Podríem definir de forma senzilla la seguretat com la possibilitat de desenvolupar les nostres vides lliures de violències, coercions i agressions. La viquipèdia parla de “forma de llibertat o resiliència contra danys potencials o canvis coercitius no desitjats”, i incorpora un apartat anomenat “percepcions de seguretat” on diu que “com no és possible conèixer amb precisió fins a quin punt alguna cosa és ‘segura’ les percepcions de seguretat varien”, i continua “Per exemple, als Estats Units (EUA) és freqüent la por a la mort per un terratrèmol, però el fet de relliscar al terra del bany mata més gent; i a França, Regne Unit i Estats Units hi ha moltes menys morts causades pel terrorisme que dones que han estat assassinades per les seves parelles a la llar“.

Perquè començar aquest post així? Per a fer possible entrar en diàleg i escolta mútua aquelles persones que se centren en els delictes comesos i en la inseguretat que generen amb aquelles persones que parlem també de percepció. És a dir, no són coses excloents. Moltes ho sabeu, però jo mateixa he rebut en propi cos el delicte i sé perfectament el que és la violència, la por encastada dins teu i la posterior sensació de vulnerabilitat.

L’altre dia fèiem un debat sobre aquesta qüestió (us deixo el vídeo a sota) i en Xavier Pellicer que com a jurista i membre d’Alerta Solidària porta anys treballant la seguretat, parlava de la importància de construir comunitats segures sense deixar d’atendre la urgència: hem de ser capaces d’actuar ràpid per a contenir l’hemorràgia de la comunitat quan un fet violent s’esdevé i genera un impacte individual i social altíssim. Contenir l’hemorràgia pot tenir a veure amb incrementar la presència policial en un lloc concret. Però construir comunitats segures, amb què té a veure?

En aquesta línia, deixo aquí com a recordatori l’article escrit sota l’impacte de l’assassinat d’un comerciant al centre de Rubí l’octubre del 2021. Des d’aleshores, i gràcies al debat i les converses sobre el tema generades a la ciutat, cada cop es fan més propostes que van més enllà de les xifres, les ràtios policials, el codi penal o la videovigilància. Veurem què passa a un any de les eleccions municipals i què es posa en la balança. En aquesta conversa del 20 de maig d’enguany amb el periodista David Garcia al programa Els Grups Municipals Opinen de Ràdio Rubí també en parlem (a partir del minut 10 aproximadament), però és molt més recomanable i complert si podeu veure el vídeo de més amunt, amb Xavier Pellicer i Emiliano Tapia.

Algunes persones us pregunteu perquè sempre que surt aquesta qüestió la gent de l’AUP acabem insistint en esmentar la ultradreta Si seguretat vol dir poder desenvolupar les nostres vides des del benestar i l’autonomia, no té absolutament res a veure amb ser de dretes, això és evident. Però aleshores, perquè són sobretot les dretes, i amb molta força les ultradretes, les que posen en el centre del seu discurs i propostes la seguretat?

Sentiu que el que posen en el centre és aquesta idea de llibertat i benestar comú? O potser més aviat una perspectiva associada a què, per a què les normes de funcionament d’una societat (on algunes puguem ser lliures) es duguin a terme, cal (molt?) ordre i (molt?) control, així com (una?) autoritat més o menys forta (i imposada)?

Sota aquesta perspectiva l’autoritat no és quelcom que la gent reconeixem i atorguem a algú, i que també li podem retirar si no respon a les necessitats o desitjos del grup, sinó que es té i s’imposa; l’ordre i les normes no és quelcom que es construeix amb el consens i amb la nostra participació i que inclou el canvi, la diversitat o el conflicte, sinó que ve de lluny, de la tradició i el costum i pactes majoritaris (hegemònics, en realitat); l’autonomia, el benestar o la llibertat no tenen a veure amb desenvolupar vides capaces i autodeterminades, des de les nostres diversitats i diferències i amb les nostres vulnerabilitats i dependències, sinó que té més a veure amb les nostres capacitats individuals per a progressar i competir en la vida (si vols pots, ja siguis pobre, ric, dona, home, vella, jove, negre, blanca, etc.) i, en tot cas, si algú té moltes dificultats, l’Estat pot fer petites empentes (o no). Sota aquesta perspectiva, és evident que davant el delicte el que cal és presó i policia: la societat t’ha donat oportunitats, no les has aprofitades, et correspon una sanció. Fin de la historia.

Ara bé: és així davant de tots els delictes? Dels de totes les persones? Contra totes les persones? En realitat els discursos ultres són altament tolerants amb delictes i actituds que no modifiquen l’odre establert (perquè o el reforcen o són part d’aquest ordre): l’evasió d’impostos del Rei, els insults homòfobs, els delictes de grans banquers o empresaris, etc. Perquè al final, potser no es tracta de viure (i de sentir-nos) segures… potser més aviat es tracta de conservar una societat en la què unes persones viuen molt més segures que d’altres, i on uns models i formes de vida (consolidats i dominants) tenen més llibertat i molta més seguretat que d’altres?

Dit això, les persones que demanen presència policial o videovigilància, són de dretes? Algunes si, altres no, faltaria més. Però el que està clar és que responen davant l’hemorràgia que senten. El que a nosaltres ens sembla rellevant no és ni molt menys discernir si la gent és o no de dretes. El que ens sembla rellevant és alertar de l’aprofitament de la por i el malestar que es fa des de certs sectors (de dretes, o electoralistes) per a fer quallar soterradament el seu discurs. Però també de la manca d’escolta real d’aquest clam que a vegades fem des de les esquerres. És per això que a l’AUP volem parlar del tema, arriscar-nos a la crítica, fer propostes i actuar per a crear aquesta comunitat en la que puguem viure cada cop més lliures de violències i discriminacions.

Malauradament vivim temps de precarietat, crisi, manca d’expectatives de futur, aïllament, crispació, angoixa, solitud. Vivim temps en què res ens ajuda massa a desenvolupar de forma segura les nostres vides. I per això creiem que és encara més important continuar generant debat i formes de vida que ens permetin mirar l’entorn amb empatia, sentir-nos acompanyades, relacionar-nos amb el veïnat, protegir-nos i sentir-nos segures.