Tag Archives: independència

El dia a dia

8. Tardor calenta

Octubre ha estat un mes intens, en molts sentits. De fet, escric això el novembre. I avui que ho publico, estem votant. Un altre cop.

Una tardor calenta, si parlem del temps: Tots Sants en mànigues de camisa, i la Senyora Maria, la castanyera, sense jaqueta. Alguna cosa no quadra. Temporal de vent i pluja sense desastres als carrers de la ciutat. Tampoc quadra (per sort). Això si, goteres a casa. Emergència climàtica.

Calenta també per la temperatura política: sentències, carrusels policials, detencions a tort i a dret i declaracions ministerials escalfen Catalunya.

Quan les paraules no són possibles, els carrers bramen per ser escoltats.

(Aquí, una entrada publicada enmig de l’escalf)

Octubre intens també com a regidora: trobada i assemblea d’electes, dos plens, comissions informatives, juntes de portaveus, multiplicació de reunions.

I sembla que l’hivern ja apunta maneres. Compraré vitamines per sobreviure. Per ara, he passat el pont de Tots Sants en curta hivernació: domir (molt) i arrecerar-me al sofà. Recuperar forces per al que ve.

El 7 d’octubre vam fer ple extraordinari per aprovar (i se suposa que debatre) les ordenances fiscals de Rubí el 2020. I el 31, el Ple ordinari, carregadet de material controvertit. En els dos casos, el govern i la seva majoria fan i desfan tenint poc en compte el que podem aportar l’oposició.

Bé, he de reconèixer que han escoltat i volen treballar les mocions de l’AUP.

Però per la resta: ens manca informació, material previ i amb antelació per preparar plens, espais de debat real. De fet, gosaria dir (oh, sorpresa i estupefacció!) que l’oposició no confia en els espais de trobada amb el govern (juntes de portaveus, comissions informatives), per què les úniques que sempre preguntem i manifestem postures som les debutants.

Fem apostes de si continuarem així o també deixarem de preguntar i dir? No tinc clara l’aposta sobre mi mateixa. De moment sento que construir democràcia passa per intentar que els espais d’intercanvi i negociació ho siguin.

O com a mínim per actuar com si ho fossin, perquè ho puguin ser.

Per cert, què creieu, que les representants electes de l’oposició ens hem de relacionar només entre nosaltres, o què també hem de poder-ho fer amb els i les treballadores de l’Ajuntament? Som una interferència que pot generar ‘spam’ en la seva feina? Només el govern hi ha d’interactuar? Com podem fer per conèixer necessitats i així ajustar mocions i propostes?

Vam tenir un debat agre a una junta de portaveus. Agosarada de mi, se’m va acudir que podria enviar un correu-e per presentar-me i posar-me a disposició dels treballadors i treballadores municipals. Com hem fet també amb les entitats i com va fer el meu predecessor Jordi Muntan per acomiadar-se. No l’he enviat. Sóc spam. Interferència. El govern em bloqueja el mail (els correus massius necessiten ser autoritzats).

Però hem fet un acord intermig: que ens donin a l’oposició un directori útil d’àrees i responsables, i què s’enviï des d’alcaldia un correu-e de presentació de tot el nou Ple. Fa més de 15 dies, d’aquest acord.

Anem als plens. A la premsa teniu el resum del Ple d’Ordenances i la nostra opinió. I aquí el Ple de la Castanyada. No insistiré en la descripció de la sessió i els més de 30 punts de l’ordre del dia. Aniré al què m’interessa.

Primer: abans de començar, ja estava esgotada. Cansament acumulat. Tensió de les darreres setmanes. És Castanyada. Voldria anar al poble. I sóc aquí, en una sala diminuta i plena a vessar. I discutirem.

Al carrer, s’ha convocat Ple Ciutadà per debatre la moció de la sentència que presentem ERC i l’AUP. Ja s’ha aprovat al Consell Comarcal i a molts municipis. Aquí… no previsible.

Iniciem el Ple. Minut de silenci (ràbia interior) per les tres dones assassinades les darreres tres setmanes. Seiem. Primer punt de l’ordre del dia. Ens aixequem: Xavi, Montse, Xavi, Robert, Sandra, Marta, Oscar, Betlem. ERC i AUP amb cartells d’autodeterminació, llibertat i amnistia. També gent al públic. En silenci. Crec que se senten les dents serrades d’algun i alguna regidora allà en el fons de la sala. Confusió: cal votar i tenim les mans ocupades. Ens mirem amb el Xavi. No hem parlat què fer amb la votació. La secretària amb el cap clavat als papers. L’alcaldessa… patint? Endafada? Avorrida? Demana que votem explícitament. Segon cop, votem. Seiem. La secretària no s’ha assabentat. Que si, que hem votat! El micro obert de l’alcaldessa deixa sentir alguna cosa d’una performance.

Foto: Tot Rubí

Respirar. Inici tens. Continuem. Bla bla bla per aquí i bla bla bla per allà. Aproven tot el que volen aprovar. Començo a tenir mal de cap. Al carrer se senten xiulets i crits des de la plaça.

Hi ha molts punts a l’ordre del dia. Un d’ells, la compra de l’antiga SuperSon i un local al carrer Fondo per 2.135.000€. El primer per a un projecte de joventut, el segon per a innovació. Coneixeu els projectes? Jo tampoc. Sabeu quan s’arreglaran els antics cinemes que vam comprar per 2.000.000 d’€? L’oposició tampoc. El Casino, malgrat la lona publicitària? Misteri. Les Torres Salduba o Massana? Ídem. Doncs res, dos espais més pel patrimoni municipal. Que a l’AUP estem per què els ajuntaments tinguin patrimoni, eh? Si és de l’Ajuntament, és de totes (en teoria). Però que es rehabiliti i s’hi ubiqin projectes. I que, si comprem, coneguem perquè, a qui, com s’arriba a aquest preu, perquè un local i no un altre, etc. No per res, eh? No és que vulguem incordiar (que a vegades, també). És que són els nostres diners, els de totes.

Però res, sembla que el govern no ho comparteix. Que ja que governen, i són majoria, doncs yomeloguisoymelocomo. Perquè si la gent els vota, serà perquè confien en elles no? #evidentemente. Gran gestió, mundialment coneguda.

Un altre punt important: el veïnat que tenia plaça d’aparcament a Parmer… queda molt segurament perqué es reobri el pàrquing. Procés judicial i (esperem) recuperació de l’espai per part de l’Ajuntament, amb possible gestió pròpia. Mentrestant, el pàrquing queda buit.

En diversos moments del Ple hi ha crítiques del PSC a ERC centrades en si van o no a les comissions informatives, meses, taules i demés. Perqué són 7. No sembla un bon argument per defensar l’acció de govern. Per desgastar, si. Més tensió. Em mossego la llengua perquè tinc ganes de dir prou. Al sortir companyes d’AUP em diran que m’acostumi, que la cosa va així. Bé, encara no m’ha crescut la crosta. I espero que no ho faci.

Visualitza el Ple!

Gairebé les 18:30h. Arriba la moció de la sentència.

Començo defensant-la jo, així el Xavi Corbera té temps de recomposar-se de l’anterior debat. Però primer aturo uns segons per destensar i donar valor com a feminista al minut de silenci per les dones assassinades. Per recomposar-nos tothom una mica. Intento amb el discurs aterrar la sentència i les seves conseqüències al’àmbit local. Veig mans tapant cares. L’alcaldessa llença mirades al sostre. Nerviosisme. També per part meva.

El següent, Toni Garcia, que no agafa torn. Veïns entenen l’àmbit local de manera diferent a l’AUP. Per nosaltres, allò local existeix dins un context. Per Veïns, els temes que superen les competències del Ple, no els debaten. Encara que afectin a la gent de Rubí. Bé, cal reconèixer que han crescut en vots…

Ciutadans: Roberto Marin fa un discurs mesurat, constitucionalista i unionista, però respectuós. S’agraeix el to.

És el torn de’n Xavier Corbera. Mira al públic i al govern alternativament mentre va desenvolupant un discurs que sobrepassa amb escreix els 5 minuts que se’ns permeten. Però aquest cop, en el debat, els temps no es mesuren de forma estricta.

Després Ànnia Garcia, d’En Comú Podem, que es lamenta que no hàgim arribat a un consens amb la moció. És cert que ens van enviar una proposta esmenada, si. Proposta que eliminava de la moció ben bé el 50% del contingut. Proposta que en si mateixa em va bloquejar la possibilitat de consens, per qué ens situava en un lloc ben diferent. I a Ecp també.

I acaba Moisés Rodríguez del PSC. Aquí sóc jo la que em regiro al seient. Llocs comuns i afirmacions que sense matisos es converteixen en mentides. Diu que vivim en una faula (“nosaltres”, no “ells”). Que en aquesta democràcia hi ha justícia i separació de poders, ja ho sap bé el Pedro Sánchez. Si, que els ho diguin a les feministes andaluses sota govern de VOX, això. O a les dones violades que veuen com estar inconscient rebaixa les condemnes. Justícia. De debò?

Rèpliques. Les sufragistes. El moviment obrer. On seríem sense la desobodediència? Aquest Ple estic intervenint força. És difícil quedar-se callada, de fet.

Fem un descans. Moltes sortim a fora, a la plaça. En Xavier i jo intervenim breument. És Castanyada, hi ha unes 70 persones. Per algunes és poc, a mi em sembla força tenint en compte el tema (un Ple) i la data.

Foto: Diari de Rubí

Reprenem. Moció de Veïns per Rubí per un Pla Director d’Eficiència i Sostenibilitat Energètica: tombada, diuen que això o ja ho fan o ja ho estan treballant. I venen les mocions nadalenques d’ERC: contra el túnel de llum, i per millorar l’oferta d’activitats de Nadal. Sandra Casas d’ERC exposa la segona. Abans de començar a parlar reconeix com se sent i ho fa explícit: nervis per la tensió. Bravo! Fem que la vida i les emocions formin part de la política, reconeguem-nos com a persones i no com a autòmates de partit. Tombades. Bé, ja ho sabíem, però aquí el fet greu és que ECP hi voti en contra… quan fa 4 mesos hi hauria votat a favor. #Dondedijediegodigodigo

Intervinc: el somni psicodèlic del túnel de llum. Riures entre públic i regis. Una mica d’humor per favor que ens explotarà el cap. El Roberto en sap, d’improvisar, encara que em penso que a Ciutadans no li deixen molt de marge (és un partit estrictament jeràrquic). Em segueix la broma en el seu torn. Però res, que el túnel mola, que no és una despesa sinó una inversió, i quevivayoylamadrequemeparió. #PSCStyle

Venen les dues mocions nostres. La que demana millorar la difusió de la Sala s’accepta per Junta de Portaveus. I la que vol desenvolupar un servei d’atenció a les urgències socials 24h/7 la retirem amb condicions. La regidora em va trucar, va proposar parlar-ne amb les tècniques i valorar la proposta. A l’AUP alguns cabells de punta. No s’ho creuen. Però ho intentarem.

Ah! i sembla que ja tira endavant la reconversió del Camp de Golf en parc públic! Si voleu apretar pel parc públic, podeu signar aquí.

PD. Comença la campanya electoral i veig que… el cartell d’autodeterminació que jo aguantava és de la campanya electoral d’ERC.

PD. Hi ha un home que té la força de venir a tots els Plens, amb samarreta groga. I al final, sempre, intervenir. Amb ironia i mala llet. Constància, és això.

Estàndard
El dia a dia

7. OMG! Temps de revolta

Aquesta imatge la va enviar un tiet a un xat familiar. Se’m va caure l’ànima als peus. Més que res, perquè me l’estimo, al tiet.

Desinformació? Mala llet?

Zero empatia? De tot una mica?

Irak. Guerra oberta, conflictes econòmics, Estats bombardejant. Morts diàries.

Barcelona. Resposta popular a una sentència que considerem injusta, il·legítima, un càstig exemplar. Resposta massiva, desobedient, no violenta. I que si, inclou alguns focs i barricades. En defensa pròpia, dirà molta gent. En resposta a les provocacions policials, diran d’altres. Com a estratègia per desgastar l’Estat, també. Provocades per gent infiltrada, en alguns casos.

En tot cas, la població davant les estructures immobilistes d’un Estat que no vol reconèixer, no vol parlar, no vol escoltar.

Aturem l’aeroport, aturem l’economia, marxem per la llibertat, fem vaga, fem tsunami, aturem-ho tot, forcem el canvi. #Hotornaremafer, un cop i altre.

#Notenimpor, diu un dels lemes. Bé, la por és legítima. I tant que fa por pensar en què passarà si aconseguim la independència i ens boicotegen l’economia. O anar a l’aeroport i trobar-te que et disparen bales de foam. O veure créixer els discursos filofeixistes o hiperpatriòtics en certs ambients.

Si, podem tenir por, la por és defensiva i ens posa en alerta. Ara bé, #notenimpor de tirar endavant, de cercar allò que somiem, de tenir esperances, de manifestar-nos, de reincidir.

De fet, com a dona, he viscut la por mil vegades. En carrers foscos, sortint de nit, deixant el cotxe a un descampat, caminant pel bosc, havent-me d’enfrontar a matxirulos. Sé per això que no podem deixar que la por ens aturi la vida. Que cal afrontar-la, apropiar-se de la nit, del dia, del carrer i la casa, i continuar endavant. I si és en col·lectiu, molt millor. Sororitat. Suport mutu.

Moltes vivim la desobediència de forma quotidiana, en mil petits gestos. Desobeeix la gent que ocupa casa, la gent que busca feina sense papers. Desobeïm per sobreviure, desobeïm davant la injustícia. Desobeïm també, doncs, a l’Estat que ens confronta, que ens ignora.

Això serà llarg. I necessitem construir-ho entre molta gent, tan diversa com sigui possible. Pas a pas. Ara és un moment clau. Tornem-ho a fer.

Vaig fer aquest bloc per explicar el dia a dia polític des de la institució. Però el dia a dia, avui, per moltes, és aquest. Seguim!

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

5. La Diada. Crits, silencis, marmotes

La vivència de tantes: el dia de la marmota.
(circulava per xarxes. No en conec la font)

11 setembre. La Diada. Passada una mica per aigua, no massa. Però metafòricament, força. La Prediada, de fet, es va haver de suspendre. Després a Barcelona, per la tarda, sol espaterrant.

Per La Diada hi ha feina de representació institucional: l’ofrena floral que es fa com a institució (n’hi ha una altra de partits i entitats). L’ofrena és liderada per l’alcaldessa i el tinent d’alcalde, després portaveus dels grups municipals, després la resta de regidors i regidores. Hi som de tots els partits representats al Ple, llevat Ciutadans/Ciudadanos (em pregunto què faran pel Dia de la Constitució o el de la Hispanidad).

A l’ofrena, l’alcaldessa pot parlar com a representant màxima de la institució, amb un discurs que el govern entén que és de consens i l’oposició, ja no tant. En ocasions, algunes regidores o regidors, per mostrar el desacord, marxen a l’hora dels parlaments: l’any passat un d’ERC, i tres de l’AUP. Però enguany, ens ho estalviem.

I és que arribem a l’ofrena amb la situació viscuda al Ple municipal del dijous anterior, que vaig comentar ja en el post 4. El retorn. En resum: que el govern del PSC a Rubí havia decidit celebrar la Diada sense cap parlament, ni de l’alcaldessa, ni d’entitats. Ja estava publicat l’horari oficial i tot. Ofrena floral, sardanes, corals, castells. I silenci.

Ei, que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte? Shhht. Evitem-lo. No sigui que, per exemple, a algú se li acudeixi xiular-nos, al govern. Malànimes que no tenen res més a fer que criticar. On s’és vist, això? Xiular? Criticar el govern d’una ciutat? On anirem a parar.

Sembla que fa dos anys, de fet, gairebé arriben a les mans entre malànimes d’una banda i fans de l’altra. Es van barrejar xiulets amb insults, ofenses per aquí i ràbies per allà i, certament, que en aquest país i en aquest Estat, tenim mala i poca experiència en la gestió del conflicte i la diferència. La Veritat, com la família i l’Estat, eren Una, Grande i Libre, no fa tant. I al Poder, no se’l critica. Com a molt, s’intenta ser una la que estigui en el Poder. I qui em xiuli, que le coooooorten la cabeza!, com deia la Reina de Corazones en la versió Disney que corria per casa meva. Així ens va. Presó i exili.

El fet és que després del Ple del passat dijous si que vam parlar, vam negociar, i es va acordar amb el govern que es recuperaven els parlaments de les entitats, amb escenari, micro i altaveus.

Imatge

Però Oh Deeses! Per sort d’algunes i desgràcia d’altres, plou. L’acte es desllueix. Pel temps i, potser també (especulo), per la manca de ganes de cercar alternatives.

No es pot instal·lar la megafonia prevista i se suspenen les activitats. La Diada queda reduïda a ofrena floral de les entitats i lectures de textos davant la premsa que ningú pot escoltar; ofrena del Ple Municipal; i Els Segadors amb l’Obrador Coral i l’Agrupació Coral Unió Rubinenca.

Xiulets, poquets. Tot comença com al nord: puntual. Quan el PSC obre l’ofrena floral de les entitats i partits, sembla que molta gent encara dorm.

Em busquen de protocol. Ens toca desfilar aviat, a l’AUP, i no som a la cua. Ens repleguem en una estratègia tàctica lenta i ineficient, i ens situem al punt de sortida. Falta gent. Entre les que encara dormen, i les que són per la plaça. Bé, en tot cas, toca sortir. Deixem una flor groga i una branca d’olivera. L’Albert llegeix un fragment del parlament que volíem fer i la resta fem el que podem: somriure a una foto, o a l’altra càmera, escoltar l’Albert, aguantar el tipo.

Quan miro les fotos… semblo un canari, literalment. Però la roba, també és (o pot ser) un fet polític: hi ha moltes maneres d’expressar-se, també sense parlaments. I #onsonlesdones de l’AUP? Perquè n’hi ha, eh? No arribem a la meitat, però en som unes quantes, amb espai i veu. Ens costa més la visibilitat pública, per això, en general. Llàstima.

Això és com buscar a wallie: en som dues, de dones, a la foto. Veieu a la meva companya?

A les 12h desfilem regidores i regidors.

Seqüència 1: veig que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde van a agafar el ram. Serà que comencem ja. En Xavier Corbera (ERC) i l’Ànnia Garcia (En Comú Podem) el sostenen per un costat. En Toni Garcia de VxR crec que desisteix. I jo, ni ho intento. No ens barallarem per la foto. Però certament, en Toni i jo, a segona fila, semblem segundonas. Un avantatge del meu amarillo chillón és que, almenys, canto com una almeja.

Seqüència 2: caminem cap a l’escultura Dempeus (de Pepa de Haro, que fou professora meva de pretecnologia, al cole) on es dipositen les ofrenes. Amb dignitat, fortalesa, sentiment… Doncs sembla que no. Em diu després qui m’acompanya -en la vida- que com a esquadró imperial, no fem el pes. Estem més aviat esbarriades. Glups. El proper cop, potser que ho assagem.

Seqüència 3: el cul al públic, la cara a la premsa. Lleig? “Ei, que estem donant l’esquena a la gent”, dic. Sembla que així està pensat el protocol de l’acte. Ens posem en fila. Sonen Els Segadors. No els canto, omg, crec que sóc la única que no els canta (o que no fa playback, que desafinar allà, fa cosa). No puc amb els himnes nacionals. No em surt. I mira que Els Segadors, quan tothom el canta, tanta gent, tantes veus, en aquest context, amb gent a la presó i a l’exili, amb l'(ex)esperit de revolta, em posa la pell de gallina i, a vegades, les llàgrimes als ulls.

Seqüència 4: Arrenquen crits de Visca la terra, lliure! Aquí si, crido, aixeco el puny. I immediatament després, Lli-ber-tat, pre-sos polítics (ens deixem les preses, què hi farem). Entre l’un i l’altre crit, l’alcaldessa reacciona ràpid i desfila a tota pastilla de tornada. La gent del seu partit intenta seguir-la, però és que és molt ràpida, eh? Darrere tota l’escena, el CDR amb la seva pancarta. En Xavier Corbera, en Robert Masalias i jo ens quedem uns segons, amb els crits de llibertat. Veig que marxen també, i doncs no sé què fer. És el que té estar sola de regidora. Em quedo una mica més? Segueixo? El meu punt de vergonya em pot, i marxo també amb en Robert i en Xavier.

I that’s all folks. Fi de La Diada a Rubí. Què hi farem. Aquí us deixo un vídeo molt resumit de la part institucional, de RubiTV, on podreu anar seguint totes aquestes seqüències.

P.D. Si algú coneix l’equivalent en català a amarillo chillón, que me’l faci arribar si us plau.

Estàndard