en el govern del PSC i En Comú Podem. Insinuació que em meravella per absurda, però que imagino que té a veure en part amb les meves formes de fer i amb com ens situem en la política institucional 🤷.
Aquest cop vaig respondre amb acritud, amb la conseqüent alegria del PSC (o això sembla pels somriures a la pantalla del tele-Ple). Després, el regidor de contractació i planejament urbà del PSC afegeix carn a l’olla amb un somriure i informacions errònies. Més 🎉🎉. El cert és que fins al moment com a AUP hem intentat mostrar en el discurs i la pràctica un front (més o menys) comú amb l’oposició davant del govern, amb posicions pròpies però sense criticar-nos especialment entre nosaltres.
Coses de la política representativa. Desconfiances, imatge pública, treball ocult, teatralitat, pulles i pactes. També amistats polítiques honestes, gent que respectes i estimes, dins o fora del propi col·lectiu. L’estereotip del que és la política dels partits és buit i irreal però sovint, també es queda curt.
(algú que em coneix bé em demana que escrigui sobre el tema: política de la relació, des dels feminismes, el dia a dia i la quotidianitat, en les institucions i partits. Sobre la seva possibilitat -o no- de teixir realitat i xarxa crítica i transformadora. Potser ho faré, aquest agost semiconfinat).
Me n’adono que fa uns quants posts que he perdut el toc d’humor del Diari d’una regidora. La crisi del coronavirus se l’ha endut volant. Espero que torni, però mentrestant us recomano intensament la lectura d’aquest post que tenim a la web de l’Alternativa d’Unitat Popular. Així estan les coses: fatal. I amb aquesta calor, encara es viuen pitjor.
En tot cas, com sempre, podeu veure el Ple en els vídeos de Ràdio Rubí. Aquest cop no arribem a les tres horetes. Ja sabeu: unes crispetes, i una mica de política local patillera, què millor per a passar un vespre d’estiu?
El Ple. Retransmissió de Ràdio Rubí.
Al ple de juliol s’ha aprovat també per fi, amb més d’un any de retard, el Pla local de Residus. Neix caduc pel que fa als objectius de reducció dels residus que generem i a la seva separació, i això que les dades de Rubí no són positives. El propi pla incorpora una revisió en un any. Com s’arregla això? Adoptant sistemes de recollida porta a porta però… és un sistema impopular.
La família Massana dóna nom a les cinc magnífiques cases que conformen aquest conjunt, quatre que varen fer construir, més la masia de la Torre de la Llebre, molt més antiga. Els Massana eren uns acabalats constructors i homes de negocis barcelonins, que als anys 20 compraren la masia i aquells terrenys, edificant-hi unes cases d’estil racionalista alemany, per als diferents membres de la família, per tal de fer-les servir com a segona residència. Entremig, hi construïren una piscina, jardins, pistes de tennis… envoltades d’un bonic espai natural, malgrat la proximitat amb el Vapor Vell i la fàbrica de can Sedó.
Durant la guerra les cases passaren a ser una colònia infantil de refugiats i, acabada aquesta, residència efímera d’alguns membres de la temuda Legió Còndor, l’aviació alemanya. La família Massana recuperà les propietats, però arran d’un escàndol familiar de faldilles que ara no ve al cas, i l’assassinat del patriarca de la mateixa, a mitjan anys 50 hagueren de vendre-s’ho tot, passant llavors a diferents mans.
Les expropiacions avancen tan desesperadament lentes que els edificis estan caient a trossos. Literalment. I això que una ja és 100% municipal, i la van rehabilitar fa uns anys. El govern ens diu que no hi ha diners, però estem comprant la Superson per 1’2 milions i a punt de tancar la compra per uns 600.000€ de l’antiga oficina de La Caixa (Mordor, si?) del carrer Fondo. Qüestió de prioritats.
Quines van ser les mocions del Ple? L’AUP en vam presentar una per al sosteniment econòmic de les entitats de Rubí, amb mesures diverses ara que la seva activitat es veu reduïda o aturada arrel del coronavirus. Va ser aprovada per unanimitat.
ERC dues, que vam votar a favor: una dirigida a l’Estat per a no allargar (90 dies) les concessions de l’AP7 i l’AP2 en compensació de les pèrdues de la covid. Cs, ECP i PSC contesten que perquè no es demana el retorn i la gratuïtat de la resta d’autopistes que depenen de la Generalitat. ERC responen que es podrà demanar quan la Generalitat tingui prou finançament. Aquest cop si que faig d’espectadora. És cansada la permanent referència partidista a la política nacional i estatal en els debats. L’altra moció és una proposta per a sumar-nos a la commemoració del centenari de Mercè Pàniker. Per cert: el 2020 la Generalitat commemora el centenari del naixement o mort de 8 persones. Aquesta empresària i defensora dels drets de les dones n’és la única dona.
Cap més moció. Ni del govern, ni de la resta de partits de l’oposició. Serà la xafogor.
En tot cas, vacances i ens retrobem al setembre, si no hi ha cap urgència. La covid19 marcarà el ritme del què puguem fer. Un ritme que per a moltes que cada cop són més, és feixuc, pesat, desesperant. D’aquí, només ens traurà la solidaritat, les mobilitzacions i el suport mutu. Ànims i fem-nos suport.
Atenció, que entrem en Fase 1. Deu setmanes després d’un estat d’alarma que podria ser (hipòtesi) que hagi confós la necessitat de distanciament social amb el confinament.
A Alemanya, Suècia o Països Baixos et fan distanciar-te, no tancar-te. Serà que el govern no se’n refia, de la població (o era al revés?). I malgrat tot, hem estat un dels països amb més morts, proporcionalment. Alguna cosa no quadra.
Però ja he escrit en posts anteriors (com aquest) sobre la crisi. Avui toca parlar de la política institucional de Rubí.
Potser haureu llegit que estem treballant un pacte de ciutat. Govern i oposició juntes (omg) per plantejar mesures davant la crisi. Aparentment, és una bona iniciativa per a cercar força i consens davant del què tenim al damunt.
Però es fa estrany cercar consens real enmig de la desconfiança política i de relacions personals enrarides. Conflictes, vides i política s’entretexeixen. No estem a l’Ajuntament per a ser amigues, això està clar. Però la política (tota, la de dins i la de fora les institucions) la fem les persones. Tu què llegeixes, jo que ara estic de regidora. I té el to que li donem cadascuna. El to actual és més aviat crispat i un punt enverinat, o almenys a mi m’ho sembla. Com som gent possiblement madura, aconseguirem un pacte de ciutat més o menys digne. Però allò de regenerar la política, va també per aquí: tons, formes de fer, escolta, respecte, límits.
Després d’un conflicte, en una reunió de portaveus expresso que cal rebaixar el nivell de violència en la relació política. Glups. Empasso saliva. Crec que unes quantes estem d’acord. Y en eso estamos, espero. Perquè no oblidem que la política és, sobretot, relació. Llegiu això del llibre Terra de Ningú de l’editorial Pol·len si voleu, sobre el tema (prometo que he cercat per la xarxa algun d’una altra autora amb les paraules “política de la relació”).
Al que anàvem. A part d’un parell de juntes de portaveus durilles, i alguna altra més tranquil.la, aquest mes vam tenir un Ple que va ser mortal. Per avorrit, i per dur. La gent que el mira es mereix crispetes a compte nostre. Tot virtual per suposat.
És estrany veure’ns a cadascú a casa nostra, en l’espai quotidià, fent cara d’escoltar (o no). Què vam fer? Molts punts dels de “donar compte” (vaja, que llegeixen el títol d’un decret i punto) sobre les mesures que ha emprés el govern durant el confinament. Algunes intervencions per a fer preguntes, comentaris, crítiques, atacs més o menys subtils o per vendre la pròpia moto.
Unes quantes enganxades i desacreditacions personals arrel de lamoció de l’oposició (que vam proposar consensuar des d’AUP i per cert, recollim signatures) en la que demanàvem reduir els nostres salaris. Un debat que podria haver estat interessant i que va ser fluix i fins i tot un pèl surrealista. Ja ho valoreu vosaltres: mireu a partir de les 2h 29minuts del vídeo anterior (el més interessant, en la segona ronda d’intervencions). No durem ni 30 minuts. Les companyes de l’Aup van fer aquesta síntesi d’1 minut, però no recull les perles del dia (perquè consti: PSC i En Comú Podem voten en contra).
Tenim alguns debats i intervencions més en temes diversos. No us avorriré ara, llegiu si us ve de gust el resum de la web de l’AUP quan estigui. Un d’ells per l’abstenció també estranya d’En Comú Podem a la nostra moció per derogar les lleis que limiten el finançament de l’administració pública. Sembla que estan d’acord amb la mesura, però no hem inclòs les seves esmenes per a demanar a la Generalitat finançament. Exigir al Gobierno obliga a exigir al Govern? Coses de l’equidistància? (PSC, ECP i Ciutadans s’abstenen).
Un altre, arrel de la moción de Ciudadanos de agradecimiento y protección a los profesionales que han estado en primera línia durante la crisis.Hi votem en contra. No perquè no estiguem més que agraïdes. Ni perquè no calguin EPIS i proteccions. Sinó perquè el que cal és defensar i aconseguir el reconeixement i millora de les seves condicions laborals: més personal, pagament de les hores extres, millores salarials, EPIS. La resta no deixa de ser un copet a l’esquena: que bien lo hacéis! Aguinaldo i endavant. També votem que no perquè fan un èmfasi estrany en els cossos militars i policials. Només aconsegueixen el suport de Veïns x Rubí.
I ja per a rematar la cosa, un debat sobre si investiguem o no a la monarquia per defraudar diners (moció d’ERC). Evidentment, el Ple decideix que no pels vots en contra de PSC i Cs i l’abstenció de Veïns per Rubí. (Investigar la monarquia? Estem boges o què?)
Al torn de precs, només en fem nosaltres, que demanem que publiquin les preguntes fetes durant la crisi del COVID19 per escrit (i que en certa manera substitueixen aquestes dels plens), i que ens contestin una del novembre sobre les relacions amb el Grupo PRISA pel concert d’Amaral de La Sala del novembre passat. Diria que és el tercer cop que ho pregunto, això.
Reconfortant? La campanya #Essencials que estem fent. Essencials, vosaltres? ens poden dir (els mateixos trolls que ens diuen que votem amb la dreta). 1621 vots i una regidora. Doncs si. És el què hi ha. Però a veure, que el partit majoritari en té 10.480, de vots. A Rubí som 76000 persones. El vot no és exactament una mesura d’opinió majoritària. I la feina tampoc és un reflex del nombre de regidores, pel què estic veient. Però vaja, que la campanya és reconfortant. I és que en un any que portem de mandat, hem fet propostes de molts (per no dir tots) dels temes que ara s’han demostrat clau en la gestió de la crisi: reforç dels serveis socials, equitat en la infància, residències, mobilitat, medi ambient. Posar la vida al centre de les polítiques. Amb la crisi en continuem fent, i algunes es duen a terme. Com ha de ser, si vols ser una oposició propositiva. Incidir és això, també.
Fer un reset a la política. Aquest va ser el lema d’Alternativa Ciutadana de Rubí a les eleccions municipals de Rubí l’any 2011. Ahir, la nostra alcaldessa, Ana Maria Martínez, ens regalava amb l’article “reiniciar el sistema“.
Perquè certament, no superarem aquesta crisi ni les properes si no ho fem. És urgent i necessari.
Quatre candidatures diferents i fins i tot oposades ens vam poder posar d’acord en una proposta de mínims. El govern, no la va secundar.
Proposar rebaixar salaris de representants polítics és de dretes, ens vam sentir a dir. I no és el primer cop. Ens diuen, des del PSC, que cal dignificar la tasca que fem, valorar l’esforç i el treball dels càrrecs polítics.
I tant que cal. Però fa ja segles de les reivindicacions obreres per a remunerar els càrrecs electes perquè no els exercissin només els rics. Avui, el que és absolutament necessari és que la gent que fem política a les institucions, donem sentit i dignitat al que fem.
Cobrar sous excessius, no ho dignifica. Fer demagògia, tampoc, ni argumentar atacant al contrari. Ni eternitzar-se en el càrrec, o confondre la institució i el servei públic amb el partit i el seu benefici. Ni pensar que la pròpia veritat és la única, i que governar és imposar-se. Vicis, certament, molt estesos.
1.700.000€. Aquest és el cost total actual dels càrrecs electes i de confiança en un any. Cal remunerar la política a les institucions? Si. Cal fer-ho a 4.286€ bruts al mes, pagues extres i dietes d’altres institucions a part? És el què cobra una regidora del govern a Rubí. O a 2.500€ bruts per mitja jornada, que és el què cobrem les portaveus de l’oposició? No.
Cal treball, voluntat de servei, de diàleg, de transformació. Cal creure que estem a la institució per a millorar la vida de les persones (i no necessàriament la pròpia). Per a fer comunitat, per a escoltar el què l’altra vol, i veure com encaixa en les necessitats diverses de la ciutadania.
Cal ser conscients que estem de pas, que ha de venir algú al darrere, que ser regidora no és la nostra professió. Perquè cal renovar-se, continuar aprenent i aportant a la societat des d’altres llocs, i no viure eternament d’un càrrec que acaba confonent allò col·lectiu amb allò personal.
Només per situar, algunes dades: el programa de comerç del 2020 està pressupostat amb 382.000€, el de dona amb 229.000€, foment a l’empresa amb 779.000€, o els ajuts a persones en risc d’exclusió social en 982.000€.
Dignifiquem la política, si. I resetegem el sistema, però fem-ho de debò.
Aquest cop, si. Però em diuen que això era força habitual el mandat anterior. Tensió. De nivell alt.
Dijous 28 de febrer. Ple municipal. 400 persones a la plaça. La sala de gom a gom (fet gens meritós tenint en compte que hi caben una trentena de persones si arriba, i la meitat són càrrecs de confiança, directores d’àrea i periodistes). Soroll, molt soroll. Xiulets, crits. La policia local fins i tot ha fet una barrera amb valles perquè la gent no s’acosti a la finestra del carrer (això té un punt ridícul, la veritat). No ens sentim bé. A més, fa una calor terrible. La sala sembla una olla a pressió. I explotarà.
La plaça de l’Ajuntament, plena
Famílies de l’Escola El Bosc reivindiquen que facin ja l’edifici de l’escola. Nenes i nens gaudeixen de cridar sense que ningú els aturi. Gent de La Continental, també. Rubí per La Pau denunciant la situació a l’Iraq. I la convocatòria de la Plataforma Rubí sense abocadors.
Aquesta és la qüestió: avui toca debatre una moció de la Plataforma per obtenir un posicionament polític del Ple (i el govern per tant) contra els abocadors.
Tot apuntava a un Ple ràpid fins arribar a aquesta moció. Però no. Ens enganxem ja molt abans. Per sorpresa meva, amb una moció nostra per promoure la participació equitativa en extraescolars dels infants de Rubí. ERC està a favor, però diu que el què cal és un Pla Educatiu de Ciutat. Peres i naps. Després presenten una pel control i la participació en les licitacions i obres de la ciutat. Diria que el què cal és un bon Pla de Participació ciutadana 🤔. Però al final acaben discutint Victor Garcia, regidor d’educació, i Xavier Corbera, portaveu d’ERC, sobre les obres de l’escola d’El Bosc. Que si l’Ajuntament s’ha compromés a x però que si la Generalitat és la responsable de y. Amb mares de testimoni a la sala del Ple. No em queda més que esperar entre pacient, divertida i sorpresa per poder reprendre el tema. L’aprovem per unanimitat.
Però vaja, el Ple ja és això. Poder debatre, no? Doncs sembla que no. Al debat sobre abocadors, l’alcaldessa talla el micro al Toni Garcia quan parla de portes giratòries entre ICV i TMA.
S’emprenya. Naturalment. Estic en xoc. La majoria ja ho van viure el mandat anterior, repetidament, em diuen. Censura?
Vull queixar-me, però veig que el Xavi Corbera aixeca la mà. Fa una intervenció encertada i pacificadora, així que m’abstinc de dir més sobre el tema, que ja he intervingut prou, avui.
Amb un debat agri, i l’abstenció del govern, la moció queda aprovada. El govern diu que no es pot posicionar, que han de ser àrbitres en un procés urbanístic, i han de mostrar-se neutrals. La veritat, no sabia que els governs no podien fer política. De fet, pensava que era la seva obligació. Què té a veure seguir un procediment jurídic i tècnic coherent i correcte, amb manifestar quin model de ciutat i de gestió dels residus vols?
Molt recomanable escoltar el vídeo del debat… no té pèrdua.
Debat sencer sobre els abocadors. 30 minuts.
Després arriba la moció del govern sobreels drets de les dones, pel 8 de març. Aquesta no és de junta de portaveus perquè des de l’AUP vam dir que no. I estem d’acord amb la lletra, eh? Però hi ha un triple salt mortal entre el paper, que tot ho aguanta, i la realitat de l’Ajuntament. Així que intervinc. Per cortesia, ja havia avisat a la regidora d’igualtat. Ella aguanta el chaparrón amb molta dignitat. I aprovem la moció.
Intervenció entorn el 8 de març i les polítiques públiques
Podria continuar parlant de mil coses: detalls del Ple que esfarrifen, altres que reconforten. De coronavirus, manifestacions, reunions pels abocadors, comissions informatives. Del 8 de març. Però el post no dóna per més.
Octubre ha estat un mes intens, en molts sentits. De fet, escric això el novembre. I avui que ho publico, estem votant. Un altre cop.
Una tardor calenta, si parlem del temps: Tots Sants en mànigues de camisa, i la Senyora Maria, la castanyera, sense jaqueta. Alguna cosa no quadra. Temporal de vent i pluja sense desastres als carrers de la ciutat. Tampoc quadra (per sort). Això si, goteres a casa. Emergència climàtica.
Calenta també per la temperatura política: sentències, carrusels policials, detencions a tort i a dret i declaracions ministerials escalfen Catalunya.
Quan les paraules no són possibles, els carrers bramen per ser escoltats.
Octubre intens també com a regidora: trobada i assemblea d’electes, dos plens, comissions informatives, juntes de portaveus, multiplicació de reunions.
I sembla que l’hivern ja apunta maneres. Compraré vitamines per sobreviure. Per ara, he passat el pont de Tots Sants en curta hivernació: domir (molt) i arrecerar-me al sofà. Recuperar forces per al que ve.
El 7 d’octubre vam fer ple extraordinari per aprovar (i se suposa que debatre) les ordenances fiscals de Rubí el 2020. I el 31, el Ple ordinari, carregadet de material controvertit. En els dos casos, el govern i la seva majoria fan i desfan tenint poc en compte el que podem aportar l’oposició.
Bé, he de reconèixer que han escoltat i volen treballar les mocions de l’AUP.
Però per la resta: ens manca informació, material previ i amb antelació per preparar plens, espais de debat real. De fet, gosaria dir (oh, sorpresa i estupefacció!) que l’oposició no confia en els espais de trobada amb el govern (juntes de portaveus, comissions informatives), per què les úniques que sempre preguntem i manifestem postures som les debutants.
Fem apostes de si continuarem així o també deixarem de preguntar i dir? No tinc clara l’aposta sobre mi mateixa. De moment sento que construir democràcia passa per intentar que els espais d’intercanvi i negociació ho siguin.
O com a mínim per actuar com si ho fossin, perquè ho puguin ser.
Per cert, què creieu, que les representants electes de l’oposició ens hem de relacionar només entre nosaltres, o què també hem de poder-ho fer amb els i les treballadores de l’Ajuntament? Som una interferència que pot generar ‘spam’ en la seva feina? Només el govern hi ha d’interactuar? Com podem fer per conèixer necessitats i així ajustar mocions i propostes?
Vam tenir un debat agre a una junta de portaveus. Agosarada de mi, se’m va acudir que podria enviar un correu-e per presentar-me i posar-me a disposició dels treballadors i treballadores municipals. Com hem fet també amb les entitats i com va fer el meu predecessor Jordi Muntan per acomiadar-se. No l’he enviat. Sóc spam. Interferència. El govern em bloqueja el mail (els correus massius necessiten ser autoritzats).
Però hem fet un acord intermig: que ens donin a l’oposició un directori útil d’àrees i responsables, i què s’enviï des d’alcaldia un correu-e de presentació de tot el nou Ple. Fa més de 15 dies, d’aquest acord.
Primer: abans de començar, ja estava esgotada. Cansament acumulat. Tensió de les darreres setmanes. És Castanyada. Voldria anar al poble. I sóc aquí, en una sala diminuta i plena a vessar. I discutirem.
Al carrer, s’ha convocat Ple Ciutadà per debatre la moció de la sentència que presentem ERC i l’AUP. Ja s’ha aprovat al Consell Comarcal i a molts municipis. Aquí… no previsible.
Iniciem el Ple. Minut de silenci (ràbia interior) per les tres dones assassinades les darreres tres setmanes. Seiem. Primer punt de l’ordre del dia. Ens aixequem: Xavi, Montse, Xavi, Robert, Sandra, Marta, Oscar, Betlem. ERC i AUP amb cartells d’autodeterminació, llibertat i amnistia. També gent al públic. En silenci. Crec que se senten les dents serrades d’algun i alguna regidora allà en el fons de la sala. Confusió: cal votar i tenim les mans ocupades. Ens mirem amb el Xavi. No hem parlat què fer amb la votació. La secretària amb el cap clavat als papers. L’alcaldessa… patint? Endafada? Avorrida? Demana que votem explícitament. Segon cop, votem. Seiem. La secretària no s’ha assabentat. Que si, que hem votat! El micro obert de l’alcaldessa deixa sentir alguna cosa d’una performance.
Respirar. Inici tens. Continuem. Bla bla bla per aquí i bla bla bla per allà. Aproven tot el que volen aprovar. Començo a tenir mal de cap. Al carrer se senten xiulets i crits des de la plaça.
Hi ha molts punts a l’ordre del dia. Un d’ells, la compra de l’antiga SuperSon i un local al carrer Fondo per 2.135.000€. El primer per a un projecte de joventut, el segon per a innovació. Coneixeu els projectes? Jo tampoc. Sabeu quan s’arreglaran els antics cinemes que vam comprar per 2.000.000 d’€? L’oposició tampoc. El Casino, malgrat la lona publicitària? Misteri. Les Torres Salduba o Massana? Ídem. Doncs res, dos espais més pel patrimoni municipal. Que a l’AUP estem per què els ajuntaments tinguin patrimoni, eh? Si és de l’Ajuntament, és de totes (en teoria). Però que es rehabiliti i s’hi ubiqin projectes. I que, si comprem, coneguem perquè, a qui, com s’arriba a aquest preu, perquè un local i no un altre, etc. No per res, eh? No és que vulguem incordiar (que a vegades, també). És que són els nostres diners, els de totes.
Però res, sembla que el govern no ho comparteix. Que ja que governen, i són majoria, doncs yomeloguisoymelocomo. Perquè si la gent els vota, serà perquè confien en elles no? #evidentemente. Gran gestió, mundialment coneguda.
Un altre punt important: el veïnat que tenia plaça d’aparcament a Parmer… queda molt segurament perqué es reobri el pàrquing. Procés judicial i (esperem) recuperació de l’espai per part de l’Ajuntament, amb possible gestió pròpia. Mentrestant, el pàrquing queda buit.
En diversos moments del Ple hi ha crítiques del PSC a ERC centrades en si van o no a les comissions informatives, meses, taules i demés. Perqué són 7. No sembla un bon argument per defensar l’acció de govern. Per desgastar, si. Més tensió. Em mossego la llengua perquè tinc ganes de dir prou. Al sortir companyes d’AUP em diran que m’acostumi, que la cosa va així. Bé, encara no m’ha crescut la crosta. I espero que no ho faci.
Visualitza el Ple!
Gairebé les 18:30h. Arriba la moció de la sentència.
Començo defensant-la jo, així el Xavi Corbera té temps de recomposar-se de l’anterior debat. Però primer aturo uns segons per destensar i donar valor com a feminista al minut de silenci per les dones assassinades. Per recomposar-nos tothom una mica. Intento amb el discurs aterrar la sentència i les seves conseqüències al’àmbit local. Veig mans tapant cares. L’alcaldessa llença mirades al sostre. Nerviosisme. També per part meva.
El següent, Toni Garcia, que no agafa torn. Veïns entenen l’àmbit local de manera diferent a l’AUP. Per nosaltres, allò local existeix dins un context. Per Veïns, els temes que superen les competències del Ple, no els debaten. Encara que afectin a la gent de Rubí. Bé, cal reconèixer que han crescut en vots…
Ciutadans: Roberto Marin fa un discurs mesurat, constitucionalista i unionista, però respectuós. S’agraeix el to.
És el torn de’n Xavier Corbera. Mira al públic i al govern alternativament mentre va desenvolupant un discurs que sobrepassa amb escreix els 5 minuts que se’ns permeten. Però aquest cop, en el debat, els temps no es mesuren de forma estricta.
Després Ànnia Garcia, d’En Comú Podem, que es lamenta que no hàgim arribat a un consens amb la moció. És cert que ens van enviar una proposta esmenada, si. Proposta que eliminava de la moció ben bé el 50% del contingut. Proposta que en si mateixa em va bloquejar la possibilitat de consens, per qué ens situava en un lloc ben diferent. I a Ecp també.
I acaba Moisés Rodríguez del PSC. Aquí sóc jo la que em regiro al seient. Llocs comuns i afirmacions que sense matisos es converteixen en mentides. Diu que vivim en una faula (“nosaltres”, no “ells”). Que en aquesta democràcia hi ha justícia i separació de poders, ja ho sap bé el Pedro Sánchez. Si, que els ho diguin a les feministes andaluses sota govern de VOX, això. O a les dones violades que veuen com estar inconscient rebaixa les condemnes. Justícia. De debò?
Rèpliques. Les sufragistes. El moviment obrer. On seríem sense la desobodediència? Aquest Ple estic intervenint força. És difícil quedar-se callada, de fet.
Fem un descans. Moltes sortim a fora, a la plaça. En Xavier i jo intervenim breument. És Castanyada, hi ha unes 70 persones. Per algunes és poc, a mi em sembla força tenint en compte el tema (un Ple) i la data.
Reprenem. Moció de Veïns per Rubí per un Pla Director d’Eficiència i Sostenibilitat Energètica: tombada, diuen que això o ja ho fan o ja ho estan treballant. I venen les mocions nadalenques d’ERC: contra el túnel de llum, i per millorar l’oferta d’activitats de Nadal. Sandra Casas d’ERC exposa la segona. Abans de començar a parlar reconeix com se sent i ho fa explícit: nervis per la tensió. Bravo! Fem que la vida i les emocions formin part de la política, reconeguem-nos com a persones i no com a autòmates de partit. Tombades. Bé, ja ho sabíem, però aquí el fet greu és que ECP hi voti en contra… quan fa 4 mesos hi hauria votat a favor. #Dondedijediegodigodigo
Intervinc: el somni psicodèlic del túnel de llum. Riures entre públic i regis. Una mica d’humor per favor que ens explotarà el cap. El Roberto en sap, d’improvisar, encara que em penso que a Ciutadans no li deixen molt de marge (és un partit estrictament jeràrquic). Em segueix la broma en el seu torn. Però res, que el túnel mola, que no és una despesa sinó una inversió, i quevivayoylamadrequemeparió. #PSCStyle
Venen les dues mocions nostres. La que demana millorar la difusió de la Sala s’accepta per Junta de Portaveus. I la que vol desenvolupar un servei d’atenció a les urgències socials 24h/7 la retirem amb condicions. La regidora em va trucar, va proposar parlar-ne amb les tècniques i valorar la proposta. A l’AUP alguns cabells de punta. No s’ho creuen. Però ho intentarem.
Ah! i sembla que ja tira endavant la reconversió del Camp de Golf en parc públic! Si voleu apretar pel parc públic, podeu signar aquí.
PD. Comença la campanya electoral i veig que… el cartell d’autodeterminació que jo aguantava és de la campanya electoral d’ERC.
PD. Hi ha un home que té la força de venir a tots els Plens, amb samarreta groga. I al final, sempre, intervenir. Amb ironia i mala llet. Constància, és això.
Escriure avui aquest post se’m fa especialment difícil. 7 companys, activistes als CDR, són a Madrid, en presó sense fiança, i dos més foren retingudes durant hores aquest dilluns per la Guàrdia Civil.
Més persones repressaliades, cap de turc de tot un moviment. Però aquest cop, a mi i a d’altres, ens toca ben a prop. Gent del Vallès, companya d’aquests darrers temps d’activisme per la sobirania dels pobles i la radicalitat democràtica.
Respirar
…
…
Dilluns vam suspendre la reunió del Grup d’Acció Municipal de l’AUP (el grup que fa suport a la feina institucional és a dir, a la meva feina). Volíem ser a la concentració de suport a Sabadell. Va ser reconfortant veure-hi tanta gent. A Sabadell, però també a molts d’altres municipis.
La plaça de l’Ajuntament de Sabadell, plena
Dimarts, dia intens: emoció a flor de pell, treballo matí i tarda, cal preparar el Ple, tinc classes, després el GAM. A les 21h, comencen cacerolada a la porta del CRAC, però la difusió ha arribat molt tard. No se sent soroll més enllà del CRAC. Hi haurà cacerolada cada dia, a partir d’ara, per la #llibertatdetinguts23s.
La premsa cobrint l’acte de la Rierada, majoria dones. Mai surten a les fotos. Aquí: Diari de Rubí, Tot Rubí, Rubi TV i comunicació de l’Ajuntament. Al fons Lídia Juste de Ràdio Rubí.
Dimecres, regidors i regidores anem a fer presència a la commemoració de la Rierada de 1962. Hi anem unes quantes, de l’Aup. 600 morts. Flors, un parlament de l’alcaldessa, i sobretot, la vívida narració del president del Consell de la Gent Gran, que va viure aquells dies. Entre el públic, algunes llàgrimes. I ara estem en emergència climàtica. Rierades i sequera es reparteixen pel món. Si no fem res, anirà a pitjor. Aquí i arreu.
Així, el Consell Comarcal ha aprovat la declaració d’emergència climàtica, al ple de setembre, l’Ajuntament també, per unanimitat. El dubte (o certesa): suposarà aquest fet accions contundents i útils per aturar el canvi climàtic? S’hi dedicaran els recursos necessaris? Es canviarà l’economia, les fonts d’energia, els hàbits de consum, de forma prou ràpida? Podrem deixar un Planeta digne per als nostres fills i filles?
Estic pessimista, avui.
Però no defallim
…
Després de la commemoració, hi ha reunió de representants dels partits del Ple amb la Plataforma pel Dret a l’Empadronament. Gent sense casa, cases saturades, problemes perquè l’Ajuntament empadroni. Situació greu. Diuen que s’arremangaran, des del govern. Esperem que sigui així.
Per cert que si seguiu la premsa local veureu que vam anunciar que presentàvem al Ple la moció d’aquesta Plataforma, però la vam retirar, finalment. La Plataforma pel Dret a l’Empadronament prefereix esperar a què altres partits també l’assumeixin i, com de fet estem al servei de les entitats, retirem la moció. Es tornarà a presentar, quan ho acordem amb la Plataforma i altres grups polítics.
Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’Aup, i als mitjans de comunicació locals. Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’AUP, i als mitjans de comunicació locals.
Si el ple d’agost va durar 20 minuts, aquest arriba a les 3hores. El cap em pesa.
Aprofito el primer moment en què tinc dret a intervenir per fer presents al Ple els companys detinguts. En solidaritat, duc la samarreta del @CDRRubi. Estic neguitosa, sé que les paraules no seran benvingudes per tothom. Però al Ple no hi ha torn obert de paraules, així que si vols dir res, ho has de colar quan pots.
Retransmissió del Ple – Ràdio Rubí – Aneu al minut 6:30
ERC ha presentat “d’urgència”, aquest matí, una moció en contra de la repressió. Quan intervinc al principi del Ple, no sé encara si serà acceptada a debat. A moltes de l’AUP, però, ens xoca la moció: el paper del govern de la Generalitat en la seva relació amb els CDR és poc clar. Ara si, ara no. De fet, la moció és suau. Però evidentment, volem que s’accepti i es tramiti. No ho serà: PSC i Cs hi voten en contra. VR s’abstén. ECP, ERC i nosaltres a favor. Haurà d’esperar al mes vinent.
Un dels punts del Ple és l’aprovació del que s’anomena Pla Econòmic i Financer. La interventora municipal, el dimecres de la setmana passada, ens va fer una explicació pedagògica (i pacient) sobre aquest tema, en una comissió informativa. Així que faré ara un parèntesi didàctic.
Resulta que els Ajuntaments, per glòria i gràcia del govern rajoy (això no ho diu la interventora, és clar), quan fan els pressupostos necessiten:
que els ingressos superin les despeses
que la despesa no s’incrementi anualment més d’un topall que marca l’Estat: el 2018, un 2,4% respecte la despesa del 2017. És a dir, que si el 2017 tens un pressupost municipal de, posem-hi, 75.000.000€, el 2018 podrà ser d’un màxim de 76.800.000€ (ho he calculat bé, oi?).
i que no es puguin endeutar més del 75% dels ingressos corrents.
Si incompleixes qualsevol d’aquests punts, et veus obligada per llei a fer un Pla Econòmic i Financer dient que seràs bona boníssima i no tornaràs a fer coses que papiEstat no vol. Perquè papiEstat el què vol és que,
No tinguis dèficit (com si l’endeutament públic fos la peste)
Si et sobren diners (és a dir, tens més ingressos que despeses), el què et sobri, ho regalis amb amor als bancs. Per eixugar el deute (deute que no tenim, per cert, a Rubí).
Evidentment, això ve de les crisis bancàries. Primer els bancs, després, la resta. Què faríem sense ells, oi?
Total, que hem d’aprovar el Pla aquest. I com els bancs són la peste, el que demano al Ple com a AUP, en aquest punt, és que si vos plau s’organitzin i gastin el màxim del que han de gastar. Que els diners vagin per Rubí. Als bancs, ni aigua. A no ser què siguin ètics i cooperatius, que no és el cas, encara (coneixeu la banca ètica Fiare?).
Serà difícil però: pressupost aprovat tard, problemes de recursos humans i de gestió, manca de lideratge polític en molts sectors.
En aquest Ple es parla també d’expropiacions. Bona notícia: sembla que en un any aproximadament les Torres Massana ja seran totes de propietat municipal.
I anem a les mocions. Aquí sí que la troca es lia una mica. Hi ha algun zasca que altre. I mocions per unanimitat que em semblen impossibles.
Per exemple, la declaració d’emergència climàtica. Per actuar, deia més amunt, cal canvis radicals en el sistema econòmic. La Alianza por el Clima ho diu clar. Cs és un partit que fa suport a les grans empreses de l’IBEX35 (o a la inversa), i vota a favor de la moció. El PSC o ERC no es caracteritzen per les seves propostes decreixentistes. Voten a favor de la moció. Misteris de la política. Però en tot cas, confiem en què la declaració d’emergència serveixi per replantejar quelcom.
Hi ha moltes mocions. Tinc el cap a un altre lloc. Però mireu els moments memorables del debat:
Després de pràcticament 2 hores i 20 minuts de Ple, en el debat de la moció de Ciutadans sobre la conversió dels 89 aparcaments de zona blava en taronja: ganivetades entre el regidor socialista Rafael Güeto i el regidor de Cs Roberto Martin. Per cert, al final d’aquest debat, riures: un regidor de Ciutadans s’ha despistat i abstingut en la seva pròpia moció.
En el debat de la Llei Aragonès, Xavier Corbera d’ERC vs Ànnia Garcia d’En Comú Podem i jo mateixa. Ens encenem. Bé, l’Ànnia manté força el tipus, però al Xavier i jo ens surt la vehemència (lliçons? maaaaaiiii). En la pausa ens pacifiquem. Per abreujar, deixo aquí el fragment un cop acabada l’exposició de motius de la regidora Garcia (ja em vaig acostumant a utilitzar els cognoms), però si la voleu escoltar, retrocediu 5 minuts. Al final, en la votació, com en l’anterior tall… ERC a punt d’equivocar el vot. Per uns segons vaig pensar que les havíem convençudes. Il·lusa de mi.
I una intervenció estelar: el regidor d’educació qüestionant l’escolarització en català. Va intervenir en castellà, la seva llengua materna (la meva també, de fet). Per comoditat i fluïdesa. Fins aquí, podríem dir que ok. Però arrel de la sorpresa que manifesta en Xavier Corbera per l’ús del castellà, el regidor socialista (Víctor Garcia, antic director de l’Institut Estatut) agafa embranzida i… es fica en un embolic (crec).
Per cert, que en aquest Ple el grup d’ERC ha començat a donar veu i visibilitat a la gent que el forma, perquè han intervingut totes les noves. En els anterior plens, només parlava -gairebé sempre- el seu portaveu.
I més per cert, en el torn de preguntes del públic, per primer cop des de què sóc regidora, parlen dones, i a més una d’elles jove. Són membres de Rubí Acull que pregunten entre d’altres pel treball de l’Ajuntament en prevenció del racisme i reclamen una anàlisi crítica del propi govern davant les declaracions de l’alcaldessa i la presència de regidors en les manifestacions contra el centre de menors del Terranova, on es produien actituds i proclames racistes.
A part d’això, aquests darrers deu dies hem tingut també Junta de Portaveus, Comissions informatives, i Comissió de Banca Ètica i de Tarificació Social. I una junta de portaveus sobre ordenances fiscals a la què no he pogut anar perquè estava treballant a l’institut.
Així doncs, ja tenim constituït l’Ajuntament. El PSC de Rubí ha duplicat els seus vots i té 10 regidores, però també un problemilla: la majoria són 13. Bé, aquest fet no hauria de ser problema si no estiguessim en una cultura democràtica d’imposició de majories, però per ara, esloquehay.
Què tenim l’oposició? La possibilitat de fer actuacions conjuntes per tal d’apretar el govern cap a una o altra banda. De forma limitada, està clar: 7 d’ERC, 3 d’En Comú Podem, 3 de Ciutadans, 1 de VeïnsxRubí i 1 de l’AUP. És evident que en moltes coses no ens posarem d’acord. Alguns parlen de govern a l’ombra… però no el veig. Aparentment hi ha bon ambient i ganes de parlar. I ja és molt.
Què s’ha de fer ara? El govern ha d’organitzar-se: qui du cada regidoria, quin és l’organigrama, si canvien unitats tècniques, etc. Això va per decret d’alcaldia, així que no ho debatem al Ple, ni ens necessiten.
(mentrestant, em dedico a veure què tenim al despatx de l’AUP, llegir documentació, endreçar l’armari…)
Però també cal aprovar les retribucions de regidors i regidores, i les jornades laborals. I aquí, ja hi ha marro. S’ha d’aprovar a un Ple, això. Com a oposició, intentem veure si tenim marge de maniobra per a proposar quelcom. Si? No? Parlem? Ciutadans i sobretot En Comú Podem tenen propostes d’alcaldia. Nosaltres, la tindrem els darrers dies.
El Ple que anomenen “de cartipàs” s’endarrereix. S’anuncia pel 2 o el 3 de juliol. Després per més endavant. L’ambient s’escalfa. Declaracions d’ERC i nostres(voto perquè Ràdio Rubí elimini dels seus arxius la foto d’aquesta notícia de forma urgent i immediata). Silenci de la resta. El PSC diu que l’oposició bloqueja el cartipàs. Però finalment, tema resolt: salta a la palestra un acord de governabilitat entre PSC i ECP: ja tenim nous salaris i Ple convocat, pel 15 de juliol. Ha costat una mica.
I res. Tot segons l’esperat: s’aprova un increment important de salaris, al Ple s’aboquen crítiques múltiples, però m’agradaria saber si algú més a part de nosaltres es limitarà el sou, i quant. Aquí teniu els salaris, el resum i la retransmissió del Ple. Buf. I amb la que està caient.
Per cert: era el meu primer Ple, aquest. I deesa n’hi do quin nivell de virulència. Curiosament, enfocada sobretot cap a En Comú Podem -l’alcaldessa va tenir un Ple mooolt tranquil.
Certament, ECP donde-dijeron-digo-diuen-Diego. No havien de fer alcaldessa l’Anna Maria, deien. Però al cap i a la fi, són un partit tradicional, que tenen per objectiu prioritari assolir una cadira (o diverses) de govern. Així que argumenten que és la forma que tenen d’incidir més en la ciutat. No sé de què tanta estranyesa. De fet, s’estan reproduint els pactes PSC-ECP o PSOE-Podemos en altres ciutats. Coses de la vida.
Virulència, com deia, enfocada cap a ECP però sobretot… cap a una possible audiència. El Ple es retransmet en directe. El Sálvame de la política. Puro teatro, com diu La Lupe. Espero que el dia a dia no em faci normalitzar-ho. I si ho faig, que algú em dóni una colleja, si vos plau.
Diari d'una regidora 