El dia a dia

15. 7 setmanes. Y seguimos para bingo.

Si, estem a la setmana 7 de confinament. Mirant la vida per la finestra. O pel mòbil. En alguns casos, parèntesi per sortir a la feina, i tornar. Hem passat aniversaris, dols, festes. La Diada, 1r de Maig. A casa. Tancades. Algunes, mantenint el sou i tenint un sostre digne i xarxes que ens cuiden i sostenen. Moltes altres, en condicions molt complicades (pels diners, per la salut, per les relacions, per mil motius).

Mentrestant, s’anuncia la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades. Ajuntaments i Governs anuncien ajudes per aquí, préstecs per allà (avals públics, beneficis pels bancs). Es creen alguns recursos socials per a frenar les situacions més greus. Res que capgiri la situació (què tal una renda bàsica incondicional i universal?).

L’oposició, almenys a Rubí, ens mantenim amb un baix perfil de crítica al govern. Perquè entenem que en aquesta situació, totes les regidores i regidors del PSC i En Comú Podem deuen estar enfonsades en un allau de feina: reorganitzar les tasques de la plantilla municipal, adaptar els recursos existents a la nova realitat, revisar pressupostos, repensar les prioritats del mandat, buscar diners sota les pedres per a poder fer el #PladeXocSocial que necessitem, crear recursos, parlar amb entitats i persones, etc.

Però… sembla que no és del tot cert: tenen temps, almenys els càrrecs del PSC, d’anar a embustiar mascaretes infantils a les cases de la ciutat. Hi ha personal municipal, hi ha xarxes de voluntariat, hi ha gent a l’atur que ho pot fer… però no. És prioritat passar part del dissabte amb el carro de bústia en bústia (bé, he de dir que vaig treballat repartint publicitat, en els anys joves i precaris -tot i que la precarietat mai està fora de l’horitzó- i que per les imatges que he vist, molt efectiu no era el seu repartiment, eh?).

També he de dir, per a ser honesta, que em van oferir anar a repartir. A mi i a tota l’oposició. Preguntes absurdes:

Pregunta absurda 1: Voleu que 25 persones repartim 11.000 mascaretes en un dia?

Evidentment, no. Compten amb agents cívics i altres persones. I serà més d’un dia.

Pregunta absurda 2. Però no seria millor que el govern aprofiteu les hores per a la gestió de la crisi?

Bé, els quedava una mica de temps lliure, sembla.

Pregunta absurda 3. L’objectiu és fer propaganda del govern?

No, diuen. L’objectiu és arremangar-se per la ciutadania. Ya, claro.

En tot cas. Que si, que ens hem d’arremangar, els càrrecs electes. Que estem cobrant un molt bon sou per fer la nostra feina. Ni ERTE, ni res, en el nostre cas (en descàrrega meva, he de dir que com a regidora de l’AUP, no he parat l’activitat -i que el 40% del sou no me’l quedo).

I no només els càrrecs electes, ens hem d’arremangar, sinó tothom qui pugui. El què tenim al damunt és greu, molt greu. Cal horitzontalitat, xarxa, participació, corresponsabilitat, suport mutu. Sinó, no ens en sortirem. A Rubí hi ha xarxes de suport, i moltes ens hi hem apuntat, però ho hem fet com a persones, sense publicitat, ni passejos.

Res. És el que hi ha. Si voleu llegir el comunicat sobre el tema que vam fer com a AUP, aquí el teniu. També en vam fer un conjunt com a oposició que podreu trobar als mitjans. Els vam enviar la tarda abans que anessin a embustiar. I mai ho podrem saber del cert… però crec que vam aconseguir l’objectiu: fins el moment, no hi ha hagut vídeos ni fotos oficials.

Estàndard
El dia a dia

10. Pressupostos, cap d’any i altres

Arribem al final d’any, amb el tema estrella: l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament pel 2020. Una de les qüestions més importants pel funcionament d’un ajuntament, ja què situa els recursos dels que disposarà cada àrea i projecte i suposa una priorització de les polítiques a desemvolupar.

El dia del Ple sento la pressió del tema a tractar. Estic més neguitosa del compte.

És el mateix que fem a les cases quan pensem com repartir els diners del sou. Quines són les despeses bàsiques? Quines són accessòries? Quant ens hi podem gastar? Podrem estalviar? Habitatge, roba, menjar, educació, salut, sortir, decoració de Nadal?

Doncs és tant estrella que… gairebé no hi ha debat . Si ens fixem en les intervencions del Ple, posaria la mà al foc que no tothom s’ha mirat els pressupostos amb detall.

Mari Carmen Cebrian, regidora d’hisenda i serveis econòmics, ventila l’explicació en 6 minuts dels 10 que tenia. Llegeix el què ja hem vist a la premsa. Xavier Corbera d’ERC se centra sobretot en PROURSA* i l’habitatge, Roberto Martin de Ciutadans fa una intervenció breu i força general. En Toni Garcia de Veïns i jo mateixa per l’AUP crec que analitzem una mica més l’enfocament dels pressuposos i les partides.

Debat? Rèpliques? Poques i de nivell baix. Decepcionant. El Ple (se suposa que) és l’espai de debat i transparència sobre les polítiques municipals més importants.

En qualsevol cas, s’aproven uns pressupostos sense més debat, amb la majoria del govern, el no de Ciutadans, Veïns per Rubí i l’AUP i l’abstenció d’ERC.

Sobre aquesta abstenció, una dada curiosa. Bé, dues. Abans del Ple fem la Junta de PROURSA per aprovar també el seu pressupost, que pateix una retallada del 40%. Al Consell d’Administració fet uns dies abans tota l’oposició hi vam votar en contra. Doncs a la Junta ERC s’hi absté. Error, sembla. La hipòtesi més plausible? que el vot el marca el portaveu, i aquest estava distret.

La segona: doncs que ERC s’absté en els pressupostos malgrat fer només crítiques en la seva intervenció. L’argument és que “donen l’oportunitat” al govern perquè incorpori les seves propostes. El gran dubte és: quan pensen que es pot produir aquesta incorporació? Faran al·legacions? No ho haurien d’haver negociat abans del Ple, això? El cert és que ens va sorprendre a tota l’oposició.

En qualsevol cas, i que cadascú es faci la seva pròpia opinió (que per això volem democràcia), aquí teniu la intervenció de l’AUP, un resum del Ple i el vídeo del debat sobre els pressupostos a la web de Ràdio Rubí (mireu des del minut 5). I aquesta infografia que ara mateix acabem de fer.

Què més, aquest final d’any?

Estrés. El govern (En Comú Podem) fa esmenes a la nostra moció sobre les noves tarifes de transport públic mentres sóc al dinar de Nadal de l’Institut. Les edito al mòbil. Les acabo de tancar amb els partits entre descansos i passadissos del Ple. Aquí teniu una notícia sobre aquesta moció.

Cansament. Les respostes als precs i preguntes del Ple anterior arriben poc abans del Ple. Impossible mirar-les. Un altre cop…

Debats. Al Grup d’Acció Municipal de l’AUP tenim un debat més que intens sobre feminismes i llenguatge. Dur. Però una oportunitat, segurament. I aconseguim posar damunt la taula el debat sobre el túnel de llum de Rubí. Hem fet una feina intensa a xarxes socials, i acaba venint TV3 a fer notícia. Després ens assabentem que TVE s’hi ha afegit, també.

Feina. Molta feina, no només meva. El que recullo aquí és una mínima part. Reunions, suport a col·lectius, bricolatge al CRAC. Continuem treballant amb Serveis Socials la moció per un servei d’urgències socials. Hi ha possibilitats què alguna proposta tiri endavant. Anem a la reunió al Parlament per la continuïtat de La Continental (ens hi conviden des de la CUP per poder fer seguiment des d’allò local). I més.

Camí. Cada dia. Per què només des del dia a dia podrem transformar la ciutat. En les nostres relacions, des de la confiança, aprenent entre totes i tots, des del desacord també, cada minut de les nostres vides. Desfent privilegis, construint equitats. Un desig pel 2021: fer camí entre totes, des de totes.

*PROURSA és l’empresa municipal encarregada de l’habitage. El seu objecte és (segons la web municipal): ” és la realització de qualsevol operació relacionada amb la promoció pública i social d’habitatges, tant de protecció oficial com de renda lliure, locals comercials, aparcaments i naus industrials; llur construcció, gestió, adjudicació, venda, arrendament i administració; així com l’adquisició, gestió, urbanització i parcel·lació de terrenys o de sòl. A finals de 2005 es signa conveni entre el Departament de Medi Ambient i Habitage i l’Ajuntament de Rubí per a l’establiment d’una Oficina Local d’habitatge. Mitjançant aquesta, la Societat Municipal PROURSA, presta un servei integral amb l’objectiu de ser finestreta única en matèria d’habitatge. ”

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

5. La Diada. Crits, silencis, marmotes

La vivència de tantes: el dia de la marmota.
(circulava per xarxes. No en conec la font)

11 setembre. La Diada. Passada una mica per aigua, no massa. Però metafòricament, força. La Prediada, de fet, es va haver de suspendre. Després a Barcelona, per la tarda, sol espaterrant.

Per La Diada hi ha feina de representació institucional: l’ofrena floral que es fa com a institució (n’hi ha una altra de partits i entitats). L’ofrena és liderada per l’alcaldessa i el tinent d’alcalde, després portaveus dels grups municipals, després la resta de regidors i regidores. Hi som de tots els partits representats al Ple, llevat Ciutadans/Ciudadanos (em pregunto què faran pel Dia de la Constitució o el de la Hispanidad).

A l’ofrena, l’alcaldessa pot parlar com a representant màxima de la institució, amb un discurs que el govern entén que és de consens i l’oposició, ja no tant. En ocasions, algunes regidores o regidors, per mostrar el desacord, marxen a l’hora dels parlaments: l’any passat un d’ERC, i tres de l’AUP. Però enguany, ens ho estalviem.

I és que arribem a l’ofrena amb la situació viscuda al Ple municipal del dijous anterior, que vaig comentar ja en el post 4. El retorn. En resum: que el govern del PSC a Rubí havia decidit celebrar la Diada sense cap parlament, ni de l’alcaldessa, ni d’entitats. Ja estava publicat l’horari oficial i tot. Ofrena floral, sardanes, corals, castells. I silenci.

Ei, que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte? Shhht. Evitem-lo. No sigui que, per exemple, a algú se li acudeixi xiular-nos, al govern. Malànimes que no tenen res més a fer que criticar. On s’és vist, això? Xiular? Criticar el govern d’una ciutat? On anirem a parar.

Sembla que fa dos anys, de fet, gairebé arriben a les mans entre malànimes d’una banda i fans de l’altra. Es van barrejar xiulets amb insults, ofenses per aquí i ràbies per allà i, certament, que en aquest país i en aquest Estat, tenim mala i poca experiència en la gestió del conflicte i la diferència. La Veritat, com la família i l’Estat, eren Una, Grande i Libre, no fa tant. I al Poder, no se’l critica. Com a molt, s’intenta ser una la que estigui en el Poder. I qui em xiuli, que le coooooorten la cabeza!, com deia la Reina de Corazones en la versió Disney que corria per casa meva. Així ens va. Presó i exili.

El fet és que després del Ple del passat dijous si que vam parlar, vam negociar, i es va acordar amb el govern que es recuperaven els parlaments de les entitats, amb escenari, micro i altaveus.

Imatge

Però Oh Deeses! Per sort d’algunes i desgràcia d’altres, plou. L’acte es desllueix. Pel temps i, potser també (especulo), per la manca de ganes de cercar alternatives.

No es pot instal·lar la megafonia prevista i se suspenen les activitats. La Diada queda reduïda a ofrena floral de les entitats i lectures de textos davant la premsa que ningú pot escoltar; ofrena del Ple Municipal; i Els Segadors amb l’Obrador Coral i l’Agrupació Coral Unió Rubinenca.

Xiulets, poquets. Tot comença com al nord: puntual. Quan el PSC obre l’ofrena floral de les entitats i partits, sembla que molta gent encara dorm.

Em busquen de protocol. Ens toca desfilar aviat, a l’AUP, i no som a la cua. Ens repleguem en una estratègia tàctica lenta i ineficient, i ens situem al punt de sortida. Falta gent. Entre les que encara dormen, i les que són per la plaça. Bé, en tot cas, toca sortir. Deixem una flor groga i una branca d’olivera. L’Albert llegeix un fragment del parlament que volíem fer i la resta fem el que podem: somriure a una foto, o a l’altra càmera, escoltar l’Albert, aguantar el tipo.

Quan miro les fotos… semblo un canari, literalment. Però la roba, també és (o pot ser) un fet polític: hi ha moltes maneres d’expressar-se, també sense parlaments. I #onsonlesdones de l’AUP? Perquè n’hi ha, eh? No arribem a la meitat, però en som unes quantes, amb espai i veu. Ens costa més la visibilitat pública, per això, en general. Llàstima.

Això és com buscar a wallie: en som dues, de dones, a la foto. Veieu a la meva companya?

A les 12h desfilem regidores i regidors.

Seqüència 1: veig que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde van a agafar el ram. Serà que comencem ja. En Xavier Corbera (ERC) i l’Ànnia Garcia (En Comú Podem) el sostenen per un costat. En Toni Garcia de VxR crec que desisteix. I jo, ni ho intento. No ens barallarem per la foto. Però certament, en Toni i jo, a segona fila, semblem segundonas. Un avantatge del meu amarillo chillón és que, almenys, canto com una almeja.

Seqüència 2: caminem cap a l’escultura Dempeus (de Pepa de Haro, que fou professora meva de pretecnologia, al cole) on es dipositen les ofrenes. Amb dignitat, fortalesa, sentiment… Doncs sembla que no. Em diu després qui m’acompanya -en la vida- que com a esquadró imperial, no fem el pes. Estem més aviat esbarriades. Glups. El proper cop, potser que ho assagem.

Seqüència 3: el cul al públic, la cara a la premsa. Lleig? “Ei, que estem donant l’esquena a la gent”, dic. Sembla que així està pensat el protocol de l’acte. Ens posem en fila. Sonen Els Segadors. No els canto, omg, crec que sóc la única que no els canta (o que no fa playback, que desafinar allà, fa cosa). No puc amb els himnes nacionals. No em surt. I mira que Els Segadors, quan tothom el canta, tanta gent, tantes veus, en aquest context, amb gent a la presó i a l’exili, amb l'(ex)esperit de revolta, em posa la pell de gallina i, a vegades, les llàgrimes als ulls.

Seqüència 4: Arrenquen crits de Visca la terra, lliure! Aquí si, crido, aixeco el puny. I immediatament després, Lli-ber-tat, pre-sos polítics (ens deixem les preses, què hi farem). Entre l’un i l’altre crit, l’alcaldessa reacciona ràpid i desfila a tota pastilla de tornada. La gent del seu partit intenta seguir-la, però és que és molt ràpida, eh? Darrere tota l’escena, el CDR amb la seva pancarta. En Xavier Corbera, en Robert Masalias i jo ens quedem uns segons, amb els crits de llibertat. Veig que marxen també, i doncs no sé què fer. És el que té estar sola de regidora. Em quedo una mica més? Segueixo? El meu punt de vergonya em pot, i marxo també amb en Robert i en Xavier.

I that’s all folks. Fi de La Diada a Rubí. Què hi farem. Aquí us deixo un vídeo molt resumit de la part institucional, de RubiTV, on podreu anar seguint totes aquestes seqüències.

P.D. Si algú coneix l’equivalent en català a amarillo chillón, que me’l faci arribar si us plau.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

1. L’inici

Ara fa un mes. El 15 de juny. A tot l’Estat es van constituir els consistoris municipals per als propers 4 anys.

A Rubí, en un acte de boato a l’auditori de la Biblioteca.

Amb la policia local vestida per l’ocasió. Encara no entenc com no es van desmaiar. Dues hores de peu, immòbils.

Primer dia i primer entrebanc: no deixen entrar a les dues persones designades per mi per acompanyar-me en la presa de possessió. En el seu lloc han posat al pare i la mare, que venien per una entitat. Cosa que em sembla estupenda. Que m’acompanyin, dic.

Però que no treu que no deixaven entrar a l’auditori la número dos i el fins aleshores número 1 de l’AUP. Algun dia sabrem perquè… o no (en la seva defensa, diré que els van reservar lloc al vestíbul, per veure l’acte en streaming).

Si voleu veure l’espectacle, aquí teniu el vídeo de l’esdeveniment, del canal de Ràdio Rubí. Com a curiositat: pràcticament totes les regidores vam prometre per imperatiu legal, amb argumentacions diverses, llevat PSC i no recordo qui més (la meva promesa, aquí). A partir del minut 46 i 45 segons, els discursos dels partits, començant per l’Alternativa d’Unitat Popular (nosaltres -veu d’encostipada).

Foto original: Tot Rubí, Núria Escudé.

Digues per on camines, i et diré d’on vens.

Proverbi tradicional rubinenc

Són dies de tràmits per totes les regidores i regidors. Per iniciar un mandat, cal fer moooolta paperassa: currículums, declaracions de béns, sol·licitar la compatibilitat amb la feina, fer el NIF del grup municipal, obrir el compte bancari del grup… Que per cert volem fer a Fiare però la cosa va un pèl lenta. Tot sigui per la banca ètica, però.

I com a Rubí tot plegat coincideix amb la Festa Major, són dies de postureo, també. Sembla que per a fer política (de la representativa) cal ser vista. Si no et veuen, no existeixes (serà també per això que hem perdut dos regidores?).

El fet és que havia pensat anar al seguici que obre la Festa Major, amb la “corporació municipal”. De debó. I pujar al balcó pel pregó. Aquest cop, si, com a AUP. En vam parlar a l’assemblea i tot. Però no. No vaig poder. Al seguici hi vaig anar, però com sempre, com a espectadora. És que només faltava el mossén i el guàrdia civil, presidint la desfilada de les entitats. I no cal, oi?

Aquestes d’aquí dalt són les nostres fotos postu.

I al balcó protocol de l’Ajuntament va decidir que l’oposició havíem d’estar a la tercera fila. El lloc que deuen entendre que ens pertoca. Al backstage. I jo medeixo metre i mig, poc més. Així que vaig gaudir el pregó des de la plaça, com sempre, i de fet on més a gust em sento. I on a l’AUP possiblement ens sentim més a gust totes. I ja està. Aquí va acabar la meva presència oficial com a regidora instituïda de l’ajuntament de Rubí. La resta de presència, tant meva com de la gent de l’AUP, va ser la de sempre: la de la vida quotidiana arreu on som. Des de la cura. Des de la participació.

Estàndard